Catalan Afrikaans Basque Bulgarian Chinese (Simplified) Chinese (Traditional) Danish Dutch English French Galician German Greek Irish Italian Japanese Portuguese Russian Spanish

Crònica novelada del Camí Francès Part 5

(Clicar la bandera para tener la traducción en su idioma) (Click on the flag above to have the translation in your Language)  ((Usando traductor automàtico: recuerda, no es muy preciso))

Part 5: De Terradillos a Villafranca del Bierzo

COMPOSTEL·LA: DOS VIATGES PER UN CAMÍ (Part 5)

(Drets reservats per tot el text)

Sahagún i Lleó. Sagetes que dirigeixen la vida.

Imagen1 Terradillos a Sahagun (Ruta Terradillos a Sahagún)

Durant molta estona havia anat caminant sola, sense creuar-se amb cap altre pelegrí, flanquejada per camps i turons molt suaus i lleugers a dreta i esquerra. Una uniformitat que relaxava. Aquest dia no havia sortit molt aviat, havia estat de les últimes persones en abandonar l’alberg i al sortir va poder gaudir dels primers raigs del sol, vermell i groc, que emergint des de l’horitzó començava a donar color al cereal. La ment girava lliurement, des d’aquella pedreta de color tant blanc en el sender del present, fins aquells dies que, sent petita, anava amb els pares a l’apartament de Sitges.

La lassitud del dia anterior no havia desaparegut durant la nit i pensava, amb un gest d’impaciència, que potser si es mantenia la calor tornaria a passar-ho malament cap el migdia. Havia començat una de les llargues i dures etapes de Lleó, d’unes vuit hores. Va mirar el cel, que prenia un color blau clar, i no hi va veure cap núvol. Una mica després de les vuit va arribar a San Nicolás del Camino, últim poble de Palència, on es va aturar a esmorzar una mica de truita i descansar una estona, a veure si li marxaven les punxades al peu esquerra, que feia estona que notava. L’Emma hi va coincidir amb l’Alejandro, que anava prenent notes per un llibre que volia escriure.

Feia dies que no coincidia amb la Susana i de cop la trobava a faltar. Li hauria agradat caminar un tram d’aquesta etapa amb ella. Era una etapa llarga, planera, amb temperatura creixent i de cop va pensar que no tenia cap al·licient panoràmic. Se’n adonà que caminava més a poc a poc que dies anteriors i altres pelegrins la passaven.

P1120889 Ermita Virgen del Puente

 

 (Ermita Virgen del Puente)

 

 

 

 

 

A continuació la ruta s’apropa a la N.120 i també a l’autopista de Burgos a Lleó. Sentir el soroll dels cotxes trenca l’equilibri que el pelegrí estava aconseguint. L’Emma creia que també els havia pogut sentir altres dies, però era aquest dia quan ho percebia de forma més agressiva. És evident que per a qui fa el viatge fins a Compostel·la, el seu estat d’ànim és fonamental i haurà de superar diverses fases personals que seran les que, en el fons, li aportaran el coneixement de sí mateix, d’allò que està més amagat dins de la seva intimitat emocional. La ruta seguia per un sender de terra dura situat al costat de la carretera. Va passar a tocar l’ermita de la Virgen del Puente, situada just al costat del pont que permet salvar el riu Valderaduey. Havien estat pocs quilòmetres, però li havia semblat molt llarg. El sol, tot i ser aviat, ja escalfava de valent i la suor li enganxava els cabells a la cara. Les punxades al peu eren més constants i potser també les punxades a la seva seguretat personal i a la seva motivació. Perquè em passa això, es va preguntar, aturada un moment al mig del pont, mirant els arbres de ribera. No acabava de creuar el pont. Per a un observador llunyà, li semblaria que estava gaudint de la fresca que pujava de l’aigua del riuet, però no era així. S’havia aturat sense saber perquè, desconcentrada. Amb desgana, va donar unes passes i va acabar de creuar-lo, per poder seguir endavant. Dos pelegrins van passar, eren alts i prims, amb amples barrets de roba, duien llargs bastons amb les petxines a l’extrem superior.

 

P1120882 ET 16 a Sahagn

 

 (Foto: En el Camí)

 

 

 

 

 

La temperatura era de més de trenta graus i no hi havia cap ombra. Hi ha un punt en que al pelegrí se li fan presents diversos dubtes. Se’m fa pesada aquesta jornada, es deia. És que ja porto més de quinze dies caminant! I aquest sol, aquesta calor! Potser, sobretot, li pesava el cansament emocional, que creia esborrat, que es venia a afegir al feble estat físic. Va pensar: això és com un desert, verd, però desert! Sembla el lloc on potser hi enviarien castigats els delinqüents, els malversadors, els corruptes; els urbanites dolents: apa, al desert!

A mida que s’apropava a Sahagún, per aquella plana que no s’acabava mai, observava els pals i els fils elèctrics del tren. Pas curt, li costava posar un peu davant de l’altre. Diuen que el dimoni sempre està present per tal de manipular el pensament dels pelegrins i que sovint adopta les formes més estranyes. Les punxades li semblaven més seguides. En aquest cas el dimoni es veu que havia pres la forma dels pals del tren i llençava missatges subliminals als caminants que s’anaven apropant a la famosa ciutat. No pensava en el paisatge, només era conscient de les punxades al peu esquerra, de la suor que l’amarava, d’un defalliment general.

            Apropant-se a la vila, l’Emma anava veient l’estació allà al costat amb les seves vies i els seus pals i fils elèctrics, solitària i amb ombra acollidora. Com que havia d’entrar a la ciutat ho va fer traspassant l’estació i aprofitant així la mica d’ombra que el vestíbul li podia oferir. Dins no hi havia ningú, com tampoc a les andanes. Només va veure una senyora, en una de les finestretes, que estava llegint el diari. Primer va seure en un banc de fusta de color verd per descansar i va deixar la motxilla al terra, al seu costat. S’hi estava fresc. Va tancar els ulls i va respirar a fons, fent tres o quatre fortes inspiracions. Potser estic tenint una caiguda de potassi; hauré de comprar plàtans, va pensar. Va tancar els ulls.

Vint minuts després es va aixecar, desganada, va anar a mirar els horaris i va comprovar que hi havia un tren, quatre hores més tard, en direcció a Lleó. A fora, el sol brillava amb ganes i d’aquí a una hora encara picaria més, després de visitar una mica Sahagún i prendre algun refresc. Es va decidir de cop. A la finestreta la senyora, va deixar el diari a un costat i li va vendre un bitllet fins a Lleó.

            Per primera vegada, des que havia començat a caminar, faria uns quants quilòmetres amb un mitjà diferent del que havia fet servir fins ara. Va sortir de l’estació més animada però amb un pes afegit: un cert sentiment de culpa, de deslleialtat. Va intentar superar aquesta nova prova, dient-se que ara tindria temps per visitar tranquil·lament la ciutat, per seure, descansar i badar.

P1120893 San Lorenzo de Sahagn

 

 

 (Foto San Lorenzo de Sahagún)

 

 

 

 

 

 

 

            Una estona després, estava asseguda a la terrassa d’un bar, prenent un refresc i escoltant el silenci, quasi amb la ment en blanc, amb el mocador de seda sobre la cara i gaudint d’aquells minuts de quietud. Sentia el tacte suau de la seda a les galtes i això li va portar a recordar el seu marit. Ja feia sis dies que havia tingut, amb ell, una breu conversa telefònica. Després no s’havien tornat a trucar. Va inspirar amb força per mirar de foragitar allò negatiu. Uns minuts després notà com algú s’asseia a la cadira del seu costat, va obrir els ulls i es va apartar el mocador de la cara.

-          Què tal Emma? Et saltes un tros de camí ¿oi? –va dir l’Ugur, acomodant-se.

-          Ja em temia que et veuria i que em diries això –va contestar l’Emma, aquest cop una mica empipada per la interrupció.

-          No t’empipis, dona, que no passa res. T’he de dir que la teva decisió ens permetrà tractar un tema important ¿saps?

-          A sí? A veure, què sóc: rebel, crítica,...?

-          No n’encertes ni una –va riure el vell.

P1120914 Catedral de Lle (Foto catedral de Lleó)

El vell va demanar una ampolla d’aigua fresca i va començar: Hi ha una sèrie d’actituds que ens obliguen a comportar-nos d’una manera determinada: qui sempre té pressa, qui vol fer les coses molt perfectes, qui se sent obligat a dir sempre que sí, entre altres obligacions que ens posem. No som així per casualitat: ho som perquè un dia les circumstàncies ens van crear l’obligació de ser d’aquesta manera. Aquestes formes de ser són com unes sagetes que ens obliguen a seguir una direcció determinada.

-          Com les sagetes grogues del camí, que ens diuen per on hem d’anar.

-          Exacte. Ara bé, aquestes sagetes són bones quan no dirigeixen la nostra vida. Si ens dirigeixen i no les controlem, no són bones. Quan això és així, cal ser conscients i potser prendre la decisió de donar-nos el permís per actuar d’una forma diferent.

-          Així doncs ¿com ha anat això?... –va dir l’Emma, després de pensar-hi una mica, mentre l’Ugur guardava un silenci observador- ¿on vols anar a parar?

