(Vallès Oriental) (Moianès) Ruta el 16/11/2014; 16 km; +313 -151; 4 hores. Excursió organitzada pel Centre Excursionista de Sitges amb el següent itinerari: Castellterçol, Les Esplugues, Castellcir, La Talladella, Santa Coloma de Sasserra, L’Espina, Collsuspina. Tipus de sortida: travessa lineal; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: Convé recordar, ara que tantes coses es diuen sense coneixement de la història, que d’acord amb les Constitucions Catalanes (vigents fins el segle XVIII) la frontera amb Aragó és el Cinca i amb Castella la frontera es va acordar al Tractat d’Almizra, l’any 1240, entre el sobirà català Jaume I (i rei d’Aragó, de València i de Mallorca i Senyor de Montpeller) i el rei de Castella. Posteriorment encara es van acordar alguns canvis fins l’any 1305.
Arribem amb l’autocar a Castellterçol en un dia de sol magnífic i temperatura de tardor. Aquesta excursió ens fa anar des de la comarca del Vallès Oriental (Castellterçol) fins a la d’Osona (Collsuspina), però de fet estem en la sovint reivindicada comarca natural del Moianès. Al començar a Castellterçol sabem que els seus orígens són molt coneguts gràcies a l’abundant documentació històrica que es conserva al monestir de Sant Benet de Bages. Per tant ja sabem que hi ha mencions del terme l’any 898 i que el 925 surt esmentat com “Castro Terciolo”. Segon l’Alcover-Moll l’origen etimològic és clar i prové del llatí “castellu tertiolu”, és a dir “castell tercer”. El fundador del monestir de Sant Benet, Guadamir, fill de Sala, va heretar del seu pare nombrosos béns al territori actual de Castellterçol, que va eixamplar amb altres compres.
Travessem el poble pels carrers tranquils de diumenge. Aquesta excursió ens farà anar quasi sempre en direcció nord i per camins molt planers. Hem creuat tota la vila. En una de les cases més notables, on els murs recorden el segle XVII, hi va néixer el 1870 Enric Prat de la Riba. Advocat, erudit i polític, l’any 1892 va ser secretari de l’assemblea que va redactar les Bases de Manresa, document que establia les bases per a la restitució de l’autogovern català. Presidint la Diputació Provincial de Barcelona, l’any 1907 va impulsar la creació de l’Institut d’Estudis Catalans. El 6 d’abril de 1914 va dirigir la creació de la Mancomunitat de Catalunya, de la qual va ser el seu president fins a la seva mort l’any 1917. L’any 1906 va publicar el llibre “La nacionalitat catalana”. Actualment la casa natal de Part de la Riba és casa-museu i d’aquesta manera es va fer un reconeixement a la seva feina.
Sortim de la vila, mentre lluny s’endevina Moià, situat a la plana de Castellnou, lluny i que serà el final d’aquesta volta al Moianès. Des del segle XII, els terrenys de Castellterçol depenien majoritàriament del monestir de l’Estany. L’any 1229 el senyor del castell, Ramon de Xetmar, va vendre al prior de l’Estany, per 20.000 sous, tots els seus drets en el castell i el terme, amb els seus castlans i cavallers, homes i dones, masos, feus i feudataris, la ferreria i els molins a la riera de Marfà. Durant el segle XV aquest domini va ser fortament protestat pel poble de Castellterçol (cal saber que en aquells anys, si una vila era de dependència reial tenia dret a disposar de batlle i jurats i no depenia d’un sol senyor). Va ser l’any 1574 quan el poble va obtenir la seva pròpia jurisdicció mitjançant la compra a l’abat de l’Estany.
