Catalan Afrikaans Basque Bulgarian Chinese (Simplified) Chinese (Traditional) Danish Dutch English French Galician German Greek Irish Italian Japanese Portuguese Russian Spanish

Crònica novelada del Camí Francés Part 3

(Clicar la bandera, arriba, para tener la traducción en su idioma) (Click on the flag above to have the translation in your Language) ((Using automàtic translator))

Part 3: Crònica de Puente La Reina a Belorado

COMPOSTEL·LA: DOS VIATGES PER UN CAMÍ (Part 3)

(Drets reservats per tot el text).

Lizarra. Els horaris.

Imagen4 Puente Reina a Lizarra(Ruta Puente de la Reina a Lizarra)

Donat que cada dia a les deu de la nit tothom era al llit i en silenci, la majoria s’aixecaven abans de les sis del matí. L’Emma feia el mateix. Aquella nit havia somiat amb l’Àlex i el va imaginar d’una manera estrafolària, amb una corona i una capa vermella: el rei dominant i autoritari que ahir es devia imaginar. Ja desperta, recordava que ho era molt de fanfarró. El pensament li va venir així, de cop, perquè sí. De vegades, quan ens alliberem del dia a dia, des del fons del nostre cervell suren creences ocultes, ensorrades al fons del cistell de les emocions més antigues. Un presumptuós i pedant, que gallejava al club de tennis envoltat de totes les bledes que se li obrien de cames, això és el que era, pensava. Em queia fatal! Com va ser que després m’hi enamorés? Aquesta reflexió fins i tot li va provocar una punxada al cor. No vull ni pensar-hi, es va dir i se’n va anar cap a la porta buscant una inspiració que l’ajudés a oblidar, al menys per un dia, l’Àlex.

            Quan va obrir la porta i va sortir al carrer era molt fosc. Encara plovia una mica, es va posar la capa corresponent i es va endinsar al carrer lluent pels bassals d’aigua il·luminats per la llum discreta, esmorteïda i groguenca dels escassos fanals de llum. A uns vint metres un parell de pelegrins anaven en la mateixa direcció, segur que al darrera, va pensar, n’hi ha d’altres. Tots en direcció a ponent, amb el mateix objectiu. Pel carrer, tot i l’hora matinera, es veia un raig de llum que sortia d’un dels edificis: una pastisseria que també servia esmorzars. Matinen força perquè saben que els pelegrins passen aviat. Ella va entrar-hi també per demanar el cafè amb llet calent que, amb el dia plujós, venia especialment de gust. En deu minuts, el petit espai va quedar saturat de caminants, pals i motxilles, que l’Emma es observava admirada, com si per primer cop fos conscient de la quantitat de gent que caminava.

P1120543 Puente La Reina

 

 

(Foto del pont, dia anterior)

 

 

            Un altre cop en marxa, va pujar pel pont medieval i va percebre una estranya sensació en fer-ho. És un pont especial, fins a la meitat puja molt dret i després baixa també fort, sent inevitable que a l’altra costat tothom s’aturi una estona per girar-se i observar-lo amb la sensació d’haver creuat una porta invisible a partir de la qual ja no hi ha possibilitat de tornar enrere. De cop se’n va adonar que no tenia cap dolor enlloc. El mal que ahir li feien les cames, aquest matí havia desaparegut del tot. Animada i gaudint de la fresca de la pluja lleugera que queia com una insinuació, va seguir la pista que, com sempre, estava molt ben senyalitzada amb petxines o amb sagetes. Va arribar al costat d’una parella que anava caminant al seu davant. Era una parella de gallecs, el Victor i la Puri. Els va saludar i l’Emma va ser conscient que cada cop se sentia més allunyada dels problemes quotidians que havia deixat a casa seva. Tenia la sensació que ja feia molts dies que caminava, tot i que no era així. Però el temps es relativitza amb els quilòmetres.

            Poc després va passar per Mañeru i a continuació es va endinsar al sender, una pista d’us rural, que continuava per entre camps de fruiters i vinyes. En algun instant del camí es va aturar a beure una mica d’aigua al costat d’una petita construcció vella i desballestada que li va fer pensar. Aquelles pedres caigudes li van recordar que la seva actitud era aconseguir les coses perfectes, però no sempre se’n sortia. Una maniàtica, em diu la meva mare, i també m’acusa de contradictòria, que m’entesto amb duresa en idees preconcebudes que em nego a qüestionar, es deia. Però jo crec que sóc una persona molt centrada. L’Emma pensava que tothom sabia què estava bé i què estava malament, no li agradaven gaire les mitges tintes. Durant el trajecte el cervell va d’uns temes cap els altres en un procés semblant al moviment de l’onatge, en una transformació i neteja de racons mentals.

De cop es va trobar, un altre cop amb la Mary Anne. Feia tres dies que s’havien trobat, costat per costat, a l’alberg de Roncesvalles. Es van abraçar i continuaren juntes una estona.

-          Per cert, Mary Anne, és molt bonic aquest tatuatge de la serp...

-          T’agrada? –pregunta rient la Mary Anne- me’l vaig gravar després del meu primer divorci. Va ser com una mena de manifestació del meu dret a decidir.

-          Ja t’entenc. Sovint estem condicionades pel que els hi agrada als pares o al marit.

-          Exacte. I aleshores arriba un moment que vols fer alguna cosa perquè és just la contrària al que vol la teva parella.

-          Tens tota la raó –va acceptar l’Emma i totes dues van seguir rient, alliberades.

P1120554 Cirauqui

 

(Foto de Cirauqui)

 

 

 

 

 

Mentre l’Emma anava conversant amb la Mary Anne, s’anava oblidant dels seus problemes, fins que l’amiga va decidir quedar-se a Cirauqui i es van acomiadar. Ja es tornaran a trobar més endavant, o potser no; el camí és això: un seguit d’abandons i de noves trobades. Els qui caminen sols, viuen amb molta intensitat les relacions amb els demès pelegrins. No passa el mateix amb els que van en grup.

 Cirauqui és una població que es veu de lluny, dalt d’un turó i a la qual s’hi entra per una magnífica porta ogival. Pel poble, la pujada és molt dreta i després toca baixar i enfocar, a la sortida, un bonic tram de calçada romana de pendent pronunciada, flanquejada de xiprers que arriba a un fotogènic pont romà, una mica deteriorat, d’ús exclusiu per pelegrins i pagesos. L’Emma va pensar que a les persones, amb els anys, també se’ls trenquen unes quantes coses. No s’és jove sempre, va concloure, com tampoc els ponts. D’aquesta manera va deixar enrere Cirauqui, nom basc que vol dir “niu d’escurçons” i que compta amb molts vestigis medievals.

 P1120562 Pont rom a Cirauqui(Foto Pont romà)

      El pont presentava una imatge de postal, amb el sol del sud que banyava de matisos daurats les seves pedres mentrestant que el cel, con a teló de fons, estava cobert d’uns núvols negres d’una intensitat provocadora. L’Emma s’hi va asseure per admirar el paisatge. Aleshores es va adonar que gaudia de coses ben simples. La felicitat és ben senzilla, va concloure.

“Bon dia”, va sentir que li deia la dona que s’havia assegut al seu costat. Devia estar als voltants dels 45 anys, cabell curt i negre i pell morena. L’Emma li va oferir una mica de xocolata que havia comprat a la botiga. És bona aquesta xocolata, oi?

-          Sí, molt. A mi m’agrada molt la xocolata negra – digué la Susana, mentre l’Emma provava de treure, amb la punta de la llengua, la mica de xocolata que tenia al llavi de baix- la blanca, però, no em diu res. És un com un vici.

-          I afrodisíaca, diuen.

-          I potser per això, porta la felicitat, també –ja rient, la nova companya.

És normal, en aquesta ruta tan especial, entrar en contacte amb les persones amb molta facilitat. Els caminants, acostumen a somriure i a saludar. La Susana era de Girona, estava fent el camí per segon cop i per gaudir de la satisfacció que li produïa estar quaranta dies caminant. Va poder decidir-ho perquè tenia consulta pròpia i per tant, quan li convenia, s’ho organitzava.

-          Donem una mica més de xocolata, li va demanar.

-          Aquí tens, xocolata i una mica de felicitat –oferí l’Emma entrant en el joc -Llàstima que la felicitat de moments com aquest, ve compensada per la realitat personal, que no sempre és tant feliç.

La Susanna va seguir menjant la seva part de la xocolata i deixà l’Emma amb les seves reflexions. Pel cel els núvols negres, empesos pel vent de ponent que anava prenent força, van esborrar el sol. El cop de vent, va esbullar els cabells de les dues amigues, fent-los pessigolles al front.

-          Per tant, suposo, estàs passant una època complexa, com el que passem moltes vegades ¿oi? ¿Potser estàs fugint?

-          No ho crec. No, no estic fugint. El que em passa és que necessito temps per pensar.

-          De vegades, necessitem temps i espai físic, distància, per poder pensar millor, sense interferències, lluny del territori habitual.

-          I tu, a què et dediques, Susana.

-          Jo sóc psicòloga clínica –va aclarir, la Susana- Al final, com que faig moltes preguntes, m’acaben descobrint –va afegir rient- i t’he de dir que estic divorciada. Ja ho veus! La gent es pensa que els psicòlegs estem protegits dels problemes de parella, però no és així.

