Catalan Afrikaans Basque Bulgarian Chinese (Simplified) Chinese (Traditional) Danish Dutch English French Galician German Greek Irish Italian Japanese Portuguese Russian Spanish

Crònica novelada del Camí Part 2

(Clicar la bandera para tener la traducción en su idioma) (Click on the flag above to have the translation in your Language) 

) ((Usando traductor automàtico: recuerda, no es muy preciso))

Part 2: Tram Zubiri, Pamplona, Cizur Menor, Puente de la Reina. 

COMPOSTEL·LA: DOS VIATGES PER UN CAMÍ (Part 2)

(Drets reservats per tot el text).

Nota: Cal recordar que no és una guia. És una ruta novel·lada i basada en el camí real fet per l’autor.

Cizur Menor. Bon camí.

Imagen2

 

 

 

(ruta Zubiri a Cizur Menor)

 

 

 

El matí de la segona etapa es va despertar a dos quarts de sis. L’Emma no havia dormit gaire bé. Els primers dies, als albergs, resulta inevitable experimentar la part incòmoda d’un espai amb més gent i sorolls. Per això va sortir aviat. D’entrada s’havia proposat arribar fins a Cizur Menor, més enllà de Pamplona, el que vol dir una etapa de 26 km. No sabia com li aniria, no hi estava acostumada, però ho volia provar. Des de l’alberg, va refer les passes del dia abans, tornar a passar pel pont de la ràbia i girar a la dreta. “Buen camino” va saludar a un pelegrí baixet.

Anava caminant, en una etapa que és bàsicament de baixada, i notava que aquest segon dia era menys fred que el primer; baixar d’altitud es nota, es va dir. L’Emma encara anava pensant en l’Àlex. Recordava que es van casar molt enamorats y ella estava encantada amb el seu marit, atlètic i àgil, sempre segur de sí mateix, intuïtiu i intel·ligent. Se sentia feliç de deixar-se acaronar, conduir, protegir. Ella que sempre s’havia sentit segura de sí mateixa, va descobrir que li agradava, i molt, sentir-se a recer d’un home decidit. Ella, la independent! Ironies de la vida. Amb els anys se’n ha adonat que el fet que ell fos enginyer i ella amb tendència a activitats d’àmbit social, com per exemple els mesos que va passar treballant als camps de refugiats de Tinduf, potser justifiquen una bona part de les desavinences que havien sorgit entre els dos. A ell, no li va fer gens de gràcia que hi anés.

M’hi vaig enamorar, recorda. Quan vaig acceptar la seva proposició d’anar a viure junts estava ben penjada de l’Àlex. Encara desconeixia el motiu que li va fer perdre aquella prevenció inicial que tenia envers la seva forma d’actuar i de ser. En algun moment va començar a agradar-li el seu pensament ràpid i contundent i la seva actitud dolça i amatent cap a ella. Què jove que era jo! Havia tingut varies parelles, en un procés d’autoafirmació que va durar sis o set anys. Era com jugar a ser gran, experimentar, investigar les respostes físiques i emocionals,... i de cop em vaig trobar atrapada i buscant la seguretat diària, i també nocturna, d’una persona en exclusiva, rumiava. L’Emma va arribar a la conclusió que si no hagués estat l’Àlex, potser hauria estat algun altre amic. La bioquímica de les hormones va com va, en el fons és una qüestió d’atzar.

            Va coincidir, a la sortida, amb uns pelegrins de Granada que havia trobat el dia abans. Anava amb un altre que va explicar que era de Nájera i que quan hi arribés acabaria el seu camí d’aquest any. Uns minuts després es van acomiadar i van marxar corrent. El seu ritme era un altre, aviat van començar a allargar les etapes i van acabar el seu viatge molts dies abans que els que ho feien caminant. Hi ha moltes maneres de fer el camí: amb bicicleta, corrent o caminant. Les percepcions són diferents. Quan més ràpid és el trajecte menys implicació emocional s’obté i a mesura que el sistema es fa més pausat, com el caminar, més coses es remouen dins del pelegrí.