-          Crec que ho vas endevinant: t’has donat un permís –afirmà el vell savi, amb el somriure més ample que mai havia mostrat- Tinc una magnífica alumna!

-          T’ho agraeixo perquè em començava a sentir malament; tinc la sensació d’haver traït l’objectiu del camí, d’haver manipulat el meu propòsit... potser, fins i tot, d’enganyar els altres pelegrins o caminants...

-          Aquestes consideracions són cosa de la teva lluita interna i la lluita hi és perquè hi ha una sageta que et condiciona, que et controla. No és bo perquè tu pots prendre la teva pròpia decisió. Pensa que t’has donat un permís i no has permès que una sageta condicioni del tot la teva vida. Et felicito.

-          Així, doncs què vols dir...

-          Vull dir que ens convé donar-nos permisos. Tingues en compte que els teus conflictes emocionals o de parella, també estan condicionats. Què vols fer? Vols continuar lligada a la sageta o vols decidir pel teu compte? –el vell va deixar un silenci perquè la idea penetrés-... pensa-hi tu mateixa, ja tornarem a tenir l’oportunitat de parlar-ne un altre moment – Li va posar la mà a la galta amb tendresa, es va aixecar i va anar marxant.

L’Emma observava el seu caminar, pas a pas. Es fregà els ulls, pensant en el que havien parlat i en les seves implicacions i de cop va comprendre amb claredat el concepte de la sageta, de la seva força condicionant. Acostumem a creure que “som” d’una manera, però això depèn de com ens hem format. Això deu ser la sageta. Per tant hi havia una sageta que la condicionava però ¿quina? Es va tombar, pensant en demanar-li, però l’Ugur ja havia desaparegut.

 

Hospital de Órbigo. Superant moments.

Imagen2 SahagunLeon a Orbigo 

 

(Ruta Sahagun, Leon i Orbigo)

 

 

 

 

L’Emma es va aturar al davant de l’alberg de San Martín del Camino i va decidir seure a una de les taules del jardí una estona. S’havia quedat un dia sencer descansant a Lleó. Passejant, observant, visitant la catedral, deixant que el seu estat d’ànim s’asserenés.

            Aquesta etapa és molt pesada, tal com reconeixen totes les guies. Sortir de Lleó és marxar d’una gran capital. El primer tram, des de Lleó fins a Virgen del Camino és el més molest, ja que són nou quilòmetres de carrers, polígons industrials, carretera… Un pelegrí, gran, que havia fet el camí sencer cinc vegades, li va explicar que la manera d’estalviar-se aquest primer tram de carrers i polígons era començar a Virgen del Camino.

            A la sortida d’aquest poble hi havia dues opcions: la ruta històrica o una alternativa que s’apartava de les carreteres. L’Emma, que encara no estava físicament bé, va optar pel camí més curt, que coincideix amb l’històric però també amb la carretera. Amb els taps a les orelles per no sentir el brogit de cotxes i camions de la N.120, s’anava dient que s’havia equivocat. No té cap mena d’interès caminar per aquesta ruta, pensava. Anava notant com el soroll i els cops de vent que feia cada vehicle li posaven els nervis de punta. A l’esquerra, l’autopista; al costat mateix, la carretera nacional. Es va aturar un instant, es va mirar els cotxes exasperada i del pit li va sortir un crit: prou! Quan va obrir els ulls, els cotxes continuaven passant. El crit no li havia servit de res. Es va tornar a posar en marxa intentant no pensar-hi, fer com que no existeixen.

P1120906 Esgl Sta Maria del Camino

 

 

 

 (Foto Santa Maria del Camino)

 

 

 

 

 

 

            Va passar Valverde de la Virgen, poble trist, amb la nacional pel mig. Cases velles, entre cases més modernes i naus industrials, en un caos urbanístic sorprenent. Aquí el pelegrí va passant, mirant-se les cases velles abandonades i, cap al final, una vintena de cases noves en diversos estats d’abandó constructiu, on els forats de les finestres i portes semblen ulls sense mirada.

            L’Emma pensava que el camí era dur i li va venir a la memòria el compromís que es va adoptar pels cristians d’Astúries, Galícia, Lleó i Castella, conegut com Voto de Santiago. Va néixer en l’abans esmentada batalla de Clavijo i va ser renovat el 1643 per Felip IV. El compromís suposava un impost que s’havia de pagar, en cereal, a l’arquebisbe de Santiago de Compostel·la, per part de tots els pagesos. També va pensar que els reis i els governants, en general, ho tenen fàcil això de dictar normes perquè paguin els altres.

El pelegrí pot reduir el soroll posant-se els taps a les orelles, però no pot evitar la intensa pudor dels tubs d’escapament. L’Emma va notar un cop al braç i va veure el ciclista que li havia passat veloç pel costat i darrera d’aquest, tres més. S’anava fregant el colze i va decidir caminar més a la dreta, per evitar més agressions. En general hi ha ciclistes que són molt respectuosos amb els caminants, però n’hi ha que corren massa i són desconsiderats. El caminant no els sent arribar i actualment, no se sap ben bé la raó, els ciclistes no porten timbre per avisar.

P1120929 Alb S Martin del Camino

 

 (Foto Abergue San Martin del Camino)

 

 

 

 

Més endavant l’Emma es va trobar un americà d’Iowa que venia de cara, havia pujat per la Via de la Plata fins a Astorga i ara anava cap a Madrid: bon viatge! A continuació la ruta passa per San Miguel del Camino, on el pelegrí pot trobar la parada d’un altre dels arrelats al camí: l’Agapito. Ofereix amb bona voluntat els seus obsequis: galetes i caramels. Gràcies Agapito.

Villadangos del Páramo ve a continuació. S’ha de passar per un parell de benzineres. Abans d’arribar-hi, hi havia runes, cases, dipòsits. Això és horrorós, rondinava l’Emma. Però aquest lloc va ser on hi es va produir una batalla, cap el 1100, entre Alfonso I, rei d’Aragó i de Navarra i Donya Urraca, reina de Lleó i Castella. La batalla no seria una altra cosa que un dels nombrosos enfrontaments amb Castella, si no fos perquè Urraca i Alfonso estaven casats. En aquell moment, Alfonso comptava amb el suport de la burgesia navarresa, mentre que Urraca disposava del suport del clergat i de la noblesa. En definitiva, ja es marcava el futur de la península, on al nord i l’est els burgesos, provinents d’activitats mercantils o productives, tenien un pes polític important, mentre que a Castella es consolidava un poder exclusivista on només hi havia dues classes: els nobles i la resta.

 

L’Emma estava menjant una pasta mentre descansava sota l’ombra dels arbres grans del jardí, al davant de l’alberg municipal de San Martín, feia estona que tornava a notar les punxades al peu i dolor als bessons de les cames. La hospitalera li va confirmar que la pista de terra continuava igual, al costat de la carretera nacional, fins a Hospital de Órbigo. No sabia si agafar l’autobús i estalviar-se el tram o seguir caminant, ja que només quedaven uns vuit quilòmetres, quan va sentir al costat la veu de la Susana.

Aquests moments són uns dels que justifiquen el viatge. L’alegria de les retrobades fa bategar el cor. Les dues dones es van abraçar. Ja no comptava que la tornaria a veure, perquè amb allò del permís que es va donar amb el tren, s’havia avançat als coneguts, però també era cert que havia perdut un dia de marxa a Lleó. Per això al final van tornar a coincidir. La conversa va anar derivant cap els temes personals. L’Emma havia d’acceptar que la comunicació amb l’Àlex no havia millorat gaire, de fet es trucaven molt poc, amb qui parlava més era amb la Judit. La Susana parlava de la parella i de fins a on lliga i condiciona a les persones.

-          Avui per avui se suposa que els pares, l’escola i la societat ens preparen, o haurien de fer-ho, perquè siguem lliures ¿d’acord?

-          Potser, però es tracta d’una llibertat condicional –va objectar l’Emma.

-          Tens raó, -va riure la Susana- però de moment diguem que ens preparen d’aquesta manera.

L’Emma se la mirava i es va limitar a assentir amb el cap quan la Susana seguia amb el seu raonament: Així doncs en el moment de portar a la pràctica l’esperit de llibertat desitjat amb l’adolescència, entrem en el món dels adults i llavors, quan sembla que estem segurs, resulta que decidim lligar-nos a algú... i perdre la llibertat! Què et sembla?

-          Dona, vist des d’aquesta manera, no sé què dir-te –es va oposar l’Emma.

-          No? Doncs jo crec que és evident que volem compartir un espai, unes emocions i una història amb una altra persona. Mira-t’ho com vulguis però això implica la pèrdua d’una part de la nostra llibertat individual.

-          Però en molts casos tindrà la força de la suma d’interessos, el compartir instants feliços, el suport en els que són dolorosos, la joia dels fills – deia insegura, l’Emma.

-          Efectivament, però en altres casos i jo en conec molts per la meva feina, també ha acabat suposant la minva d’una part pel domini dels interessos de l’altre. Això comporta un esmortiment dels moments feliços o desacords amb allò que pensem que ha de ser l’educació dels fills. Tot depèn de cap a on s’ha encaminat la parella, cap a quin model.

