(Vallès Oriental) Ruta el 20/x01/2015; 3,24 km; +114 -114; 2,5 hores. Ruta històrica organitzada per visitar en detall Sant Miquel del Fai. Participants: Colla del Dimarts. Tipus de sortida: anada i tornada al mateix punt; Dificultat: fàcil.
|
|
 |
FA ANYS: Per situar-nos, al segle X, les nacions ibèriques eren Astúries (des del 720), Navarra (des del 768), Catalunya (des del 874), Lleó (des del 910) i Castella (des del 929).
Entrem al Fai passant per un bonic pont de pedra que permet superar el torrent del Rossinyol que ha excavat un tall considerable. Al davant hem de passar també pel pintoresc pas en una alta i vertical esquerda de la muntanya conegut com La Foradada. Anem a visitar l’antic priorat benedictí de Sant Miquel del Fai, que es troba a tocar del poble de Riells (on ja hi vam estar en una caminada popular, que indico al final d’aquesta crònica). Avui fem una volta curta amb objectiu exclusivament cultural i històric. Aquesta sortida l'ha organitzat en Jordi Canosa de la Colla de Dimarts.
Uns metres més avall, ja tenim una vista magnífica del cingle al qual estava construït el priorat i del qual es despenjaven les rieres de Tenes i del Rossinyol, precipitant-se en salts d’aigua. El del Rossinyol queia precisament pel davant de la balma que va servir per construir l’església romànica, de caràcter rupestre, que després visitarem.
En aquest mateix punt des d’on faig la fotografia, coincidim amb el grup de companys amb els quals farem tota la visita. També aquí coincideix el camí que puja des de Riells del Fai. Només hi ha dues maneres d’accedir al Fai. Un és per carretera i que permet deixar els cotxes més enllà del pont que hem passat. Aquesta ruta ve per Sant Feliu de Codines. L’altra camí, el que puja des de Riells, s’ha de pujar a peu i coincideix amb el l’antic camí romeu, que s’enfila per la vall de Tenes.
Ens apropem a l’accés, amb la seva porta que tancava el recinte del monestir i que presenta aspecte fortificat. A la porta, només accessible en horaris de visita, hi ha el control d’entrada. L’indret de Sant Miquel del Fai és de propietat privada, però gràcies això el trobarem molt ben mantingut i respectat.
Un cop passem l’entrada, on cal pagar el tiquet d’accés, a un preu reduït pels que hi arriben a peu, trobem ja l’edifici prioral que és el primer que hi ha al davant. Estem en un espai com d’una plaça. La paret de la muntanya a la dreta, les construccions al davant, tot encaixat de forma perfecte i un canal d’aigua amb unes petits dipòsits, a tocar de la muntanya, que recullen l’aigua que poc a poc es va filtrant per la roca. Després cal seguir a tocar de la balma fins a l’entrada de l’església de Sant Miquel, construïda sota la roca de la muntanya i construïda el segle X.
Entrem a l’església de Sant Miquel del Fai, a sota de la gran balma. Inicialment va ser un monestir petit fundat l’any 997 per Gombau de Besora. Estava format per un prior, tres monjos i dos beneficiats. L’any 1042 va ser unit a Sant Victor de Marsella. Tampoc no es va desenvolupar massa i va decaure durant el segle XIV i ja dins del XVI va ser secularitzat, de tal manera que va perdre la vida eclesiàstica, ja en època depenent de Girona.
Per entendre la història, cal situar-nos al segle VI a la muntanya del Gàrgano situada a l'esperó de la bota del mapa d'Itàlia. El nostre amic i company, en Josep Camp, s’encarrega d’explicar-ho i jo en prenc nota. Al cim d'aquesta muntanya s'hi practicaven cultes pagans (Druides). A la plana situada al sud del Gàrgano hi ha una zona d'aiguamolls amb la ciutat episcopal de Siponto. Una mica més avall en el mapa, trobem Bari. Ciutat portuària d'accés obligat pels peregrins que anaven o tornaven de Terra Santa. Hi havia el sepulcre de Sant Nicolau. L'església, com institució, havia arrelat per occident i en alguns indrets amb força. A Siponto hi havia catedral i bisbe. Les peregrinacions a Terra Santa des de qualsevol punt d'origen europeu eren freqüents.