            La pista passa pel costat de Larrasoaña, però l’Emma no hi va entrar, de manera que no va traspassar el pont sobre el riu, conegut com dels Bandolers, que queda a la dreta del camí. Sembla que, anys enrere, per aquí els amics de la propietat aliena, atracaven els pelegrins. Aquest dia l’Emma anava quasi sola. És curiós, anava pensant , trobar tan poca gent sabent que a Roncesvalles érem uns quatre-cents. S’havia endinsat a la vall d’Esteribar i va arribar al poble d’Azkerreta, on hi ha l’església de la Transfiguració, que conserva elements medievals.

P1120466 Primera creu a Rosanna di Verona

 

 

 

 

 

 (Creu a Rosanna di Verona, primera creu)

 

 

 

 

            Quan ja feia unes tres hores que caminava, va veure una creu de ferro negra amb una petita placa amb la següent inscripció “Fin del camino. Rosanna di Verona. 2006” Unes quantes flors, unes de plàstic i altres de naturals hi afegien una mica de color. Qui era la Rosanna? Què li va passar? L’Emma no tenia respostes, però pensava que morir era una de les coses més naturals que passaven, però també de les més tristes. Allà, aturada davant d’aquella creu, es deia que el més important no era el dia que s’abandonava el món, que el que valia eren els dies que hi érem. Tot seguit es va girar i va seguir endavant. Pel costat li van passar dos ciclistes que la van saludar. Ella tornava a anar concentrada amb les seves reflexions i amb els seus problemes. Es va treure el mocador de flors del cap i se’l quedà mirant, recordant el dia que l’Àlex li va regalar. El record d’aquells moments plens de felicitat, li va esborronar la pell i un profund instant d’emocions oposades li va emboirar la vista, com si un núvol tempestuós li passés pel davant de la cara. Va aclucar els ulls per protegir-los de la brillantor del sol, i després va deixar la mirada perduda cap els pollancres del costat del riu. Baixà la vista i es mirà les mans, tancades i crispades sobre la seda suau i melosa del teixit. Pensant en la seva vida, especialment en els últims tres anys, va concloure que estava sota una crisi de desconcert i en aquests casos o bé ho entens tot o potser fins i tot penses que no entendràs mai més res. Es va fregar els ulls, mirà endavant i va fer un gest ample amb el braç, amb la intenció de foragitar aquells pensaments.

Després d’Irotz, es passa el riu Arga i la carretera. Aquí hi ha dues opcions, una que segueix la riba del riu i una altra que puja a Zabaldika. La ruta fluvial del Arga és adient pels ciclistes, però la que surt a la dreta és la tradicional. L’Emma va optar per aquesta segona, que s’enfila amunt. Dalt de la pujada hi ha l’església de Sant Esteve, oberta. Una dona vestida de tons grisos, sense hàbit, li va dir que era monja i va explicar que el trajecte original passava per aquí, però els governants havien canviat la senyalització per tal de promocionar el sender fluvial. Semblava una mica molesta pels canvis vials i va afegir que estava aquí des de les vuit del matí i que ella era la segona persona que hi passa.

-          Entra a visitar l’església –li va dir, mentre li oferia un canti d’aigua fresca i una fotocòpia amb informació del temple.

-          Sí, ara ho faré, gràcies.

-          I si et va bé, puja dalt del campanar i toca dos cops la campana de l’esquerra...

-          Val, ja ho faré –va contestar l’Emma, somrient.

-          És que així potser la sentiran i vindran més pelegrins – va dir picant-li l’ullet.

L’Emma, que també somreia per la preocupació de la monja, va entrar i després d’obtenir unes quantes fotografies, es va enfilar per l’escala de pedra, va tocar dos cops la campana i es va imaginar que estava convocant les multituds. A l’entrada d’aquest temple romànic del segle XIII, hi ha un crist crucificat presentat de cara als visitants, a l’entrada, al voltant del qual hi ha un grapat de papers, que cobreixen tot el retaule, amb demandes d’uns i altres. Dels altaveus sortia música d’orgue que omplia tot l’espai i que convidava al caminant cansat a seure per gaudir d’uns instants de pau interior. Quan va sortir a l’exterior, va veure com la monja es dirigia decidida a saludar quatre pelegrins que arribaven. L’Emma li va dir adéu, però la monja ja estava concentrada en explicar el que havien fet els de l’Administració.