P1120567 Amb Cesar i Carles a Villatuerta

 

 (Foto a Villatuerta)

 

 

 

Després d’una estona parlant dels pelegrins i de les raons per les quals es pren la decisió d’estar tot un mes caminant, unes quantes gotes de pluja van recomanar continuar caminant. Les dues dones van continuar juntes i quatre quilòmetres més endavant van passar per un pont d’un sol arc per sobre del Rio Salado, un riu que, segons el “Codex Calixtinus” diu “compte en beure l’aigua o deixar que begui el teu cavall, perquè es tracta d’un riu mortífer!”. Les dues pelegrines no s’ho van creure del tot, però tampoc no van baixar a beure aigua del riu. Mai no és dolent escoltar la veu de la prudència. Aviat van entrar al poble de Lorca on es van aturar a esmorzar una mica i així recuperar forces a l’alberg de la vila. D’aquesta manera, l’Emma anava també creant un mètode estable: sortir al matí i prendre alguna cosa calenta, aturar-se a demanar un esmorzar més consistent per recuperar forces a mitja etapa i al final arribar al destí entre les dotze i les dues, per anar a dinar a algun restaurant .

Aymeric Picaud, clergue, que va ser l’autor del Codex Calixtinus, el 1130, es quedava ben satisfet al descriure la gent dels pobles per on passava el camí jacobeu. Per exemple deia (copia del text traduït al castellà) “Este es pueblo bárbaro, distinto de todos los demás en costumbres y modo de ser, colmado de maldades, oscuro de color, de aspecto inicuo, depravado, perverso, pérfido, desleal y falso, lujurioso, borracho, en toda suerte de violencias ducho, feroz, silvestre, malvado y réprobo, impío y áspero, cruel y pendenciero, falto de cualquier virtud y diestro en todos los vicios e iniquiedades; parecido en maldad a los getas y sarracenos, y enemigo de nuestro pueblo galo en todo. Por sólo un dinero mata un navarro o un vasco, si puede, a un francés”. Queda clar que no li queia gaire bé la gent de la terra. Ara bé, el pelegrí actual pot passar amb total tranquil·litat per aquestes terres de gent acollidora.

P1120575 Lizarra S Pedro da Rua

 

 

 (Foto a Lizarra)

 

 

 

 

 

 

 

Les hores van anar passant, l’últim tram li va resultar una mica penós perquè havia començat a ploure de valent i per acabar-ho d’arrodonir havia arribat coixa amb peus adolorits. Aquesta etapa havia començat molt bé i no era massa llarga, uns 20 quilòmetres, i acabava a Estella, coneguda també com Lizarra. Dins de l’alberg es va descalçar i ve veure que tenia dues butllofes al peu dret. Potser, va pensar, és conseqüència dels mitjons nous que he estrenat aquest matí. En qualsevol cas hauria de demanar l’assistència del servei que, per aquests casos, hi ha a l’alberg Hospital de Peregrinos d’Estella. No es tracta de quedar-me aquí aturada o caminar coixa, es va dir l’Emma. No era l’única, ja que ben bé hi havia una desena de caminants amb els mateixos problemes.

       Aquell vespre, abans d’anar a dormir, es va adonar que feia dies que no parlava amb el seu marit. Ni ella l’havia trucat, ni tampoc ell, però aquell vespre no en tenia ganes. Potser després, es va dir, arronsant les espatlles.

 

Torres del Rio. Trobar la pregunta.

Imagen6 Torres de Rio a Logronyo

 

(Ruta Lizarra a Torres del Rio)

 

 

 

             Quan es va aturar a Azqueta, a uns 8 quilòmetres de l’inici, s’havia posat a ploure un altre cop. Ja feia estona que caminava i el dia estava rúfol, amb un vent fred que glaçava els pensaments. Pel matí, quan havia sortit es notava una mica angoixada per un somni estrany, que no podia recordar. Maleïts malsons, va murmurar. Ja no era fosc però el fred no va ajudar al seu benestar, encara que també havia de reconèixer que no notava cap molèstia física. Ja portava més de dues hores caminant i va entrar a un bar on va demanar una truita de patates, després de descarregar la motxilla i d’espolsar la pluja que portava a sobre.

Havia sortit de Lizarra una mica després de les sis del matí, acompanyada de la pluja constant. S’havia aturat molt poca estona a la font famosa que hi ha a la dreta, a l’entrada d’un celler. És una font amb dues aixetes: una d’aigua i una segona de la qual brolla vi i que serveix per fer broma i xerinola. Uns minuts després passava pel davant del monestir d’Iratxe, envoltat de boires i darrera d’un tel de pluja fina, un monestir que ja rebia pelegrins abans de l‘existència de la vila de Lizarra.

Va ser conscient del gest familiar de passar la mà pel tacte suau del mocador de seda. Aquest era un gest, inconscient, que li venia de petita. Recordava com li agradava tocar els mocadors de la seva mare. La delectava molt amb aquell contacte suau, quasi eteri. La mare en tenia molts i sovint, mentre no va començar a tenir els seus propis, els hi demanava i se’ls posava al coll, o bé al cap. Va notar la inquietud que la dominava. En el seu interior es movien emocions que no podia controlar. Hauria volgut dir “prou!”, però encara que s’ho proposava, les angoixes tornaven i tornaven, com l’insistent onatge a la vora del mar. Un lleu somriure li va il·luminar el rostre fosc, quan recordà que un dia el seu avi li havia dit que la millor cosa per posar les idees en ordre i prendre les decisions que calia, era marxar a una travessa caminant varis dies. Ara ho estava fent, però aquest caminar li estava fent aflorar, de manera més viva, les emocions i sentiments contradictoris del seu interior. Com és la meva vida? Es preguntava. Què ha passat amb l’amor? Va esbufegar: ves quina paraula; ja quasi no reconec el seu significat!

P1120583 Jo davant la fuente de los moros

 

 (Foto Fuente de los Moros)

 

 

 

 

Mirava els pelegrins que entraven, més mullats perquè la pluja s’havia transformat en un aiguat intens. A Azqueta és famós Pablito “el de las varas”, que va començar a produir bastons d’avellaner des de l’any 1986 i les ofereix a tots els pelegrins que s’apropen a casa seva. És una de les persones mítiques del camí de Sant Jaume. L’Emma no l’havia vist, perquè la pluja l’havia encaminat directament cap a la protecció del bar.

L’ambient era mogut, ple de salutacions i retrobaments. Una taula, més enllà, hi havia una dona que també estava esmorzant, capficada amb les seves coses. Hi ha molta gent al camí, però es connecta només amb uns quants; dels demès, el caminant no té ni idea del que els hi passa pel cap. Aquella dona es deia Eglantine, encara que l’Emma no ho sabia era holandesa, de la regió de Breda, i estava pensant en el seu marit difunt, li veien a la ment els dies quan el va conèixer. Ell tenia vint-i-dos anys, era divertit, feliç, ben plantat i treballador. Per un instant, un tremolor de plaer li va recórrer l’espatlla i se li va escapar un somriure discret que, en qualsevol cas, l’Emma no va observar. Però tot seguit una ombra de pena, o qui sap si potser d’una mica de ràbia, li va enfosquir el front, en pensar en el fill beneit i una mica brètol que sempre anava a la seva.

Aliena a les reflexions de l’holandesa, l’Emma va veure entrar la Susana que, un cop va deixar la capa per la pluja i la motxilla al costat de l’entrada, se li va apropar per donar-li un petó i saludant es va asseure al seu costat.

-           Ui! No et veig gaire bé, aquest matí –va comentar la Susana, observadora- ¿És cosa del vent i del fred o bé és una qüestió... d’un fred més interior?...

- Doncs, més aviat el segon. Ja en vàrem parlar. Ahir vaig trucar a l’Àlex i... bé ¿què vols que et digui? Ja t’ho pots imaginar.

- Sí, és clar. L’entramat amb el qual construïm els llaços de la parella estan condicionats per tants factors subjectius que la vida en comú ha de ser el resultat de tot un procés posterior d’aprenentatge.

- Però aquest aprenentatge no sé si funciona prou bé, perquè no queda clar que sigui suficient i que duri prou temps... –aquí es va aturar, mirant la Susana.

- És cert, però l’enamorament, el procés químic que condueix a la passió intensa, suposa un lligam esbiaixat i quan es va fonent veiem el que hi ha a sota. No sempre ens agrada.

- I tenim una decepció -va afegir l’Emma, amb un sospir.

- Ben cert i davant la nostra decepció adoptem un paper poc constructiu. De vegades, marxar per pensar també és una mena de fugida, encara que pot anar molt bé si es troba la pregunta important.

- Pregunta? –digué l’Emma, aixecant les mans- voldràs dir trobar la resposta.

- Clar, cal trobar la resposta, però aquesta mai no es troba si no se sap la pregunta ¿no et sembla? – va comentar com de passada, la Susana.

P1120585 Villamyor de Monjardn

 

 

 

 (Villamayor de Monjardín)

 

 

 

 

 

 

           Una estona després ja havien sortit un altre cop a caminar. Només queien unes gotes minúscules, que no acabaven de mullar. Anaven parlant de coses diverses que, al final de la jornada, ni recordarien. Van seguir caminant, l’una al costat de l’altre, seguint el sender que passava per Villamayor de Monjardín, després pel davant de la Fuente de los Moros, una construcció gòtica del segle XII.

