Catalan Afrikaans Basque Bulgarian Chinese (Simplified) Chinese (Traditional) Danish Dutch English French Galician German Greek Irish Italian Japanese Portuguese Russian Spanish

Crònica novelada del Camí Francès Part 4

(Clicar la bandera para tener la traducción en su idioma) (Click on the flag above to have the translation in your Language)  ((Usando traductor automàtico: recuerda, no es muy preciso))

Part 4: de Belorado a Terradillos

COMPOSTEL·LA: DOS VIATGES PER UN CAMÍ (Part 4)

(Drets reservats per tot el text).

Agés. La indiferència.

Imagen1 Belorado a Ags  (ruta Belorado a Agés)

L’Emma pensava que les matinades, quan sortia mentre era fosc, tenien un aire màgic i misteriós. Impressionaven per la seva força evocadora i pel silenci que les envoltava. Una estona després l’alba s’anava imposant, la claror creixia, els perfils dels turons eren més evidents, els colors començaven a destacar i es començava a sentir la veu del camp, amb els ocells que s’havien despertat.

Les pistes van planejant, entre els ja ben coneguts camps de conreu de cereal, un cop se surt de Belorado. Més endavant la ruta passa pel poble de Villambistia, després de set quilòmetres, on hi ha una font amb quatre brocs, on la tradició diu que per recuperar forces no hi ha res millor que mullar el cap a sota de l’aigua que hi raja. Així ho va fer. Dos quilòmetres més endavant s’arriba a Espinosa del Camino, on l’Emma va trobar un bar obert i s’hi va aturar a menjar un entrepà, asseguda a una taula, al sol que de manera agradable començava a escalfar, tot i que més endavant acabaria escalfant potser massa.

P1120746 Villambista

 

 

 (Foto arribant a Villanbistia)

 

 

 

 

 

A Villafranca de los Montes de Oca, l’Emma recordava que li havien explicat que ja a finals del segle XIII la vitalitat del camí de Sant Jaume s’havia consolidat i que la reina Violant, muller d’Alfons X, hi va construir un hospital per a pelegrins que, tot i les reformes, encara existeix.

Als pobles, l’Emma hi veia poca gent pels carrers. De tant en tant, alguna persona que acostuma a saludar al pelegrí. En algun altre cas es pot trobar algú assegut a una cadira, al davant de casa seva, que senzillament mira passar els pelegrins fixament i que tot i que fa anys que els veu passar, encara no acaba d’entendre el perquè ho fan. Potser el camperol, que ha tingut que caminar molt durant la seva vida fins que va arribar a disposar de moto o cotxe, se li fa estranya aquesta dèria de caminar tants quilòmetres. Els pelegrins poden abandonar Villafranca amb tranquil·litat i no cal posar atenció al que deia l’autor del Còdex Calixtinus quan explicava que aquest territori estava infestat de saltejadors que, amagats en els boscos, assaltaven els pelegrins; ara ja tot és molt més pacífic.

Després de tres intents, els últims dos dies, l’Emma va aconseguir parlar per telèfon amb l’Àlex, aturant-se uns minuts al camí. D’un banda volia explicar-li que estava molt contenta d’haver començat aquesta travessa a peu. També li hauria agradat explicar-li els problemes amb el pes i les butllofes, en fi aquelles coses que s’expliquen quan es va pel món amb la motxilla. Però no va ser possible, no li va permetre, després d’un “hola” fugisser, es va posar a parlar que el negoci anava bé i que s’havia discutit amb la seva mare. Després de sentir-se una veu de fons, li va dir que tenia que deixar-la i va penjar. L’Emma es va quedar parada amb el telèfon a la mà, el rostre crispat i amb ganes de dir alguna cosa més, de queixar-se, potser de cridar...

Ja no recordava quan va començar a percebre que els camins s’anaven separant. La intuïció que hi havia alguna vida secreta en l’Àlex, va recordar l’Emma, se li va despertar per primera vegada una setmana d’un mes de gener, quan, de cop, va dir que tenia unes reunions i va marxar, deixant-la a l’apartament de Puigcerdà, on passaven cada any uns dies a la neu. Reunions, el gener? Però com que ja feia uns mesos que tenia la mosca darrera d’orella, al final ho va esborrar: manies meves, es va dir. Però és clar que ell tenia alguna aventura, en aquella època, anava rumiant. Segur que altres dones li anaven al darrera, a la feina o allà on fos, com a mi m’hi anaven alguns coneguts. Sempre hi ha algú que et va posant l’ham... i de fet, en alguns casos, ja t’agrada perquè et fa sentir desitjada. La qüestió és si el piques o no.

P1120751 Monastir S Pedro de Oca   (Foto San Pedro de Oca)

La pujada del dia, començant a 750 metres i passant per sobre dels 1000, és prou dreta, però res de l’altre món. El que al final va resultar més pesat va ser la pista que anava planejant per dalt, amb un sol considerable. Eren les dotze quan va arribar a San Juan de Ortega, després dels últims nou quilòmetres de la pista. A San Juan hi ha un bar, però els que se’n ocupen tenien poques ganes de treballar i no van voler preparar ni una truita a la francesa, així que, després de visitar el monestir i observar el capitell romànic que rep la llum del sol, que entra per una finestra ogival només els dies de l’equinocci, el 20 de març i el 22 de setembre, va seguir endavant per tal d’arribar al final d’etapa. Mentre baixava, va anar una estona amb un danès que liderava un grup de noruecs i que amb la seva conversa la va alliberar de les cabòries que li voltaven pel cap.

P1120760 San Juan de Ortega

 

 

 

 (Foto San Juan de Ortega)

 

 

 

 En general, pel caminant, pot ser molt recomanable arribar fins a Agés, un poble molt bonic, després d’un total de 27 quilòmetres perquè a San Juan de Ortega només hi ha un alberg. Amb les feines de final d’etapa resoltes, va sortir i es va trobar amb els companys de Baiona i la parella, el sevillà i la mexicana, que havia conegut a Roncesvalles durant aquella estona esperant que li assignessin un llit. Després de deu dies, es va dir, encara és possible trobar-te amb gent coneguda. Tots cinc se’n van anar a dinar plegats a un dels senzills restaurants d’aquell poble que ha fet del servei als pelegrins la seva activitat principal.

P1120768 Ages (Foto Agés)

Per la tarda, al carrer, hi havia una bona festa organitzada per una gran colla de gent que s’havia anat ajuntant fent rotllana a un parell que tocaven la guitarra. Esperava l’hora de poder sopar una mica i es va entretenir xerrant amb alguns dels coneguts i amb un altre que, explicava, era argentí però que vivia a Nova York. Al voltant de l’Emma hi havia un altre cop catorze persones i com sempre eren una gran representació del món: el noi sevillà, la xicota mexicana, la parella de Baiona, l’argentí, l’italià Nicolo, el danès i els quatre noruecs i tres persones més.

A l’edat mitjana els pelegrins arribaven des de tota Europa i fins i tot des d’Àsia. Les rutes més conegudes, per Europa, eren la de Tours, Vezelay i Le Puy. Una quarta venia d’Arlès, que passava els Pirineus per Somport. Però també hi havia la de Narbona, que entrava a Catalunya per la Cerdanya i acabava unint-se als altres pelegrins que anaven cap a Jaca, a l’Aragó. En l’actualitat es pot comprovar que ve gent de tots els continents de la Terra i els grups que es formen per les tardes són una representació d’aquest fet.

Després es va apartar una mica del xivarri i es va trobar amb una parella jove, la Irène i el Gérard. Els dos eren francesos: ella de Perpinyà i ell de Prades. En Gérard era nét d’un republicà espanyol, nascut a Almeria, que va fugir amb els republicans quan les tropes franquistes conquerien l’est de la península. Després va aconseguir esquivar que l’enviessin a Mauthausen. Es va casar amb una francesa i van tenir un fill, el pare d’en Gerard. Els dos joves estaven vivint la seva aventura personal fent el camí cap a Compostel·la. La parella s’estava asseguda en el banc al davant del bar, observant amb interès la reunió improvisada i les ampolles buides de cervesa que s’havien acumulat. Estaven agafats de la mà i de tant en tant es miraven als ulls i deixaven anar un suau, lleuger, somiador i entenedor somriure. Més enllà, en una altra taula, hi havia un matrimoni molt més gran. Eren del país, al menys no vestien les robes, ni les botes ni les motxilles dels pelegrins i es miraven la parella de joves. Aquests ja no s’agafaven les mans.

El record de l‘Àlex, d’aquella conversa del matí, li va passar el cap, però ella va fer un gest sobtat i va seguir la conversa dins del grup de gent del que, en aquells instant, formava part.

Després, al llit, es va anar adormint pensant en els sentiments i la indiferència que sentia respecte de la resposta de l’Àlex i les seves eventuals motivacions.

 

Burgos. La veu del savi.

Imagen2 Ages a Burgos X Castaares   (Ruta Ages a Burgos)

Mentre s’estava vestint, a les fosques, sentia com tocaven les sis campanades a l’església. Tot i la gresca d’ahir, ha dormit prou bé; els taps havien fet la feina d’aïllar-la dels probables sorolls d’última hora al carrer. Encara era fosc, però tal com li havia dit, el vespre abans, el propietari del bar El Alquimista ja havia obert. Va ser la primera en entrar-hi a prendre un cafè amb llet i una pasta. D’aquesta manera la nostra pelegrina es va acabar de despertar i estava preparada per caminar, deixant enrere l’arquitectura tradicional d’Agés. Després, els primers pobles d’aquesta etapa seran: Atapuerca, a tres quilòmetres i Villalval a uns dos més.