Una estona després el camí arriba a Villava, amb el pont romànic de cinc ulls i l’església de la Santíssima Trinitat, que conserva l’absis del segle XII. Pels carrers del poble es troba la indicació de l’alberg, però cal prosseguir endavant. També hi ha alberg a Larrasoaña i més endavant a Arre és possible trobar-ne un altre. Hi ha albergs històrics i privats. Els primers van ser creats per part de la parròquia o de l’ajuntament. Els albergs privats s’han anat establint els últims anys. L’oferta és extensa i es pot dir que cada deu quilòmetres, o menys, es pot trobar un alberg per dormir.

Fins aquí, la pelegrina havia fet uns disset quilòmetres en unes cinc hores. Va entrar a Burlada i va seguir per carrers i avingudes fins a Pamplona, però abans es va aturar, una mica després de les onze, per esmorzar. El bar, a l’esquerra tenia una petita terrassa, on va descarregar la motxilla i va poder seure per descansar i veure passar els pelegrins. La propietària li va recomanar uns “huevos con chistorra” i ella va pensar que podia ser una bona idea per recuperar energies, cansada com estava de tantes pujades i baixades.

Quan estava esmorzant se li va apropar un pelegrí que es va asseure a la seva mateixa taula, mentre la saludava. L’Emma va començar a entendre que, entre els pelegrins, s’acostumava a donar una complicitat directe i sense obstacles, de tal manera que el més estrany era no compartir la taula amb els altres. Era el Jordi, de Cambrils, un poble al sud de Tarragona, d’aspecte atlètic, ros i amb els ulls blaus. La propietària es va afegir, dreta, a la conversa i va explicar que també li agradava molt caminar.

-          Anys enrere vaig estar un mes al Nepal, tot fent diverses caminades per l’Himàlaia –va comentar amb una mirada que semblava veure els cims nevats, immensos.

-          Jo també hi he estat varis cops a tocar de l’Everest –va afegir content el Jordi–i també de l’Annapurna. És un món extraordinari!

-          Vaja, espero que aquí no ens toqui pujar tan amunt! –va dir l’Emma, rient.

La tertúlia va continuar sobre les muntanyes del món, mentre l’Emma escoltava. El seu company de taula havia estat a molts llocs, als Alps, a l’Atles, a l’Aconcagua... i els seus records descobrien un riu d’emocions contingudes que, d’altra banda, eren compartides per la mestressa del bar.

-          Veig que t’agrada molt pujar sempre muntanyes amunt ¿oi?

-          Sí, i tant, però no sempre –va contestar en Jordi- també m’agrada el submarinisme i a més he navegat molt per la mediterrània i per l’Atlàntic.

L’Emma es va quedar ben parada amb els comentaris del seu company de taula. En aquesta segona etapa es començava a donar compte de la gent interessant que es podia conèixer fent el camí.

 Havia descansat i el temps va passar. El company de taula feia estona que havia marxat, quan l’Emma va pagar l’esmorzar i va enfilar cap al centre de Pamplona, per carrers envoltats d’edificis. Al principi notava les punxades a les cames, però al cap d’una estona van desaparèixer. Tres corredors, més ràpids, van passar pel costat saludant mentre i se’n anaven. A l’Emma no li preocupava gens; ja ho sabia, ja li havien dit que no patís, que cadascú ha de seguir el seu pas i anar al seu ritme. D’altra banda també sabia que hi ha caminadors a qui no els hi agrada que els passin, però això és irrellevant. Al final, si tenen sort, aprendran que el que importa no és el lloc on acaba el viatge, sinó el trajecte que es fa per arribar-hi.

P1120484 Pont de la Magdalena a Pamplona (foto Puente de la Magdalena)

Aviat va arribar al pont de la Magdalena, a l’entrada de Pamplona. Es tracta d’un pont medieval de tres arcs lleugerament apuntats. Una creu de terme (un “crucero”), a la dreta, presenta la imatge de Sant Jaume i per tant informa que aquesta és l’entrada tradicional dels pelegrins a la ciutat. Per sota del pont, les aigües de l’Arga, un riu que continuarà fins a Puente La Reina. Després cal travessar el parc de la Tejería per arribar a les antigues muralles de la ciutat des d’on es podrà entrar pel portal de França, datat l’any 1553. Resulta molt agradable entrar en una ciutat per la part antiga, és com rebre la benvinguda de la història de la vila, pensava l’Emma en passar-hi.