A l’esquerra, es podia veure la mítica muntanya dels carlistes de Navarra: Montejurra. El vent esbullava els cabells de les dues dones; els arbres també eren sacsejats. Els arbres, un cop el vent s’aturés, tornarien a quedar ben posats, com al principi, però els seus cabells, no. Els pensaments i els sentiments potser tampoc.

            La pista que segueixen els pelegrins està envoltada de sinuoses ondulacions del terreny fins on arriba la vista, en un format de grans rectangles de diferents tonalitats del verd. Quan les dues amigues van arribar a Los Arcos, la Susana va decidir quedar-s’hi i es van acomiadar fins a la propera trobada. Al camí això passa sovint, el destí de vegades acaba unint persones de la mateixa manera que passa a la vida: l’atzar els uneix i la mateixa ventura els separa. L’Emma havia decidit aquest matí allargar l’etapa fins a Torres del Rio, el que vol dir uns 29 quilòmetres i per tant va seguir endavant. Els pelegrins entren a la ciutat pel nord i surten pel Portal de Castella, una denominació que fa referència a l’època en que la vila pertanyia a la corona de Castella, entre els segles XV i XVIII i l’Emma va seguir aquesta traça històrica.

Feia una bona estona, des que la Susana s’havia quedat a la ciutat fronterera de Los Arcos i l’Emma seguia caminant, maquinalment. El cap li bullia, massa idees, massa emocions barrejades, sentiments contradictoris, desitjos; tot plegat una profusió immoderada d’especulacions. Potser sí que li calia la pregunta correcta, o les preguntes, si es que volia trobar alguna resposta. Tota resposta dóna dret a refer la pregunta d’una altra manera, replantejar-la. Però jo encara no tinc cap resposta, es deia; tot just he començat. Quines són les meves preguntes? Cap a on vaig i per què? Estic buscant un temps exclusiu per a mi, per això he viatjat tants quilòmetres, per això estic aquí.

Es va aturar de cop, mirant sense veure el tronc rugós d’un arbre que tant li feia si era un faig o un roure, no va escoltar la dona que li passava pel costat dient-li “good morning, buen camino”, va anar aixecant el cap i la vista va recórrer el tronc amunt fins a les branques i les fulles i més amunt, cap el cel. Estava clar, el seu objectiu no era deixar temps perquè l’Àlex reflexionés o ella només pogués pensar. De què li serviria que el seu marit reflexionés? Quina utilitat tenia que ella es dediqués a pensar i en què, amb quina finalitat? Arribar a un pacte de no agressió? Potser deu ser còmode, però és amor? Hi ha coses que són molt evidents i en canvi no les veiem, es va dir i va concloure: el que ella tenia que decidir era què volia fer amb la seva vida; tenia que prendre una decisió ferma de futur. D’aquí a un mes i mig començaria la resta de la seva vida. Què pensava decidir?

P1120597 Torres de Rio

 

 

 (Foto Torres del Rio)

 

 

 

 

 

            Torres del Rio és un poble petit però que conté una de les joies romàniques del camí: l’església del Sant Sepulcre. Els pelegrins no poden evitar admirar el temple de planta octogonal, amb un absis semicircular i una torre, de planta rodona, adossada a un costat. A la part superior de la nau octogonal llueix una llanterna rematada amb una cúpula. Diuen que és una rèplica del Sant Sepulcre de Jerusalem. L’Emma va aconseguir contactar amb la senyora que tenia la clau i ensenyava el temple. Es va sorprendre dels pocs pelegrins que hi entraven a fer la visita.

Es començava a fer fosc i l’Emma va decidir anar a sopar, aquest dia, a La Pata de Oca, on va coincidir a la mateixa taula amb un matrimoni francès, de Perpinyà i amb dues parelles de sud-africans, de Victòria. El caminant en general gaudeix de les trobades amb persones de diverses nacionalitats, amb qui pot conversar i compartir. Lluny de la falta de respecte e intolerància que es pot observar en la vida diària, sovint provocada per alguns polítics i molts fonamentalistes en els mitjans de comunicació, en el camí de Sant Jaume el respecte als altres és una característica destacada, deixant al marge la estupidesa humana, que sempre presenta algun exemplar indesitjable.

Després de donar una segona volta pel poble, l’Emma va seure, cansada, mirant les velles façanes de pedra, escassament il·luminades pels fanals del carrer. Estava pensant en la conversa de l’altre dia amb l’Ugur. Hi pensava molt. Allò que li va explicar no li quedava gaire clar, però creia veure els trets del rei, que deia l’Ugur, en el seu pare. Els seus pares encara eren vius. Mantenia una relació ambivalent amb el pare, un home dominant, criticaire, però amb unes certes dosi de seducció, que ja es va fent vell. La mare no; és poc discutidora i sovint, a l’Emma, li sap greu el paper submís i dependent que adopta. Com és que no l’he tornat a veure l’Ugur?, es preguntava. Li hauria agradat anar fent alguna etapa amb ell, per poder-hi parlar i demanar-li respostes a les preguntes que li bullien. Llàstima; segur que es deu haver quedat enrere.

La foscor quasi espiritual i el silenci majestuós, invitaven a desafiar el món material i l’Emma sentí una veu tènue que li xiuxiuejava a cau d’orella que acabava d’entrar en un món distint, en un espai transcendental.

 

Logroño. El símptoma de l’inexpert.

Imagen6 Torres de Rio a Logronyo

 

 (Ruta Torres de Rio a Logroño)

 

 

 

      Semblava mentida, ja quasi havia passat una setmana des del dia que va marxar de casa, amb el tren, en direcció a Pamplona. Sentia que ja no tenia cap mena de molèsties ni als peus ni a les cames. Una nit de dormir bé li havia permès recuperar-se del tot. Però notava un endormiscament que no la deixava aixecar, aquella son invencible que ensopeix les idees. Pensant si es decidia a aixecar-se o no i mentre ja molts estaven sortint del dormitori, ella va deixar que les seves vaporoses idees volessin. Tot plegat, potser es va embolicar només per fer la punyeta a la Tina. Ja em tenia farta, amb els seus fums de noia que s’ho menja tot, es va confirmar l’Emma. Al club de tennis, era la reina de la casa i es lligava qui volia. Quina ràbia em feia. Era l’única que feia anar l’Àlex llepant el terra per on caminava. Quines bestieses fem als vint anys! L’Àlex, però, també m’anava al darrera, com ho feia al darrera de qualsevol femella que estigués bona. Jo el trobava llepissós, massa artificial, però al final mira com ha anat tot plegat. Aquests raonaments sempre van i venen i els aparto però tornen i tornen. Bé, prou de pensar-hi! L’Emma estava farta de pensar-hi, però no ho podia evitar. Va, amunt! es va obligar.

P1120632 Torna a ploure

 

 

 (Foto torna a ploure)

 

 

 

Jo, que com sabeu em dic Camí de Sant Jaume, puc afirmar que els primers dies es produeix un efecte de confusió simptomàtic als albergs. Es tracta del símptoma de l’inexpert. L’inexpert és aquell que decideix anar a un alberg, però per alguna confusió de les neurones té l’estranya idea que un alberg s’assembla molt a un hotel: està ben equivocat. Un hotel ofereix individualitat, silenci, llits amb mantes i llençols, personal de servei i llibertat per prendre la dutxa en el moment just que li vingui de gust. L’alberg no, res de tot això. Els albergs acostumen a tenir sales o habitacions de quatre a cinquanta llits. En aquests llits, o lliteres, hi dormen persones de variat pelatge i entre aquestes n’hi ha que ronquen, altres s’aixequen o fan sorolls i algú, encara que sembli mentida, quan s’aixeca a la nit, encén el llum.

L’Emma estava dins del menjador de l’alberg esmorzant fruita i unes pastes que havia comprat el dia abans, a la llum d’una bombeta de pocs vats. Al carrer era de nit i al seu costat els pelegrins s’afanyaven a ficar les coses a les motxilles. Al seu costat hi havia dos homes i una dona que també menjaven fruita.

-          Hola, pelegrina, em dic Alejandro i sóc veneçolà. I tu d’on ets? –li preguntà l’home més jove, amb un somriure franc i veu càlida; un home per sota dels quaranta anys, no gaire alt i amb una barba tallada arran que li començava a blanquejar.

-          De Barcelona ¿i els teus companys? – va respondre l’Emma.

-          L’Enrique també és veneçolà i la Pepa, de les Canàries.

-          Has sentit el festival de protestes aquesta matinada, dirigides als que han encès el llum? –va preguntar la Pepa, un dona alta i ben plantada, rient fluixet.

-          Sí –va contestar, també rient, l’Emma- Hi ha una solució i consisteix en deixar les coses ben endreçades.

-          És que hi ha gent que es pensen que estan a casa seva, -va afegir l’Enrique, un home grassonet i simpàtic- ho deixen tot escampat i al matí necessiten el llum per ordenar-ho tot.