-          Sí, tens raó, una part de pèrdua d’individualitat hi és, però diguem que es complementa amb instants de compensacions.

-          Però la pèrdua hi és, és indiscutible. A l’altra banda de la balança hi ha el que guanyem. El problema sorgirà quan el pes del que guanyem es redueixi o bé que el pes de la pèrdua vagi creixent. És el desequilibri el que comporta el conflicte.

La conversa amb la Susana aquest cop l’hi ha arribat. I jo què? Es preguntava l’Emma ¿què ha passat amb el platet de les pèrdues? ¿i amb el dels beneficis? ¿sóc més feliç? Si d’aquí a un parell de dies no em truca, ho faré jo, ja ha passat massa temps.

 

P1120942 (Foto Puente de Órbigo)

Aquella tarda van arribar més tard de les dues a Hospital de Órbigo. Aquí la Susana es va acomiadar perquè volia prosseguir fins a Santíbañez, ja que havia quedat allà amb l’Alejandro i la Pepa. L’Emma va tenir un primer intent de dir-li que també s’hi afegia, però s’ho va pensar millor i va decidir que no estava en condicions per afegir-hi els set o vuit quilòmetres que faltaven.

La vila d’Órbigo estava plena de banderoles i parades per venda de productes del camp i d’artesania. Es celebrava el repte que va llençar el cavaller Suero de Quiñones, el 1434, de lluitar amb qualsevol altre cavaller que volgués creuar el pont. El fet és que volia demostrar a la seva estimada, que es veu que no li feia gaire cas, que era un home fet i dret i per això no se li va acudir una altra cosa que reptar a tot cavaller impedint-li el pas pel pont. El pont és una magnífica obra que permet creuar el riu Órbigo. Una construcció curiosa ja que és molt llarg i baix, perquè la llera del riu és molt ample, i va fent pujades i baixades de forma sinuosa.

L’Emma va anar a l’alberg de San Miguel, on es va estar una bona estona parlant amb l’Àngela, l’hospitalera voluntària, que era de Terrassa però vivia a Fuerteventura. L’Àngela li va explicar que havia fet el camí feia sis anys i que des d’aleshores s’havia anat apuntant com a voluntària quatre vegades i havia completat el viatge sencer tres cops més. Va afegir que aquest any havia estat quinze dies en un altre alberg i que s’estava a Órbigo una setmana. Li agradava ajudar els pelegrins, li satisfeia “formar part” d’aquest món especial. Tota la ruta és molt segura i no s’ha de patir per les pertinences, però de tant en tant es descobreix algun personatge que, disfressat de pelegrí amb credencial, va pels albergs a veure què és el que pot pispar.

P1120924 Los obsequios de Agapito

 

 (Foto dels obsequis que fa estona hem vist de l’Agapito)

 

 

 

 

Per la tarda, després de descansar, va estar passejant pels carrers. S’ho anava mirant tot, una mica sorpresa, pensava que ja quasi no recordava els dies que feia que no s’aturava a veure cap botiga o cap parada de roba. Pels que van a Compostel·la això és molt poc habitual, com poc habitual es llegir els diaris o veure la televisió. Fent el camí, el pelegrí s’endinsa dins de la seva pròpia carcassa, es relaciona amb els altres caminants, però això és com un territori independent de la resta del món. Es va aturar al davant d’unes peces de roba exposades a tocar del carrer. Entre la roba hi havia uns quants mocadors de seda de colors. Quasi de forma involuntària va començar a tocar-los per notar el seu tacte i admirar els estampats. La noia que els venia li va preguntar si en volia cap i en una resposta segura es va decidir a comprar-ne un de tons verds i blavosos. Una estona després duia al coll el nou mocador; l’altre, el vell de colors vermellosos, el va desar al fons de la motxilla.

El vespre asserena els pelegrins i l’Emma va comprovar que se sentia millor. Va somriure compassivament perquè se’n va adonar que les seves emocions eren com una muntanya russa. Havia començat amb els sentiments bullint, però al final l’olla s’havia refredat.

 

Santa Catalina de Somoza. El guió de vida.

Imagen3 Orbigo Sta Catalina Somoza(Ruta Órbigo a Sta Catalina de Mendoza)

Al matí, l’Emma es va trobar millor, notava que es respirava molt bé ja que aquella nit havia plogut i l’aire era fresc. Va Sortir dels primers, amb el nou mocador al coll, darrera d’un matrimoni italià, de Cortina d’Ampezzo, amb la filla. A la sortida hi havia dues opcions: dreta o esquerra. El camí de la dreta passa per Villares de Órbigo i resulta una alternativa que va entre camps de cereal, d’horta i més endavant també s’endinsa al bosc. Aquest paisatge que comença a canviar, alegra la vista, es deia l’Emma.

P1120954 ET 19 Villares de rbigo

 

 

 

 (Foto Villares de Órbigo)

 

 

 

 

 

Aviat va arribar a Villares, a dos quilòmetres, amb la bonica estampa de l’alberg i després un petit parc de descans per a pelegrins, amb una font, una barbacoa, taules i bancs. És un territori fèrtil, que gaudeix de les sèquies del riu Òrbigo que permeten uns extensos cultius d’hortalisses. Una estona després el camí passa per Santibañez de Valdeiglesias, on la vista del campanar li va fer venir a l’Emma el record de l’ossari de Roncesvalles. No tenia res a veure, ja que ni s’assemblava ni tenen la mateixa funció, però els pensaments no es poden controlar. Recordava, l’Emma, aquell de planta octogonal amb la llanterna que sobresurt del teulat de pissarra. En general, a l’edat mitjana, la llanterna disposava d’una flama permanentment encesa. Un cop realitzats els enterraments i per la putrefacció dels cossos es desprenia gas metà que pujava fins a l’extrem de la llanterna i s’acumulava fins que, en un moment donat, feia una flamarada. Aquest fet era interpretat com l’alliberament de les ànimes dels morts que deixaven la terra per anar cap a la Via Làctia que les guiaria fins al sepulcre de l’apòstol. Aquesta teoria poètica deixava tranquils a tothom perquè feia possible realitzar el pelegrinatge després de la mort.

El camí, per pista forestal flanquejada per alzines i roures, segueix pujant amb comoditat i l’Emma es va sorprendre alegrant-se de l’existència d’una pujada. Va avançar dos homes grans i com sempre es van saludar. Al fons, lluny, es començaven a endevinar les muntanyes que estaven per sobre de Ponferrada: són les muntanyes que esperen els pelegrins després de tanta planúria. Muntanyes un altre cop!

P1120965

 

 (Foto de la Casa de los Dioses)

 

 

 

 

Havia anat pujant un cert desnivell i tornava a caminar per un altiplà, a uns 900 metres d’altitud, per on corria un aire fresc, molt reconfortant, que movia els brots de cereal de manera que semblaven les onades d’un mar vegetal. Allà lluny va veure un cobert precari, de pagès, amb un únic arbre i un grup de persones. Cinquanta metres abans d’arribar-hi va llegir, en unes pedres, un text que deia “La Casa de Los Dioses”. El grup de gent eren caminants que s’havien aturat en una parada d’ampolles amb sucs de fruita, tot decorat amb cors de totes les mides així com un rètol que deia “Nuestra vida es obra de nuestros pensamientos”. Un noi, que aparentava prop de la quarantena, deia “vosaltres sou els déus i si tots plegats volem, podem canviar el món”.

Era en David, un català que, enmig d’una depressió per un fracàs financer en voler tirar endavant un negoci, va decidir posar-se a caminar per superar la crisi personal. Va anar caminant des de Barcelona a Finisterre, després a Granada i finalment a casa un altre cop. Cada pas que donava l’apartava del passat i l’apropava a una nova vida.

-          Però a casa no m’hi sabia estar. Després de 3.500 quilòmetres a peu jo era una altra persona. Per tant vaig carregar un altre vegada la motxilla i vaig començar un altre cop. Quan vaig arribar aquí, a la vista d’aquesta plana amb aquest horitzó infinit, alguna cosa dins meu va dir: ja està, aquí em quedo, fins aquí arriba el meu camí –explicava a l’Emma que s’havia quedat una estona per parlar amb ell.

-          I com t’ho fas per tenir tot aquest material? –va preguntar ella, colpida per la revelació.

-          Aquest matí he baixat corrent fins a Astorga, ho he demanat i després m’ho han portat en cotxe per la pista –va contestar, content.

-          I vius aquí, sempre?

El David li va explicar que vivia en la mena de tenda de campanya que s’havia muntat. Baixava i, amb els diners dels donatius, comprava fruita i sucs per oferir als pelegrins que passaven. També comprava arròs, pasta o alguna altra cosa per poder menjar.

-          I què pensa la gent dels voltants, els que treballen els camps? –va preguntar l’Emma, tot mirant les extensions verdes.

-          Doncs em veuen com algú diferent, perquè no faig les mateixes coses que fan ells. Penso que alguna cosa se’ls hi ha de remoure dins del pit –digué el David tot fent girar en cercles el puny pel davant del seu cor-. Ho vaig passar fatal, però ara, aquí, sóc feliç.