P1120489 Pamplona (Ajuntament de Pamplona)

L’Emma anava caminant pels carrers antics de Pamplona. Havia llegit que hi havia un parell d’albergs privats i el municipal de Jesús i Maria, atès per persones amb discapacitat, el qual va deixar enrere. Al principi s’havia plantejat aturar-se a visitar Pamplona, però se sentia massa cansada, amb els vint quilòmetres que havia fet i s’estimava més seguir fins al seu destí. Eren passades les dotze i encara li quedaven un parell d’hores. A Pamplona sovintegen els carres amb petxines que mostren la direcció correcta. L’Emma notava els peus molt calents, dins les botes, que atribuïa al fet de caminar sobre voreres i carrers, quan va enfilar la pujada que la conduïa fins al seu destí: Cizur Menor. Una mica abans d’entrar-hi, va poder escoltar les campanes que tocaven l’hora: eren les dues de la tarda.

P1120493 Cizur Menor Esgl S Miquel  (foto església Sant Miquel, Cizur Menor)

A Cizur Menor hi ha un alberg administrat per l’Orde de Sant Joan de Malta. De vint-i-set places, net, gestionat per voluntaris que fan torns d’una setmana, on es pot menjar el que hi ha a la cuina. L’Emma va trobar molt agradable el sopar col·lectiu, compartit amb persones de diverses nacionalitats.

-          Teniu un pressupost per comprar els productes que es consumeixen? –va preguntar l’Emma, a l’hospitaler.

-          No, de cap manera, el que fem és comprar amb els donatius que ens han deixat els pelegrins el dia abans: si hi ha més diners, tenim més sopar, i si n’hi ha menys, doncs fem més pasta i menys carn –va dir somrient, feliç, l’hospitaler.

Després, quan el cel es començava a omplir d’estels, l’Emma va procurar relaxar les seves cames cansades. Pensava que potser s’hauria d’haver quedat a Pamplona ja que el tram de voreres i carrers fins a Cizur li havia resultat molt dur. Al costat hi havia dos caminants. El Carles, un pelegrí que vivia a prop de Barcelona, a Badalona. Estava jubilat, però la seva dona treballava i ell la trucava dia sí, dia també. Era un home prim, però tot muscle i fibra, capaç, per tant, de caminar molts quilòmetres sense cansar-se. Anava acompanyat per en Cèsar, un caminant d’Alacant amb qui havia coincidit aquesta mateixa etapa. El Carles tenia coses a dir. En Cèsar era una mica menys parlador, però no per això menys donat a fer grup amb els altres. El vespre també era moment de converses pausades i les preguntes i respostes eren les habituals: d’on ets, on vas començar, cap on vas...

-          Vaig començar amb dos amics, molt amics, a Saint Jean au Pied de Port i aquella primera etapa ens va cansar molt –va explicar el Carles- Saps? jo acostumo a caminar un parell de cops a la setmana, però els meus amics no i per això van decidit deixar-ho a Pamplona. Em sap molt greu.

-          Això vol dir que estàs preparat. Jo crec que també hauria acabat ben baldada d’aquella etapa, si l’hagués fet –va dir l’Emma.

-          És clar, però em sap molt greu –va insistir en Carles fent un gest de tristor.

-          Bé, però ja retornareu al camí més endavant –va apuntar Cèsar, afegint-se a la conversa

-          Sí, és clar, per això he decidit que ho deixaré d’aquí a uns dies i així podré tornar un altre cop amb ells.

-          Es que tothom ho diu –afegí en Cèsar- la tercera etapa acostuma a ser la més dura. Portes la fatiga dels dos dies anteriors i ja tot et fa mal...

-          I a més penses que ja no podràs continuar perquè creus cada dia serà pitjor –corrobora l’Emma.

-          És clar, però després de la quarta jornada –diu en Carles- les coses ja van una mica millor, perquè el cos s’adapta.