Després d’acomiadar-se amb l’habitual “buen camino”, l’Emma va sortir a l’exterior i es va posar en marxa. L’aire era humit però no plovia. La foscor i el gall que cantava acompanyaven les primeres passes de l’Emma i dels cinc o sis caminadors que ja es veien repartits per la ruta. Es evident que hi ha molta gent que caminen sols, es deia ella, però tot i que hi ha algun petit grup en general s’hi veuen pocs matrimonis. Per què?

Una hora després, amb més claror, els caminants arriben al punt més alt d’aquesta etapa, a 565 metres, on hi ha l’ermita de Ntra. Sra. del Poyo. Torres del Rio està a 475 metres d’altitud i a Logroño l’altitud serà de 380, però cap pelegrí s’ha d’enganyar, ja que aquesta etapa és un constant pujar i baixar torrents. Es tracta d’una etapa amb pocs pobles. Han estat tres quilòmetres fins a l’ermita i toca baixar al barranc de la Cornava, per pista pedregosa amb un desnivell, de baixada, de 125 metres. Els voltants són de pinedes i al fons del barranc, conreus amb fruiters, oliveres i vinya. Tot això va barrejat amb terra erma de garrics, estepa blanca i vegetació arbustiva de baix format. L’Emma va mirar el cel i va poder comprovar que els núvols seguien sent ben negres.

Va fer un glop d’aigua. L’Emma va calcular que li faltaven uns vuit quilòmetres més, fins a la població de Viana. De Viana a Logroño, ja només li quedarien els últims nou quilòmetres finals. Un territori que va presentant les fileres ordenades dels ceps a les vinyes, de les quals s’obtindrà el vi que permetrà omplir molts cellers del país i els recursos econòmics de la majoria dels pobles. El pelegrí abandona Navarra i ara entra a La Rioja.

L’Emma es va carregar la motxilla a l’esquena just quan passava una noia. Es van saludar i van començar a caminar de costat per la pista que pujava i baixava, recte, molt recte, endavant. No acostumem a explicar la nostra vida, tal com raja, però la nova companya tenia la necessitat d’explicar coses i van anar fent, les dues juntes, el tram fins a Viana i comentant les sensacions del camí i dels sentiments personals. La companya es deia Anna i era d’un poble de Lleida, Arbeca, però vivia a la capital. L’Anna tenia un marit ben situat, advocat d’un bufet de mitjà nivell i on treballava moltes hores. També tenia un germà, dos anys més petit que ella, que primer volia ser comercial, després va muntar una petita cafeteria que va ser un desastre i ara es dedicava a pintar retrats a l’oli i a tocar la guitarra i l’harmònica. El seu marit deia que el germà era un vividor i ella havia de sentir com el seu germà deia, del marit, que era un porc esquerp i explotador. Ella intentava esquivar aquest joc de perseguidors i de tant en tant, quan el marit no hi era, li preparava un bon sopar al germà que vivia en un piset de mala mort.

Van arribar a Viana quan, un altre cop, tornava a ploure; però era una pluja lenta, com si tingués mandra. A l’Emma li venia de gust funcionar com altres dies, seure per menjar un esmorzar més energètic, però l’Anna s’estimava més seguir i es van acomiadar amb els bons desitjos que sovint els pelegrins tenen disponibles. L’Anna, que se’n va anar com havia arribat, va deixar l’Emma pensant que aquest món és ple de vides amb punxes i flors. Com diu el poema: no hi ha rosa sense espina.

P1120603 Logroo (Foto Logroño)

            Abans de les deu del matí es va aixecar, estirant les cames que es queixaven, i va deixar flotant converses que havien sorgit entre les taules, els menjars i les begudes del bar i va marxar, sota aquella pluja indolent que provocava una son plaent. L’Emma rememorava els comentaris de l’Anna i reflexionava com era ella mateixa. És reconeixia com una persona positiva i lluitadora, que adoptava actituds bel·ligerants quan es tractava de la defensa del feble. Això la feia intolerant amb els que no pensaven el mateix i també amb les estructures de poder que generalment, tal com ella ho veia, eren fredes i hipòcrites. D’aquesta estructura moral es reconeixia romàntica en els aspectes humanístics, però al mateix temps insensible i radical en els aspectes materials i financers. Això és bo? es va preguntar. No ho sé, va ser la seva pròpia resposta, però així és el món.

            Al pensar en el poder, la ment li va fer recordar Cèsar Borgia, que ja el 1491, als setze anys, va ser designat bisbe de Pamplona. Home inflat de poder, aventurer i llibertí, va ser una figura clau pel pensament de Maquiavelo. Quin personatge! es va dir l‘Emma. El 1507 va ser anomenat condestable dels exèrcits de Navarra i finalment va morir, als 32 anys, en una batalla a Viana. El Camí de Sant Jaume és també la ruta de la història de la construcció dels regnes i comtats.

             Logroño va ser el final d’aquesta etapa, després de uns vint quilòmetres, en que l’últim tram feia un molest i fort vent. Abans d’arribar-hi es pot trobar la tauleta de la Felisa. Des de fa molts anys la senyora Felisa oferia “higos, agua y amor”, però va morir l’any 2002, als 94 anys i ara és la seva filla, de 80, la que continua la mateixa tradició de la mare. L’Emma s’hi va aturar uns minuts per parlar amb ella, comprar un penjoll i deixar que li estampés el segell a la seva credencial.

L’entrada a Logroño es fa pel gran pont de pedra que permet superar el cabalós Ebre, el riu que ajuda a produir l’arròs al seu delta, a tocar d’Amposta. Es diu que l’origen d’aquest pont és del segle XI, després que el Cid arrasés la població, quan va dirigir personalment una campanya a sang i foc sobre les possessions del comte Garcia Ordoñez. La crueltat del cavaller es va acarnissar també contra Nàjera, Haro, Alberite, Calahorra i Alfaro. Coneixedora de tot això, l’Emma pensà que, sovint, la història s’explica, alterada i transformada, pels interessos dels qui manen en cada moment. Crear mites és una forma de sotmetre el poble.

P1120609 Logronyo

 

 (Foto carrers)

 

 

 

 

 

La façana de l’església de Santiago el Real crida prou l’atenció i al davant s’hi va aturar l’Emma després que havia sortit a donar una volta. Allà hi va coincidir també amb l’Alejandro, l’Enrique i la Pepa.

-          El pelegrí es deu quedar petrificat en veure la enorme imatge barroca de Sant Jaume –va comentar, amb els ulls ben oberts, l’Alejandro, mirant la imatge de marbre del Sant dalt del gran cavall passant per sobre dels cossos dels vençuts i amb el braç alçat amb una espasa.

-          No m’imagino al fill de Zebedeu i Salomé, nascut a Betsaida, matant altra gent, per molt que fossin musulmans –va afegir, sorneguer, Enrique.

-          I els genitals del cavall? –va agregar l’Emma, rient- Aquí l’escultor es va passar! He sentit dir que fins i tot el van obligar a reduir-los...

-          La història sovint s’ha anat escrivint sobre elements fantàstics i conceptes d’heroïcitat que s’acostumen a correspondre amb un interès clar de manipulació social –va afegir-hi la Pepa, amb to concloent.

El pelegrí, en la seva visita de la ciutat monumental, també passarà pel davant de l’església de Santa Maria la Redonda, gòtica del segle XV. El nom prové del fet d’haver estat construïda sobre les restes d’un temple original de planta octogonal, com les de Eunate i de Torres del Rio.

            Una estona més tard l’Emma anava passant per entre els prestatges de la botiga, pensant en el que calia comprar per sopar, a l’alberg, amb els amics retrobats. Cadascú aportaria el que li vingués de gust i després ho compartirien tot. Va seleccionar les quatre coses que volia comprar tot parlant amb una altra noia, la Dunia, que també estava comprant per preparar una amanida. La Dunia, aparentava uns trenta i pocs anys però en tenia ja quaranta i duia el cabell llarg de color albercoc, tirant a groc. Va explicar, somrient i feliç com se sentia i el que pensava del pelegrinatge. Deia que era nascuda a Romania, en un poblet petit proper a Sighisoara, al centre del país. De petita, a casa seva, no va viure res més que pobresa i calamitats. El pare va morir d’accident laboral quan ella encara era joveneta, però de tot això s’estimava més ni parlar-ne, ni recordar-ho, perquè se li encongia el cor. S’estimava més viure el present. Ara podia menjar i vestir bé; tenia pis i cotxe i podia enviar diners a la mare, que ja és molt gran i vivia amb una de les seves germanes. Inserir-se al camí ve a ser una reflexió sobre el passat, el present i el futur i també per fer-se perdonar els pecats.

            L’Emma es va sentir molt propera a la Dunia, una noia que havia viscut moments durs, però en aquell moment se la veia prou feliç i amb empenta. El que la Dunia no va explicar va ser que era una sentimental que, enganyada per la màfia, havia acabat dedicant-se a l’ofici més antic del món. Ara vivia i realitzava la seva activitat pel seu compte, prop de Sevilla. Però, com a la vida, hi ha coses que formen part del racó íntim, d’aquell racó on hi desem records que només volem que siguin per a nosaltres, records que tancaríem en una capsa que ja no tornaríem a obrir.

