(Vallès Oriental) Ruta el 19/09/2015; 11 km; +400 -400; 4,5 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Martorelles, Font Sunyera, Santa Maria de Martorelles, Font del Ca de Sant Domenec, Castellruf poblat ibèric, Font de la Mercè. Participants: Josep, Anna, Miquel. Tipus de sortida: circular; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: L’any 1170 va néixer Domingo de Guzmán, el futur sant. Aquell mateix any governava Castella Alfonso VIII després d’enfrontaments pels regnes de Lleó i Galícia. D’altra banda el sobirà català i rei d’Aragó era Alfons II. Lleó, Castella, Navarra, Catalunya i Aragó eren nacions independents.
Comencem l’excursió al centre de Martorelles que, de fet, és una població molt dispersa i aviat sortim i quedem envoltats de bosc i prats. Originalment el nucli va ser la parròquia de Martorelles que, actualment, és el municipi de Santa Maria de Martorelles. A mig camí de l’eix del riu Besos, es va formar un barri que es coneixia com Del Mig. Aquest és el que ara anomenem Martorelles. Tot aquest conjunt poblacional bé de molt antic i està esmentat des del 992.
La nostra ruta va en direcció a sud-est pel torrent de Can Sunyer per començar a pujar molt suaument per pista envoltada de vinyes de soques velles. Probablement aquestes vinyes deuen ser de Can Roda, un masia senyorial del 1864, que produeixen vins de la D.O. Alella. Ja veiem el campanar de Santa Maria de Martorelles. Segons Moran, Batlle i Rabella, consta documentat al segle X el nom de Martorilias, que relacionen amb algun nom d’origen patronímic. Hi ha una dita antiga que diu “Martorelles i Sant Fost, tres parròquies dins un bosc” i és que Sant Fost de Capsentelles està situat escassament a cinc quilòmetres a sud-oest de Santa Maria.
Uns 2 km després (que vol dir una mica més de mitja hora) arribem a Santa Maria de Martorelles. Aquest temple va ser parròquia a partir del 1005 i consta que el 1161 va ser cedida en alou a la seu de Barcelona, amb la terra i la sagrera. Actualment, l’edifici presenta elements del romànic i de la transició al gòtic, tot i que la seva construcció consta documentada el 877 i destruïda per Al-Mansur el 985. Per cert, aquell any 877 encara no constava Castella com a comtat; no ho va ser fins el 929, amb Fernán González.
Al patí que hi ha a tocar de l’església, prop de la rectoria hi ha un gran bloc de pedra, amb un rètol que explica que havia fet de termenal del límit de la sagrera l’any 1587.
Hem seguit el camí cap el sud-est i uns vint minuts després arribem a la Font Sunyera que, lògicament, pren el nom, com el torrent, de l’antic mas de Can Sunyer. Al davant compta amb un gran espai planer amb diverses pedres escampades que són les poques restes que queden del que havia estat l’ermita de Sant Martí, també de l’any 1005 i que era coneguda com de Sant Martinet. Aquest petit temple va ser enderrocat del tot l’any 1920.
Una mica de pujada suau, uns quants revolts per pista i arribem a la font més famosa, coneguda com del Ca, però de nom original de Sant Domènec del Ca. Font que ara raja poc i només quan hi ha fortes pluges. Estem en una raconada de torrent i sota un gran roure. Segons diuen, l’antic propietari, Lluís Piera, va voler canalitzar el doll d’aigua per fer una font en benefici dels carboners que treballaven els boscos de la propietat. Anant cap a la font que s’estava fent, va trobar el rector del poble i li va demanar quin nom creia que se li podria posar. D’aquella feta, la font va prendre el nom de Sant Domènec del Ca. La veu popular l’ha anat modificant per Font del Ca de Sant Domènec o senzillament la Font del Ca.
Hi ha una imatge del sant que dóna el nom i que té un gos (un ca) al seu costat que duu una torxa a la boca. Teníem el dubte de si es referia a Sant Domènec de Guzmán, sant Domènec de Silos o Sant Domènec de la Calzada, que tots són diferents, tot i que per l’hàbit ja intuíem que devia ser el primer. El de la Calzada va viure el segle XI-XII i era un religiós castellà al qual s’atribueix el famós miracle del gall i la gallina. El de Silos, del segle XI, va ser un monjo benedictí, abat del monestir de Silos en l’època que el comte de Castella (quan Castella només era comtat) era Fernando I el Magno i rei de Lleó i també de Galícia. Eren èpoques en que a Catalunya el sobirà era Ramon Berenguer I el Vell. Les nacions de la península estaven en formació. El de Guzmán va viure el segle XIII i va participar activament en l’eliminació dels càtars.
