Ruta el 08/04/2014; 10,3 km; +241 -241; 3,5 hores. Excursió organitzada per en Josep Borrell de la Colla del Dimarts amb el següent itinerari: Can Draper, Can Valls, Sant Esteve d’Olzinelles, Can Draper. Tipus de sortida: circular; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: Mentre Olzinelles poc a poc es consolidava, el 31 de març de 1035 va morir Berenguer Ramon I, fill de Ramon Borrell III, comte de Barcelona i sobirà dels incipients territoris que formarien Catalunya. Va pactar amb els partidaris de la seva mare i va mantenir bones relacions amb el rei de Navarra i els comtes de Tolosa. En aquells dies Navarra tenia com a rei Sancho Garcés III i Castella tenia el comte García Sánchez que, després de cent anys del neixament del comtat lliure de Castella, estava, ara, sota l'hegemonia navarresa. A Lleó manava Bermudo III.
Comencem a caminar al costat de Can Draper. Per arribar-hi s’ha de girar cap a Olzinelles (a sant Celoni) i després del pont girar a l’esquerra per pista de terra (rètol “Planta d’Àrids”) fins que es troba un pas per sota l’autopista i de seguida s’arriba a la masia. Una masia històrica de Sant Celoni. Ja se’n te constància des del 1151, moment en que era coneguda com Mas Barceló. Se sap que el 1393, la pubilla de la casa és va casar amb Ramon Draper. Tot i els anys i els problemes derivats de les guerres i les ampliacions i canvis de fesomia es pot dir que la imatge actual prové del segle XVI.
Aquesta ruta està senyalitzada amb pals de fusta amb els colors blanc i verd del SL C-79. També hi ha diversos plafons informatius dels temes d’interès, que són molts especialment botànics. Estem a l’extrem est del Vallès Oriental, al terme municipal de Sant Celoni.
Al davant mateix hi ha el roure martinenc de Can Draper (un roure de fulla gran), que té una altura de 18,2 metres i un perímetre de 3,77. Diuen que després del roure de Santa Maria del Montnegre, és el més gruixut dels mesurats a Catalunya, segons dades del 2004. Una curiositat a tenir en compte és que tant la rabassa com algunes de les branques principals es troben corcades per les larves del banyarriquer (cerambyx cerdo), una espècie d’escarabat espectacular per la seva mida i protegida per diferents convenis europeus. En mitologia grega el rou és un dels atributs de Zeus, el déu suprem de l’Olimp, juntament amb el toro, l’àliga i el llamp, amb el qual se’l representa sempre portant-lo a la ma dreta.
Els prats, per entre els boscos densos, tenen un especial color al matí. A la nostra esquerra hi ha el torrent d’Olzinelles i els prats del que duu el nom de Vinyes de Tothom.
La pista s’endinsa a l’alzinar. El temps és perfecte. Cal explicar que on hem deixat els cotxes, a Cal Draper, teníem a la mateixa altura, però al l’altre vessant de la Tordera (i lògicament també de l’autopista), el barri de Pertegàs, de sant Celoni. Es tracta del primer lloc esmentat del terme i on hi havia l’església de Sant Martí d’Arenys, ja documentada per un privilegi de l’any 878 al bisbe Frodoí de Lluís el Tartamut. Més endavant es esmentat l’any 990 però ja amb l’església que ha canviat el nom pel de Sant Martí de Pertegàs. El nucli de Sant Celoni va anar creixent al sud i al final va fer perdre el caràcter parroquial de Sant Martí en favor de l’església de la vila. L’església de Pertegàs estava en molt mal estat el segle XIX i es va reconstruir, parcialment, en una capella dedicada, actualment, a Sant Erasme.
Hem caminats uns 15 minuts i arribem a una construcció important: el Pou de Glaç de Can Draper, el qual manté encara perfectament la seva cobertura en forma de cúpula, coberta per un mantell verd com si es tractés d’una perruca.
Aquest territori, dins de la vall de la Tordera, disposa d’un terreny abrupte i irregular, amb una consistent capa vegetal que el permet distingir-se de la resta del Vallès Oriental, més sec i ondulat. Per això forma el que en podem dir una sub-comarca, la del Baix Montseny. Caminem ara,sempre seguint els senyals i en direcció sud, pel torrent, ample i planer, d’Olzinelles. Per cert, segons l’Alcover-Moll, el nom d’Olzinelles prové del diminutiu d’olzines (alzines).