Immersos en la foscor, els caminants anaven fent la ruta. Al costat de l’Emma feia el mateix pas una altra noia, la Nati, que tenia una veu que semblava cantar, era riallera de mena i transmetia alegria, els ulls de color gris, enigmàtics. Tenia més de trenta anys, però menys de quaranta i duia un cabell curt, just a nivell de coll, amb una barreja de color ametista i un to rosat de cirera fresca. El piercing al nas, amb un petit brillantet, obligava a centrar la mirada just al centre de la cara, un nas ben proporcionat i bonic, quasi eròtic, si s’hagués de fer cas al que potser pensava un noi jove que se la mirava d’un tros més enllà.

P1120782 Cruz de Madera 1070m

 

 

 

 (Creu de Madera 1070m)

 

 

 

 

Va passar el poble d’Atapuerca, parlant d’unes coses i les altres, amb la Nati, aquella argentina que vivia una temporada a València i tal com deia estava separada i feliç. La pista pedregosa pujava sense cap dificultat, només calia adaptar el pas a la inclinació. La gent habituada a la muntanya saben que a les pujades cal reduir el pas i allargar-lo quan es camina a peu pla. L‘Emma ja feia dies que ho havia descobert i per això no es cansava massa. Dalt de la pujada s’arriba a 1070 metres, on hi ha una gran creu de fusta. El pelegrí té a la vista un territori famós, perquè als turons que es veuen hi ha els jaciments on van trobar les restes de l’Homo Antecessor que ja vivia per aquí fa un milió d’anys. També és terra de batalles més recents. L’any 1054, que són quatre dies en termes històrics, es va produir la batalla entre Fernando I, rei de Lleó i Castella, amb Don Garcia, el rei de Navarra. Aquest segon va morir i les terres de Bureba i Oca van quedar sota la sobirania del castellà.  

La Nati es va quedar esperant una amiga seva, valenciana, la Carmen i l’Emma va seguir endavant. Tot dins d’aquest procés fantàstic de trobades i retrobades. Hi ha persones que l’han repetit molts cops i això és perquè sempre el troben diferent, tant com ho són les persones que es van trobant. Per aquesta raó magnífica de l’atzar, una estona més tard l’Emma també va coincidir amb dos gallecs: la Puri i el Victor. És poc habitual trobar-ne. Normalment són receptors dels caminants que fan el camí, però no se’ls acostuma a trobar fent-lo. Els dos eren alts i àgils, de mitjana edat i el feien per trams. Aquest cop acabaran a Burgos. Amb ells va arribar, una estona després, a Cardeñuela de Riopico, on hi ha un bar. Hi van entrar i a la pregunta retòrica i amb humor de “ens podeu preparar un cafè calentet?”, la dona de l’establiment va donar la resposta seca de “no, estem aquí amb la porta oberta perquè sí!” Els tres es van quedar de pedra. Hi ha gent que està amargada i ho transmet pels porus de la pell, persones que són negats per a relacionar-se amb els demès, es van dir els tres caminants, i van marxar abans no els hi llencessin una tassa pel cap.

P1120786 Entrant a Burgos

 

(Foto arrivant a Burgos, pel costat de l’Arlanzón)

 

 

 

 

 

Més endavant l’ample sender pedregós, que ha pujat, torna a baixar de forma molt suau i s’acosta a tocar el nou aeroport, uns dels molts aeroports, construïts per alguns governants il·luminats, amb molt poca activitat. A Burgos s’hi arriba per una pista al costat de la N.120, plena de polígons industrials i del soroll de la carretera, les sagetes grogues hi porten. Però és millor anar per Castañares, oblidant els senyals que ens volen fer anar pel costat de la N.120, cal anar a l’esquerra, passar dos ponts dins del poble i allà mateix ja es troben les sagetes grogues de la ruta que va per l’altra riba del riu Arlanzón. Es tracta d’un sender clar i prou senyalitzat que permet arribar fins a la mateixa catedral de Burgos, tot seguint la banda arbrada al costat del riu. Aquest final d’aquesta etapa, que va resultar molt ventosa i freda, oferia la vista dels edificis a l’altre costat i per tant els pelegrins poden gaudir d’un passeig que no hauria estat possible pels carrers de la ciutat. Una mica abans de la catedral, els tres van passar per un dels molts ponts a la banda urbana, on una aturada per prendre un cafè ben calent va estar el premi del dia i va servir, a l’Emma, per acomiadar-se dels dos companys de camí que acabaven la setmana disponible. La propera tardor tornarien i començarien a Burgos.

Un cop va deixar tot preparat a la llitera corresponent, a l’alberg, es va trobar amb la Susana, asseguda, quan ja l’Enrique, la Pepa i l’Alejandro estaven sortint.

-           Avui ens ha passat una cosa molt interessant –va comentar la Susana- Jo he començat el dia amb ells tres i un noi, de Toledo. Per cert, no sé si sabies que l’Enrique, és capellà...

-           Vaja! Doncs no, no ho sabia i no li he sentit dir res que m’ho fes pensar, fins i tot quan fa uns dies, un noi de Madrid que em sembla que es deia Ivan, va començar a criticar l’església, ell no va dir res.

-           Doncs, sí. Ho és. Bé, el que ha passat és que el jove de Toledo comentava que ja havia fet el camí feia quatre anys. Ha explicat que ell no és catòlic, però que des d’aleshores havia pensat que devia ser bonic això de ser catòlic.

L’Emma li va donar un tros de poma que havia estat tallant, mentre la Susana explicava la història del jove. Va continuar dient que l’Enrique li havia ofert la possibilitat de batejar-lo, que ho podien fer sense cap problema, que no calia anar a cap església; si ell volia es podien apropar a la vora del riu per portar a terme el sagrament.

-           Ostres! I què ha passat.

-           Doncs, que en una curta i senzilla cerimònia de pocs minuts, a la riba del riu Arlanzón i fent servir una petxina de vieira, la mateixa que porta penjant a la motxilla l’Enrique, l’ha batejat –va concloure, amb el rostre il·luminat, la Susana.

-           Fantàstic –va dir amb els ulls oberts com taronges, l’Emma- No cal ser catòlic per valorar la força emotiva d’un acte com aquest!

-           I tant, pensa que estàvem al costat del riu, a l’herba, quasi amb els peus a dins, sentint el remoreig de l’aigua, el vent a la cara, tot plegat ha estat... no sé com dir-ho, han estat uns moments màgics i això ho dic jo que l‘església, com a estructura de poder, me la miro de reüll.

-           És curiós, quines coses passen pel camí –deixà anar, encisada, l‘Emma.

 P1120787 (Foto catedral de Burgos)

Burgos és una gran ciutat que disposa, al darrera mateix de l’enorme edifici gòtic de la catedral, d’un alberg municipal gestionat per l’associació Amigos del Camino de Santiago de Burgos. L’alberg compta amb sis habitacions i un total de 150 llits, tot molt nou, en perfecte estat i amb un ambient general molt viu. La vida és fàcil durant aquest viatge i cada dia acostuma a ser una repetició de les accions anteriors. Una estona més tard, l’Emma estava descansant en una terrassa, quan se li va apropar la Nati.

-           Què tal Emma -va preguntar la Nati- estàs molt solitària.

-           Doncs sí. Després de rentar una mica de roba, m’he estimat més seure aquí, demanar un refresc i deixar passar el temps.

-           Jo he anat a donar una volta per la ciutat –va comentar la Nati, seient a la cadira del costat i deixant passar uns segons llargs, va continuar- ... saps, per a mi avui ha estat un dia de records, un dia del passat.

-           Sí, a mi també m’ha passat. Els dies anteriors he anat endinsant-me en un món nou, en una mena de núvol que m’allunyava del que he deixat a casa, però avui he tornat a tenir records.

-           Jo em vaig separar ja fa un any. Ja no quedava res, ni per part d’ell ni per part meva. No tenia sentit sentir-se encadenats al no res. A ell li va costar una mica perquè, tot i que ho veia, no se’n havia fet l’idea, però va ser una bona decisió.

-           Sovint la flama es va apagant. A mi ja em passa –va afirmar l’Emma fregant-se els ulls- i a casa meva ja fa temps que no hi ha llum. I com és que ets aquí?

-           Mira, ja feia temps que m’ho anava pensant. Un cop el gust agredolç de les emocions es va assentant, em calia dedicar uns quants dies a deixar que els meus pensaments anessin encaixant les peces que es devien moure durant els mesos anteriors i posteriors a la separació.

S’estava tant bé, a la plaça tranquil·la, de cara a les formes dels edificis del davant; les dues amigues havien tancat els ulls uns instants, deixant-se balancejar per la pau i aleshores van sentir com tot un grup de pelegrins, entre els quals hi havia el Carlos, la Sun-Hee, el Nicolo i altres, s’apropaven i pocs segons després estaven tots asseguts al voltant de la mateixa taula. El Nicolo va comentar, amb tota la riquesa de gesticulació, la visita a la catedral i especialment el curiós rellotge conegut com el Papamoscas. Es tracta, va explicar, d’un rellotge, situat a la nau central del temple, que disposa d’un autòmat, una figura de mig cos, realment lleig, que toca la campana i obra i tanca la boca a cada campanada: A més, va afegir, d’un balcó proper surt l’anomenat Martinillo, que és una personatge més petit i que toca els quarts. El rellotge al qual feia referència el Carlos, prové del segle XVI i l’autòmat va ser substituït, per l’actual, el segle XVIII. Sempre hi ha un bon grup de gent esperant, uns minuts abans de les hores, a veure sortir el Papamoscas.

Una altra curiositat que destaca a Burgos es troba dins del monestir femení de Las Huelgas. Es tracta d’una imatge de Sant Jaume coneguda com a Santiago del Espaldarazo. Aquesta talla de fusta, disposa d’un braç articulat que permetia que l’apòstol fes el nomenament dels reis de Castella i d’aquesta forma el futur rei no s’havia d’agenollar davant de cap inferior.