L’experiència d’aquesta travessa és diferent per a cada persona. Tot i que alguns van molt ràpid, sempre hi ha hagut pelegrins que han entès que no es tracta d’acumular quilòmetres perseguint un objectiu esportiu. El camí per alguns, o la peregrinació per uns altres, de fet representa inserir-se en un espai físic i temporal on molts altres abans hi han deixat el testimoni del seu pas en el traçat dels carrers pels pobles, en les esglésies i en els relats, llegendes i tradicions. El cos s’adapta i els pensaments també, va raonar l’Emma. Se sentia fatigada, perquè ja havia acumulat 48 quilòmetres, però estava contenta. En el transcurs del dia havia anat deixant les preocupacions i havia arribat al final plenament integrada a l’entorn, com els arbres o les pedres.

 

Puente la Reina. El rei crític.

Imagen3

 

 

(ruta Cizur Menor a Puente La Reina)

 

 

 

 

      Al matí va organitzar la motxilla. Encara no havia adquirit l’experiència necessària per saber com havia de deixar les coses el vespre per tal que, al matí, només calgués vestir-se i marxar. El procés de muntar la motxilla, però, li va fer reflexionar que des del primer dia havia començat un procés de renúncia, de distància amb el passat. Havia deixat a casa moltes coses, que avui per avui no li servien de res. I els seus amors i sentiments i la relació amb l’Àlex on estaven? Va pensar que la mateixa decisió de posar-te a caminar ja t’obliga a triar: això sí, allò no; això és fonamental, allò altre, no.

Donat que aquella nit l’Emma havia descansat ja no tenia aquella opressió al pit dels dies anteriors. L’esforç físic, el cansament per la falta de pràctica i les endorfines la calmaven. Havia sentit dir que l’estat corporal i les cames s’adaptaven i això és el que va notar quan es va llevar: res no li feia mal. D’altra banda, agraïa la tranquil·litat emotiva que sentia.

Va sortir de l’alberg, amb la mirada brillant, endinsant-se en el dia que començava. Estava contenta, tot i que recordava la discussió, el vespre abans, entre dos pelegrins. Un pelegrí francès, de nom Guy, amb la cara plena de taques vermelles, corpulent però baixet, es va enfrontar agressiu i malcarat amb un altre pelegrí perquè deia que aquest roncava i per tant que se’n anés a un altre alberg. L’incriminat deia, del Guy, que estava una mica sonat; jo sí que ronco, com un percentatge de la població, va afegir, però això no ho puc evitar. El que ell sí que pot fer és portar taps, es queixà ofès. Durant el viatge no tot són flors i violes, tal com també passa a la vida, reflexionava l’Emma, allunyant-se de la disputa. Prous problemes tenia ella, a casa seva, com per suportar les discussions dels demès. Ja s’ho faran, es va dir.

El dia havia començat molt tapat, amb uns magnífics núvols negres. Les tres primeres etapes, les més dures, començaven a quedar enrere. Aquesta era la tercera, just aquella quan el cos consolida l’adaptació al procés de caminar cada dia. Diuen que molta gent es pregunta, durant la tercera etapa ¿què faig aquí? Què busco? Tots els autors de llibres sobre el tema, es pregunten ¿per què es fa el Camí? Per a quina raó algú comença a caminar a Le Puy i segueix, durant molts més de mil quilòmetres, la ruta que va seguir, l’any 950, Gotescalco, el bisbe d’aquella ciutat de l’Alt Loira?  Gotescalco no va viatjar sol, ho va fer acompanyat de molts membres del clergat, trobadors, ajudants, assistents i altres servidors. Ara, en canvi, és possible veure molta gent que caminen en solitari. Per què?

Julio Pelayo, autor del llibre De Roncesvalles a Santiago (Biblioteca Nueva) diu en el pròleg que el va començar per curiositat i sol, i que el va acabar a Compostel·la dominat pel que havia viscut, acompanyat d’amics entranyables, uns presents i uns altres en el record. L’Emma hi pensava. Es va preguntar ¿per què estic aquí? ¿què busco? Encara no ho tenia clar. Es va proposar aquest trajecte, llarg i exigent, especialment pel temps que calia dedicar-hi. No ho tenia clar però creia que trobaria les respostes. Ja s’havia fet a l’idea: el camí dóna respostes. Només cal tenir l’enteniment obert.

