Catalan Afrikaans Basque Bulgarian Chinese (Simplified) Chinese (Traditional) Danish Dutch English French Galician German Greek Irish Italian Japanese Portuguese Russian Spanish

Aiguafreda a cim Tagamanent

(Vallès Oriental) Ruta el 02/02/2013; 19,3 km; +840 -840; 6 hores.   Excursió organitzada amb el següent itinerari: Aiguafreda, can Puig Agut, Tagamanent, El Bellver, L’Agustí, El Bellit, serra de Fondrats, Aiguafreda.   Tipus de sortida: circular; Dificultat: fàcil.

 

 662 mapa 662 perfil 

FA ANYS: Del segle XIX (1833) els historiadors diuen que el moviment de la Reinaxença suposava la recuperació de la cultura catalana, que estava en decadència “per la disminució de l´ús del català com a conseqüència de la prohibició per part dels governs centralistes”.

P1190296 Aiguafreda  

 

 

 

El punt d’inici és a Aiguafreda (400m), població que està a cavall d’Osona i del Vallès Oriental. Va ser l’any 1985 quan, per decisió popular, van decidir formar part de manera definitiva de la comarca vallesana. Des d’antic el poble es va formar al costat del camí ral que seguia la ruta nord a sud per tal d’unir la plana d’Osona amb el territori vallesà. Aquell estret camí es va transformar en carretera el 1840 i actualment és una via de molt trànsit. Probablement el seu origen estigui vinculat a una ferreria que se sap que ja existia el 1553 i de la qual era ferrer Antoni Adrobau. El desenvolupament va ser progressiu els segles XVI i XVII i com cal imaginar s’hi van edificar les cases dels pagesos i una carnisseria. A principis del segle XVII sabem que el nucli s’anomenava Ferreries.

P1190300 

 

 

 

 

 

 

 

Hem començat a caminar, en direcció sud est, per l’obaga del camí que s’enfila just a l’entrada del poble i que aviat troba senyals blancs i vermells de GR. És el GR5...

P1190305 Can Puig Agut 

 

 

 

 

 

 

Pujant deixem un forn de calç a la dreta, mig cobert per les plantes i més endavant podem veure les restes de Can Puig Agut, masia que amb els anys va perdent les seves característiques. Ara podem observar com el coronament de la clau de volta de la porta ha desaparegut i també totes les pedres treballades de la finestra de més endavant, de cara al carrer. No sé si s’ho ha endut el propietari, però el més probable és que ho hagi fet qualsevol altre desaprensiu.

P1190306 Boires         Anem seguint la serra madrona , tot deixant el torrent del Mal a la dreta. Després de seguir un magnífic camí que va pujant i veure com es va evaporant la gebrada de la nit, s’arriba al Collet de Sant Martí, que fa de cruïlla dels camins que venen de les masies de Can Solà, Can Coll i El Bellver. D’aquí surt el camí que puja dret al cim del Tagamanent.

 P1190310 Vistes Bert gallifa St Lloren Montserrat

Quan hem arribat a dalt pel camí, ben fresat que hi porta, tenim unes vistes extraordinàries en direcció sud-oest. Primer els cingles de Bertí, al darrera els de Gallifa, més enllà la serralada amb Sant Llorenç de Munt i el Montcau i encara més enllà la silueta de les muntanyes de Montserrat.

P1190309 Cim Tagamanent 

 

 

 

 

 

 

Arribem al cim del Tagamanent (1060m). Està en obres de restauració que porta a terme la Diputació de Barcelona, amb la intenció de recuperar el conjunt monumental. Sembla ser que estan trobant restes dels fonaments del que havia estat el castell del Tagamanent, quina localització no era coneguda. Han trobat aquests vestigis al que havia estat la vicaria, que ara està en procés de recuperació.

El que avui destaca per sobre de tot és el cos i el campanar de l’església de Santa Maria. Tot i que se sap que ja existia el temple el segle X, la imatge que ara podem admirar és del temple gòtic del segle XIV. El conjunt està format, a més de l’església, per la vicaria, l’antic ajuntament, restes d’una casa i d’un hostal. També hi ha el que havia estat el cementiri que, com és natural, està situat a tocar del temple, a la sagrera. La primera informació documental existent, fa referència al castell i és del 945.