 

FBOT P1130027 

 

(Foto de les botes)

 

 

 

 

 

 

 

 

        Com que l’alberg públic no tancava fins a les deu de la nit, l’Emma es va estimar més anar a caminar una mica pel costat del riu, abans de posar-se a dormir. El sol s’anava amagant per instants. La fresca del riu era agradable, va seure en un banc de pedra i va reflexionar en els fets del dia quan va veure l’Ugur, a l’altre extrem del banc. Aquest home apareix i desapareix com per encantament, va pensar.

-           Hola, Emma ¿com estàs? – li va dir amb el seu to rialler.

-           Si tu ja ho saps tot, no cal pas que m’ho preguntis ¿oi? –contestà l’Emma, oferint el seu millor somriure- Bé, ja t’ho dic, pensava en la meva relació de parella... i en el garbuix que tinc al cap.

-           Te’n adones que el camí sovint t’ajuda a trobar les preguntes?

-           Vols dir? –va contestar vacil·lant l’Emma- M’he fet una pregunta?

-           Mira, el camí t’ha posat al costat d’una persona que tenia ganes d’explicar una experiència personal. L’experiència d’aquesta persona ha despertat una pregunta dins del teu cap.

-           Ara que ho dius, potser tens raó...

-           I saps com ho ha expressat la Nati? Doncs ho ha expressat des del seu savi. Recordes el que parlàvem l’altra dia?

-           Sí, és clar. Les tres formes de relacionar-nos amb les demès persones.

El cel s’havia tornat vermell i fora d’uns nens que cridaven, jugant, a la placeta de més enllà, tot era tranquil. El vell Ugur, mirant cap els edificis del davant, com si parlés amb sí mateix, anava dient que encara que ens comuniquem explicant-nos coses que ens emocionen, podem transmetre els nostres pensaments des del savi. El nostre savi dóna informació o rep informació, però ho fa sense incloure aspectes emotius en la comunicació que utilitza. Per exemple, va dir el vell dirigint-se a l’Emma, ella t’ha explicat que “ja no quedava res, ni per part d’ell ni per part meva” ¿com creus ho hauria pogut dir des del seu rei crític? L’Emma es va quedar uns instants pensant en el que li preguntava i al final va dir: potser hauria dit “per culpa seva ja no quedava res entre nosaltres”.

-           Molt bé, Emma. Aquesta hauria estat una comunicació del seu rei crític. En canvi el que ha dit, ha estat des de la serenor. No hi ha desassossec en la comunicació i això és bo, perquè l’estat emocional està en calma, pot parlar de les coses sense agitació sentimental.

-           I jo estic en calma?

-           No m’ho preguntis, ara és el teu torn analitzar com t’has comunicat. S’ha fet fosc, ja ens veurem.

Tot i que l’Emma li va suggerir que es quedés una estona més, l’Ugur va marxar pas a pas, va dir adéu amb la mà i va semblar, un altre cop, que deixava anar un petit núvol d’espurnes brillants, com l’altre dia. Va tombar a la cantonada i va desaparèixer de la seva vista. No sabia si ho havia vist bé o havia estat una cosa de la seva imaginació. Ho va deixar córrer i li va passar pel cap que ja era estrany que aquell home se li aparegués de cop, quan ella no l’esperava i que sempre marxés al seu aire, deixant-la sola; tot un misteri, es va dir. Però, no es va moure del banc i es va quedar una estona més quan ja els arbres i els edificis es cobrien de tons grisos i negres. Un pelegrí que va passar no li va dir res en veure-la amb els ulls tancats i el cos reposat.

  

Hontanas. Espais buits.

Imagen3 Burgos a Hontanas (Ruta Burgos a Hontanas)

Fins a Burgos ja acumulava 261 quilòmetres i havia fet un terç, aproximadament, del camí. Pensava en la xifra i es va adonar que no hauria pas pensat que seria capaç d’aconseguir-ho. Tot i que s’hi havia apuntat decidida, en el fons del seu cor no s’hi creia apta del tot, li semblava una immensitat. Ara, però, se sentia prou forta com per continuar i acabar.

A Burgos, aquella nit, hi havia hagut festa a la plaça de la Catedral i per tant soroll i gresca fins a les cinc del matí. Tot i això l’Emma havia descansat bé i es va despertar aviat, però com que no podia sortir de l’alberg fins a les set del matí, va aprofitar per menjar alguna cosa abans d’enfilar el carrer. De Burgos se surt pel pont Malagatos, on hi havia hagut un hospital, del mateix nom, dedicat a pelegrins malalts de lepra. Costa una mica, però al final es va abandonant la ciutat, després de passar per unes zones urbanitzades amb tot d’edificis per vendre.

Els pelegrins passen primer per Villalvilla de Burgos, seguint els camins planers envoltats de cereal, i després per Tardajos, on el campanar potser avisarà de l’hora. Els caminants estan de ple en el temut altiplà castellà. L’Emma pensava que de la mateixa manera que la pista puja i baixa, també puja i baixa la voluntat i es deia a si mateixa que costa molt fer un quilòmetre més quan ja se’n porten molts, perquè de cop és conscient del que representen quasi 800 quilòmetres. Mentre anava pel carrer, una música sortia d’algun lloc desconegut, podia ser que baixés dels núvols del cel. Era el Dum Pater Familias, l’antic cant del camí de Sant Jaume que, des de fa segles, ha anat elevant l’esperit dels pelegrins: “Herru Sanctiagu/ grot Sanctiagu / Deus aia nos / e ultreya e suseya” (Senyor Santiago / gran Santiago / Déu ajuda’ns / ara i sempre).

P1120797 Puente Malatos

 

 (Foto pont Malatos)

 

 

 

 

Quan va començar, pas a pas, només pensava que començava un llarg trajecte; però aquest dia va començar a adonar-se que encara faltaven uns 500. Passat Villalbilla, anava reflexionant que des de la conversa de feia uns dies amb l’Àlex no havia volgut tornar-lo a trucar. Ja ho farà ell, pensava l’Emma, però també estava convençuda que no ho faria: és massa estirat i orgullós, es va dir a sí mateixa, perquè es rebaixi a trucar-me. Ella percebia com se li barrejaven els records i experimentava la seguretat d’un distanciament real i inevitable que havia estat gradual, quasi imperceptible però constant, tot i que no podia acabar d’identificar els moments clau que, amb tota seguretat, havien anat creant el buit, aquesta distància que semblava que acabaria sent un abisme.

Mentre anava pensant en això, el telèfon va sonar, el va mirar i va veure que era una trucada de la Judit, la seva amiga. El rostre se li va il·luminat de cop i van estar parlant una bona estona. Tal com estava l’Emma, amb una barreja de sensacions confuses i desbordades, primer es va emocionar, però es va calmar ràpid i van posar-se a parlar del camí, de les cames, del pes de la motxilla i dels altres caminants i pelegrins. Més tard, van tornar al tema de l’Àlex i la Judit la va tranquil·litzar dient-li que no es preocupés, que continués el viatge, que l’acabés i que al final les coses, ja ho veuràs, li va dir, tindran una solució.

Dóna gust dialogar amb gent que et comprèn, persones amb qui pots compartir els teus sentiments, es deia l’Emma somrient, un cop havia penjat. Estava asseguda a terra, al costat d’un arbre, amb les cames creuades. Va recolzar l’esquena en el tronc i tancà els ulls, deixant descansar les seves emocions, permetent que el seu cor baixés els batecs. De mica en mica va ser conscient del piular dels ocells i de la fresa de les branques empeses pel vent.

P1120799 ET 12 a Hontanas Les planes castellanes  (Foto de les planes castellanes)

Una estona després es va aixecar i mentre es carregava la motxilla a l’esquena, va passar una dona, va saludar i va seguir. L’Emma que no la coneixia ni sabia qui era, com és natural, observava la seva mirada brillant i decidida, obstinada. Va pensar que potser li hauria agradat parlar amb ella i esbrinar d’on venia, el sentit de la seva vivència en el camí, què sentia, quina era la seva fe, el propi sentit de la seva vida, ja que potser així també trobaria respostes per a ella mateixa. Però la deixà fer i es va posar en marxa, també més animada.

Després, la ruta passa per Tardajos, poble que endinsa la seva història en l’època romana. Per aquest indret passava la via que anava des de Clunia fins a Juliobriga. A la sortida la nostra pelegrina va coincidir amb una noia japonesa, la Reiko. Una noia feliç, que havia començat també a Roncesvalles i que parlava el castellà molt bé perquè l’havia aprés al Perú. Era molt baixeta i duia una gran motxilla. Es comunicava i somreia amb facilitat i l’Emma s’hi va trobar molt bé de forma quasi immediata. Explicava que a Tokyo treballava en una agència de viatges i que quan acabés a Santiago se’n aniria a Portugal. Encara seguien parlant quan van passar pel davant d’un espai on hi havia habilitades unes taules i bancs pel descans dels pelegrins.

Allà les dues amigues van assistir a una curiosa baralla violenta entre una garsa i una parella de merles. La garsa era l’agressora i les merles probablement defensaven el niu que tenien en una filera d’arbustos molt espessos. La garsa les anava marejant per aconseguir que abandonessin el niu, amb la intenció probable de prendre algun ou. Els ocells estaven encegats en la baralla i una estona després, les dues espectadores les han deixat fer per seguir el seu camí, mentre semblava que la garsa ho tenia perdut perquè les merles li plantaven cara constantment.