      El cansament de caminar un dia i l’altre vol les seves set o vuit hores de son. Com sempre, els caminants se’n van a dormir entre les nou i les deu. Així, l’endemà aviat estaran a punt per començar la següent etapa. Tothom entra en una fase d’homogeneïtzació. Quan el caminant, que va iniciar el camí com un simple excursionista sublima les seves emocions, comença a formar part del camí, de les pedres, les plantes i la terra i aleshores esdevé pelegrí. L’Emma va notar el canvi ben tangible en el seu ésser, al final d’aquesta primera setmana.

 

Nájera. La màgia del camí.

Imagen7 Logronyo a Najera(Ruta de Logroño a Nájera)

Com sempre, a la mateixa hora, anaven sortint de l’alberg les ombres amb les motxilles a l’esquena i els bastons a les mans. Les ombres feien més volum perquè portaven les capes pluvials; estava plovent, com altres dies, i això havia de durar quasi tota la jornada, amb ruixats dispersos. Però cap problema; forma part de la paciència que demana el camí. A la sortida de Logroño hi ha un estany amb unes oques, que resulta una imatge perfecta pels que veuen en la ruta compostel·lana una al·legoria del joc de l’oca, amb les seves interpretacions màgiques.

Abans de començar ja hi havia gent que li havia explicat que, si el feia caminant sola i tot sencer, copsaria la màgia i segur que quedaria admirada de les coses que hi passaven, recordava l’Emma. És ben cert, això és increïble, es deia mentre mirava la barana de troncs de fusta que delimitava la pista planera, ben endreçada, i els ufanosos pins a l’altra banda. El dia era fresc i humit, però s’havia aturat el vent i ja no plovia. Tot just feia mitja hora que havia començat a caminar, badant, aturant-se, gaudint de l’entorn, i de cop es va adonar que a la barana que delimitava el camí hi havia un esquirol que la fitava amb atenció. Un animal que saltironava per sobre del tronc travesser quan ella es posava en marxa i s’aturava quan ella també ho feia. Sembla mentida aquest animal, xiuxiuejava la pelegrina somrient i mirant-se’l. Em segueix i sembla voler comunicar-se amb mi, es deia. Es va descarregar la motxilla i la va obrir. L’esquirol, com empès per una molla es va posar dret amb les potes del davant aixecades, les orelles ben dretes i la mirada expectant, de cara a l’Emma, que estava a només dos metres. Ella va trobar una bossa d’avellanes i en va llençar una cap a l’animalet que ràpid va saltar a terra, la va agafar i es va endinsar uns metres dins del bosc, on va començar a rosegar-la per cruspir-se l’esmorzar. L’Emma feliç, va continuar amb el rostre il·luminat. Algú, li dirà, més endavant, que es tracta de la Caty, un esquirol que s’ha habituat als pelegrins.

P1120618 La Caty

(Foto de la Katy, que es mou molt ràpid)

 

 

 

El trajecte cap a Compostel·la presenta molts aspectes, quasi màgics, que és impossible trobar en altres llocs. Uns pocs quilòmetres després de Logroño, potser el caminant tindrà la sort de trobar Marcelino Lobato, un pelegrí que acostuma a anar amb el vestit tradicional i llueix una gruixuda i llarga barba d’un blanc grisós. Va començar a fer el camí el 1971 i l’ha caminat per tot arreu. De jubilat, es dedica a atendre pelegrins, a parlar amb ells, a escoltar i a segellar les seves credencials, els carnets de ruta. L’Emma, no el va poder veure. Potser en passar-hi, el pelegrí estava caminant un altre cop.

L’ample sender, còmode per caminar, segueix les planes plenes de vinyes. Els caminants passen pel costat de les restes de l’església i l’hospital de pelegrins de Sant Joan d’Acre. El pelegrí pot observar les pedres arrenglerades dels fonaments. Cada dia passa el mateix i en canvi cada dia és diferent. Pensant en la paradoxa, l’Emma va arribar a Navarrete, on es va aturar a esmorzar una mica amb els dos companys de Baiona. El pelegrí es va trobant amb uns i altres, potser aquí i després allà.

El tram des de Logroño fins a Navarrete li va resultar poc agradable ja que es va per pista asfaltada i a prop se sent l’autovia, amb els seus camions sorollosos. Hauria estat millor mirar de trobar la manera d’estalviar-lo. D’altra banda la pluja constant i el vent no hi afegien cap element positiu. O potser sí, es va preguntar l’Emma. Potser cal assumir com a positiu tot el que passa en el camí?. Abans de sortir es va trobar una placa de marbre a la paret d’un carrer amb el següent text “Peregrino reza una oración en memoria de Alice Graemer que falleció el 3-7-1986 mientras peregrinaba a Santiago de Compostela y en recuerdo de todos peregrinos jacobeos que han muerto en el camino de Santiago”.

Navarrete, amb el seu aspecte de vila medieval, es va anar quedant enrere, així com la seva història d’enfrontaments entre castellans i navarresos. Per la pista de sortida l’Emma va coincidir amb la Susana i van seguir juntes caminant la pujada suau que porta fins al costat del poble de Ventosa el qual per una raó ben evident aquest dia, té aquest nom. Més amunt, al final de la pujada s’arriba a l’Alto de San Anton, a 670 metres. L’Emma i la Susana es delectaven amb les vistes sobre les terrasses de vinyes de la vall del Najerilla. Són de terres argiloses amb els sarments recargolats tots posats en fileres. Nájera està lluny, però ja s’endevina entre les boires del dia plujós. Van començar a baixar i va tornar a sorgir el tema de la parella.

-          Quan em vaig adonar que les coses no anaven prou bé, vaig intentar parlar, arreglar-ho –deia l’Emma, des de dins de la caputxa vermella que regalimava aigua.

-          Clar, tothom ho intentem però adoptem maneres dispars, perquè estem condicionats per la nostra resposta evolutiva.

-          Potser sí –acceptà l’Emma

-          Per exemple ¿creus que la teva resposta va ser protestar, reclamar?

-          Si no em sento bé és normal que em queixi ¿oi?

-          Bé, vas protestar i et vas queixar –la Susana se la mirava tranquil·la- i potser també buscaves la discussió?

-          Si no em contestava el que li demanava, és cert que acabàvem discutint, però no puc dir que jo la buscava – L’Emma, fent morros.

-          Fixa’t que només de pensar-hi, el teu cos s’ha tensat i ja tens el posat per discutir, tot d’arrugues al front i les mans crispades... a punt de lluitar. És una resposta defensiva natural...

-          Dona, és que...

-          Espera, espera – la va interrompre la Susana- Recorda la resposta evolutiva: aleshores, el mascle se sent pressionat, perseguit, s’endinsa dins la seva cova i es defensa, sovint, de manera desagradable.

P1120638 Njera

 

 (Foto Nájera)

 

 

 

 

L’Emma es va quedar pensant. Reaccionem com ens marquen els mecanismes intuïtius, no sempre tenim la decisió conscient de com volem actuar o del que volem dir. Aleshores què s’hi pot fer? va preguntar, notant que l’exasperació, que ja feia dies tenia totalment oblidada, li sorgia de l‘ànima.

-          De vegades podem controlar-nos i altres cops no -va contestar la Susana i va afegir- el més important és mirar de reduir la tensió, acceptar el fet que potser la situació ha canviat, que hem buidat el recipient de l’estimació i que potser toca trobar sortides alternatives.

     Continuava plovent i feia vent quan van passar pel costat del Poyo de Roldàn, on se suposa que aquest va aconseguir la victòria sobre Ferragut. L’entorn segueix voltat de camps de vinyes. Cal suposar que la pluja fa créixer els raïms i que, potser, algun dia el pelegrí se’ls beurà en format líquid: ves per on l’aigua es transforma en vi, anaven comentant les dues pelegrines. Abans de les dues van arribar a Nàjera, on es van instal·lar en un dels albergs privats, perquè el de l’ajuntament ja estava ple. Un l’alberg arreglat com un hotelet, però amb lliteres a les habitacions.

Per la tarda, els grups de caminadors es veien repartits prenent algun refresc o fent alguna visita. L’Emma va visitar Santa Maria la Real, una veritable joia de la ciutat, que té un claustre treballat amb finesa i una cova on diuen que es va trobar la imatge de la marededéu.

Nájera, que prové de l’àrab i vol dir “lloc entre turons”, va ser conquerida el 923 per gent de Lleó i de Navarra, per convertir-se un segle després en la capital navarresa. L’any 1673, el clergue Domenico Laffi va sortir de Bolonya en peregrinació a Santiago i va redactar un diari ple d’observacions i curiositats. En el diari diu que Naxsera (Nájera) és un dels més bells lloc de la comarca, construïda al costat d’un turó de roca viva que cobreix tota la població de tal manera que a la meitat no li arriba ni la pluja ni el sol.

P1120647 Najera (Foto Nájera)

A Nájera correspon acabar d’explicar les batalles de Rodrigo Díaz de Vivar, el Cid, amb García Ordoñez. El cas és que García Ordoñez rebé instruccions del rei Alfons VI de Lleó per anar a cobrar, el 1079, les paries al rei de Granada Abd Allah Ibn Buluggin i va ser així que es va trobar enfrontat al Cid i el seu exèrcit mercenari que defensava la Sevilla d’Al Mut’amid. Eren èpoques d’enfrontament territorial i no per motius religiosos.