Explica en Camp que inesperadament es va produir un episodi molt estrany al cim del Gàrgano: el senyor dèspota de la zona va sortir a caçar va disparar una fletxa a un bou esgarriat, però la fletxa, seguint un efecte bumerang, va tornar i va matar al caçador. Aquest fet insòlit es va escampar entre la gent del país que ho interpreta com un càstig diví per la actitud dèspota del noble. L'enrenou es tant important que el bisbe de Siponto decideix pujar a la muntanya amb actitud de pregària. Prop del cim troba una cova al costat d'un corrent d'aigua. En aquest indret s'agenolla i es posa a resar i de sobte es produeix una aparició fantàstica, un ésser fulgurant amb ales i espassa, apareix dempeus damunt d'un sortint de la roca dins la cova. El bisbe l'identifica com un sant del que mai s'havia parlat a occident: Sant Miquel. El sant manté un diàleg amb el bisbe i ordena que construeixi un edifici religiós a l'indret de la cova.
Aquesta aparició crea un gran impacte als peregrins que van o tornen de Terra Santa. El fet sobrenatural es propaga i s'amplifica pel món occidental. Sant Miquel passa de ser un desconegut a un sant venerat i admirat arreu d'Europa. Se li atribueixen efectes protectors sobre el mal. Entenent per mal: l'enemic (infidel o moro), les plagues i el dimoni.
A l'època hi havia diferents tipus de pelegrins i els que tenien poder econòmic, per agradar al sant, finançaven capelles al cim de les muntanyes cercant un mimetisme amb el succés del Gargano que lògicament dedicaven a Sant Miquel. La primera pedra de moltes d'aquestes construccions va ser la relíquia transportada des dels del Gàrgano pels peregrins. A casa nostra es van edificar moltes ermites a la zona frontera del riu Gaià: Montmell, Sant Miquel de Marmellà, Biure de Gaià, Fores, Santa Coloma de Queralt i més amunt: Castelló de Farfanya, Montmagastre. A França: Mont Sant Miquel, Le Pui, o a Sant Miquel de Cuxà. També se'n construïen a terres que ja feia temps que havien estat conquerides: Sant Miquel de les Formigues, Sant Miquel de Barretons a San Segimon.
El cas de Sant Miquel del Fai té un origen diferent. A finals del segle XI es va organitzar una comissió de nobles i bisbes catalans encapçalada pel comte Borrell per visitar al Papa. L'objectiu era consolidar l'obediència al papa de Roma i demanar que Tarragona fos seu Metropolitana. A la tornada el comte Borrell va fer donació de l' indret del Fai al bisbe de Vic amb el mandat exprés d' edificar-hi un monestir dedicat a Sant Miquel. L'ordre obeïa a la impressió que li va causar la cova del Gargano i al desig de reproduir a Catalunya el que va veure a Itàlia.
En la nostra església hi ha quatre elements d’especial interès: la Creu de Riells, la imatge de la Mare de Déu, la làpida sepulcral del monjo Andreu d’Arbizu, la lipsanoteca i la làpida sepulcral de Guillem , comte d’Ausona, qui va morir sent molt jove. Aquesta última correspon a Guillem Berenguer, fill del comte Berenguer Ramon I.
Hi ha una còpia d’una imatge de la Mare de Déu del Fai. Talla gòtica que reprodueix l’original, actualment dipositada al museu Maricel de Sitges. Aquesta talla d’alabastre, que és una obra produïda entre el XIV i el XV, es pensava que estava perduda, fins que mes tard es va saber que formava part de la col·lecció Pérez Rosales, a l’esmentat museu de Sitges i llavors se’n va poder fer una còpia. Cal saber que originalment el monjo Arbizu va construir un altar, cap el 1520, i va fundar una llàntia perpètua que cremes dia i nit davant d’ella i va manar aixecar el túmul als seus peus.