P1120800 Hornillos del Camino

 

 

 (Foto entrant a Hornillos del Camino)

 

 

 

 

Les dues dones van caminar un bon tram fins arribar a Rabé de las Calzadas, on hi ha l’alberg amb el magnífic nom de Liberanos Dómine i van continuar fins a Hornillos del Camino uns vuit quilòmetres més enllà, dins d’aquesta llarga etapa. Abans d’arribar-hi, hi ha algun tram que, tot i que el territori és planer, fa alguna forta baixada i la pista pedregosa, el pes de la motxilla i el cansament obliguen a caminar mirant on es posen els peus. Un cop creuada la llera del riu Hormazuela s’entra a Hornillos, població ben orientada d’est a oest. Sembla que el nom original era “Forniellos”, que vol significar “fornets”, fent referència als diversos forns que hi havia antigament per a recipients de ceràmica i obtenció de guix. Quasi bé a cada poble que es passa hi ha, al menys, un alberg, tot i que, molts cops, sigui molt bàsic. L’oferiment d’albergs ha anat creixent amb els anys i ha esdevingut internacional, com es pot veure, per exemple, en els albergs, rehabilitats, de A Faba, per alemanys, el Glaucelmo de Rabanal del Camino, per britànics o el de San Nicolàs de Puentefitero, per italians.

          L’etapa es va fent molt pesada donat que la temperatura va pujant, tot i anar quasi sempre entre els 820 i els 900 metres d’altitud. La vista sobre les ondulacions verdes que arriben fins a l’horitzó sembla no acabar mai i dels arbres què es pot dir: només una ombra solitària molt de tant en tant, que potser només serveix per recordar la seva existència. Aquesta és una de les etapes que posen a prova la resistència emocional del pelegrí.

            Finalment, l’Emma va arribar a Hontanas, un poble que no es veu fins a l’últim moment, ja que està enclotat darrera de les planes de cereal, potser per a protegir-se del vent intens que no para de bufar. Durant aquest últim tram la nostra pelegrina va anar caminant amb l’Anna, prima i de cabell llarg que havia començat a Burgos.

            Domenico Laffi va escriure de “Fontana” (Hontanas) que els llops hi arribaven en gran quantitat i que si no veien cap foguera encesa es menjaven les ovelles tant de dia com de nit. També deia que el poble era petit, desafortunat i pobre, amb només deu cases o cabanes cobertes de palla per protegir-les de la neu de l’hivern. L’escenari ha canviat molt i el pas dels pelegrins ha aconseguit un poble pròsper que omple tots els dies els albergs, bars i restaurants. Ja no es veuen llops; però tampoc ovelles.

P1120805 Arribada a Hontanas  (Foto Hontanas)

            La tarda, en un poble petit, suposa un espai de temps relaxant en especial quan la majoria de la gent que fa el camí aprofita per seure, prendre un refresc i mantenir converses disteses. En alguns grups l’Emma hi va reconèixer alguns coneguts: el Nicolo, el Carlos, la Reiko, l’Alejandro, la Pepa, els noruecs amb el seu guia... Altres que havia conegut no hi eren perquè s’havien quedat algun poble abans, o bé havien avançat i estaven uns quants quilòmetres més enllà. També va veure a la Susana, al costat de la qual s’hi va asseure.

-           Com estàs, Emma, va tot bé? –va preguntar la Susana.

-           Doncs sí, no em puc queixar. Trobo que a mida que passen els dies puc dir que em sento més segura de mi mateixa, encara que passo per estones de tota mena.

-           Has parlat amb el teu marit, darrerament?

-           Ara fa dies que no. Amb qui sí que he parlat, ha estat amb una amiga, avui mateix. I també amb la meva mare. Els meus pares estan bé... –es va quedar un moment pensant- però amb les discussions de sempre, saps. El meu pare és molt autoritari i cada cop més tossut, a mida que es fa vell. La mare adopta un paper submís i depenent, que a mi em sap greu. Però això va com va, què hi farem.

La Susana pensava que potser aquest paper dominant del pare, dins del nucli familiar, podia haver condicionat l’Emma a acceptar de mala gana el paper també imperatiu del seu marit. És evident que l’Emma no era com la seva mare i per tant tampoc no estava disposada a acceptar el mateix tipus de relació. Però no ho va comentar; pensava que potser ja ho faria algun altre moment.

-           Eren altres èpoques –va afegir la Susana, després de demanar una beguda- No creus que tot era molt diferent?

-           Què era diferent? Potser l’època?... El nivell de compromís?...

-           Doncs sí, per a la seva formació el matrimoni era una finalitat en sí mateix, era la culminació dels seus objectius personals i davant de la societat. Pel teu pare, l’objectiu era guanyar diners per mantenir la família; per a la mare, tenir fills i educar-los. En el seu món ni els hi passava pel cap que la seva unió acabés en una separació.

L’Emma es va quedar cavil·lant, mentre la Susana continuava parlant i li preguntava: és el teu objectiu el mateix? o bé ¿et costaria prioritzar els teus interessos: parella, activitat professional, interessos personals, llibertat,...? L’Emma es va quedar pensant si podia prioritzar els seus interessos i si aquesta era la pregunta que esperava trobar. És sorprenent com es produeixen els canvis. Des d’un temps on tot sembla estable, permanent i feliç, de cop s’accelera el canvi a gran velocitat i te’n adones que res no et sembla com era abans.

El vespre va anar caient i calia preparar una mica de sopar.

 

Boadilla. Pèrdues i prioritats.

Imagen4 Hontanas a Boadilla (Ruta Hontanas a Boadilla)

Com molts altres pelegrins que s’hagin aturat a Hontanas, l’etapa arribarà fins a Boadilla del Camino. Total entre 28 i 29 quilòmetres. Els que es van aturar a Castrojeriz, arribaran a Fromista i faran uns 25 quilòmetres. L’Emma s’havia llevat després d’una nit d’imatges i d’idees que se li havien barrejat en una gran confusió però, com sempre passa, no recordava amb exactitud de què anava tot, només recordava la sensació del malson patit. La pelegrina va menjar, en un pati interior de l’alberg, unes pastes que havia comprat, el dia abans, al costat d’una noia russa que parlava molt poc anglès. Irenka era una noia rossa, filla d’una família moscovita que havia fet molts diners a partir de la caiguda del comunisme. Porta una prima cadena d’or on hi penjava, de manera sorprenent, una medalla amb l’estrella roja. Al costat de la Irenka hi havia l’Alexis. A l’Emma li semblava que anaven junts, però la realitat és que s’havien conegut fent el camí.

            Al carrer els llums estaven encesos. Tot just es començava a veure la claror blava de l’alba, per llevant. De seguida l’Emma va arribar al sender de terra, seguint els senyals grocs. Cap a ponent el cel era ben negre i els estels brillaven fent-li l’ullet. Al voltant del sender tot era fosc, però els ulls se li havien adaptat amb facilitat. La fresca de l’hora era molt agradable i sentia al costat el soroll de l’aigua que circulava per un petit rierol. Uns ocells es començaven a despertar i va sentir el crit d’una merla. Un mussol s’hi va afegir amb el seu to greu, molt més enllà. Era l’hora màgica.

P1120813

 

 

 (Foto sortida de Hontanas)

 

 

 

 

            Caminava en solitud. Li agradava sortir aviat, a les fosques i escoltar el silenci de l’alba. De mica en mica la llum començava a ser una més viva, tot prenia tonalitats i volum. Anava recordant l’estadística que havia llegit que donava un 80% d’homes i un 20% de dones i tots plegats es repartien en un 32% de menys de quaranta anys, un 53% de més de quaranta i fins a seixanta i un 15% de més grans de seixanta. Encara pensant en les dades va identificar més enllà, al davant, un caminant que s’anava fonent amb les ombres. Es va tombar i molt enrere hi va endevinar un altre pelegrí, també matiner. Sembla l’hora dels caminants pensadors, es va dir.

Caminar suposa una rutina diària que ordena la vida i fa de retrovisor per recordar coses oblidades. Alguna cosa deu tenir en el fons del seu cervell, es deia l’Emma pensant en l’Àlex. Alguna cosa amagada, formada per sentiments durs, difícils. Ha de ser molt fort que et diguin que el teu pare s’havia suïcidat! L’Àlex tenia dotze anys quan el seu pare va morir, havia explicat a l’Emma, però la informació li va arribar anys més tard, d’un tiet: el teu pare es va suïcidar després d’un període depressiu, li va informar. L’Àlex havia anat covant dins de l’ànima que el pare no era feliç i va reforçar la seva creença que potser ell no era fill biològic del seu pare. És possible que li hagi quedat un menyspreu profund, íntim, ocult, en vers a les dones? es preguntà l’Emma. Potser ha jutjat la mare i l’ha condemnat i potser va condemnar també el pare, per feble. Potser creu que s’hauria d’haver imposat a la seva dona, posar-la al seu lloc. Potser, per això, no accepta les dones independents. Quantes coses ens condicionen la vida i ni ens ho pensem! Quan diem jo sóc així, és una veritat a mitges. Ens comportem segons un programa que entre unes coses i les altres s’ha anat formant al nostre cervell, pensava. Això seria el que li diria l’Ugur, segur. Es va preguntar: si ens han programat ¿ens podem desprogramar? Potser. Ves a saber. Per cert, ahir no l’havia vist l’Ugur, a veure si avui tindria la sort de trobar-lo, continuava amb el seu diàleg interior.

            La ruta més endavant es fusiona una estona amb la carretera, una carretera local per on a aquella hora no hi passava cap cotxe. Estava flanquejada de freixes, alts i verds i l’Emma anava recordant que en algun lloc havia llegit que segons la mitologia noruega, el primer home (Ask) havia nascut del freixe. De cara venia un caminant amb una gran motxilla. Quan es van creuar, els dos es van aturar i saludar. Tot i la foscor el pelegrí semblava portar una llum especial a la mirada. Va explicar que ja tornava, se’n anava cap a casa. Era francès i tornava a Saint Jean au Pied de Port, on havia deixat el cotxe feia dos mesos.

-           Com et sents?

-           Molt bé, està sent una experiència extraordinària.

-           Què tal el pes?

-           Al principi anava molt carregat, havia omplert la motxilla; vaig llençar coses i ara va més buida, cap problema.