L’itinerari, fins a Puente La Reina, començava envoltat de camps de cereal, d’un verd fosc per la llum opaca del matí. Mirant el mapa, es pot comprovar que la ruta va pujant durant uns dotze quilòmetres fins a l’Alto del Perdón, a 750 metres d’altitud, que resulta ser la barrera que divideix les conques de Pamplona i Valdizarbe. L’ample sender puja suau, però de manera constant, inalterable. Poc abans d’arribar a Zariquiegui, hi ha un banc al costat d’una creu. L’Emma s’hi va asseure per descansar i menjar una fruita, mentre llegia que la creu estava dedicada a Johnny, mort el 19 de setembre de 1987 “Your memory continues to brighten our days with love and laughter. Keenan, Ireland”. Van arribar el Carlos i el César i van seure al seu costat. La conversa va anar cap a la discussió del vespre anterior.

-          No ens podem fer idea de la quantitat de manies que tenim la gent –va dir, el César.

-          Pel que fa al tema dels taps, n’hi ha que diuen que no se’ls poden posar perquè se senten el cor –Carlos, reia- Més val ¿oi?, si no el sentissin potser estarien morts i no ho sabrien.

-          Altres diuen que amb els taps no poden respirar bé. No poden respirar bé! Però, a veure: per on respira aquesta gent? –va dir el César i ja tots tres rient.

Els amics es van aixecar i van seguir el camí: ja ens veurem més endavant. L’Emma seguia pensant en el tema ¿i la manera com va actuar? es preguntà. Aquella actitud aspre i desagradable, estava fora de lloc: trencava l’harmonia de l’esperit.

P1120504 Zariquiegui

 

(Zariquiegui)

 

 

 

 

Aleshores va veure que arribava un altre pelegrí que la va saludar. Ella va contestar i li va oferir una mica de taronja, que l’home va agrair i es va asseure al seu costat. Era un home vell, amb llargs cabells i espessa barba, tot d’un blanc brillant, sorprenent. Duia una petita i antiga motxilla, que va deixar a terra per prendre un glop d’aigua. Vestia una roba vella, com la que recordava d’un dels seus oncles, que vivia en una masia a la plana de Vic. Tenia el rostre solcat per moltes arrugues i uns ulls d’un gris suau, però el que més destacava era la seva barba d’una densitat quasi artificial.

-          Em dic Ugur, pelegrina, i ara toca descansar una mica –digué amb un accent rar, que l’Emma no va poder identificar.

-          Jo em dic Emma, de Barcelona i tu ¿d’on ets? –va preguntar mirant aquell rostre que semblava translúcid, quasi transparent.

-          Vinc del que havia estat l’antiga Pèrsia –contestà, observant la cara de sorpresa de l’Emma i somrient-. Ja sé que sempre causa sorpresa!

-          I tant. Veig que vens de molt lluny.

L’Emma va estar una estona parlant del camí, de les dificultats i també de la discussió de la nit passada, mentre es fixava amb el seu aspecte vell, amb roba fora de moda, un barret pla, gruixut i de llana, d’hivern, però que transmetia dignitat. I parlant d’això ¿què et sembla? Per què creus que ha actuat en Guy com ho ha fet? Li preguntà l’Ugur.

-          Doncs no ho sé... potser perquè no va dormir prou bé o estava molt cansat?...

-          Potser, però no tothom que no ha dormit bé és agressiu amb els altres ¿oi? –s’aturà uns instants, palpant-se la barba- A Pèrsia, els seguidors de Zoroastre creiem que la moralitat és una opció personal que ens apropa o allunya del bé. Estem convençuts que les persones som lliures i per tant som éssers responsables de la nostra situació.

-          Crec que també penso el mateix... –digué dubtosa, l’Emma i sorpresa per la menció a Zoroastre.

-          Nosaltres creiem que, com a éssers lliures, tenim uns mecanismes que, des de petits, fixen la manera com actuarem davant de la vida.

-          Actuarem tota la vida... –repetí suaument l’Emma- Tota la vida? Vols dir?