Hem caminat uns 3 km cap el sud i d’aquí a poc ja començarem a tombar cap a l’est. Aquí arribem al bonic pont de Can Plana, un pont sòlid per permetre el pas de carros amb força càrrega, probablement fet servir pels carboners que la treien i la portaven a vendre. També devia ser pas de pagesos, pastors i bandolers. I també devia veure el pas de les brigades internacionals quan anaven marxant cap el nord, doncs se sap que part van passar per aquests boscos del Montnegre. Aquí ens aturem a fer unes fotos i també a esmorzar una mica.
Arribem al davant del Pollancre d’Olzinelles (populus nigra), un exemplar de 27 metres d’alçada. Els pollancres viuen en boscos de ribera, igual que àlbers, verns o salzes, ja que volen molta aigua. Són arbres de creixement ràpid i s’aprofiten per fusta. La mida d’aquest, però, el fan un arbre únic a Sant Celoni per l’alçada i perímetre.
Ara veiem un dels arbres més excepcionals: l’Alzina de la Pega (quercus ilex). Amb la seva alçada de 36 metres i un perímetre del tronc de 3,6 metres assenyalava clarament el punt d’aturada a la font de la Pega, en l’antic camí carreter entre Sant Celoni i Olzinelles. La casa de Can Valls, ja ben a la vora, tenia habitacions a la carrossera, avui en runes, per si algun caminant o traginer se li feia fosc i havia de quedar-se a dormir.
Arribem als Forns de Pega, un altre dels indrets de gran interès. Se’n poden veure tres, tot i que només un està sencer. Són recipients de terra cuita, forma ovalada i una alçada per sobre dels dos metres. Tot i que hi ha qui diu que es podrien datar del segle X, alguns autors pensen que el més probable és que siguin del segle XIII. La pega s’obtenia de la destil·lació de la resina de pins i alzines. A tal efecte es provocava una cocció lenta de soques d’aquests espècies. El resultat era un producte fosc i viscós i s’utilitzava com a combustible per les teies i per impermeabilitzat bótes de vi, pells i vaixells. També es feia servir per a marcar animals i com a medicament.
Sant Esteve de Olzinelles. Es coneix l’existència d’aquesta església des del 1170, encara que la construcció és més antiga, tal com indica el fet que figurés com a domini del monestir de Sant Cugat del Vallès l’any 1083, sent ja parròquia. La façana, és de data més recent, del 1786, tal com es pot llegir sota l’ull de bou. A l’interior, que no hi podem entrar, sabem que hi ha una imatge moderna del sant titular, que la que hi havia i l’altar van desaparèixer l’any 1936. Sota els bancs de la nau, encara es pot veure la làpida sepulcral de la família dels Valls que tenia concedida, com a tomba, d’acord a un permís del 1734. A la lloca d’entrada a la tomba sepulcral hi ha l’escut de Casavalls, un dels darrers enterraments va ser el de don Pius de Can Valls, del qual en parlarem més endavant.
Al costat hi està adossada la rectoria (del segle XVI) amb un rellotge de sol que proclama “El temps fuig /l’eternitat s’apropa /mentre tinguem temps /fem el bé”. Al cementiri que hi ha, es pot veure un creu de pedra que al pedestal té un text. Es tracta d’un poema de Verdaguer i diu així “La mort és la nau /que du nostra sort /del món és lo port /del cel és la clau. /Dols somni de pau /qui el pugui dormir! /Lo morir dels justos /dolcíssim morir./
Veiem ja el Roure del Quintà, un roure martinenc de 26 metres d’alçada. És el més alt que s’ha mesurat al municipi de Sant Celoni i creix en un antic rec que passava per la vora del camp, envoltat per alzines, arços blancs i altres roures. Anem recordant, encara, una llegenda referida a Sant Esteve. Un dia de festa major, els fidels havien tret en processó la imatge de fusta del sant. Tot d’una garsa volant va defecar sobre la calba del sant tant estimat. Aleshores la imatge va cobrar vida i enrabiat va proclamar: “Garses! Per la vostra gosadia i poc respecte us desterro fora d’aquest terme meu!” I és així que a partir d’aquell moment, les garses van desaparèixer per sempre més del terme d’Olzinelles.