-           I les cames? Res, tot bé, tinc la sensació que podria arribar caminant fins a casa meva i això que jo visc a tocar la frontera italiana, a Briançon!

-           Bon camí, doncs.

-           Buen camino.

P1120816 ET 13 a Boadilla Convento San Anton  (Foto Convent Sant Anton)

Als pelegrins els hi quedarà gravada a la memòria visual el pas per sota dels arcs del convent, enderrocat, de San Anton. L’origen del convent és del segle XII, quan Ferran VII el va fundar perquè l’orde dels monjos antonians tinguessin cura dels malalts de la malaltia coneguda com a Foc de Sant Antoni, que era una intoxicació crònica produïda per un fong que creix a les espigues del sègol. Pelegrins de països amb tradició de pa de sègol tenien la malaltia i venien a curar-se al convent. I efectivament, ja que s’estaven molts dies sense tornar a menjar pa de sègol, es trobaven millor. La porta està oberta al que havia estat una nau interior, actualment sense sostre. Dalt de la porta per la que va passar l’Emma, hi ha una T, la tau, lletra de l’alfabet grec i que era el símbol del monjos de l’orde de San Anton. Aprofitant alguna petita sala, s’hi ha muntat un alberg bàsic i elemental per a pelegrins, per iniciativa privada. Té setze places i funciona per donatius. Al vespre es serveix un sopar comunitari a la llum de les espelmes, ja que no hi ha electricitat. Les explicacions de l’hospitaler fan que l’Emma marxi pensant que, tot i l’aspecte precari del lloc, ha de ser un magnífic indret per quedar-s’hi en alguna altra oportunitat i viure l’esperit dels pelegrins de tota la vida. El convent va quedar en ruïnes a partir de la dissolució de l’orde dels antonians, a finals del segle XVIII i la posterior Desamortització del segle XIX.  

            Una mica després va arribar a Castrojeriz, nou quilòmetres després d’Hontanas, el que vol dir unes dues hores, on es va aturar per descansar i reposar forces. Arnold von Harff, cavaller nascut a Renània (Rheinland), avui un dels setze estats federats d’Alemanya, va fer un viatge extraordinari entre 1496 i 1499 a través d’Itàlia, Síria, Egipte, Aràbia, França i la Península Ibérica, concretament fent el camí de Sant Jaume. També va passar per Castrojeriz, vila de la qual va comentar que “els pelegrins la coneixen com la ciutat llarga” perquè té una forma allargada, seguint la direcció de llevant a ponent.

P1120823  (Foto Castrojeriz)

            En el camí es troba una pujada dreta i inesperada, de quasi cent metres, després de sortir de Castrojeriz. Seguint-lo, va deixar a la dreta un rètol que indicava la direcció de Castrillo de Matajudios. Sembla un nom poc respectuós, es va dir l’Emma. Però sabia que “Mata” havia derivat de “Mota”. Quin origen devia tenia “Mota Judíos”? anava reflexionant, mentre caminava. Si “mota” ve a ser “turó”, això voldrà dir el turó on vivien els jueus; va somriure després de la seva conclusió.

Al final de la pujada, on els pelegrins arriben bufant, arriben al Teso de Mostelares des d’on es té una vista d’una bona part de l’altiplà castellà. El pelegrí respira amb dificultat mentre gira sobre sí mateix. La vista s’escampa vers planes i planes de cereal, a dreta i esquerra, fins a l’infinit; és la Tierra de Campos. A partir d’ara acabarà d’entrar al graner de Castella i podrà comprendre aquella frase feta que diu “ancha es Castilla”.

            El pelegrí, després de descansar, comença a baixar suaument, amb lentitud, del Mostelares que, per cert, al·ludeix als feixos (mostelas) de branques que proporciona el territori, ressec i calcari, per a cremar a les llars de foc de les cases, a l’hivern.

Allà, a un costat del prat, l’Emma va tornar a veure la Irenka acompanyada d’un noi, la va saludar amb la mà. La noia russa va conèixer l’Alexei, els primers dies de caminar, un jove nascut a Bialystok, ciutat polaca de la frontera amb Bielorússia. Els dos s’estan a un lloc apartat del prat, no gaire lluny del sender de pas. Potser es deien coses en veu baixa i de tant en tant es besaven. Feia bona temperatura, un dia amable i el sol escalfava una mica més. S’hi quedaran una bona estona, al prat, i els mecanismes de la química interna i de les emocions faran la seva via.

Caminava, amb l’aire de cara i el sol d’esquena i es va adonar que havia tornat a oblidar el mocador de coll. “Vaja, un altre cop!” Ja començava a ser una mena de costum. Es va aturar i va seure en una pedra, entretant un pelegrí entrat en anys passava i la saludava amb un somriure. Girant-se va mirar el campanar i les cases llunyanes de l’última vila on s’havia aturat. Allà l’havia deixat, al banc on s’havia assegut. Es va quedar una estona sense ganes d’aixecar-se ni de tornar a recollir el mocador. Va arronsar una mica les espatlles i va dir: si s’havia de perdre, perdut està. Es va aixecar i va prosseguir endavant cap a ponent, sense mirar enrere, amb aire decidit i aspecte, momentàniament, sorrut.

 

P1120827 Fuente del Piojo Miquel Susana Anna i Alejandro

 

 

 (Foto Fuente del Piojo)

 

 

 

            El sender va seguir planer, després va fer una baixada i tot seguit va tornar a pujar fins a un turó, amb uns bancs i dos arbres: la Fuente del Piojo. Diversos pelegrins s’hi havien aturat a descansar, entre ells, l’Anna, la discreta noia de Lleida, els dos germans que havia conegut feia dies, el Pol i l’Hugo, que viuen a la comarca del Garraf i l’Alejandro i la Pepa, però no l’Enrique. Aquest últim sempre anava amb ells dos, però ara l’Enrique havia marxat cap a Madrid i d’allà volaria cap a Veneçuela.

Una estona més endavant, i sota un sol que començava a informar de la duresa de Castella, els caminadors van trepitjar durant un quilòmetre la carretera que va a Itero del Castillo, per deixar-la més endavant. En pocs minuts arribaria a l’històric alberg de San Nicolàs de Puentitero, gestionat per la Confraternitá de Santiago de Compostela, institució italiana amb seu a Perugia i que resulta agradable visitar. A pocs metres més enllà hi ha el magnífic Pont Fitero sobre del Pisuerga, un dels més llargs del camí. També s’ha conegut com a Ponteroso, Ponte Fitir o Ponte de la Mulla (“mulla” significa fita). Aquest pont va ser punt fronterer entre castellans i lleonesos, en èpoques en que era un territori molt disputat, per la pressió de Castella contra Lleó. En l’actualitat aquí acaba Burgos i comença Palència. L’Emma va comptar que li quedaven vuit quilòmetres fins a Boadilla del Camino, on s’acabarien els 28 en total de la jornada.

P1120832 Puente Itero (Foto Puente Itero)

            Va passar per Itero de la Vega, poble amb diversos colomars de pedra, tàpia i teules. El topònim, etimològicament, prové del llatí arcaic “fiteum”, que significa lloc elevat, d’aquest també deriva el mot fita. Els pelegrins creuen el poble de llevant a ponent pel carrer de Santa Ana i després, per pista, arriben al canal del Pisuerga, que té els seus orígens en un projecte del 1922. El canal forma part del sistema de reg del Canal de Castilla, neix uns quilòmetres avall d’Herrera del Pisuerga, a l’embassament de San Andres i acaba al riu Ucieza, al poble d’Amusco, després de quasi setanta quilòmetres d’aportar l’aigua del Pisuerga al reg agrícola. La gent del país s’hi referix com “la acequia”. Dels dotze albergs d’aquesta etapa, des d’Hontanas, tres estan a Boadilla del Camino. Cap a un d’ells es va dirigir l’Emma, junt amb alguns dels companys coneguts. Ja s’havia inscrit a l’alberg i s’encaminava cap a l’habitació quan la Irenka la va cridar rient:

-           Emma. Ja t’he atrapat... mira que he trobat... ¿oi que és el teu? –va dir amb el seu anglès limitat.

-           Vaja, el mocador – va murmurar fent un esforç per somriure- t’agraeixo l’amabilitat, ja el donava per perdut.

D’aquesta manera l’havia recuperat un altre cop. Hi anava pensant quan es dutxava, una estona després i s’anava traient de sobre el pes dels dies i també la sensació d’estar lligada al passat. Hauré de donar-li les gràcies una mica més efusivament a la Irenka, s’anava dient. Penso que m’he quedat tan parada que es deu haver quedat una mica desconcertada. Ja el tornava a tenir el mocador, però cada cop significava menys... o potser significava massa.

 

P1120836

 

 

 

 (Foto alberg Boadilla)

 

 

 

 

Al vespre es va trobar la Susana i van decidir anar a comprar i compartir el sopar. Més tard en una cantonada de la llarga taula, enmig del xivarri dels demès pelegrins, anaven parlant que no s’hauria de posar la parella per sobre d’altres interessos.

-           És clar, tens raó, de la mateixa manera que el teu marit també prioritza a la seva manera... tu també has de poder-ho fer –es va quedar esperant la resposta de l’Emma, que no es va produir- ... també has te tenir els teus propis interessos personals.

-           Arriba un moment en que se sent la necessitat de trobar temps de solitud personal que permetin allunyar-se del compartir permanent –va dir reflexivament l’Emma-... de la unió sense fissures, potser perquè no existeix una unió tan intensa, de la mateixa manera que la parella es complementa només de forma parcial.

A continuació les dues dones es van afegir al grup per compartir el sopar, el riure, els acudits i la tertúlia amb els altres caminants.