P1190311 Interior 1           Mentre ens hi estem, arriba un noi que obra la porta i ens ofereix que hi entrem. També aprofita per donar algunes explicacions. Diu que la previsió és que d’aquí a un any i mig ja s’haurà acabat la feina de consolidació i també hi hauran posat rètols d’informació. Espera que d’aquí a uns dos anys, potser s’hi organitzin visites guiades. Ara tenim l’oportunitat d’entrar i caminar per l’interior de la nau del temple. Tot el nucli va quedar abandonat després de la Guerra Civil. Amb la feina actual es van descobrint diverses dependències domèstiques dels segles XVI a XVIII. També han sorgit els vestigis del que devia ser la cala comtal i alguns murs del castell, que segurament es remunten al segle XI. La fortificació, segurament un cop perduda la seva funció defensiva, va anar integrant-se en les noves edificacions. El Tagamanent era un nucli dispers format per diverses masies escampades. Els seus habitants cada diumenge anaven a missa a l’església de Santa Maria. Curiosament el castell del Tagamanent va ser declarat Monument Històric i Artístic d’Interès Nacional el 1949, quan encara es desconeixia la seva ubicació.

P1190314 Esmorzant 

 

 

 

 

 

 

 

Sortim a recuperar forces, a recer del vent que bufa fort. Les vistes són magnífiques. l'església de Santa Maria. És esmentada per primer cop el 993 i cedida, el 1098, al monestir de Santa Fe de Conques amb la finalitat que s'hi instaurés una comunitat. Aquesta cessió no es va realitzar mai i per això els vescomtes de Cardona el van traspassar a Sant Pere de Casserres, cessió confirmada pel bisbe de Vic el 1148. Casserres va caure en decadència i la comunitat de Tagamanent no va es va arribar a constituir. Des del segle XVI figura com a parròquia del poble establert a la vora del riu Congost. A començament del segle XIX el lloc cau abandonat. Ferran Canyameres (Terrassa, 1898 – Barcelona, 1964) va dedicar un poema de to popular a descriure la solitud del paratge a la primer meitat del segle XX.

P1190313 PirineuLes vistes del Pirineu nevat les tenim al davant, més enllà de la plana de Vic.

P1190320 El Bellver  

 

 

 

 

 

La masia Bellver destaca com un conjunt força interessant. El seu origen etimològic cal cercar-lo en el terme medieval “bell veure”. Per tant ens trobem dins d’una referència de caràcter vinculat amb l’entorn, de la mateixa manera com es troben noms derivats de fets naturals com el Clot, Bosc, o el mateix Congost, que hem deixat més avall i per on passa la carretera. Altres masies de l’àrea duen denominacions vegetals, com Moreres, Figueres o Perera. En canvi, altres provenen de noms de família con és el cas de Ca l’Agustí o Can Carlos.

El Bellver, després d'una restauració duta a terme per la Diputació de Barcelona, és una masia que fa les funcions de restaurant i de punt d'informació del Parc Natural del Montseny, al temps que conserva l'estructura original que es va crear el segle XVIII.

La primera notícia sobre el Bellver, a Tagamanent, apareix datada el 15 de maig de 1374, quan s'esmenta el nom de Bartomeu de Bellver. Tot i això, observant la tipologia arquitectònica de la masia, podem afirmar que l'origen del mas és força anterior i es remunta als segles XI o XII. El Bellver que, a més de restaurant, fa les funcions de centre d’informació del parc natural amb una petita mostra fotogràfica de flora i fauna situada a la planta baixa. Entre la diversa informació que hi ha, crida l’atenció la referència a la “pedra xoriguera” ja que es tracta d’una creença antiga segons la qual era una pedra que es trobava a l’estomac dels xoriguers i tenia facultats d’allunyar les malalties, atreure la sort, afavorir amors, induir al matrimoni i guardar de tota mena de ferides d’arma, sigui blanca o de foc.