Podem observar amb atenció aquesta lipsanoteca, un petit recipient que conservava petites relíquies. Les lipsanoteques eren habituals durant el període romànic. Com sabem, les relíquies eren l’element fonamental que facilitava la transformació material de l’altar en l’element religiós consagrat que hauria de propiciar la transmutació en el moment de l’eucaristia. Aquesta, en concret, sembla provenir d’un recipient musulmà, però això no hi vol dir res, ja que es feien servir recipients d’orígens diferents, ja que l’única funció del recipient era la de contenir els elements sagrats. A Catalunya es conserven un bon nombre de lipsanoteques d’origen alt medieval i el MNAC (Museu Nacional d’Art de Catalunya) compta amb una bona col·lecció.
També podem admirar una famosa creu romànica, coneguda com Creu de Riells. L’original està preservada al museu Diocesà de Barcelona. L’original es tracta d’una peça valuosa del monestir del Fai, d’orfebreria i romànica que presidia l’altar i es portava en les processons. Es una de les peces més antigues del país i està feta sobre una ànima de fusta revestida per una fina làmina de plata repujada i cisellada. Alguns indicis a la plata semblen informar que originalment havia estat daurada.
Un altre element a destacar és la làpida funerària del monjo Andreu d’Arbizu, de qui se sap que va morir el 1526. La inscripció diu: “Aquí jeu fra Andreu d’Arbizu, monjo d’aquesta casa. Us prego d’orar per ell”. Es fa evident que el monjo devia ser fill d’una família acomodada i noble, ja que és l’única manera d’entendre el lloc destacat de l’enterrament dels seus ossos. D’altra banda, a l’escut superior, s’hi endevinen, sembla, dos cérvols, o dos lleons rampants, que probablement el vinculen amb el llinatge Arbizu de Navarra. El mossèn Jaume Ferrer (1445-1523), nascut a Vidreres, es veu que va escriure que un noble navarrès, Pedro de Arbizu, es va afegir voluntàriament a Jaume I en la conquesta de València. Penso, doncs, que potser Andreu d’Arbizu sigui un descendent de la família.
Sortint de l’església, seguim camí avall. L’estany que hi ha al davant del campanar té el seu origen en el salt d’aigua que passava per davant de la balma sota la qual es va construir l’església. És fàcil imaginar aquella cortina d’aigua, amb el seu remor constant, pel davant de l’església construïda sota la protecció de la roca. La pau i la serenor que devia aportar als monjos del Fai. A la dreta, els edificis del monestir, estan nen perfecte estat, lògicament restaurats des de fa molts anys. Afortunadament, al passar a mans privades, lluny de destruir les edificacions per vendre les pedres, columnes o llindes (com va passar amb tants altres monestirs, especialment després de les desamortitzacions del segle XIX), es va mantenir, tot i que durant molt temps havien desaparegut molts elements identificatius i després algunes de les reconstruccions han portat a discusions. Encara no fa massa anys, era un restaurant, que avui està tancat. El Fai havia estat un dels indrets de turisme d’interior més famosos i el restaurant s’omplia sovint, fins que un paorós incendi forestal, l’any 1994, va arrabassar tota la vegetació dels voltants, deixant un paisatge negre i trist. Els casaments que s’hi feien van acabar de cop i també el turisme. El restaurant també.
Per unes escales a l’esquerra, es baixa fins a la Cova de Sant Miquel, que hi ha a sota mateix. De fet no és realment una cova, encara que aquest sigui l’aspecte que presenta. En el seu origen era un balma formada pel mateix efecte de l’aigua que baixava. Amb els segles es va anar formant la capa de travertí, amb les branques de la vegetació i la calç que s’hi dipositava i així es va anar formant una gruixuda capa calcària que va fer de paret en la banda que mirava cap al cingle. Al darrera hi va quedar la cavitat i aquesta cavitat és que avui es coneix com a Cova.
Pugem les escales fins a la placeta que queda a dalt, amb unes peites basses d’aigua. L’aigua, la roca i el silenci, ofereixen un espai magnífic per meditar.