A l’esquerra queda el gran mas de l’Oller, de notable construcció i amb capella privada inclosa. El mas l’Oller és el resultat d’una històrica i constant conducta en vers la producció agrària. Està situat entre La Ginebreda i el Polígon Industrial El Vapor. Val a dir que la Mancomunitat de Catalunya, era una institució que agrupava les diputacions de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona i tot i que les seves funcions eren només administratives, va adquirir una gran importància política ja que va representar el reconeixement de l’estat espanyol, que durant 200 anys havia seguit una estratègia de fraccionament i oblit de Catalunya, de la personalitat i la unitat territorial catalana. Va dur a terme una feina important en la creació d’infraestructures com obres hidràuliques, ferrocarrils, comunicacions, sanitat i ensenyament, així com també es van poder portar a terme iniciatives per augmentar el rendiment agrícola i millora en la formació tecnològica pel desenvolupament de la indústria catalana, elements aquests històricament oblidats des dels governs espanyols.
Uns 50 minuts després d’haver començat arribem a les Esplugues. El topònim de Esplugues, prové d’espluga que significa cova o cavitat en una roca, del llatí vulgar “speluca”, amb el mateix significat. Per tant estem al davant d’una masia construïda i ampliada, amb els anys, sota una balma i que probablement té origen en època troglodítica. Aquest mas està documentat, al menys, des del 1408 i les pedres de les llindes esmenten les atès del 1748 i 1755, corresponent a les ampliacions del segle XVIII. Tot i que consta un document del 1192, que parla de la venda d’nes ovelles, on s’esmenta el lloc d’Esplugues. L’edifici compta amb una planta baixa i dos pisos i sembla en un bon estat de conservació. Sabem que va ser habitada fins l’any 2002.
Al davant mateix hi ha un magnífic pont romànic (segle XI) que permet salvar la riera de Fontscalents, de significativa profunditat. La riera de Fontscalents és l’origen de la riera de Marfà. Una mica més endavant hi ha una construcció, al pla, que acull l’ecomuseu del Moianès a Castellcir. Ara tancat, es va obrir per tractar la temàtica de l’aprofitament que l’home ha fet al llarg dels anys dels recursos naturals com la fusta, el carbó i les plantes medicinals.
L’ecomuseu disposa de visites cada diumenge de 12 a 2 del migdia i visites concertades trucant al 938.301.418.
Després, sempre caminant per pista planera, arribem a Castellcir, amb un rètol que ens ho indica i a més informa que és “municipi per la independència”. Fem una mica de volta per tal de passar pel mig del poble. Ja no cal anar en compte en passar pels carrers, però l’any 1294 el rei Jaume II va assetjar i conquerir el castell com a càstig per les malifetes del seu senyor, el qual a més va ser excomunicat pel papa de Roma ja que havia mort un capellà i un canonge. De fet la nissaga dels Castellcir s’havia fet famosa per la seva bel·licositat. Els descendents dels Castellcir van seguir, però la línia directa es va extingir amb la pesta negra del 1348. Sabem que l’any 1363, el rei va vendre el terme i el castell, als senyors de Centelles.
A la sortida, aviat, passem pel davant de l’entrada a la finca de Mas Montserrat, actualment una empresa de productes ecològics.
Continuem i mitja hora després trobem a la dreta la Talladella, una masia amb una ermita separada. Es tracta d’una gran masia i una de les més importants del terme, construïda pels Talladella, una família amb casa pairal a Castellterçol. Un tema rellevant és que hi va néixer Joan Baptista Talladella, qui va esdevenir capità de fusellers i que va combatre a l’Exèrcit català de l’interior durant la Guerra de Successió, a principis del segle XVIII, sota les ordres del marquès del Poal, Antoni Desvalls i Vergós. Com a tal va participar en la batalla de Talamanca i finalment es va exiliar a Àustria després del 1714. Es pot veure l’excursió pel lloc de la batalla de Talamanca al següent vincle: http://eoliumtrek.cat/index.php/catalunya/bages/51-talamanca-volta-de-la-batalla
L’ermita que hi ha al costat és la de Sant Josep de Talladella, més tard dita de la Mare de Déu del Pilar. Petita, d’una sola nau amb coberta de volta de canó i petit campanar d’espadanya. Tot i el seu estil que recorda el romànic, però és de construcció moderna, entre els segles XVII o XVIII.