Els caminants i pelegrins que hi havia, quan ella havia arribat, ja havien marxat. L’Emma feia ben bé mitja hora que parlava amb el David. Ara era un arrelat, un fet que sovinteja més que no ho sembla. Potser no és possible trobar-ho en cap altre lloc d’Europa. Van arribar més pelegrins i l’Emma es va acomiadar, amb una abraçada, del David.

-          Que siguis molt feliç en la teva vida –li desitjà el David, mirant-la marxar, mentre ella li enviava, rient, un petó per l’aire amb la mà.

 

P1120971 Astorga

 

 

 (Foto Astorga)

 

 

 

 

 

 

La pista feia una baixada suau d’uns tres o quatre quilòmetres en direcció a Astorga. L’Emma caminava abstreta, pensant i donant voltes als sentiments que se li havien disparat. Mira com algú arriba a la felicitat! es deia. Quan va començar a trepitjar l’asfalt proper a la ciutat, es va creuar amb un home gran, en direcció contrària, que duia un bastó i un paraigua.

-          Hola, pelegrina, tingues en compte que potser plourà –li digué, amb el castellà, ordenat de l’altiplà de Lleó.

-          Veig que vostè va preparat -contestà l’Emma aturant-se i posant-se bé els cabells esbullats pel vent.

-          Vaig a veure el David... tu, l’has vist el David?

Al mig del carrer, l’home li va explicar que ell l’anava a veure de tant en tant, d’aquesta manera passejava. Jo a vegades el renyo, no hi ha dret, tan jove i allà s’està, estiu i hivern... amb el fred que hi fa! Es va quedar mirant més enllà, cap els camps de cereal on es dirigia i va afegir: si vengués els productes, guanyaria diners. Va moure el cap apesarat.

-          I saps el que fa amb els diners que li sobren? –va preguntar, però tot seguit va donar la resposta-... doncs, els deixa sota una pedra prop dels camps, perquè els trobin els treballadors que hi van!

L’Emma no tenia gaires paraules per afegir. La vida és un enigma i les opcions de les persones són infinites, com aquells horitzons que no s’acabaven mai. Es va acomiadar i mentre anava pensant en el dret a la llibertat, al qual es va referir fa dies la Susana, va enfilar la pujada de l’entrada d’Astorga.

La vila, l’antiga Asturica Augusta dels romans, està situada dalt d’un turó entre els rius Jerga i Tuerto. Es va desenvolupar molt degut a l’existència de mines d’or i avui continua sent una població activa i culta, però l’Emma la va passar gairebé sense fixar-s’hi. El seu cap donava voltes i voltes a l’idea dels lligams i de la llibertat personal.

A la sortida de la ciutat, estava el seu vell amic Ugur. Anava tan capficada que quasi va passar pel seu costat sense veure’l.

-          Oi que has parlat amb el David?

-          Ui! Perdona, Ugur, estava pensant altres coses... i tu ja ho saps prou bé ¿oi? –amb el rostre il·luminat- No sé com ho saps, però ho saps. Tu ho saps tot i no sé com t’ho fas... Sorprenent, el David. Ei! Per cert ¿com és que m’has atrapat?

-          Jo també tinc dret als permisos -va contestar rient- Però, de moment, només voldria aprofitar aquesta experiència per explicar-te un parell de coses més, si m’ho permets.

L’Ugur, estava assegut en un banc de pedra i al costat s’hi va asseure l’Emma. El vell savi va començar a explicar que tots i cadascú de nosaltres quan som infants, a més d’optar per un dels estats de Jo, adoptem una sageta que defineix el nostre caràcter.

-          Saps que fa uns dies en parlàvem, oi? Doncs bé aquesta sageta indica una direcció. Hi ha diversos tipus de sagetes, però només una és important en la nostra manera de ser. La sageta predominant indica com és el guió de la nostra vida, són creences ben arrelades i expliquen la nostra conducta.

-          Ja m’ho imaginava. I com són aquestes sagetes?

-          Per començar te’n parlaré de dues. Una d’elles és “ser perfecte”; generalment prové d’una infantesa molt exigent ¿m’explico?

-          Sí, sí, endavant –l’Ugur havia captat tota l’atenció de l’Emma.

El vell es va fregar els ulls i va continuar: una altra sageta és “complau”, que prové de l’idea que s’ha de fer alguna cosa pels demès per tal de rebre el premi. L’ordre que dóna aquesta sageta és que s’ha d’agradar a tothom. El que pot passar és que els demès se’n poden aprofitar. En el cas del “perfecte” és un perfeccionista fins i tot amb coses irrellevants, i pot acabar amargant la vida als demés amb el seu sentit de la perfecció, cosa que, d’altra banda, ell no aconsegueix quasi mai. A veure ¿quina sageta creus que té al cap en David?

-          Doncs de complaure els demès, però és clar que hi ha gent que se’n aprofitarà...

-          Potser sí però, per al David, això és irrellevant ja que en el fons no fa un balanç de beneficis i pèrdues ¿ho entens?

-          Clar, ell és feliç oferint felicitat i per tant no compta per res cap teòrica pèrdua en el balanç que dius.

-          Cal sempre recordar que la felicitat no és l’estació final, és aquella actitud amb la qual fem la travessia.

-          Jo me’n vaig, Emma -va dir L’Ugur aixecant-se- Me’n vaig al poble un altre vegada, tu pots seguir caminant, ja ens trobarem més endavant i ves pensant en tot això.

I com cada cop, l’Emma es va quedar sola i va continuar el seu viatge junt amb els seus pensaments. Quan l’Ugur ja marxava li va semblar veure, un altre cop, aquell reflex de petites espurnes vermelles que sorgien de la mà del vell mentrestant anava dient adéu i, fregant-se els ulls, l’Emma es va dir: em sembla que veig visions, potser encara hauré d’anar al metge.

Mitja hora després, no s’havia aixecat del mateix lloc. Es va fixar en uns altres caminants que passaven, va encongir les espatlles, va estirar les cames recolzà el cap al tronc de l’arbre que tenia al darrera i tancà els ulls. Pensava: potser la meva sageta és que vull fer les coses massa perfectes? No ho crec, no em veig maniàtica. Es va anar relaxant i una dolça pau interna la va omplir íntegrament.

P1120977 Murias de Rechivaldo

 

 (Foto Murias de Rechivado)

 

 

 

 

 

El pelegrí va arribar caminant a Murias de Rechivaldo, va saludar a l’Emma i va descarregar la seva motxilla per deixar-la al costat de la petita taula del bar El Llar. Va seure i va respirar a fons. Què bé s’està assegut després d’unes quantes hores caminant, va dir el José, presentant-se. L’Emma des de la taula del costat, va deixar el got de refresc que estava bevent a la taula i va contestar mentrestant l’observava amb més atenció. L’home, que aparentava més de seixanta cinc anys, era alt i prim, amb els pocs cabells, més aviat llargs, del color groc torrat del blat, aquell color a punt de segar, amb tonalitat de palla fosca.

-          Fins a on vas avui –li va preguntar.

-          Fins a Santa Catalina –contestà l’Emma- ja que he arribat fins aquí, aprofito i acabo de caminar fins al proper poble.

-          Doncs jo em sembla que em quedaré aquí. Descansaré i faré un parell de trucades per veure com van les coses.

-          Trucades a la família?

-          Bé, sí, però més aviat alguna trucada a la feina –digué ell.

-          Perdona, però no sé perquè m’havia pensat que ja estaries jubilat –va comentar l’Emma, quasi disculpant-se.

-          Ah! no, que va –hauria d’estar-ho- però treballo en una empresa japonesa i encara que hagi passat de l’edat normal de jubilació, als executius del Japó no els hi passa pel cap que un directiu es pugui jubilar abans dels setanta anys... què hi farem! –va concloure amb un somriure, una mica cansat.

La conversa va durar una bona estona, fins que l’Emma va haver de continuar i es van acomiadar.

Ella, va avançar un llarg tram pensant amb en José. Parlava desprenent sensibilitat. Havia estat una conversa plena i amb uns efectes molt més profunds que no semblava a primera vista, perquè el calat de les converses depenen molt més dels matisos amb que es transmeten els pensaments que, potser, les pròpies idees que s’expliquen.

P1120980 Alb el caminante

 

 

 (Foto albergue El Caminante)

 

 

 

 

 

L’Emma va acabar la jornada, tard, a Santa Catalina de Somoza, degut a totes les aturades que havia fet, però estava contenta. La pelegrina sap que al poble tenen molta estimació per Sant Blai, del qual tenen una relíquia a l’església. Es veu que el dia del sant, es tradició besar la urna de vidre que conté l’os i treure el sant en processió pels carrers. Diuen que la imatge de Sant Blai duu un mitjó de cada color i quan algun nen s’equivoca al vestir-se, la mare li acostuma a dir “te pareces a San Blas”. Havia fet 24 quilòmetres des de l’inici de l’etapa i ja en portava més de 500 acumulats des que va començar a Roncesvalles. Per arribar a Santiago de Compostel·la sabia que només en faltaven una mica més de 270. A partir d’ara, el camí aniria pujant fins al Cebreiro, a l’entrada de Galícia.

 

El Acebo. Perseguidors i víctimes.