 

Observar els personatges és una de les magnífiques activitats en el camí i aquí tenim l’Alyssa, de la llunyana ciutat nord-americana de Riverside, a Kansas, a la llitera del costat de l’Emma. Seria un misteri saber com ha tingut la informació per venir a caminar si no fos perquè hi ha molts americans i canadencs que venen perquè han vist una pel·lícula, The way, que té com a argument el camí de Sant Jaume. Aquesta dona va mirar la sala, sense cap mena de decoració ni de concessió al confort: dotze lliteres de ferro, ja velles, però amb els matalassos relativament nous. Dues finestres sense cortines ni persianes i també una porta que donava al passadís d’accés i també permetia arribar a les dues dutxes i als dos petits lavabos. Un somriure li va eixamplar la cara mentre recordava casa seva, la seva habitació, amb el gran llit, la tauleta de nit, ample i amb el llum i els calaixos amb el joier, ple d’anells, polseres i collarets, el gran armari ple de roba i la finestra que dóna al carrer. Al marge dels aspectes més materials, el que més contrastava era el soroll: a casa seva sempre pujava des del carrer, aquí no se sent ni una mosca. Es va tombar i va desitjar bona nit a la veïna de llitera, l’Emma. Deu minuts després, tant l’Alyssa com l’Emma ja dormien, com la majoria de la resta d’alberguistes. Alguns ronquen amb un lleuger to, altres ho fan més fort, però la serenitat de la nit es va filtrar pels cervells dels cansats caminants.

 

Carrión de los Condes. El príncep natural.

Imagen5 Boadilla a Carrion

 

 

 (Ruta Boadilla a Carrión)

 

 

 

A les set ja havia marxat bona part de la gent. L’Emma va sortir i un cop va deixar enrere les últimes naus agràries del poble va seguir les sagetes grogues. Aquestes estaven posades a les pedres de la pista, marxant, com sempre, tossudament cap a ponent, per després connectar amb el Canal de Castilla, que alegra la ruta.

El canal és una magnífica obra d’enginyeria construïda entre el 1753 i el 1849 per transportar el cereal de Castella cap el Cantàbric, amb grans barques tirades per animals de tir que sirgaven des de les voreres. El projecte va ser concebut pel Marqués de la Ensenada, que tenia per nom Zenon de Somodevilla y Bengoechea, polític i manipulador que, com molts poderosos, era com les monedes: tenia cara i creu. La cara podria ser aquest magnífic sistema de transport, la creu va ser l’operació secreta, en tot el territori de la corona, contra la població gitana. L’operació es va executar de forma sincronitzada el 30 d’agost de 1749 per capturar tots els gitanos del regne. Només el primer dia se’n van capturar 12.000. Els de més de set anys van ser encadenats i obligats a treballs forçats. Les dones i els nens van anar a parar a presons i fàbriques. Tots els seus béns van ser confiscats. Aquesta operació de terrorisme d’estat va durar fins el 1763, però encara el 1783 la llei els hi prohibia parlar la seva llengua diferenciadora, vestir de la seva manera i aplicar-se als oficis tradicionals. Si ho feien eren marcats amb un ferro candent a l’esquena.

P1120845 (Foto un tram del Canal)

            El canal és un indret agradable voltat d’arbres, on els ocells van exhibint les seves converses amb els seus idiomes dispars. Potser si fossin persones, ja els haurien obligat a abandonar la seva llengua original i a expressar-se només amb la del poder. El transport pels canals va deixar de funcionar amb la implantació del ferrocarril el 1959 i actualment permet, al pelegrí, transitar amb tranquil·litat durant aquesta jornada tan plana. L’Emma caminava una estona al costat de l’Alberto i la Doreen. Ell havia perdut la feina i mentre esperava trobar-ne una altra va pensar que seria una bona idea fer el Camí de Sant Jaume fins a Compostel·la. D’aquesta manera s’anava descarregant de l’angoixa i la mala llet dels deu mesos passats fins que l’empresa del sector de les rajoles de Castelló, va tancar de forma definitiva. Pensava que s’estava tranquil·litzant bastant i havia descobert algunes sorpreses, com trobar-se l’altre dia un company de la facultat d’enginyeria, que feia anys que no veia i que treballava a Andoain, com a venedor en una empresa de maquinària agrícola. També, feia tres dies, s’havia trobat la Doreen, una alemanya atractiva, joveneta, prima i despentinada, que havia estat estudiant a València, amb la qual ara feien junts el camí.

P1120846 Fromista (Foto Fromista)

L’Anna va atrapar l’Emma abans d’arribar a Frómista, on el canal segueix cap a ponent. A Frómista tocava una aturada, perquè el sol havia pujat per l’horitzó i malgrat que la temperatura era bona per la marxa, després de 14 dies de caminar i de quasi 330 quilòmetres acumulats, l’Emma pensà que s’hauria d’haver quedat una jornada a descansar. Les cames les sentia pesades i es notava fatigada, com aquells dies en que no tens ànims per res de res. Però tenia que continuar; estava rendida però sentia la pressió per arribar aviat al destí, descarregar la motxilla i estirar-se a dormir. Només l’aire vivaç de l’Anna, al seu costat, l’anava animant. És curiós, hi ha dies que sembla que t’ho menjaries tot i altres que no tens esma per a res, pensava.

La ruta segueix per Población de Campos, on es creua el riu Ucieza i just a la sortida del poble els caminants es van topar amb el Sr. Pepe, tota una institució. Fa 14 anys que dedica la seva simpatia als pelegrins. Va oferir, a les dues caminadores, caramels i ametlles i deia, una mica molest, que la majoria passaven disparats i que ni s’aturaven a parlar una mica amb ell. Qué prisa que tienen! Després les va convidar a veure els dos ametllers bords que, amb les seves mans d’escultor amateur havia transformat en dues figures: un pelegrí i una pelegrina. Una actitud envejable la del Sr. Pepe, que ja deu tenir quasi setanta anys i pel qual el camí omple la seva vida de significat.

Només es tracta d’anar caminant i així s’arriba a Frómista, d’on no es pot marxar sense visitar la seva famosa església romànica de Sant Martí, ben situada al mig d’una magnífica plaça. Els caminants donen la volta a la plaça, fan diverses fotografies i tornen un altre cop al punt de sortida. Però l’Emma, l’Anna, l’Alberto i la Doreen no hi van trobar ningú més. L’església es presentava com un regal, una maqueta delicada i solitària presentada en exclusiva pels quatre visitants que ja feia estona que notaven com la suor els hi anava regalimant pel front i l’esquena. La temperatura havia anat abandonant els dies frescos de Navarra i fins i tot els dels Montes de Oca. Aquest altiplà, situat a uns 750 a 850 metres de manera constant i tossuda, permet que el sol escalfi a més de trenta graus.

-           I això que només estem a finals del mes de maig –va dir l’Alberto.

-           No vull ni pensar com ho duen passar els pelegrins que fan la ruta el mes d’agost! -va exclamar l’Anna, passant-se un mocador pel coll.

P1120851

 

 (Foto del camí)

 

 

 

Villarmentero està sis quilòmetres més endavant. La temperatura havia pujat més i no feia gens aire. L’Emma notava la suor seca, impertinent. Cal aturar-se i beure aigua, cosa que va fer abans de continuar, és important hidratar. Quatre quilòmetres més enllà s’arriba Villalcázar de Sirga on l’Emma i l’Anna van decidir parar una estona a descansar, mentre l’Alberto i la Doreen van seguir endavant.

Les dues amigues van anar fins a la magnífica església de Santa Maria la Blanca on, molt a prop i a l’ombra, hi ha la terrassa d’un bar. L’Emma percebia una baixada de motivació. Encara no estic a la meitat del viatge, es va dir, i la calor m’està aixafant del tot. Per primer cop es va preguntar “què hi faig jo aquí?”.

Al bar també hi havia la parella de germans, l’Hugo i el Pol i la trobada, així com la conversa amistosa que va sorgir a continuació, aviat va permetre oblidar els moments de baixa moral. Quasi una hora després es van posar dempeus tots quatre, mandrosos, carregant les motxilles, que semblaven pesar una mica més i caminant van deixar enrere l’impressionant església dels templers, construïda el segle XIII, ja en estil de transició del romànic al gòtic.

            A Carrión de los Condes, poble gran, van arribar a les dues de la tarda i van anar l’alberg del Espiritu Santo, situat en un gran convent de monges de l’orde Hijas de la Caridad de San Vicente de Paul. Hi ha unes habitacions molt adequades, amb tot de llits normals i sense lliteres, això sí separades per homes, dones i matrimonis. Disposa també de cuina, menjador, safareig i molt espai d’estar: per tant molt còmode. Després de la dutxa, de rentar una mica de roba i deixar-la estesa al sol, en el gran pati del convent, l’Emma se’n va anar a dinar amb els germans. Els genolls li grinyolaven molt, com a conseqüència de la calor de la jornada, però esperava que després del descans ja tornarien a estar bé, com sovint passava.

            La vila va ser domini feudal de la poderosa família Beni-Gómez, els quals havien estat enfrontats al Cid. La vila de Carrión va ser també un indret on castellans i lleonesos es van enfrontar sovint. Sembla que, en època medieval, va arribar a ser molt gran, comptant amb uns 12.000 habitants, 12 esglésies i 12 hospitals per a pelegrins.

 

P1120862 Santa Maria (foto a Carrión)

            Per la tarda, després de dormir un parell d’hores, l’Emma se’n va anar a passejar per la vila i va seure una estona als bancs de la plaça arbrada, al costat de l’església de Santa Maria del Camino. Allà va estar una estona parlant per telèfon amb la seva mare i amb la seva amiga Judit. També va estar començant a marcar el telèfon de l’Àlex, però va penjar abans d’acabar. Se sentia prou bé, descansada com estava, i més animada que al migdia i no volia que una conversa poc substancial la posés de mal humor. Va deixar que el temps anés passant tranquil·lament, relaxant-se, veient com les ombres del arbres s’anaven movent apuntant cap a l’est. Havia arribat cansada de l’últim tram. Aquelles tres hores finals, amb el sol implacable, l’havien deixat baldada però se sentia en pau, amb els ulls mig tancats. Oooh!, va sentir el to alegre, aquell “oh” llarg de sorpresa i de salutació, ja conegut.