L’Emma se’l mirava captivada per aquell to de veu que l’embolcallava i que va seguir explicant que Zoroastre afirmava que els pares i els mestres condicionen la forma de ser de l’infant. Abans dels vuit anys s’ha format el seu caràcter, que servirà per a la resta de la vida. Per això podem reaccionar de tres maneres: de forma autoritària, de forma més infantil o de manera més formal no deixant-nos arrossegar per les emocions. Nosaltres, d’aquestes tres formes de comportar-nos en diem actuar com el rei, com el príncep o com el savi.

-          En Guy té el mecanisme del rei; és el rei crític. Una manera d’actuar autoritària, poc respectuosa, que menysté els demès. Acaba sent una persona amargada, la gent li té por, no se l’estimen i ell ho nota. Gaudeix de la por que provoca perquè això el fa sentir-se fort, però s’enutja perquè no se sent estimat. No és feliç.

-          És molt interessant això – digué l’Emma, admirada per l’explicació però també pel to de veu màgic d’aquell insòlit pelegrí, que semblava tenir molt més de vuitanta anys.

Totes les persones barregem les tres formes de ser, va reprendre l’Ugur, però n’hi ha una que predomina. Tornant ara al cas d’en Guy: ha acceptat el paper de rei crític i autoritari. Ha renyat a l’altre pelegrí per un problema que l’altre no pot resoldre i a més adopta la postura inamovible de negar-se a utilitzar una solució fàcil, ¿imagines per què? li va preguntar quan ja s’aixecava i es carregava la motxilla amb parsimònia.

-          No t’ho sé dir... –contestà l‘Emma, una mica desconcertada.

-          Doncs, perquè el pobre Guy segurament va tenir un pare molt autoritari i ell va aprendre que tenia que actuar igual: tenir idees fixes i no canviar-les per res. Per tant, l’única opció que li queda és l’enfrontament. Qualsevol que pensi diferent és un enemic. És egoista i intolerant.

-          Ja ho veig ¿aleshores que s’ha de fer davant d’aquest personatge?

-          Deixar-lo estar, no canviarà fins que no se’n adoni de com és... i tu no tens temps –va concloure l’Ugur, començant a marxar – Tu no tinguis pressa i acabat la taronja, que encara està a mitges! Ja ens tornarem a veure. Sigues feliç i aprofita el que el camí t’ensenya.

El dia es mantenia tapat quan va arribar al costat de la font de la Reniega, coneguda per la llegenda d’aquell pelegrí assedegat a qui el diable temptava perquè renegués de Déu, però el pelegrí s’hi va negar i mentre resava va sorgir la font on va poder sadollar la set. El sender havia continuat pujant i només li faltaven uns metres de desnivell per arribar al punt més alt de la jornada. Algunes guies diuen que es tracta d’una etapa dura, però la pujada és còmoda, només cal adaptar el pas al ritme més adequat de l’estat físic. El que no s’ha de fer mai és anar més ràpid del que el cos necessita. D’aquesta manera es poden aconseguir grans distàncies.

P1120510 Alto del Perdn  (foto Alto del Perdón)

Cinc o deu minuts més i el pelegrí arriba dalt del tot. Aquí es troba a 750 metres d’altitud. L’Emma quan hi va arribar, després d’aquella llarga pujada, quasi sola del tot, hi va trobar un pare i un fill, italians, de Bolonya, la ciutat de la gran universitat. Els italians li van demanar que els hi fes una foto al davant de la curiosa obra en ferro, de Vicente Galbete, que presenta una caravana de siluetes de pelegrins de diverses èpoques. Després, tal com correspon, ells n’hi van fer també una. Aquesta foto serà el record del punt més alt entre Agorreta i Villamayor de Monjardín. Aquest és un lloc adequat per deixar la motxilla i descansar una mica i això és el que va fer l’Emma.

Estava pensant en el vell que havia conegut i va reflexionar sobre els tipus de caràcter de les persones. Se’n va adonar que no l’havia tornat a veure més. Sí que va ràpid, va pensar ella sorpresa. Una mica místic potser sí que ho és, continuava pensant. No anava gaire desencaminada ja que l’Ugur vivia a les terres misterioses del Turkmenistà, prop de la frontera oriental turca, no gaire lluny de les mítiques muntanyes del Taure. Una estona després, baixant el turó, l’Emma encara pensava en la conversa amb l’Ugur. Ja li havien dit que, en el camí, era possible trobar personatges interessants i fins i tot excèntrics i aquell vell semblava les dues coses, però també era captivador. Li sabia greu no haver seguit amb ell, perquè tot de preguntes li omplien el pensament. De fet, de tant en tant, li venien al cap algunes de les maneres de comunicar-se del seu marit, l’Àlex. Anava donant-hi voltes i es preguntava ¿i jo com soc? ¿com el rei, el príncep o el savi?