En un banc, una figura de bronze s’hi està immòbil: és Josep Pla. Josep Pla (1897-1981), va ser un personatge controvertit, especialment pel fet que alguns autors el vinculen amb l’organització SIFNE (Servicio de Información de la Frontera Nordeste de España) de caire franquista i que s’hi hauria relacionat durant la seva estada a Marsella. En qualsevol cas, la seva obra completa va ser molt extensa i està formada per més de 120 llibres de diferents formats, tot això agrupat en una Obra Completa de 47 volums i més de 30.000 pàgines. Potser el més destacat de Pla és la seva acurada descripció dels llocs i dels personatges. Per cert, a la foto, en Pla és el que es veu a la dreta de l’imatge.
El camí segueix endavant i permet passar pel darrera de el Salt d’Aigua que és el que actualment s’acostuma a veure. Resulta una interessant finestra des de la qual es pot admirar la volta que va el cingle i els edificis de Sant Miquel del Fai. Seguim endavant i deixem la desviació que hi ha a l’esquerra, per continuar de cara. Si seguíssim a l’esquerra aniríem a una zona de picnic i un parc infantil.
Finalment s’arriba a l’extrem sud, on hi ha l’ermita de Sant Martí. Per sota d’aquesta ermita encara es pot entrar, encara que amb precaucions, a la Cova de Les Tosques.
Aquesta ermita, original del segle IX, es va convertir en parròquia quan el monestir va quedar abandonat i només s’hi va assignar un sacerdot. Val a dir que va ser en aquell segle XIV i XV quan es va construir la gran dependència prioral, ja que tot i que el monestir es va quedar sense comunitat, es continuava tenint dret a les rendes de les propietats acumulades. Com que les rendes eren administrades per l’ardiaca menor de la catedral de Girona, aquest va dedicar-les a millorar la possessió: com la casa prioral i el pont sobre el Rossinyol. També era l’ardiaca qui nomenava el sacerdot de l’ermita de Sant Martí.
A la vista de la vall, queda clar que el monestir és un extraordinari mirador de la Vall del Tenes i de Riells, més al fons a l’esquerra. Els cingles que miren cap a la vall, vermells, li donen un aspecte especial, quasi màgic.
Tornem enrere i com que ens ve de cara, podem admirar millor el salt d’aigua pel qual abans hem passat pel darrera. Recordant el moment històric del naixement del Fai i si com Zimmermman utilitzem els textos jurídics i polítics que es conserven, es pot descobrir que Catalunya des de l’inici va tenir una decidida voluntat d’organitzar-se com un estat de dret. Això suposava, en els segles X al XVIII, que l’autoritat del sobirà devia estar sempre subjecte al principi de legalitat (que estava constituïda per la recopilació dels usos, costums i privilegis, en un compendi conegut com les Constitucions catalanes).
Tornem a passar pel sota de la cortina d’aigua que se’n va cap a la vall del Tenes i anem, d’aquesta manera, acabant la visita a Sant Miquel del Fai. Per concloure el tema històric i els moments polítics, afegirem que en el context de la península Ibèrica i també d’Europa, amb el seu mosaic de cultures, les institucions i normes de Catalunya mai van ser menys participatives que les altres i, en molts casos, van anar per endavant pel que fa als drets de les persones i sovint les van superar. De fet, els sobirans de Catalunya no dubtaven en declarar que el seu poder estava subjecte a les constitucions. Potser cal recordar que a les Corts catalanes, celebrades a Perpinyà l’any 1406, el mateix rei Martí l’Humà va dir: “Qual poble és en lo món que sia així franc de franqueses i llibertats e que sia així liberal com vosaltres?” (“Quin és el poble en el món que sigui franc de drets i llibertats i sigui lliure com vosaltres?”). Aquesta mentalitat “democràtica” i de subjecció a la norma, no es produïa en cap dels altres regnes i nacions ni de la península Ibèrica ni a Europa. De fet, l’enfrontament de Catalunya amb Felipe V va ser el resultat del rebuig del rei castellà en respectar les constitucions catalanes, les quals, al final i després d’una terrible guerra, va liquidar.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=8705490
Per visites, podeu entrar a: http://www.santmiqueldelfai.cat/
També pots visitar la crònica d’una altra caminada circular a partir de Riells del Fai a: http://www.eoliumtrek.cat/index.php/catalunya/valles-oriental/43-riells-del-fai-32a-caminada-popular