-           Ep! Reiko (que s’havia de pronunciar “Leiko”), quina il·lusió em fa veure’t sempre tant contenta –va dir l’Emma, aixecant-se i mirant la petita japonesa que se li apropava rient feliç.

-           Sí, jo sempre contenta. No s’ha de ser infeliç. La vida és només per a la felicitat –anava dient i reia i s’abraçaven.

-           M’han comentat que l’altre dia –li contesta recordant el que li van explicar – li deies a un pelegrí, de Màlaga, que tenia molta panxa.

-           Ha ha ha!, i tant molta panxa –reia agafant-se l’estomac, la Reiko- era un panxut molt divertit, li penjava pel davant i pel darrera, ha ha ha!

-           Dona, però potser no li havies de dir això a un panxut... –afegí l’Emma, rient amb ella.

-           Sí, sí, panxut i content, ha ha ha!

L’Emma, ja sabia que entre els que s’anaven trobant pel camí, la Reiko ja era famosa per la seva cordialitat i naturalitat. Era espontània i enjogassada. Li agradava fer broma dels demés, però també d’ella mateixa. Sempre reia i es comunicava amb facilitat amb tothom i això feia que els que la coneixen s’hi trobessin bé al seu costat.

-           Mira, jo també –va dir posant-se la mà a la panxa, molt plana-... i cap aquí també, ha ha ha! –i reia més, mentre s’havia posat la mà sobre els pits, que no eren gens opulents.

-           Ets el que no hi ha, Reiko –reia la nostra caminadora, encomanada pel bon humor de la japonesa.

La conversa va seguir una bona estona, derivant cap a temes diversos i l’Emma notava com el seu esperit s’animava i anava deixant més amagades, en algun racó del cervell, les altres inquietuds.

-           Saps que Carrión és famosa perquè se la considera en els inicis de la conquesta dels territoris musulmans per part dels cristians? –va preguntar l’Emma.

-           Sí que ho sabia –contestà rient la Reiko- i també que tot va començar per la negativa a complir amb el pacte de pagar el tribut de cent verges.

-           Així, diuen, va començar la Reconquesta.

Segons la tradició existia un tractat pel qual s’havien de lliurar cent noies verges cada any, però el 844 s’hi van negar i com a conseqüència es va haver de lluitar en la coneguda batalla de Clavijo, on la llegenda vol que Sant Jaume intervingués en benefici dels cristians.

-           Una mica estrany i tèrbol tot això, oi?

-           Doncs sí, perquè tenint en compte que no consta que hi hagués una situació d’hostilitat i tampoc no hi havia realment una situació de musulmans contra cristians, no s’acaba d’entendre un tractat d’aquestes característiques –va afegir, l’Emma.

-           Clar i d’altra banda, quina era la finalitat d’un tribut d’aquest tipus? El que tenia sentit eren les contribucions econòmiques... m’imagino que una llegenda com aquesta devia anar bé per excitar el poble contra els musulmans.

 

P1120864 Alberg Espritu Santo

 

 

 

 (Interior alberg Espiritu Santo)

 

 

 

            Per la tarda, a última hora, l’Emma havia tornat a sortir fins a la plaça. És la volta que cal donar abans d’anar a dormir, la manera de preparar el cos per al descans. Va seure al mateix banc, relaxada i anava pensant en la japonesa. És una persona dolça que et fa sentir reconeguda, es va dir. Entre els coneguts al camí, hi ha persones que són especialment estimats, gent amb qui els altres pelegrins hi volen estar i la Reiko és una d’aquestes persones.

Si ara estigués aquí el vell enigmàtic, m’imagino que em diria que això és així perquè la seva manera de ser predominant correspon al príncep natural, o princesa, va seguir el seu monòleg, mentre s’anava fent fosc.

            Hi havia pensat força, últimament, recordant que el príncep que portem pot ser submís, com la Sun-Hee, rebel o natural. L’Emma reconeixia algunes de les discussions amb el seu marit que, sovint, també feia el paper rebel i discutia pel fet de discutir. Volia tenir sempre la raó, fins i tot en coses de poca importància, pensava. Sembla que només s’oposi al que jo dic pel fet d’oposar-s’hi, de portar-me la contrària... es va dir.

El príncep natural és la part del Jo que representa la part més natural i bàsica de la personalitat. Ella ja ho entenia molt bé: és el nen que juga, que sempre està content, que balla i riu, que té interès per a totes les coses, és curiós, observador, imaginatiu, i li agrada relacionar-se amb tothom, però defuig les discussions i el malestar. En el cas de la Reiko, està molt desenvolupat i això la fa feliç i fa feliços als que estan al seu costat, es va confirmar. Quina diferència amb el rei crític, que ningú voldria tenir al costat, va concloure, observant que ja era molt fosc i calia anar a l’alberg, abans que tanquessin les portes.

Mentre traspassava el pati del convent, en direcció a les habitacions, pensava que realment el rei crític transmet molt poca felicitat... i ell mateix és infeliç. I jo, què? es va qüestionar. Em sembla que una part de la meva personalitat tendeix a la princesa rebel, va reflexionar, potser hauré de procurar fer servir més la part natural de la meva personalitat.

 

Terradillos de los Templarios. Dies millors.

Imagen6 Carrion a Terradillos (Ruta Carrión a Terradillos)

Durant aquesta etapa els pelegrins no podran aturar-se fins a 16 quilòmetres després d’haver començat. El camí és una pista que sembla que mai no s’acabarà, que de tant en tant s’uneix a la carretera local, per sort poc transitada. Per la nit l’Emma havia dormit bé, tot i que es va despertar un cop i va sentir uns quants que roncaven, es va tornar a adormir sense cap problema. Hi ha dies que es dorm molt bé i altres no tant, però això és com a la vida, ja que no sempre es dorm perfectament, tot depèn de l’estat d’ànim i de les activitats que s’han fet durant el dia. De vegades no ens deixa dormir ni el tic-tac del rellotge.

El pelegrí solitari no es compromet amb cap altre caminant. Si el destí o l’atzar els fa coincidir, serà feliç, però no es vol condicionar i s’estima més anar al seu aire, poder anar pensant i fent neteja dels seus dimonis interiors. Jo, que sóc el Camí de Sant Jaume, prou que ho he observat. Als tres quilòmetres, al pelegrí li queda a la dreta l’espai del que havia estat l’abadia de Santa Maria de Benevívere, fundada el 1065 pels canonges de Sant Agustí. Deu minuts més endavant pot dir adéu a la carretera local per començar a trepitjar la Via Aquitana que, segons hi ha escrit en una pedra gran, era la calçada romana que anava des de Burdeos a Astorga. És agradable pensar que dos mil anys després encara es poden trepitjar les mateixes pedres que havien posat els romans.

L’Emma, va descobrir la contradicció entre la guia que duia i que la identificava com a Via Trajana. Ella sabia que la Via Trajana havia estat construïda per l’emperador Trajà, el 109 dC, i unia tot el que actualment és Itàlia, de sud a nord. També sabia que hi havia una “Via Traiana Nova”, que unia Boshra amb el port d’Aqaba, després de l’annexió del regne dels nabateus. Pensà, doncs, que hauria d’investigar una mica més.

Va seguir trepitjant el traçat original de la calçada, de còdols, tot i que en molts trams havia anat desapareixent. D’una banda li agradava saber que trepitjava una via històrica, però d’altra resultava incòmode caminar sobre còdols. Al matí, l’Emma havia sortit molt bé, però de cop va tornar a notar les cames cansades, tot i que no feia massa calor. Les seves preocupacions personals havien anat quedant reduïdes a un rum-rum llunyà, com si ja no tinguessin tanta importància, excepte per aquell lleuger racó de la nostàlgia. La ruta, amb els seus camps eterns de cereal verd i sense cap arbre, es farà molt llarga, diu parlant amb ningú. En aturar-se al mig d’aquell no res mentre, va mirar a esquerra i dreta, es posà les ulleres fosques i una mica de crema de protecció solar,. A mida que unes preocupacions es minimitzen va quedant espai per posar-hi les noves experiències que omplen els racons de la ment. Tornà a carregar la motxilla i es va posar a caminar dient-se, somrient, a sí mateixa: l’enteniment se m’omple de força, però les cames la perden!

 

Per aquest tram es poden trobar dues àrees de descans, amb quatre arbres minúsculs, però amb una mica d’ombra que aprofiten, pel seu compte, els ocells que veuen passar els pelegrins i els hi canten les seves cançons. O potser no canten, potser els saluden o fins i tot se’n riuen i fan broma entre ells. Ves a saber.

A l’àrea de descans on hi ha el rètol de “Cañada Real Leonesa”, una via de transhumància i ramaderia històrica, hi ha una construcció de fusta amb teulat per protegir-se del mal temps, uns bancs i quatre arbres. La pelegrina va seure una estona a descansar i menjar una peça de fruita. A continuació va arribar un noi molt prim, no gaire alt, amb els cabells negres molt llargs, lligats en una cua, amb ganes de parlar. Se’l veia feliç i l’Emma va pensar que la felicitat dels demès, el seu somriure, es filtra pel porus de la teva pell i també et fan somriure. Som com esponges de l’alegria que ens ofereixen. El Rafa, amb vint anys, havia decidit passar un mes caminant, tot i que encara era època de classe. Però ho necessitava, tenia que sortir de Tarragona. Acabava de trencar amb la seva parella, la Gemma. La noia era estudiant de dret, com ell, però el va enxampar, feia un mes, al llit amb una de les seves millors amigues, la Berta. Als pares els hi va explicar un sopar de duro, d’un màster que es feia a Santander i que li donarien crèdits pel curs. Tot això no li va explicar pas a l’Emma.  