 Tenia tantes coses per pensar que quasi no se’n adonava dels pobles que anava deixant enrere: Uterga, Muruzábal. On sí que es va aturar va ser a Obanos on va fer una fotografia de la columna de ferro amb la silueta d’un peregrí. Aquesta columna representa la confluència dels camins de Roncesvalles i de Somport i és precepte passar pel mig. Després va abandonar aquesta vila on es reunien les “Juntas de Infanzones” de Navarra, per tal de fer front als abusos dels monarques.

P1120526 Esgl Crucifijo a Puente la Reina

 

(església del Crucifijo, Puente de La Reina)

 

 

 

Va seguir caminant els tres quilòmetres que quedaven fins a Puente La Reina, el final d’aquesta etapa. A l’entrada mateix de la vila hi ha l’alberg dels Padres Reparadores que s’obre a les dotze. Com que faltaven quinze minuts, l’Emma va deixar la motxilla darrera de les altres, que ja hi havia fent cua i se’n va anar a l’ombra on esperaven els diversos pelegrins que havien arribat abans. Formaven un grup d’unes quinze persones animades i contentes. Allà es va trobar amb la Mary Ann i amb el caminant de Nájera. L’hospitaler, com sempre, segella credencials, assigna llits, fa alguna broma, pregunta si algú té cap problema... El pelegrí sent com si arribés a casa seva, el procés esdevé familiar i comença a ser una forma de fer metòdica. Després, toca posar les botes als prestatges fora del dormitori, estendre el sac de dormir a la llitera i deixar la motxilla a un costat, anar a la dutxa, rentar les dues o tres peces de roba i sortir a buscar un lloc per dinar, tal com s’estava acostumant l’Emma. Altres pelegrins s’estimen més anar a la cuina a preparar-se alguna cosa.

L’Emma va anar a dinar amb els amics coneguts, la Mary Ann, el de Nájera i dos més que eren francesos. L’hora del dinar és moment d’intercanvi d’experiències i sensacions. També és l’estona per explicar aquella butllofa que li ha sortit a algú, el mal d’esquena d’aquell altre o el dolor als bessons de la cama esquerra que el que tens al costat de la taula diu que no s’esperava. L’Emma notava un dolor general a les cames, un cop s’havia relaxat. A veure com estaré demà, va pensar.

P1120538 Pont Puente la Reina (el pont)

La nostra pelegrina es va despertar molt animada, després de descansar. El sol estava molt baix per ponent i se’n va anar fins a l’altre extrem del poble, a admirar com s’anava tacant del color vermell el magnífic pont, sobre el riu Arga, que dóna nom a la vila. S’hi va estar una bona estona observant com les pedres prenien una tonalitat fosca i després va tornar, pausadament, al mateix temps que unes gotes de pluja prudents i tímides queien dels núvols negres del cel. Però ella se sentia engrescada, feliç en aquella pau, gaudint del carrer Major, un dels més característics de tot el viatge.

Al vespre, després d’un sopar lleuger, va començar a ploure amb ganes. En general la pluja és percebuda com una molèstia però per l’Emma, que estava estirada al llit i amb els ulls tancats, era una música sincopada. Es va deixar endur per la sonoritat constants de les gotes d’aigua i pel so d’aquells copets greus que picaven a la canonada que baixava de la teulada i dels més aguts provocats per les gotes que repicaven als vidres de la finestra.

... Continuarà...

Part 1: http://www.eoliumtrek.cat/index.php/espanya/camino-santiago-de-compostela-camino-frances/985-cronica-novelada-del-cami-frances-part-1

Part 3: http://www.eoliumtrek.cat/index.php/espanya/camino-santiago-de-compostela-camino-frances/987-cronica-novelada-del-cami-part-3