Imagen4 Sta Catalina a El Acebo (Ruta Santa Catalina a El Acebo)

Hi ha dies que al caminant li costa començar, però altres està ben disposat a posar-se en marxa. Aquest va ser el cas de l’Emma. En una etapa de pujades, amb turons i muntanyes de més enllà, de la pluja caiguda que va refrescar la terra, la pelegrina es va posar en marxa aviat i va anar pujant pels pendents suaus d’aquesta etapa.

P1120986 El Ganso (Foto El Ganso)

            La ruta s’enfila pel llom de serra que deixen, entre sí, els rius paral·lels Reguerinas i Jerga, de cara a les muntanyes de Lleó a l’horitzó. El sender s’endinsa a la Maragateria, comarca de traginers, de cases sòlides amb portals amples, guisats consistents i música de flauta i timbal. La ruta passa per El Ganso, on encara es poden admirar algunes cases amb sostre de palla, un sistema de coberta que es remunta a èpoques prehistòriques i que és un record dels orígens celtes d’aquest territori. És a Rabanal del Camino on hi ha l’antic bar Tesín (posada, alberg), que ha canviat de nom i es diu La Senda, on pot seure per esmorzar. Arriben més pelegrins, les converses són fàcils i cadascú es posa en marxa quan creu que ja li convé. Arriben dues noies alemanyes, molt joves, molt rosses, molt cansades i el primer que fan és treure’s les botes i els mitjons i un pelegrí, també jove, s’ofereix a curar les butllofes, mentre una parella gran semblen discutir per alguna raó, un altre petit grup de quatre, probablement brasilers, riuen com descosits d’algun acudit i altres arriben i altres se’n van.

P1120993 Rabanal del Camino Posada el Tesin

 

 (Foro Posada Tesin, Rabanal del Camino)

 

 

 

 

 

 

Més endavant a la cruïlla que va a Rabanal Viejo, un grup de caminants va passar l’Emma. Anaven sense motxilles, com qui ha sortit un matí a donar una volta i de pas a fer un esmorzar de forquilla al bar d’algun poble. Dos pelegrins, carregats amb grans motxilles, els ignoren i comenten alguna cosa entre ells mirant-se’ls amb menyspreu.

Després de sis quilòmetres s’arriba a Foncebadón, on hi ha la creu de Fusta, el preludi de la més important que hi ha després de la pujada: la Cruz de Fierro. Està dalt de d’un turó de pedres amuntegades. Exactament a 1.500 metres d’altitud, el que vol dir que el pelegrí haurà pujat 620 metres de desnivell i està al punt més alt que s’assoleix en el camí francès.

P1130006 Cruz de Fierro

 

 

 (Foto Cruz de Fierro)

 

 

 

 

 

 

 

 

L’Emma hi va llençar la pedra que portava des de casa seva, una pedra petita, blanca, amb el seu nom i la data d’inici, que quedà barrejada entre altres milers de pedres. Va pujar el turonet de pedres, el pedestal irregular de la creu, fins a tocar el pal, va mirar avall i va veure tres pelegrins que havien arribat. Es van posar en filera, l’un al costat de l‘altre i es van posar d’acord:

-          Un... dos...tres!

-          Va!...

I les tres petites pedres, probablement amb tres noms i tres ciutats van volar, formant tres arcs diferents, i van passar a afegir-se a les que ja hi havia. La creu, en sí, no és més que una petita creu de ferro situada dalt d’un descomunal pal de fusta. Com que estem en territori dels maragatos, que com a traginers sempre anaven d’aquí cap allà, la Creu de Ferro en devia veure molts, però ben segur que no tants com els pelegrins que actualment hi passen cada dia. Per la pista, ja baixant, l’Emma es va trobar una altre creu, dedicada a algun pelegrí que es va morir fent el camí.

El camí continua per un sender de terra al costat de la carretera local, quasi sense trànsit, baixant suaument fins a Manjarín, que no està gaire lluny. Es tracta d’un poble abandonat, on en un dels edificis en runes, que havia estat l’escola, s’hi va instal·lar l’any 1993 en Tomàs Martínez, conegut com a Tomàs el Templer. Es tracta d’un lloc restaurat que fa de refugi per a pelegrins, amb una màgia molt especial i unes condicions molt bàsiques.

-          Aquest, juntament amb el de San Bol, són els dos albergs més cutres de tot el camí –li va dir un pelegrí, somrient i feliç, que sortia.

-          T’hi has quedat a dormir?

-          Sí, hi ha estat fantàstic. Això és fer realment de pelegrí –va afegir rient.

L’Emma va entrar dins de l’edifici, amb banderes, penjolls i tota mena d’objectes i va parlar uns moments amb en Tomàs, mentre portava, amb un carretó, unes galledes d’aigua.

-          Com va tot, Tomàs?

-          Molt cansat, molt cansat...

P1130013 Manjarn (Foto Manjarín)

Quatre paraules més i l’Emma no va voler insistir, perquè tots passem per instants d’aixafament i s’ha de deixar espai als qui el necessiten.

Després la traça seguirà baixant de manera constant cap a Molinaseca i després fins a Ponferrada. Les vistes s’obren cap a un territori molt extens fin les muntanyes del darrera de Ponferrada, cap a ponent, molt enllà, amb els seus grisos i verds foscos i els núvols a sobre. El sender, pedregós, s’ aparta de la carretera i aviat permet veure El Acebo quasi a sota mateix i aleshores, sí, en aquell moment baixa més fort, més vertical, cap a les teulades de pissarra gris d’un poble que també ha canviat molt des del moment que el camí ha tornat a ser una via per pelegrins, caminants i turistes. L’Emma va entrar al poble, a 1150 metres d’altitud i va pensar que per la nit la fresca s’hauria de notar.

Actualment hi ha hostal, albergs, bar, una botiga i un racó amb unes quantes taules i cadires, al costat del bar. Quan l’Emma hi va arribar les taules i cadires estaven plenes de pelegrins i ciclistes. Va anar directa cap a un dels albergs i va donar per acabada la seva jornada de 28 quilòmetres. Aquell dia, per dinar la pelegrina va anar al bar i va descobrir que l’havia muntat un de Reus, amb la seva filla. L’home li va explicar que havia estat la seva filla qui va voler allunyar-se de les ciutats de més població. Ara estaven aquí arrelats, pare i filla. L’Emma, que ha vist tot de pintades de “fuera” en diverses parets del carrer, aprofita per preguntar-li pel seu significat.

-          Aquests pobles petits són complicats. Poca gent i la meitat barallats amb l’altra meitat. Si no és per l’ús de l’aigua, és per l’aprofitament dels boscos comunals, i si no és per això doncs és per la temporada de cacera.

-          Ja acostuma a passar al poblets, però aquestes pintades, tan agressives... fan angúnia...

-          Sí, així és –va afegir el reusenc- Jo procuro no ficar-m’hi, perquè soc foraster i prou que m’he hagut de preocupar per restaurar la casa i posar en marxa l’hostal.

-          Però us ha quedat molt bé. Què pensen els del poble?

L’hostaler va seguir explicant: ja saps, sempre hi ha qui creu que els hi trauràs el seu negoci. En canvi, la veritat és que a mida que hi ha més oferta, més gent s’hi queda... com passa moltes vegades -i d’aquesta manera, mentre es serveixen un parell de taules, l’amic de Reus va parlant amb l’Emma, interessant-se d’on ve i com es troba.

P1130015 El Acebo (Foto El Acebo)

Com cada dia, l’Emma va descansar una estona i finalment va sortir a donar una volta, que a El Acebo és fàcil i curta, a parlar amb uns i altres, fins que va seure per escriure al seu diari, en un banc de fusta al carrer, gaudint de la placidesa i observant els caminants que anaven arribant. Hi ha persones, pensava, que són felices estant bé, però altres només són felices sentint-se millor que el seu veí. I és clar, et pots trobar gent que només se sent bé quan veu que el veí està malament. Potser es tracta de persones que, d’infants, han rebut moltes crítiques, desqualificacions, menyspreu, amenaces o potser han estat maltractats. Aquestes experiències traumàtiques, afegí, provoquen angoixa i l’infant pot acabar identificant-se amb l’agressor. D’aquí vindrà la seva posició vital pel futur: persones que sempre creuen tenir la raó, no són autocrítics, massa dominants i donen sempre la culpa de tot als altres. El seu pensament va anar a l’Àlex i va concloure que era una mica així... bé, a vegades. Però perquè semblava que era així? Potser hi tenia a veure el suïcidi del pare?

Pel davant van passar dos joves molt animats, van saludar i van seguir carrer avall. Un d’ells, el Jesús, és de Cabezo de Torres, població situada prop de la capital de Múrcia. Va pensant que a casa seva no s’hi pot estar, per això sempre procura arribar-hi tard. Intenta evitar les discussions amb la seva mare, que sembla un sergent d’infanteria. La mare sovint crida i el seu pare és un tou que sembla que té sang d’orxata. Pensa que potser la seva mare ha heretat la força i el geni dels que van ser els propietaris de la terra, els marquesos de la Corona, encara que no hi tingui res a veure, si fos així no hi hauria problemes de diners. Treballa en una impremta que, amb la crisi, ha fet un expedient i li toca estar dos mesos sense anar-hi. Per això s’ha posat a fer el camí i de pas s’estalvia d’estar-se a casa. Guanya el mínim i a sobre ha d’ajudar als pares que van molt justos ja que només treballa el pare. La mare s’està a casa i crida, això és el que fa. Al menys aquí, al camí, no hi ha ningú que cridi. Això, pensa mentre desapareix per la cantonada del final del carrer, és el que s’assembla més a la felicitat.