    A punt de dormir, amb el dormitori ple, l’Emma sentia com dos caminadors, el Lluís i en Magí amb qui havia compartit el sopar, estaven parlant d’un costat a l’altre del passadís, estret, entre les dues lliteres. Els dos eren amics i vivien Sitges, al sud de Barcelona. Els dos eren pintors, amb una diferència fonamental: en Magí era pintor de cases i mobles, però en Lluís pintava, a l’aquarel·la, alguna de les dones nues que, un cop cada quinze dies, feien de models al taller de pintura on coincidia amb altres pintors.

-          Tu creus que s’arreglarà això? –va pregunta el Lluís, que ja fa temps ha deixat enrere els seixanta anys.

-          Doncs no, sempre és igual. És com les onades del mar, ara venen, ara se’n van, però el que queda a la platja són troncs i xarxes estripades: tot plegat, misèria.

-          Però és que han arruïnat el país, aquests dropos del govern i dels ajuntaments...

-          Segurament, però al final tots seguirem vivint, malament, però seguirem.

-          No ho sé pas. Recordes fa quatre anys, com era tot de fantàstic?

-          Clar i potser aquest va ser el problema, era massa fantàstic per a ser veritat!

Els dos amics acabaran l’endemà el primer tram que s’havien proposat per aquest any. Tornaran a casa seva, en Magí amb la feina que espera que no s’acabi i en Lluís amb les seves teles i pinzells. Aquesta nit, descansaran dels quilòmetres que han fet durant la jornada. En Lluís podrà reposar roncant i somiant amb models ben proporcionades, entretant que el company de caminada, amb el benefici dels taps a les orelles, no sentirà quasi bé res i dormirà com un sant.

 

Santo Domingo. La princesa submisa.

Imagen8 Najera a Sto Domingo

 

 (Ruta Nájera a Santo Domingo de la Calzada)

 

 

 

L’Emma s’havia planificat aquesta etapa amb només 21 quilòmetres, per compensar la durada de l’anterior. Es tracta d’una ruta planera i amb suaus pujades i baixades. Quan va sortir, a les set del matí, va observar un cel que prometia un bon dia, amb sol i vent fresquet però suau, suggeridor d’una caminada agraïda.

A la porta es va trobar amb els dos amics, Magí i Lluís, carregant-se les motxilles a l’esquena. Ella també ho feia i els hi va preguntar si tenien mal d’esquena.

-          No, jo no en tinc mai –va contestar en Magí.

-          Doncs jo sí, sobretot se’m claven els tirants de la motxilla a les espatlles, de tantes hores de caminar –va comentar l’Emma.

-          Això és perquè no portes bé la motxilla –va intervenir en Lluís- Mira, jo te la posaré bé.

En Lluís li va posar la motxilla amb la cinta que fa de cinturó ben posada i els tirants fluixos perquè el pes no carregués sobre les espatlles. Després va tibar una mica els tirants i els tensors superiors, per tal que li quedés còmodament a tocar de l’esquena.

-          La manera correcta és que el pes quedi a nivell de la cintura, de tal forma que no sigui la columna vertebral la que suporti el pes. Quan es porta la cinta que fa de cinturó sense tensar, fluixa, el pes carrega a les espatlles i a la columna vertebral i això és un mal tema –va concloure en Lluís-... Què? Et va millor ara?

A l’Emma li anava molt millor, va agrair les recomanacions i contenta es va posar en marxa, mentre els dos companys decidien anar a prendre un cafè. De cop es va adonar que pensava poc en l’Àlex i en els seus pares. Tampoc no es feia preguntes respecte dels interrogants que li havia provocat el vell Ugur. Ves a saber per on para, es va dir. En els fons se sentia alliberada d’unes coses i de les altres.

P1120669 ET 8 Sierra de la Demanda i Pico San Lorenzo (Foto Sierra de la Demanda)

Al cap d’una hora ja havia fet uns quatre quilòmetres. Tota l’estona havia anat veient la Sierra de la Demanda a l’esquerra i el cim culminant, amb algunes congestes de neu, el San Lorenzo. Els camps, que tornaven a ser de cereal, presentaven un verd viu després de dos dies de pluja i començaven a brillar amb la llum d’un sol que estava despertant. Els pelegrins s’havien anat posant en marxa i l’Emma es sorprenia pel fet que, com sempre, se’ls veia separats, uns aquí i altres més enllà. D’un en un, i de tant en tant se’n veien dos o tres que anaven junts. L’Emma anava quasi de costat amb una noia joveneta, baixeta, d’ulls ametllats, que duia guants, un barret florit, pantalons llargs i una motxilla de color rosa massa gran si es comparava amb el seu cos menut. La noia era coreana i es deia Sun-Hee, que ve a ser una combinació de noms que venen a significar bondat i felicitat.

            La traça anava sobre sorres, graves i terra fins que es va arribar a una pista asfaltada sobre la qual transcorrien els dos quilòmetres que quedaven fins a Azofra. Un dels aspectes de més valor del viatge és anar trobant gent i connectar-hi. En les converses surten coses personals i altres més generals i la Sun-Hee explicava que a Corea del Sud la meitat de la població no té cap preferència religiosa, però l’altra meitat es divideixen entre els budistes i els cristians. Ella era catòlica, perquè també ho era la seva mare, encara que els avis paterns, amb qui mantenia més relació, eren budistes. Ella vivia a l’illa de Yeoui, al riu Han i, amb el seu to de veu discret, lent i disciplinat, va afegir que feia aquest pelegrinatge per complir una prometença. No va explicar quina va ser la raó de la prometença i l’Emma no ho va preguntar. No sembla adequat anar interrogant a les persones; cadascú explica o no les seves motivacions, segons se sent còmode o no.

            Parlaven també de l’alberg on havien estat. Hi havia un petit grup de quatre que es queixaven de la norma horària que obligava al tancament de la porta i al silenci a partir de les deu del vespre. Els albergs, deia l’Emma, no estan pensats pels grups amb mentalitat turista, que potser voldrien sortir de “marxa” al vespre. La Sun-Hee estava d’acord, els albergs estan pensats per aquells que caminen i han de descansar perquè l’endemà s’han de llevar aviat per seguir caminant. La norma era clara, va afegir la Sun-Hee. Deia que no entenia aquesta gent que es queixava d’aquesta manera: s’ha de ser molt respectuós amb les normes establertes. Això, a la seva ciutat no hauria passat, va concloure l’amiga coreana.

Van entrar a Azofra, vila situada al centre de la vall de Cañas. És una típica població jacobea, amb les cases organitzades als costats de la sirga històrica. L’Emma va decidir quedar-s’hi a esmorzar una mica, com feia cada dia i es va acomiadar de la Sun-Hee. Al bar, el cambrer li va confirmar que el cim més alt de la serra que havien anat veient, el San Lorenzo, tenia una altitud de 2.270 metres.

Quan començava a menjar l’entrepà de truita, L’Emma va sentir una veu que la saludava: “Hola, Emma”. Al seu costat estava l’Ugur, rient per entre l’espessa barba blanca. No se’l esperava, un altre cop. De fet, havia començat a pensar si la trobada amb aquell home no havia estat un somni. Se’l mirà i balbucejà:

-          Hola, Ugur, no t’havia sentit arribar... i ja no t’esperava... com has arribat?...

-          De vegades la gent no em veu perquè sóc molt silenciós. Ja sé que has anat una estona amb la Sun-Hee. Què t’ha semblat? –va engegar el vell, seient al seu costat.

-          Vaja, si que saps coses –va respondre l’Emma per guanyar temps i poder pensar

-          És el que porta tenir tants anys com tinc jo... –va riure sacsejant les espatlles- però no em preguntis l’edat, que no te la diré.

-          Val, no et preocupis, no et demanaré l’edat –va somriure refeta de la sorpresa, l’Emma- i pel que fa a la Sun-Hee doncs bé, crec que és... potser una noia respectuosa i submisa.

-          Molt bé. Ara he de dir-te que una actitud respectuosa, submisa i disciplinada surt d’aquella forma de ser que se’n diu el príncep. Ho recordes?

-          Sí, ho recordo bé. En Guy mostrava el seu rei crític... –s’aturà pensant i va preguntar- però ¿el Guy també té príncep?... i la Sun-Hee ¿també té rei?

L’Ugur, que va rebre el te que havia demanat, es va posar a explicar-li que tots fem servir els tres mecanismes amb els quals ens relacionem amb els demès, el que passa és que en alguns casos fem servir un i altres cops fem servir un altre. Potser la Sun-Hee es pot enfadar amb una germana petita i fer servir el seu rei interior, normatiu o crític, sempre autoritari. Però sempre n’hi ha un que predomina i ens distingeix.

-          Sí, ja m’ho pensava. Ja ho vaig entenent.

-          Bé, doncs el nivell príncep és aquell aspecte de manera de ser de la Sun-Hee, o de qualsevol altra persona, que actua acceptant les normes i és respectuós. Aquest és el príncep respectuós o submís.

-          Trobo molt interessant el que apreneu al teu país. Per cert i què passa si al príncep submís li contesto jo amb poca consideració, com si fos el rei crític?

-          Tu què creus?