P1120870 Via Aquitania

 

 

 (Foto Via Aquitania)

 

 

 

La pista continua recta i plana, de sorra i terra, sense cap mena de variació, com volent castigar l’esperit, però oferint temps i espai per a les reflexions personals. L’Emma havia començat la jornada prou contenta però una mica nostàlgica i aquesta emoció interna li feia aflorar alguns records del passat, d’aquell passat més brillant, ple d’alegries. Van ser dos anys magnífics, recordava, els que van seguir a la decisió d’anar a viure junts, amb l’Àlex. No es van casar fins un any més tard quan ja en feia tres, però aquells dos primers els podia recordar, per entre els núvols del temps i de les realitats posteriors, plens d’un entusiasme explosiu. Van viatjar molt. Mentre hi anava pensant, caminava però no veia la ruta del pelegrinatge; veia els carrers empedrats i les muralles de Rodes i els carrers blaus i blancs de Mikonos, també creia sentir el vent càlid i suau a la platja de sorra blanca de Phi Phi, o la sensació increïble del passeig pel Nil, o aquella tardor pels carrers de Nova York. Pel seu costat la va avançar un pelegrí que duia un bastó molt llarg, com el que porta l’apòstol al Pòrtic de la Glòria, en forma de Tau. L’Emma va pensar que aquesta lletra la usaven els alquimistes i tenia connotacions màgiques. Alguns autors li han buscat altres significats al bàcul, però sembla clar que la seva funció més lògica era com a eina de defensa personal i per salvar indrets difícils, com per exemple rierols o zones entollades. Després va passar una parella, “buen camino”, bon camí va contestar ella, bon camí als moments passats, bon camí als moments veritablement feliços que han marxat i ja no tornaran. Adéu als somnis de futur... No!, de cap manera, es va dir, pel futur sempre hi ha somnis, encara que no siguin els mateixos que teníem abans.

 

Al final va arribar a Calzadilla de la Cueza: la pelegrina ja havia completat els 16 quilòmetres des de l’inici de la jornada, unes quatre hores després de començar a caminar. El sol picava fort, amb més de trenta graus i gens ni mica de vent. Es va aturar a esmorzar al bar que també fa d’hostal, d’alberg i de restaurant i que estava ple de gent gran que un autocar havia deixat uns quilòmetres abans per tal que fessin aquest curt trajecte. Va segellar la credencial i va comprovar que ja era plena i va pensar: hauré de començar la segona que porto a la motxilla. Els membres del grup de l’autocar també portaven credencials que també van segellar. Estaven contents perquè feien un trajecte seguint una via històrica.

La sala era ben plena, així que va seure a una taula on hi havia una dona amb els seus tres fills. La Marga era casada i amb els fills va fer un tram del camí l’any passat i aquest any el continuaven. Abans que no vulguin venir, va dir picant-li l’ullet. Ho fan tot organitzat i ben organitzat explicava. Arriben a l’hotel, on han reservat habitacions i verifiquen que s’hagi rebut l’equipatge que han fet enviar per taxistes que es dediquen a aquest transport. La seva petita motxilla servia només per portar-hi una ampolla d’aigua i un paraigua plegable, a més d’un jersei, per si el temps refrescava.

-           I què feu si al final d’etapa no hi ha hotel? –pregunta l’Emma.

-           Bé, aleshores, tenim concertat un taxi que ens porta fins al poble on l’hem pogut reservar habitacions –explica la Marga, mentre els dos fills més joves, van jugant amb els seus telèfons.

La Marga pensa, tot i que no ho explica, que el millor que podria fer, quan el seu pare falti, seria vendre les accions del negoci d’exportació de fruites i procurar invertir-ho bé per viure el millor possible. Però tampoc no es pot queixar, es diu mirant com l’Emma se’n va amb la motxilla a l’esquena.

P1120878 Terradillos de los Templarios

 

 (Foto alberg a Terradillos de los Templarios)

 

 

 

 

Lédigos es troba sis quilòmetres després. L’Emma va continuar sense aturar-se, ja què només quedaven tres per arribar a Terradillos de los Templarios i la calor li resultava insuportable. Quan s’arriba al poble el primer alberg que es troben els pelegrins, Albergue Los Templarios, està situat al mig d’un prat i és molt nou. Massa nou, va pensar l’Emma i va decidir seguir endavant fins a les cases que es veien més enllà. Dins del poble, que és molt petit, hi ha un segon alberg, l’Alberg Jacques de Molay, d’aspecte més senzill, però molt correcte i sobre tot amb un jardí molt agradable que permet gaudir de bones estones de conversa. Aquí l’Emma es va descarregar la motxilla i de la major part del cansament. En aquell instant pensava que seria magnífic poder descarregar les inquietuds i deixar-les penjades d’un prestatge, a l’entrada. Es va estirar un moment al llit... i quan va mirar un altre cop el rellotge, havia passat una hora. A l’alberg hi havia servei de menjador, a preus molt assequibles, en taules compartides. Els companys de la taula, havien començat a parlar de les raons per les quals feien aquest viatge. Uns ho explicaven, altres no. Un d’ells explicava que feia el camí perquè una persona que s’estimava no hi podia estar.

-           Deu ser dur, no poder estar amb qui estimes –va dir un noi jove de cabell ros, estranger, amb un castellà limitat.

-           Doncs, sí, era la meva filla –va afegir aquell pelegrí de cabell que blanquejava, alt i de posat tranquil.

La conversa va derivar cap a diversos temes. Estava clar que ningú no volia plantejar preguntes que potser podien incomodar aquell company i semblava molt correcte no insistir en el tema. Ves a saber, es va dir l’Emma. Potser un accident o una malaltia que va agafar per sorpresa al pare i la seva família. Els hi deu haver quedat un buit molt gran, perquè quan et falta algú, el buit que deixa sovint és més gran que l’espai que omplia abans.

Una estona després, descansava a la llitera, amb els ulls tancats i pensava que el seu marit ja no suposava un espai molt ple en la seva vida. És per tant un espai buit? es va preguntar. La resposta li va venir de cop: no, tampoc és un buit. Així què és? Es preguntava quan s’anava adormint.

P1120879 Esgl Sant Pere 

 

(Església de San Pere, de Terradillos)

 

 

 

 

El dia s’acabava i l’Emma estava al jardí, gaudint de la fresca de l’hora després del dia calorós. Menjava unes peces de fruita, en una taula on també hi havia un altre caminant. Es deia Josep, vivia a Barcelona i era metge, a més feia excursions de manera habitual. En Josep tenia obert un consultori particular, amb una petita i còmoda sala d’espera amb els dos o tres títols amb els quals, els metges, decoren l’espai on han d’esperar els seus pacients. Els que anaven a la seva consulta, per una diversitat considerable de motius, el consideraven un erudit de cabell blanc i de parlar segur i reposat: la parla tranquil·la aporta aquests mateixos beneficis als malalts. Encara, abans de començar el camí, un dels últims pacients li deia que esperava que amb la fe es curaria. El doctor, amb el seu somriure una mica irònic, li contestà que això ja estava bé, que no ho deixés pas, però que a més i per anar bé convenia que fes cas al que li recomanava i li receptava. I és que per molt que diguin, sovint una espelmeta només acostuma a sanar les malalties que sense ciri també sanarien. Ara, amb més de seixanta-sis anys, feia el camí per intentar gaudir dels dies de llibertat que sabia que li aportaria, tal com ja havia tastat en altres caminades passades, encara que més curtes.

-           Curiós el nom d’aquest alberg ¿oi? –va dir l’Emma, desant les pells de taronja en una bossa de plàstic.

-           Jacques de Molay va ser un home molt important –va explicar en Josep, amb el seu to pausat- nascut a mitjans del segle XIII, era un noble franc i va arribar a ser l’últim Gran Mestre de l’Orde del Temple.

-           Ah!, clar, devia ser quan es va decidir la dissolució de l’orde –va dir, l’Emma, interessada en el tema.

El Josep va explicar que Jacques de Molay es va unir, cap el 1265, a l’Orde dels Pobres Cavallers de Crist, que més endavant va passar a ser dels Cavallers del Temple de Salomó, o senzillament Cavallers Templers. Però el rei Felip IV, molt endeutat amb el Temple, cap a l’any 1307 va convèncer el papa Climent V d’engegar tot un seguit d’actuacions per eliminar l’orde i apropiar-se de tots els seus recursos i propietats. I, és clar, deixar de pagar el que devia.

-           I el van cremar ¿oi?

-           Sí, després de les acusacions i tortures, Jacques de Molay va ser cremat viu, en acte públic, davant de la catedral de Notre Dame, a Paris –al jardí la claror ja estava marxant i començava a refrescar-. Però abans de morir va llençar una maledicció als culpables de la conspiració dient, més o menys: “Vos emplaço als dos, tu Felip i tu Climent, davant el Tribunal de Déu... a tots dos dins d’aquest mateix any”...

-           I què va passar?

-           Doncs que Clement V va morir dos mesos després i Felip IV va morir abans d’acabar l’any –va concloure somrient el pelegrí, metge i savi.

En Josep va mirar la gent que feien petar la xerrada als jardins de l’alberg. Va tancar el diari que havia estat escrivint i va afegir que, potser, tot i que encara no era de nit, ja era hora d’anar-se’n cap a la llitera. L’Emma s’hi va quedar una estona més mirant com el color blau fosc del cel s’ennegria progressivament.

... Continuarà...

Part 3: http://www.eoliumtrek.cat/index.php/espanya/camino-santiago-de-compostela-camino-frances/987-cronica-novelada-del-cami-part-3