A continuació va veure arribar, passejant, el Josep, el metge que havia conegut a Terradillos. L’Emma s’hi va afegir i van anar passejant fins al final del carrer, on una creu gran presideix la vall que marxa cap a ponent.

-          Per cert, ja que vas estar a Burgos ¿vas anar a visitar el Cristo de los Huevos? –va preguntar el Josep.

-          El Cristo de los Huevos? –l’Emma es va mirar el company, intrigada i suspicaç.

-          Sí, dona, es diu així perquè uns ous decoren el peu de la creu –va contestar el Josep, amb somriure astut- és un crist que tenen a la catedral, també conegut com a Cristo de Burgos.

La llegenda diu que la creu va ser localitzada al mar, sobre un niu de gavina, per un mercader burgalés. Per fer referència a aquesta misteriosa troballa, la gent es va habituar a portar ous al Crist, fins que un dia, un comerciant del país va tornar del continent africà amb dos ous d’estruç. Per això, la creu té tres ous molt grans als seus peus i rep el nom popular esmentat.

-          Hauries d’haver demanat a algú que t’hi portés a visitar-lo –va dir rient, el Josep, observant la cara de sorpresa de l’Emma.

-          Sí, home, i córrer el risc que em donessin una garrotada ¿oi?

-          No, dona, no. Que a Burgos tothom sap de què va el tema...

 

Després de donar la volta a la creu, van girar i van tornar cap amunt. Un poble d’un sol carrer és per això, ara cap avall i després cap amunt.

  

Ponferrada. Actes i pensaments.

Imagen5 El Acebo a Ponferrada (Ruta El Acebo a Ponferrada)

A les set del matí, el carrer mostrava la foscor de l’hora. L’Emma estava al davant de l’alberg, menjant una pasta que havia comprat per la tarda en la petita botiga, que hi havia a l’entrada del poble. Va començar a caminar amb la poca llum que hi havia, comprenent que a mida que s’acosta a l’oest, el sol sortia més tard. Els primers revolts de la baixada, va optar per encendre el llum i així va anar tirant avall, sempre avall, pel camí pedregós i de cara a un paisatge fosc que poc a poc anava mostrant color, dimensió i profunditat.

Santiago, San Jaime, Sant Jaume, Saint Jacques o Saint James, que tot és el mateix, és el patró d’Espanya des del 1630. Però hi va haver molta polèmica, ja que els carmelites volien que fos designada pel càrrec, Santa Teresa. Ara bé, el papa Urbà VII va optar per Sant Jaume ja que, segons va declarar, el sant havia aconseguit que Felip II sortís del purgatori només vuit dies després d’haver-hi entrat. I ell com ho sabia? Sovint hi ha coses que s’han dit i que es diuen, que sembla estrany que a ningú no li pugin els colors a la cara.

L’Emma portava al coll el mocador de colors verds i blaus. Li agradava força. L’altre, el que li havia regalat l’Àlex quan va tornar aquell any de Venècia, on hi havia anat per feina, li semblava de colors massa vius, estava al fons de la motxilla. Es curiós, va pensar, que ja no em fa mal la distància, és com si el camí fos casa meva. Pas a pas va anar seguint per la pista, envoltada d’altes herbes i arbres que començaven a mostrar els seus colors. L’aire fresc, la vista del panorama li feia percebre un sentiment d’alliberació. Era una sensació estranya, com de desafecció del passat, d’allò que fins aquell moment havia estat la seva vida. De cop va començar a entendre la postura del David, el noi amb qui havia parlat feia un parell de dies a la plana abans d’Astorga. S’imaginava que dels peus li anaven sorgint unes petites arrels que, a cada passa que donava, s’anaven fent més grans i acabaven incrustant-se al terra passant a formar una part inseparable d’aquest món nou.

P1130021 Riego de Ambrs

 

 

 (Foto algun petit lloc habitat)

 

 

 

 

 

 

En una cruïlla d’una pista travessera, va coincidir amb una dona que portava dues vaques. L’Emma es va posar al seu pas, més lent i van parlar una estona. La dona vivia en una casa de pagès, envoltada de camps d’herba i tenia cinc vaques.

-          Surt a compte, avui, tenir vaques a petita escala?

-          No, no surt a compte –va contestar la senyora, amb accent gallec- però sempre les hem tingut, donen llet i retallen l’herba al costat de la casa.

Ho va dir com si el paisatge no pogués tolerar l’absència de vaques. Les persones ens habituem a uns mecanismes estables, tradicionals, constants en la nostra vida. Potser a la gent li costa imaginar-ho d’una altra manera.

Dues hores més tard el pelegrí arriba a Molinaseca, a vuit quilòmetres de distància, una bonica població que es veu des de sobre, a mida que s’hi va baixant. És un bonic tram, amb la visió de les muntanyes més enllà. Ara, tot i les pujades i baixades, el camí s’aplana. L’Emma notava que el dia també acompanyava, ennuvolat i fresc, perfecte per caminar, mentre l’aire li feia voleiar els cabells. Va passar el pont romànic sobre el riu Meruelo i va encaminar el seu pas pel carrer Real, on fa segles hi havia l’hospital de pelegrins. L’Emma es va aturar al bar que va trobar a l’esquerra, la Posada de Muriel i va seure a una de les tres taules a l’exterior. Dins hi ha un cartell que diu “Algvaciles de la jvsticia impondrán cepo o picota a todo aqvel que fuese sorprendido inhalando o expeliendo hvmos de la planta conocida por nicotiana tabacvm procedente de las indias occidentales”. Com que ella no fumava, no hi havia cap problema, per tant va demanar un esmorzar de forquilla, amb una copeta de vi! La nostra pelegrina s’ho va prendre amb calma, no tots els dies han de ser de caminades llargues ja que, de fet, no és una cursa d’esport. Observar l’entorn i fer l’anàlisi interior vol calma.

 

Ponferrada es veu més enllà. A la ciutat, nou quilòmetres després de Molinaseca, hi ha el gran alberg, l’únic per cert, de San Nicolas de Flüe. L’Emma hi va arribar quan encara era tancat i per tant es va dutxar a les instal·lacions que hi ha als jardins i després, tot descansant, va fer petar la xerrada amb els pelegrins que també estaven esperant.

Com sempre, els pelegrins havien anat deixant les motxilles fent cua, en una filera cromàtica irregular. Hi havia un bonic jardí, uns bancs i algunes cadires. L’Emma tenia al costat un alemany, Hans, de Neuburg, una ciutat al costat del Danubi, a Baviera. Era un home cepat, simpàtic, de cabell rogenc, ulls blaus i panxa de cervesa, que havia començat a Burgos, on ho havia deixat l’any passat. Parlant amb el nou conegut, l‘Emma es va assabentar que Sant Nicolau de Flüe, era un personatge del segle XV, que vivia a les muntanyes de Ranft, a Suïssa i que per inspiració divina i desitjant un altre tipus de vida, va abandonar la seva dona i els seus deu fills, per fer-se ermità; d’aquesta manera es veu que va esdevenir famós per la seva dura penitència i el menyspreu al món.

-          Què et sembla la història?

-          Home, no sé, i ¿què va passar amb la dona i els deu fills? –preguntà l’Emma

-          No sé, però amb tants fills ja s’entén que fugís com fos! –va esclatar en Hans amb una sorollosa riallada.

P1130039

 

 

 

 

 (Alberg San Nicolàs de Flüe)

 

 

 

 

 

 

 

 

A les dues van obrir les portes i van començar a admetre a la gent. Hi havia tres hospitalers, tots voluntaris. Un cop feta la inscripció, un dels hospitalers acompanyava a cada persona fins a la sala i a la seva llitera en concret. El voluntari que feia aquesta feina, un home d’aspecte centreeuropeu, caminava amb pas ràpid, nerviós.

-          Va pelegrina, no t’aturis–deia impacient, parlant de pressa.

-          Val, ja vaig al darrera, no pateixis.

Va anar esquivant les fileres de lliteres fins que va arribar a una, on hi va deixar el paperet que indicava el número de llit i es va girar.

-          Podria ser aquella...?... –va començar a preguntar l’Emma, mirant una llitera buida del costat, a tocar de la paret.

-          No, adéu –va dir neguitós, deixant-la amb la paraula a la boca.

Quin desfici d’home, mare meva! Inquiet, ple d’ansietat i li costa escoltar. Pot resultar molt complicat conviure amb un maniàtic del corre-corre, va pensar l’Emma. Es va asseure a la llitera, va posar bé el sac de dormir i la motxilla, va mirar el rellotge i va veure que ja eren quasi les dues de la tarda. Aleshores va decidir anar a buscar un lloc per dinar. Buscant pels carrers dels voltants, va veure el rètol d’un restaurant. Dins, les taules amb gent del país i també amb caminadors. A aquestes alçades del viatge, els homes que caminen es distingeixen, molts d’ells, per la barba que van acumulant. L’Emma va entrar i no va poder evitar deixar anar un crit d’alegria en veure la Susana i el José. La sorpresa inicial es va aclarir quan la Susana li va explicar que amb el José havien coincidit varis cops des de Pamplona.

