(Vallès Oriental) Ruta 1517 el 15/09/2023; 13,5 km; +337 -337; 4,5 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Collet de la font de Bellver, casa museu l’Agustí, Pla de la Calma, cruïlla Pedres Blanques, PR-C-139, Turó del Poniol, Turó del Socarrat, el Sui. Participants: Josep Camp, Carles M, Vinyet i Miquel. Tipus de sortida: anada i tornada; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: El mas del Bellver consta citada per primera vegada l’any 993.
Hem aparcat al Collet de la Font de Bellver, al costat del mas Bellver, que fa funcions de restaurant els caps de setmana. Una barrera impedeix el pas dels vehicles més amunt. El Bellver és una masia molt maca que presenta un menú de diversos plats i obren dissabtes i diumenges.
Comencem a caminar per la pista després de passar pel costat, caminant, de la tanca. Estem ja en terrenys del Pla de la Calma i a tocat del Tagamanent. Per cert, aquell 993 Catalunya ja era una nació independent des del 874, amb Guifré I el Pilós. Navarra ho era del 800 amb Íñigo Arista i encara faltaven molts anys perquè Castella fos un comtat. Així que això que diuen alguns polítics de Madrid que Espanya té més de 1000 anys, només aconsegueixen amb la seva ignorància fer passar Espanya pel país menys culte d’Europa.
Una mica més amunt, ens girem una mica i veiem el turó del Tagamanent, on hi ha al damunt el santuari de Santa Maria.
Seguim. Mig quilòmetre més amunt deixem a l’esquerra la bonica estampa de Ca l’Agustí, actualment transformat, des de fa anys, en casa museu. Avui està tot tancat. El Parc Etnològic de Tagamanent acull tres equipaments: la Casa Museu L'Agustí, el Punt d'Informació i el Restaurant El Bellver. La Casa Museu L'Agustí, al pla de la Calma, és un museu etnològic dedicat a mostrar com era la vida rural en aquesta zona del Montseny a mitjan segle XIX. A la visita guiada per les corts de vaques i xais, la cuina, la pastera, el menjador de festa, les cambres de l'hereu i l'àvia, s'hi afegeix un sistema de locucions que reprodueix les hipotètiques converses dels últims Agustí, a més de les olors i aromes de la vida quotidiana (espígol, cendra, etc.) a pagès. La visita es clou amb un magnífic audiovisual sobre la vida a la masia i al pla de la Calma.
La pista, més endavant, passa pel mig d’un alzinar on destaquen les formes sempre curioses dels blocs de granit arrodonits per l’erosió.
Hem guanyat altura i ara sí, ara viem molt bé el conjunt constructiu del priorat de Santa Maria de Tagamanent. Al darrera la serra inconfusible de la Mola i al fons la serra de Montserrat. L'església és citada per primer cop l'any 993. Al 1098 el vescomte Folc de Cardona la cedí a Santa Fe de Conques per a fer-hi un priorat. No es va fer, i passà a Sant Pere de Casserres, que la regí fins 1331 (entre 1148 i 1257 tenien la titularitat del capellà), essent parròquia, després de l'intent de passar la parroquialitat a la Sant Martí. A partir del segle XIV consta sempre com del bisbat de Vic. Tingué com a sufragània la de Santa Eugènia del Congost fins el 1878, i actualment aquesta darrera és la qui té la parroquialitat del terme (des de 1940).
Agafem altitud i el bosc es va acabant. Aquí, però, podem veure la bonica forma que han anat prenent les alzines que, amb la feina de les ovelles que mengen les fulles més accessibles, semblen que hagin estat tractades per uns jardiners curosos.
La pista marxa lluny ample pel gran espai del Pla de la Calma. Val a dir que el terme “calma”, en sentit del territori, vol dir exactament el mateix: “lloc pla”; per tant podríem dir que estem al Pla del Pla.
A l’esquerra, poc definit per la boirina i el contra lluny, tenim la serra extensa del Matagalls.