-          Potser que la Sun-Hee se sentiria molt malament amb mi ¿oi?

-          Doncs ja t’has contestat.

-          I el meu príncep, ja que jo també el dec tenir, sempre és submís?

El vell Ugur es va posar a riure i li va contestar que el príncep, com els nens, a vegades són submisos i a vegades són rebels, però que volia anar molt ràpid i que per contestar-li ja tindria oportunitat de trobar exemples d’altres prínceps, com el rebel o el natural.

-          A veure, com exemple, ¿com creus que és el príncep rebel?

-          Em penso – va dir l’Emma després de rumiar-ho una mica- que mostrarà una conducta hostil o desafiant de cara a una imposició... Ah! –va exclamar l’Emma- potser com el cas dels quatre que ahir es queixaven dels horaris, a l’alberg.

-          Ho has identificat molt bé, aquells quatre no acceptaven les normes i adoptaven una actitud rebel.

-          Saps que em sembla molt útil, tot això?

-          Me’n alegro que t’agradi, així doncs ens anirem veient i t’ajudaré perquè vagis coneixent a les persones que t’envolten i a tu mateixa. Potser així podràs formular-te preguntes correctes i trobar respostes adequades.

-          Mira, una altra persona també m’ho va dir que m’he de fer preguntes correctes –va dir l’Emma, observant amb més atenció els ulls que la fitaven entre els plecs arrugats de les parpelles, uns ulls que brillaven amb una intel·ligència més enllà del que calia esperar d’una persona tan gran.

-          Devia ser algú prou intel·ligent. A veure, tens gaire clar què contestar si et demano perquè realment fas el camí?

-          No sabria que dir-te –digué l’Emma, que ja havia acabat d’esmorzar- però penso que de mica en mica se’m dibuixa millor. És com si comencés a tenir un esbós, però que em cal anar perfilant de manera més precisa.

-          Doncs ja ho saps, per trobar la resposta adequada primer cal plantejar-se la pregunta correcta. I ara, si no et fa res, jo em quedo descansant una estona. Ja ens trobarem més endavant.

L’Emma, que encara volia preguntar-li més coses,va pensar que el tenia que deixar sol i es va aixecar per pagar i marxar. Es va girar, li va dir adéu un altre cop i va anar caminant, una mica desconcertada, mirant cap el cel blau, però sense posar-hi atenció. Els lladrucs d’un gos que hi havia més enllà no la van poder distreure dels seus pensaments.

 

            La ruta va continuar per extensions ondulades, en una jornada d’un sol intens. L’Emma va agrair unes glopades l’aire refrescant quan, lluny, ja es començaven a veure els edificis de Cirueña. A mida que s’hi apropava més se’n va adonar que es tractava d’una extensa urbanització de cases i d’edificis moderns de tres plantes. La traça continuava pels seus carrers amples, asfaltats, amb fanals de llum moderns. La majoria dels edificis mostraven rètols de pisos i cases en venda, pel carrers no hi havia cap cotxe, ni cap persona, ni cap botiga. Tot es veia tancat i barrat. Per l’esquerra, l’Emma podia observar els arbres i la gespa d’un camp de golf. Va seguir el carrer i el tancat del golf. Allà lluny s’hi veien dos homes, però ningú més. Aviat va passar pel davant de la porta ostentosa del club de golf de la Rioja Alta i prop de l’edifici del club hi havia dos cotxes aparcats. Va continuar caminant pel mig d’aquesta urbanització fantasma amb cartells dels pisos en venda, resultat d’una època increïble en que la construcció es va tornar boja i les requalificacions de la terra es va transformar en un mecanisme estrafolari i massa sospitós.

            El poble de Cirueña, discret, adaptat a la història i al territori, amb les seves cases antigues, de pedra, contrastava tres-cents metres més enllà d’una manera estranya. L’Emma es va aturar i girant-se va mirar el poble de sempre, allà a la dreta, i els edificis ordenats, en fileres, grisos, amb vidres i aluminis lluents, a l’esquerra, més avall. Dos mons diferents, totalment oposats, contradictoris. Què deu pensar la gent del poble? es preguntava l’Emma. Tampoc no va trobar ningú pel carrer per preguntar-ho. Qui es va fer ric venent les terres de les requalificacions? Tots? Tant se val, ella va continuar endavant pensant en aquella batalla del 960 entre el rei de Pamplona, García Sánchez, i el comte castellà Fernan Gonzalez. Segons els “Anales del Reyno de Navarra” va guanyar el navarrès i segons la “Crònica” d’Alfons X el Savi van guanyar els castellans. Un altre exemple de les mentides del poder i un element per entendre que a l’edat mitjana el regne de Castella va ser un risc constant pels territoris que l’envoltaven. Va anar deixant el poble a la seva esquerra dirigint-se, entre camps, quasi recte cap al seu destí de l’etapa: Santo Domingo, però encara faltaven sis quilòmetres.

P1120679 Sto Domingo de la Canzada

 

 

 (Alberg Sant Domingo)

 

 

 

 

 

            Santo Domingo de la Calzada és una població prou gran com per passar-hi, si es vol, un dia sencer. De moment l’Emma es va posar a la cua per entrar a l’alberg històric. Durant l’estona de la cua es torna a trobar amb la Sun-Hee. Cada dia es coneix algú i el primer contacte acostuma a ser molt senzill i després es tornen a trobar més endavant o no, perquè cadascú fa el seu propi camí personal i, sovint, amb ritmes i etapes que poden ser desiguals.

         L’alberg és gran, ample i en un estat impecable. L’antic, el de tota la vida, al costat, només s’obra quan el nou és ple. Fetes les formalitats, a Santo Domingo és pot afegir l’interès de la visita a la catedral i gaudir de la gàbia on hi ha, dins de la nau del temple, el gall i la gallina, o bé somriure davant del quadre que representa a san Vítores, que duu el seu propi cap sota el braç. Un pelegrí que també s’ho mirava li va explicar a l’Emma que aquella pintura representava la llegenda del sant que va ser capturat i penjat a la creu, però que seguia predicant. Aleshores els musulmans el van decapitar, però el sant seguia caminant pels pobles, amb el cap a les mans, encara predicant a tothom que el volia escoltar fins que el van enterrar i aleshores va callar, o potser no, però ja no se’l va sentir més. A l’Emma, li costava imaginar la gent escoltant, bocabadats i impressionats, aquell cap que parlava des de sota el braç. Se’ls imaginava més aviat horroritzats.

P1120686 Catedral

 

 

 (Foto el gall i la gallina a la catedral)

 

 

           La tarda també li va permetre seure en una terrassa amb uns quants pelegrins, alguns dels quals havia anat coneixent els dies anteriors, com la Mary Anne, la Sun-Hee, la Pepa, que en aquell moment no anava amb els dos caminants veneçolans, un italià de nom Nicolo, i un petit grup variat format per quatre nois de Madrid, Còrdova, Burgos i un altre coreà, el Gin. Aquell vespre, quan ja la pelegrina s’havia assabentat de la llegenda que explicava la presència de la gàbia, dins del temple, es va afegir al sopar col·lectiu, en una magnífica i sorollosa taula on s’hi aplegaven onze pelegrins i cinc nacionalitats.

 

Belorado. El rei normatiu.

Imagen9 Sto Domingo a Belorado (Ruta Santo Domingo de la Calzada a Belorado)

            Com pot ser que la motxilla no pesi? es preguntava l’Emma, mentrestant anava seguint els senyals de la ruta pels carrers de Santo Domingo de la Calzada. Aquesta era la seva novena etapa, per tant ja portava acumulats més de 190 quilòmetres. Els vuit o nou quilos de la motxilla, ben posada, no els notava; les cames anaven bé, no hi sentia dolors musculars aquell matí, la nit havia servit de descans i recuperació. L’esperit es va llevar despert a primera hora i amb ganes de seguir caminant i obtenint el benefici de les endorfines. Aquesta vida del caminador, és una vida simple, fàcil, on es va fent neteja de tot el que ens angoixa. Sento els meus problemes més allunyats, es va dir, animada. Sé que hi són, però me’ls miro com si fossin d’una altra persona diferent, como si els pogués analitzar des de fora mirant aquella altra Emma en un mirall. Em sembla, pensava, un segon personatge, un objecte d’anàlisi.

P1120706 ET 9 Ermita de Sto Domingo

 

 (Foto Ermita Santo Domingo, a la sortida)

 

 

 

 

     A l’esquerra, quedava la Cruz de los Valientes, una creu que va erigir el guanyador d’un litigi per dirimir la propietat d’unes terres. Va ser un judici “de Déu”, que vol dir, més o menys, a garrotades. Els pobles es van succeint. Primer es passa Grañon i aviat, quan ja es veu Redecilla del Camino, el pelegrí passa pel costat d’un gran cartell anunciador del camí, plantat per la Junta de Castilla y León. Aquí hi ha canvi de frontera i el pelegrí s’endinsa, durant quasi dues setmanes, dins dels paisatges dilatats de la plana castellana. Durant els mesos d’estiu aquests paisatges, amb els seus grocs intensos del color de la palla i el sol que castiga inclement el pas dels caminants, resulten molt durs; Però en el mes de maig, amb el cereal verd i la temperatura assumible, encara es pot avançar amb alegria.