-          Sabeu? He conegut un home gran que també fa el camí, que es diu Ugur i em sembla que és turc –va comentar l’Emma.

-          Carai, des de Turquia –va exclamar la Susana- i potser fins i tot és musulmà!

-          No, no. Em va dir que era seguidor de Zoroastre.

-          Ah! això sí que és interessant. Zoroastre va transmetre els ensenyaments del mazdeisme. Els seus seguidors, són bàsicament filòsofs i expliquen que la recompensa, el càstig o la felicitat són el resultat dels comportaments de la persona –va intervenir en José- El seu pensament es pot resumir en tres idees: has de tenir bons pensaments, has de dir coses bones i has de fer el bé.

La conversa des d’aquella antiga filosofia va anar derivant cap a la manera de ser de la societat i les parelles. Hi ha parelles que el que acaben fent és compartir un pis i estones d’explosió sexual, altres condueixen la seva unió cap al respecte de la vida professional i cultural de cada una de les parts, però el cert és que quan l’home i la dona formen una parella no s’han preparat per a decidir, parlar i conduir el procés cap al segon model, anava dient la Susana. La llibertat actual de la dona, necessita aquest pacte.

-          Cada un té els seus interessos i la seva forma personal de veure la vida. També seran diferents les expectatives, els valors... tot pot ser diferent, dins d’aquesta convivència –afegí el José-. Per exemple, ¿creieu que les parelles coincideixen en els valors?

-          Jo crec que molt poc. Per exemple el meu marit s’ha anat tornant cada cop més intolerant amb els immigrants i això, a mi, em posa frenètica.

-          Penso que els valors fonamentals han de ser totalment compartits, no només pel que implica en els conceptes de moral i ètica, sinó perquè al darrera d’aquests conceptes hi ha la major part dels sentiments que un i altre hauran de oferir-se entre ells i als fills –va afegir el José.

Una estona després del dinar, l’Emma estava estirada al llit descansant. Pensava que cada cop semblava més clar que hauria de decidir si s’havia de proposar reconduir la relació amb l’Àlex o bé s’hauria d’anar preparant, ella mateixa, per a una separació futura.

 

P1130035 (Foto arribant a Ponferrada)

Havia dormit ben bé una hora i havia sortit a voltar per la ciutat. Es va aturar per seure en una terrassa, en una plaça. El nom del bar anava acompanyat del dibuix estilitzat d’una vieira. Sembla que el gallec ha derivat el mot “vieira” del llatí “veneria”, vinculat a la deessa Venus, l’antiga Afrodita grega. Segons la Teogonia d’Hesíode, Cronos va tallar els testicles al seu pare, Urà, i els va llençar al mar on es van barrejar amb l’escuma (“afros”) i va néixer, nua i perfecta, la deessa Afrodita. Per aquesta raó, la vieira ha estat sempre el símbol de Venus (o Afrodita) i del pubis femení, en representació de l’erotisme i la bellesa. Altres diuen que simula la mà estesa i que per això es va convertir en amulet pagà, mentre que pel cristianisme és vincula amb el baptisme. Probablement, els quatre elements antics i tradicionals del pelegrí: la capa, el bàcul, la vieira i la carabassa, tenien funcions bàsicament funcionals i pràctiques i concretament la vieira hauria de servir per prendre aigua de les fonts.

L’Emma va dedicar la tarda a descansar i fins i tot es va prendre una gran copa de gelat en una altra plaça. Va servir una noia jove i morena, que va resultar que era saharauí i com que hi havia poca gent, va permetre a l’Emma creuar unes quantes paraules. Al cap d’una estona, es va tornar a trobar amb el Josep, de Barcelona, que es va asseure al seu costat.

-          He anat a visitar la basílica de la Verge de l’Encina – va contestar l’Emma, a la pregunta del què havia fet.

-          Ah! és interessant, perquè és la patrona de la comarca de El Bierzo ¿saps la seva llegenda?

-          No. De fet m’ha cridat l’atenció el nom i m’he pensat que l’haurien trobat al costat d’una alzina.

-          A veure, s’assegura que va ser portada de Jerusalem l’any 450 –va explicar el Josep- Posteriorment, el segle IX, sant Genadio, diuen, la va ocultar per protegir-la dels musulmans i no va ser fins a principis del segle XIV, quan els templers, al començar la construcció del castell van tallar moltes alzines i en una d’elles, al centre del tronc, van tornar a trobar la imatge.

-          Sempre són interessants les llegendes –va dir, l’Emma encuriosida.

-          Encara que per alguna raó, –va afegir, l’amic, amb posat irònic- potser millor no preguntar-ho, la talla que es venera no és pas del segle V, sinó que està datada el segle XVI.

Una estona després, el Josep ja havia marxat. L’Emma no se sentia cansada. Aquella jornada havia estat curta, de només 17 km i de baixada i sense el sol empipador. Va pensar, fins i tot una mica sorpresa, que ja en duia acumulats uns 560. Mentre es prenia la copa de gelat, va decidir trucar a la mare i a l’Àlex. Amb la mare hi va poder parlar, l’Àlex no contestava al telèfon.

 

La nit havia anat caient i s’havia estès com un llençol per sobre de les cases i els carrers, poc enllumenats, de la ciutat, modificant l’aspecte viu de la tarda per una sensació enigmàtica. Un aire lleuger, com si volgués passar desapercebut, es movia pels carrers refredant les cames nues dels pocs que hi caminaven amb pantalons o vestit curts. Un d’ells la va saludar, i va parlar una mica amb ella. Tot i amb això en Porfirio, que li agradava més que li diguessin Firo, pensava que a aquesta mateixa hora, en una gran ciutat, com Madrid, on ell vivia, als carrers encara hi havia massa gent, soroll i llum. Hi havia botigues de les que tancaven molt tard i, per descomptat, una gran quantitat de bars, cafeteries i restaurants. En les ciutats més grans, trigaran unes hores perquè els carrers es vagin buidant i ja només hi quedin els noctàmbuls, els que, beguts, no han aconseguit trobar la direcció de casa seva o alguna parella que no s’ha decidit a trobar un lloc íntim on anar a celebrar la seva festa particular.

L’Emma va seguir caminant fins a l’entrada de l’alberg, pensant en aquestes qüestions i se’n va anar a la seva llitera, on es va preparar per dormir, després de saludar i desitjar bona nit a la noia que hi havia a la llitera del costat. Es va adormir pensant en el que havia explicat el José de Zoroastre: has de tenir bons pensaments, has de dir coses bones i has de fer el bé.

 

Villafranca del Bierzo. Inici de l’últim terç.

Imagen6 Ponferrada a Villafranca

 

 (Ruta Ponferrada a Villafranca)

 

 

 

 

En sortir de l’alberg va pensar que el cos s’havia adaptat i caminar s’havia transformat en un hàbit que equilibrava ment i cos. Hi ha moments que les idees et venen de cop, com una revelació, fins i tot d’aspectes que són ben habituals, és curiós, es deia. Amb el temps el caminant es va fent resistent al dolor. Al final del dia, les cames grinyolen una mica, però l’endemà, després d’haver descansat per la nit, tornen a estar a punt de començar. No és el mateix transitar en fraccions de 7 ó 10 dies, un cop a l’any, que caminar sencer tot el camí. El fet d’acumular els quilòmetres un dia rere l’altre, una setmana rere l’altre i així cada dia més, condiciona la percepció que es té del temps. És el temps, més que no pas els quilòmetres, el que va condicionant la nostra manera de percebre l’acceptació de l’esforç: es tracta més d’un esforç mental que no pas físic.

P1130049 ET 22 Sta Maria de Compostilla

 

 

 (Foto Santa Maria de Compostilla)

 

 

 

 

 

            Des de l’alberg i passant per dins de Ponferrada, primer es camina cap el nord i després, una estona, de cara a l’est. L’Emma pensava que això era com una innocentada, semblava anar a l’inrevés. Una sortida lletja: barriada nova, zona industrial, amb munts d’escòries i anar sortint. Una bona marrada abans d’orientar-se cap a ponent, després de passar la petita ermita de Santa Maria de Compostilla, l’assentament més antic de Ponferrada, a partir del qual hi ha una extensa àrea urbanitzada i industrial.

            Aquesta és una etapa quasi planera, envoltada de muntanyes, coneguda com la “Hoya del Bierzo”. L’Emma observava els núvols i la grisor dels voltants, caminant tota sola. Una hora després a Columbrianos, un poblet documentat des del segle X, es va aturar a demanar un cafè amb llet. La temperatura era agradable, perquè aquest altiplà, protegit per muntanyes, evita parcialment els temporals i les fredors rigoroses atlàntiques. Abans de marxar, l’encarregada del bar li va dir que anés en compte si es trobava el gegant de la gaita.

-          No t’hi barallis mai.

-          No sabia que hi havia un gegant –va somriure l’Emma.

-          És el gegant de la gaita que, un cop uns enemics van voler atacar-lo i ell va tocar la gaita i van quedar tots transformats en roures i pins.