Entre els arbres veiem el mas de Can Valls, una gran casa pairal que compta amb diverses masoveries. Probablement es tracta d’una de les masies més importants de tot el massís del Montnegre. Se sap que ja constava als fogatges de l’any 1360 i que va ser reconstruïda durant els segles XVI i XVII. L’any 1886, els Valls es van fer construït una residència a Sant Celoni, que en l’actualitat s’ha convertit en l’Hotel Suís, situat a la plaça de la Vila. Durant els anys 1950 a 1960 se sap que encara hi treballaven un centenar de persones en l’explotació dels recursos del bosc i agrícoles.
Pel camí veiem el magnífic cedre de Can Valls, que va ser plantat la dècada de 1920. El cedre és un arbre que prové del nord d’Àfrica, de la zona de l’Atlas i que a Catalunya es planta amb objectius ornamentals. Sabem, ho diu el rètol explicatiu, que l’any 2002 es va haver d’escapçar els últims 5 metres perquè unes fortes ventades el van trencar.
Recordem també que l ‘any 1908 el Sr. Pius de Can Valls va ser elegit diputat provincial per Solidaritat Catalana. Era una persona molt estimada i la gent de Sant Celoni sabien que hi podien anar a proveir-se de llenya. Al captaires se’ls donava aixopluc, beure i menjar i l’endemà al matí una almoina.
Don Pius era un home molt proper i senzill. Un cop anava amb petit destral, amb un vestit tronat, anava pel bosc i es va trobar un pobre que li va demanar per la casa pairal ja que, li va dir, havia sentit dir que hi donaven menjar. Aleshores, ell el va acompanyar però fent veure que també era un pobre. En arribar a la casa, van anar cap a la cuina i ell va fer un gest perquè no diguessin res. Havent sopat tots dos, don Pius va preguntar si es podien quedar a dormir, cm que els hi van dir que sí, aleshores el captaire li va dir, a cau d’orella, “veus, ja t’ho deia jo que ens tractarien bé”.
El Pont de l’Aranyal, és un pont de pedra antic que travessa el sot de les Mines, un torrent que baixa del coll Butí. El significat d’aranyal, provindria d’arenal, per tant un lloc on hi ha sorra, cosa que s’explicaria pel torrent que corre per sota.
A un dels costats hi ha una filera de plàtans (platanus hybrida) de presència majestuosa, amb troncs que fan un perímetre de fins a tres metres i amb una alçada espectacular de més de 40 metres. Són coneguts com els plàtans de l’Aranyal i ens trobem al davant del conjunt d’arbres més alts del massís del Montnegre. Aquests arbres són un híbrid entre un plàtan europeu i un altre de l’Amèrica del Nord, creuat amb finalitats ornamentals, ja que proporciona molt ombra i el seu creixement és molt ràpid. El fet que rebroti amb facilitat de la soca, un cop tallats, també ha fet que s’hagin plantat per tal d’obtenir-ne fusta. Com a conseqüència d’aquest aprofitament, per la vall d’Olzinelles es poden trobar a tots els torrents, com a conseqüència del creixement espontani.
Dues hores després d’haver començat a caminar (cal dir que anem molt tranquil·lament) i 7 minuts després del pont, veiem a la dreta un altre plafó informatiu. Estem al davant d’un arbre molt interessant: un aladern fals (berberis vulgaris). És l’aladern fals de Can Valls. Es tracta d’una espècia pròpia dels alzinars, però que acostuma a tenir mides arbustives i aquest, en canvi, fa 9 metres d’alçada i per les seves dimensions és únic a Catalunya.
Ja fa estona que la ruta, seguint les marques verdes i blanques, va cap a nord. Hem pujat una mica i després ja baixem i baixem fins a tornar al punt de sortida. Encara, però, tinc temps de fer una foto de Sant Celoni i del Montseny, amb el Turó de l’Home, ara una mica emboirats.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=6525058