P1190323 LAgust  

 

 

 

 

Just a tocar hi ha la casa museu de Ca l’Agustí, que ofereix una visita guiada per tots els racons de la masia, per on acompanya la veu d'en Fèlix Agustí, que n'era el propietari a finals del segle XVIII. Al llarg de la visita es poden contemplar els objectes de l'època i gaudir de les músiques, les olors i les imatges que acompanyaven un dia qualsevol a ca l'Agustí, submergint els visitants d'aquesta manera en la vida quotidiana d'una família pagesa de muntanya. La visita es clou amb un audiovisual que mostra fotografies, tant antigues com recents, dels racons més carismàtics d'aquesta masia. Per a informació, cal demanar-la a El Bellver.

P1190324 Tagamanent 2      Mirem el cim del Tagamanent, amb Montserrat al darrera. Aquest indret també ha estat un referent per Jordi Pujol (Barcelona, 1930) quan a la seva joventut hi va descobrir, d'aquí estant,la dimensió nacional del seu pensament en formació, tal com explica a les seves memòries.en Jordi Pujol a les seves memòries del significat que dona a aquest lloc com a inductor important de la seva vida política (Pujol ho va trobar tot enderrocat i va identificar la reconstrucció del que veia aquí amb la reconstrucció de Catalunya).

P1190325 El Bellit  

 

 

 

 

 

 

Arribem a la vista d’El Bellit, un gran mas que ocupava una bona part de conreus dels plans de Sant Nicolau. Nosaltres, anem de dret cap a la masia i passem pel costat del seu mur perimetral pel llevant. Estem encara a 1070 metres.

P1190326 El Fondrats

 

 

 

 

 

Arribem al mas en ruïnes dels Fondrats. Comento la desconeguda història de la propera masia de La Figuera (al Pla de la Calma) que te com a protagonistes els intel·lectuals de principis de segle XX que la van usar com a hostal rural. Per la masia van passar escriptors de prestigi: Carles Riba, Pijoan, Maragall. El mestre Millet. També pintors. Tots ells van admirar el paisatge que van plasmar als versos, a les partitures i a la pintura. Molt curiosa va ser l’admiració que van sentir per la Lola de la Figuera( jove filla dels pagesos de la casa) dotada d’ una intel·ligència natural extraordinària. La Lola es va culturalitzar amb els hostes i acabà casant-se amb un dels poetes i editant un llibre de poesies. En Joan Maragall va dedicar a la Lola de La Figuera: Quan la Lola a mi m’escriu,/ sento el cant de la perdiu, / veig la llum de les muntanyes / i començo a somiar / unes coses més estranyes! / Somio que vaig tot sol / volant pel vent que m’empeny, / i que arribo aquí al Montseny, / trobo una perdiu que canta; / que l’agafo i me l’enduc. / La tenia dintre una gàbia / i després, tot d’un plegat / la perdiu se’m torna Lola. / I quan l’obro compassiu / se’m torna a tornar perdiu / i bo i cantant, vola... / Al Montseny jo vull tornar / per sentir-la cantar / i collir-li una viola. (Aquestes notes les vaig escriure de les explicacions d’un bon amic, en Josep Camp, fa uns anys).

P1190328 Acabant  

 

 

 

 

 

Des del mas dels Fondrats, es va seguint la serra de Fondrats de manera intuïtiva. Cal anar mirant el gps per anar baixant, fins que es troba una pista que ja es va seguint, fins que s’arriba a un desviament on, al davant, hi ha la cresta pedregosa i el sender que s’endevina. A l’esquerra queda la pista que baixa fent ziga-zagues. Optem per seguir la pista de baixada, fins a unes pedreres i finalment fins al poble d’Aiguafreda, un altre cop.

DSC04752 

 

 

 

 

 

 

 

El Montseny va ser escola d’excursionisme. L’excursionisme va reforçar el moviment cultural de recuperació de les arrels catalanes. Es van multiplicar les entitats excursionistes i gràcies, en part, a elles es va descobrir la història, la geografia, l’art i els costums. Es van recollir llegendes populars i termes lingüístics. També es van elaborar estudis històrics, geogràfics, botànics, filològics i folclòrics. I es van restaurar els monestirs de Sant Cugat del Vallès, Sant Pere de Rodes, Santa Maria de Ripoll, Poblet o la col·legiata de Vilabertran.

Si vols la ruta per a gps, pots anar a: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=6071987