L’Emma va sortir del poble rient i es va anar mirant els arbres que trobava pensant que potser devien ser aquells enemics que van voler atacar el gegant. Anava caminant en direcció a Fuentes Nuevas i Camponaraya i va observar com un altre caminant, uns quants metres més enllà, s’ajupia i llençava alguna cosa al marge. Després va poder comprovar que havia apartat un caragol del sender. Fixa’t el que ha fet perquè ningú no el trepitgés, es va admirar.

Anava rumiant en l’actitud del pelegrí i en les angoixes de les persones. Va pensar que, fent el camí, el pelegrí passa estones de malenconia i també de dolor, però que tot això pot ser enriquidor. Les roses són inseparables de les seves espines.

            Cap a les deu del matí ja havia fet quinze quilòmetres. Les distàncies es fan amb facilitat, quan la traça és planera i no fa calor. Arribant a Cacabelos, l’Emma s’hi va aturar per esmorzar una mica millor i va demanar un entrepà de pernil. Van passar tres pelegrins, un dels quals anava coix i se’l veia força malament. Dues dones, que probablement eren del poble i s’estaven al costat, ho comentaven.

-          Pobriño, quantos pecados debe haber cometido! –va dir una de les dones, amb un mocador negre al cap.

           A la sortida, passat el riu Cúa, hi ha el santuari de la Quinta Angustia, del segle XVIII, que és famós, entre els pelegrins, perquè disposa d’un alberg que fa la volta al perímetre del recinte interior i està format per compartiments de dos llits. A la sagristia del temple, es pot observar una imatge curiosa del nen Jesús jugant a les cartes amb sant Antoni de Pàdua. El frare li dona al Nen un quatre de bastos, mentre que Jesús es descarta d’un cinc d’oros. Com sempre passa, pel camí hi ha tot un simbolisme que s’oculta als ulls pocs observadors (i sovint, també, als observadors). Els bastos és el signe terrenal, de tot allò mundà que cal deixar i substituir, mentre que els oros representen els aspectes més espirituals.

 

P1130057 Albergue Cacabelos (Foto Albergue de Cacabelos)  

La pelegrina va continuar el camí i observant que hi havia bonics i sucosos cirerers. Els que estaven més a prop de la ruta tenien molt poques cireres, perquè alguns pelegrins, com unes dones que caminaven al davant, anaven picant i menjant. Com que s’aturaven sovint, l’Emma va passar al davant i deixà anar un “Hala, hala!”, al qual elles contestaren rient. Què hi farem, buen camino. La nostra pelegrina pensà que els pagesos propietaris d’aquests cirerers que estan al costat del carrer no deuen collir mai cap cirera ja que, a mida que van madurant, venen els pelegrins i se les mengen. Somriu pensant que, per als pagesos, això dels pelegrins els hi deu semblar com una plaga bíblica. Però tot i amb això, una dona que s’estava asseguda en una cadira i tenia dos cistells plens de cireres, quan va passar l’Emma li va dir, somrient, si en volia unes quantes. La pelegrina s’aturà i en va menjar quatre o cinc.

-          Quan vinc a buscar-ne, abans de marxar, n’ofereixo a alguns pelegrins –va comentar, mirant-la amb la seva cara rodona de galtes vermelles i ulls vius.

-          Què bones. Moltes gràcies.

-          Sí que ho són de bones, però no les puc donar totes... que també n’han arribar a casa, pels néts.

L’Emma pensà que es produïa un fet sorprenent i curiós: a mida que es va caminant a poc a poc, més sensació té el caminant de disponibilitat de temps, al contrari del que passa quan es va ràpid. Amb la velocitat, la percepció emocional de temps s’escurça. El camí, l’estona i els pensaments anaven passant i va arribar a Villafranca del Bierzo a la una de la tarda, tot passant pel davant del castell de Villafranca i d’algunes pintades que reclamaven “País Llïones Libre”. Com per confirmar la seva arribada a la ciutat, des del campanar van sonar les campanes. L’Emma, en aquest cas, va anar a l’alberg La Piedra, perquè ja hi havia quedat amb la Susana. No és gaire gran, però és molt net i amb uns hospitalers joves, la Livia i l’Unai, molt amables i atents. Així doncs, s’havia acabat aquesta etapa de 24 km suaus i la caminadora estava a punt per prendre una bona dutxa.

Després va rebre una trucada de la Susana que informava del lloc on havien de quedar per dinar. Per anar-hi l’Emma va haver de desfer part de la ruta cap a la vila, ja que l’alberg estava a la sortida, passat el riu Burbia. Dinar amb amics sempre representa una estona de satisfacció. El caminant s’ha relaxat, se sent còmode i el dinar i el vi aporten aquella mica d’humor afegit que sempre va bé. Per tant la conversa és fàcil i l’Emma va aprofitar per parlar d’alguns dels descobriments que havia fet en les trobades amb l’Ugur. Van parlar del concepte del guió de vida i de com, aquella manera de ser que es va programar quan teníem menys de vuit anys, ens condiciona la manera de ser tota la vida. També parlaren d’aquella afirmació del “jo sóc així”, que fa dies el vell li comentava.

-          És cert, jo crec que el reforçament de la personalitat ha conduit també a unes certes respostes egoistes, entre elles hi ha les del tipus “jo sóc d’aquesta manera” –va assegurar, el José.

-          Estic d’acord i, a la consulta, he pogut comprovar fins a quin punt aquesta actitud és negativa per a la convivència i per mantenir viva la flama de l’estimació entre la parella –va dir la Susana, confirmant la percepció d’en José.

El cambrer va portar els segons plats, tots senzills, que els tres amics van atacar sense gaires contemplacions. L’Emma va afegir que potser el que convindria seria acceptar que hem d’introduir canvis en la nostra forma de ser.

-          Tampoc no és qüestió de canviar, potser només és qüestió d’adaptar-se per no perjudicar a l’altre i parlar, parlar molt.

-          El que jo voldria és disposar d’un cert espai meu, on jo tingui el meu propi món. Ell ja ho fa, però no li agrada que el tingui jo, ¿saps Susana? –va dir l’Emma.

-          Doncs aquí tens el principal problema, ja que és fonamental respectar una necessària intimitat. El contrari vol dir sentir-se esclavitzat –la Susana ho va representar ajuntant les mans, com si estiguessin lligades- però aquest és el gran dilema, no resolt, per la relació de parella.

-          Els homes normalment l’han tingut sempre aquest espai –va dir el José, amb el seu posat sempre reflexiu, amb la forquilla a la mà que senyalava al sostre- Les dones poques vegades, i quan l’exigeixen molts cops es troben amb una parella que no ho entén perquè no s’ho esperava. Tots els missatges que van rebre de petits, en el seu procés de formació, deien el contrari. Per sort, els joves estan molt més ben preparats.

 

P1130063 Villafranca del Bierzo (Foto Villafranca del Bierzo)

La tarda, va passar com tantes d’altres. L’Emma estava més relaxada, més còmoda amb sí mateixa i també amb l’Àlex perquè feia una estona havien parlat per telèfon. Després de tants dies fora de casa el va trucar aquella tarda perquè sentia una mica d’enyorança de les seves coses, del seu llit, de la banyera i de la seva butaca preferida. Tot i el mal rotllo amb el seu marit, volia comunicar-s’hi ja que ell no havia pres la iniciativa de fer-ho. En el fons, percebia un cert sentiment fosc de culpabilitat per haver marxat tant temps. És cert que era necessari i que tenia raons més que justificades, pensava, però no havia pogut evitar aquella aversió interna.

           La conversa fins i tot l’havia sorprès. Ella, que ja estava preparada per una reacció poc delicada, s’havia trobat amb un Àlex fins i tot amable, que s’interessava per com li anava el viatge, si havia tingut problemes o no i l’havia animada a seguir. De pas, també li havia explicat que marxava un parell de dies al balneari termal de Montbrió, a Tarragona, on els hi agradava anar-hi un cop a l’any, perquè necessitava descansar i eliminar tensions. Hi vaig sol ¿amb qui vols que hi vagi?, li havia contestat ell, després de la seva pregunta.

A l’alberg, un home molt gras i de pes extraordinari estava assegut, mentre l’hospitalera estava trucant un taxi. L’haurien de dur fins a la parada dels autobusos, des d’on començaria el retorn. Un quasi inevitable trencament de lligaments l’havia deixat inhabilitat per seguir el camí, però ell anava insistint, amb tristor, que l’any següent tornaria a continuar des del mateix alberg.

L’Emma també esperava dormir bé aquella nit. Va arribar prou contenta on tenia assignada la seva llitera. També hi havia arribat un home gran, escocès, amb el cabell blanc del tot. L’Emma li va oferir canviar la llitera, cosa que ell va agrair, ja que pujar a la de dalt li suposava una certa dificultat. Així que ella, aquella nit, va dormir a la llitera de dalt sense cap mena de problema.

... Continuarà...

Part 4: http://www.eoliumtrek.cat/index.php/espanya/camino-santiago-de-compostela-camino-frances/988-cronica-novelada-del-cami-frances-part-4

Part 6:  http://www.eoliumtrek.cat/index.php/espanya/camino-santiago-de-compostela-camino-frances/991-cronica-novelada-del-cami-frances-part-6