Ja feia estona que caminava i el sol ja era alt. El seu cos estava equilibrat al ritme i se sentia bé. Notava que el pensament era més lliure; una sensació difícil d’expressar, però intensament percebuda. S’acaronà el coll i se’n adonà que havia oblidat el mocador. Però on? “Ah, sí!” i va recordar que l’havia deixat al costat de la pedra on havia esmorzat feia mitja hora. Després de dubtar uns instants, amb un sospir de resignació i un gest inconscient que volia dir “paciència, noia!”, va donar mitja volta i va tornar enrere per recuperar-lo.

Quan s’hi dirigia se li va obrir un ample somriure al pensar que la Susana segur que se’n riuria d’ella pel fet d’anar a buscar el mocador, oblidat, que li recordava l’Àlex. Que potser vols tornar al passat? segur que li diria, burxant-la, fent-li broma. Però m’és igual el que diguin, es va dir i va continuar caminant.

P1120722 Desprs de Viloria de Rioja (Foto després de Viloria)

            Una estona després, un cop ja havia passat per Viloria de Rioja, on l’any 1020 hi havia nascut el que seria sant Domingo de la Calzada, va veure al davant, caminant, l’Alejandro, la Pepa i l’Enrique, amb pas segur i tranquil, aquell pas que permet aconseguir llargues distàncies, molt adequat per un viatge llarg. L’Emma va arribar al seu costat i va rebre una salutació plena de manifestacions d’alegria.

-          És molt agradable sentir-se ben rebuda! –va exclamar l’Emma.

-          Faltaria més –va riure la Pepa- ja et trobàvem a faltar, especialment l’Alejandro que és el més acollidor del tres.

-          A què et dediques, Emma,... si ens ho vols dir, és clar –preguntà l’Enrique.

-          Treballo per una onegés de Barcelona –va simplificar l’Emma- Fa poc he estat treballant per als camps de refugiats sahrauís, dins del programa d’assistència sanitària.

-          Vaja, l’Enrique i l’Alejandro, també estan involucrats en una fundació –exclamà, contenta, la Pepa- Quina casualitat!

-          Sí, amb l’Enrique i un grup de voluntaris vam posar en marxa, fa uns anys, una fundació per tal d’ajudar a la gent sense recursos –va contestar l’Alejandro.

Des de fa dos anys, va continuar explicant l’Enrique, hem aconseguit tenir dos centres funcionant, un per atendre els nens del carrer i un altre per a gent gran. Tot plegat un gran somni aconseguit, però encara s’ha de fer molt més.

-          Ostres, molt bé! Sovint hi ha molts somnis i moltes idees, però poques es posen en pràctica –va dir l’Emma, amb to de reconeixement.

-          Cal despertar –va afegir l’Alejandro- Aquesta és la fase següent del somni. No ens podem quedar sempre somiant, s’ha de baixar a terra, tocar fons i compartir la vida de les persones, amb les seves penes i alegries, fracassos i esperances.

Una estona després van arribar a Villamayor, només faltava una hora i mitja per arribar a Belorado. Havia estat un tram durant el qual l’Emma estava tan atenta al que parlaven que li havia passat l’estona volant. Els amics van decidir quedar-s’hi una estona descansant, però l’Emma va continuar per arribar al destí. Cal anar amb els ulls de la ment ben oberts i aleshores és possible descobrir tot un món que batega i que no s’assembla al que vivim dia a dia. L’Emma anava pensant que també hauria de despertar dels seus somnis i fins i tot de la seva realitat.

Va arribar a Belorado molt abans de les dotze del migdia. Els 22 quilòmetres de l’etapa se li havien fet curts, tot i que els últims cinc van estar una mica pesats ja que la pista va pel costat mateix de la carretera nacional i el sol ja escalfava força. L’experiència ensenya que etapes semblants, o esforços equivalents, poden suposar percepcions molt diferents; tot és mental. Com que havia coincidit amb la Marie Anne i el Nicolo, que es quedaven a l’alberg que hi havia cap a la meitat del carrer, l’Emma s’hi va afegir. Encara estava tancat i ja hi havia una cua de dotze pelegrins més que havien deixat les motxilles al costat de la porta. L’Emma i els dos amics van deixar les motxilles al darrera de la filera i se’n van anar a l’altra banda de carrer, on hi havia ombra.

            Vint minuts després es va obrir la porta. L’hospitaler, en Nicolás, va dir que només entressin de dos en dos, però les ganes d’anar cap a la fresca interior va generar un incompliment generalitzat del desig del Nicolás, el qual va aturar la primera inscripció per fer fora els que, segons ell, sobraven.

            L’Emma s’ho mirava amb interès. Era una operació curiosa, on l’hospitaler, d’aspecte seriós, estava més pendent de donar ordres que no pas de rebre els pelegrins que, en aquest cas, també eren els seus clients. A la paret hi havia, ben destacat, un rètol que afirmava “El peregrino agradece”; era un rètol que feia pensar, perquè l’agraïment ¿es rep o s’exigeix?

P1120726

 

 (Foto Belorado)

 

 

 

 

            Després de les dutxes i de rentar una mica, operació que sempre suposa poca estona, l’Emma i els dos amics van anar a buscar un dels molts bars on hi ha l’habitual “menú del peregrino”. La conversa va anar girant al voltant del curiós hospitaler i de les diverses normes que tenia imposades. Cal entendre que, als albergs, on cada dia hi passa molta gent diferent, de vegades els hospitalers estan cansats i els hi costa aconseguir un cert ordre. L’Emma, una persona ordenada, es va sorprendre a ella mateixa preguntant-se ¿cal tant d’ordre? ¿sempre?

P1120731 Belorado

 

 (Foto de les rajoles amb peus i mans)

 

 

 

 

           Per la tarda es pot voltar pels carrers de la vila on s’hi ha deixat constància d’altres pelegrins i personatges mitjançant les empremtes d’un peu i d’una ma. El peu per deixar testimoni dels caminants i la mà per significar la benvinguda i l’hospitalitat. Entre les diverses empremtes, totes en unes rajoles de bronze, de personatges coneguts es pot trobar la d’Edurne Pasaban, la ja mítica escaladora, d’Eudald Carbonell, l’arqueòleg, paleontòleg i antropòleg de Girona i Martin Sheen, el famós actor nord-americà. Aquests carrers, coneguts com a Passeig de l’Ànim, volen retre un homenatge als pelegrins que fan la ruta jacobea, tant als que la van començar com als que avui li donen vida.

Més tard, quan ja començava a fer-se fosc i l’Emma s’estava asseguda a un bar, a la plaça, potser pensant en les petjades o potser no pensant en res, quan el va sentir.

-          Què t’ha semblat l’hospitaler? –digué, rient, amb la seva veu una mica escardada, el vell Ugur que, com sempre, havia aparegut de cop i volta.

-          Ep, m’has espantat –es sobresaltà l’Emma, tot somrient- Home, què vols que et digui. L’he trobat una mica malcarat, però ja em vaig acostumant a no fer gaire cas d’aquestes coses... i per cert ¿com ho saps això de l‘hospitaler, si no t’hi he vist?

-          És que hi he arribat després; però a veure, el que compta és ¿des d’on parlava? –va preguntar l’Ugur.

-          No ho sé... potser el rei crític?

-          Bé, però més aviat és una variant del rei: el rei normatiu. No és ben bé crític, però un cop posada la norma, ho pot arribar a ser. És indiscutible que és un rei, que necessita posar normes i més normes i fer-les complir. Primer es manifesta el rei normatiu i si no les compleixes, sortirà amb tota la força el rei crític.

-          Val, ja ho veig. Per això empaitava els uns i els altres...

L’Ugur li va contestar: els empaita, però el pobre té un problema: com que la gent, que hi va cada dia és nova, no les coneix les seves normes i per tant ell les ha de repetir un dia i un altre i així successivament... i això ¿què creus que provoca?...

-          Malestar. Cada dia ha de dir el mateix i se’n cansa... per això s’ha anat tornant distant. Segur que és un home educat i que t’ajudarà si tens cap problema, però presenta una imatge adusta.

-          Emma, ho captes molt bé! Seria millor que utilitzés més el savi i deixés sortir el príncep natural, així potser es relaxaria.

-          Què és el príncep natural? D’aquest encara no me’n havies parlat –preguntà l’Emma, interessada.

-          No pateixis que toparàs amb aquest personatge i aleshores en parlarem. Tu procura fixar-t’hi. I ara a mi em toca anar a descansar. Ja ens veurem més endavant.

I el vell, en un tres i no res, va desaparèixer de la vista tot fent un gest amb la mà que va semblar deixar anar unes petites espurnes vermelles, després va entrar a la primera casa que hi havia. Encuriosida l’Emma pensava que potser aquesta, la del rei normatiu, era la postura més habitual del seu marit, encara que també feia servir el príncep rebel. Potser. Hauria de seguir-ho rumiant.

... Continuarà...

Part 2: http://www.eoliumtrek.cat/index.php/espanya/camino-santiago-de-compostela-camino-frances/986-cronica-novelada-del-cami-part-2

Part 4: http://www.eoliumtrek.cat/index.php/espanya/camino-santiago-de-compostela-camino-frances/988-cronica-novelada-del-cami-frances-part-4