Es tracta d’una raconada agradable. Del sant m’ha cridat l’atenció del gos que porta al seu costat amb la torxa. Respecte del gos he trobat que prové d’una tradició apòcrifa que atribuïa el nom del sant a “Domini Cani”, és a dir gossos o guardians del Senyor, però en realitat el nom del sant prové de Dominicus del llatí. Pel que fa a la torxa, he trobat una explicació que ho complementa del tot i es relaciona amb un somni que la seva mare, Juana de Aza, va tenir en el seu embaràs i que recull el beat Jordà de Saxònia. La dona va somiar que del seu ventre eixia un gos que portava a la boca una torxa flamejant amb la qual incendiava el món. La mare, espantada, va demanar ajuda per interpretar el somni i va acudir a Domingo de Silos, el qual li va dir que el seu fill encendria la torxa de la predicació en benefici de Jesucrist. En agraïment a aquella interpretació va decidir posar-li el nom de Domingo, al fill.
Seiem en una taula de fusta per poder esmorzar una mica. Realment, la realitat posterior potser va confirmar la interpretació del somni, ja que la torxa aquella del futur predicador, va ajudar a encendre moltes fogueres on s’hi van fer morir vives milers de persones, els càtars: un fet realment horrorós i d’una barbaritat increïble. En aquell context, el rei Pere, de Catalunya i Aragó, va anar a ajudar Ramon VI de Tolosa, amb el seu exèrcit i acompanyat de Bernat V de Comenge i Ramon Roger I de Foix. El rei català estava obligat a la defensa del tolosà en la guerra que l’enfrontava (pel tema càtar) amb les tropes de Philip II de França, ja que els comtats del nord havien jurat fidelitat al rei-comte de Barcelona. La batalla de Muret, el 12 de setembre de 1213, va resultar un gran fracàs i el rei Pere va resultar mort.
Hi ha un forat excavat al marge, com una cova excavada de la qual no tinc informació. En canvi sí que tinc informació de la coneguda com a Batalla de la Font del Ca. La notícia parla d’una batalla que va enfrontar els homes que formaven el sometent de Martorelles i Sant Fost contra els soldats de Napoleó l’any 1809, en el context de l’anomenada guerra de la Independència (a Espanya) i que a Catalunya es coneix com Guerra del Francès. En aquella guerra bàsicament es va expulsar a José I (germà de Napoleó). Casualment sembla acceptat que va ser per la influència dels afrancesats i del pensament francès que va començar a consolidar-se la idea de la identitat nacional espanyola, la que posteriorment va xocar contra les altres identitats nacionals del territori, com en el cas de la catalana. De fet, el naixement de l’identitat nacional espanyola no és un mal concepte, el problema neix quan es comença a creure exclusivista i s’adopta el menyspreu contra les altres identitats nacionals de la península.
Una mica més endavant, girem a l’est i després a nord-est per arribar, en poca estona, per pujada dreta, fins a les restes del poblat ibèric de Castellruf. El primer vestigi és un pou i quasi a tocar una filera de murada. Se sap que hi va haver un castell (Castell Ruf) encara que d’escassa entitat esmentat el 1141, quan Berenguer Bernat el va llegar a la seva filla Adelaida. Era esmentat com castri Radulfi i va aprofitar les pedres existents de l’antic poblat iber de l’indret.
Tot l’indret és ple d’herbes i arbres. Els basaments de les cases, però, són ben evidents, encara que probablement es deuen confondre, actualment, amb algunes construccions que potser es devien bastir al costat del castell o la torre de defensa que hem esmentat. Al lloc s’hi va trobar un menhir que va ser traslladat a Santa Maria de Martorelles. Aquest poblat estava connectat amb els altres del Turó de Montgat, el Puig Castellar i del Turó d‘en Boscà.
Mitja hora després baixem pel torrent de Can Gurri. Hem de destacar que Can Gurri és una de les masies que destaca i que té una font el mateix nom al costat de la qual s’hi va descobrir un megàlit funerari interessant per la datació d’aquest tipus de monuments històrics ja que contenia un punyal de bronze. Ja falta poc per acabar.
I finalment tornem a ser a Martorelles i passem pel davant del seu ajuntament.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=10837281