Seguim endavant, sempre cap el nord, per arribar en trenta minuts més al Giol i a l’ermita de Santa Coloma de Sasserra. El Giol és una masia de bonica estampa situada en un petit pla on hi ha el reduït nucli rural de Santa Coloma de Sasserra que pertany al poble de Castellcir. Al costat hi ha l’església i la rectoria. Aquesta masia probablement es va bastir amb les pedres d’una antiga vil·la d’origen romà coneguda com a Domus de Sant Coloma, situada a llevant d’on estem, actualment totalment enderrocada i coberta de prat i alzines. El gran casal actual es pot datar entre el segle XVI i el XVIII i consta de tres cossos diferents
En el pla hi ha un magnífic roure que crida fortament l’atenció: és el Roure del Giol. Disposa del títol oficial d’Arbre Monumental de Catalunya. Té uns 20 metres d’alçada i 4,50 metres de corda (que és el perímetre del tronc a una alçada d’un metre i mig).
L’ermita és un lloc perfecte per descansar una mica i de pas fer una mica de temps ja que avui ens en sobra. De l’ermita, que havia estat parroquial, hi ha documentació que en parla de l’any 956 i també del 1109. Especialment hi ha diversos documents, entre el 1149 i el 1160, que tracten sobre temes de Collsuspina que era fins a n arriba la seva influència parroquial. Com és lògic, amb el pas dels anys, les guerres, tempestes i incendis, ha rebut diverses modificacions, tot i que encara s’endevina el seu passat romànic especialment al campanar, del segle XI. L’absis, però, que era original del XII va ser molt modificat el segle XVII, com es pot comprovar quan s’hi dóna la volta.
Avui és una excursió on que cada 30 o 40 minuts trobem alguna construcció d’interès. Així que arribem al costat del gran mas de L’Espina. El primer que destaca fortament són les grans arcades de la construcció que hi ha al davant. Tradicionalment ha estat considerada la masia més forta del terme, la qual cosa es pot intuir pel sot fet que el poble de Collsuspina deu el seu nom precisament a la masia. La serra (on està la masia) i la collada (on hi ha el poble) van prendre el nom del mas: això és el que he trobat, però també podríem pensar que la serra ja devia ser coneguda com “Espina”, en el sentit de serra irregular, però la veritat és certament que tracta d’una serra suau sense gaires punxes o irregularitats.
La primera informació que es disposa del mas és de l’any 924 i després el 1051 torna a aparèixer en una donació de terres. La masia es va anar engrandint entre els segles XVI i XIX. La família Espina encara perdura, tot i que no viuen de forma estable al mas.
A l’esquerra tenim una vista de la muntanya de Montserrat. Mentre, ens anem apropant a Collsuspina, una vila que la definició territorial de l’any 1936 va deixar inclosa dins de la comarca d’Osona, tot i que es tracta d’un municipi que està totalment dins de la subcomarca natural del Moianès.
En deu minuts ja estem a Collsuspina, el nostre destí d’avui. Collsuspina ocupa la suau serra que tanca la plana de Vic per l’oest. El seu nom prové, tal com ja s’ha anunciat abans, de “Coll s’Espina” i és relativament modern. Va començar al costat del camí ral amb l’establiment d’una casa de menjars i per dormir: Can Xarina, que encara avui funciona. Es va construir el 1550 per Salvi Pedrós i just al costat es van anar construint un seguit de cases (quatre o cinc) més una capella dedicada a Santa Maria de Socors que es va obrir al culte el 1600. Amb els anys aquesta església, ampliada amb nova façana, capelles laterals i campanar nou és la parroquial.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=8272299