Arribem a la barraca d’en Ramon. Hi ha una gran pedra que forma part de la paret de la cabana: és un petroglif. L’estela rep el nom de Pedra Arca i mesura un metre d’alçada per 1,40 metres d’ample. Diuen els historiadors que el mot deriva del proper Puig de l’Arca. Es té constància al segle XIII de la venda d’uns terrenys per aquests verals, al lloc anomenat ‘pedra de Archa’. Al segle XVI hi va haver una disputa entre els propietaris d’aquests camps i d’uns del costat. Pel que sembla, la Pedra Arca va ser utilitzada com a límit parroquial i més tard, també municipal.
A l’interior s’hi pot observar el gran bloc de pedra amb petroglifs. Actualment la barraca ha estat restaurada amb molta cura i l’estela original és al poble de Montseny. El que hi ha és una (bona) reproducció realitzada el 2010, tal com s’explica a la web de ‘rondaller.cat’.
Hem anat seguint el GR-5, fins que a un collet que s’insinua, al lloc conegut com Pedres Blanques, tombem a la dreta per anar a buscar una cruïlla on prendrem el PR-C.139. Aquest sender PR, que expliquen a la web ‘turisme-montseny.com’, té una distància total de 18km 319m, amb una durada de 6 hores 30 minuts i un desnivell de 1062m amb una dificultat mitjana. Diu la web: “passareu a prop de masies, fonts i l’ermita de Sant Elies. Fantàstiques vistes de tot el massís del Montseny. Inici a Sant Antoni de Vilamajor”.
El camí puja i baixa suaument fins que arribem al davant del la surgència rocosa del Turó del Socarrat (1303m). Hi ha una estructura de pedra seca, molt malmesa, en forma de "U" que s'adossa a una roca. Sembla correspondre's a les restes d'una petita barraca, però no la hem vist entre tanta roca. El pas, però, és interessant ja que trenca amb el sender i pista de la plana.
Poca estona després arribem a l’elevació discreta d’El Sui, de 1319 metres d’altitud, el més alt de l’entorn d’aquesta plana. Algú hi ha plantat una bandera andalusa, escrita amb els noms que suposo d’una parella. No he trobat etimologia, però ja que en català antic hi havia ‘sollar’ o ‘sullar’ amb el significat d’embrutar o cagar, potser fes referència al punt on s’hi ajocaven les ovelles o cabres, però no ho puc assegurar.
Nosaltres ens posem d’esquena a la serra del Turó de l’Home i ens fem aquesta fotografia. Per que no ho oblidem: l’any passat, el 2022, Rodalies de Renfe va enregistrar 284 dies amb alguna incidència greu, és a dir, 4 de cada 5 dies hi havia algun tipus de problema a la xarxa ferroviària (‘principal.cat’). Si vius a Catalunya i no ets independentista, quan llegeixes aquestes noticies ¿què? ¿estàs satisfet? ¿estàs content del tracte que es dóna a Catalunya?.
El Turó de l’Home (amb les antenes) i Les Agudes (a l’esquerra del tot), formen la part més alta del massís. Es tracta d’un massís que els que fem muntanya des de joves hem pujat moltes vegades.
Ja hem anat tornant, desfent el camí, fins que fem una drecera que passa pel mig d’un dens prat de falgueres. La falguera aquilina o falaguera de Sant Joan (“Pteridium aquilinum”) és una espècie de falguera anomenada aquilina per la semblança de la secció de la seva fulla amb una àguila de dos caps. Aquesta falguera és una de les més conegudes, però cal saber que n’hi ha moltes de l’espècie.
Es reprodueixen mitjançant espores i no tenen llavors ni flors. N’hi ha unes 10.560 espècies. Tubercles de falguera eren emprats com a aliment pels éssers humans des de, com a mínim, fa 30.000 anys. Igualment, els guanxes de les Illes Canàries els utilitzaven per a fer polenta. Però ATENCIÓ: moltes espècies de falgueres són tòxiques, especialment les del gènere Lygodium.
Finalment la pista ja s’apropa a l’aparcament on hem deixat el cotxe, mentre el cel es torna molt negre i en poca estona començarà a ploure a base de be. Ja convenia tenint en compte els molts mesos de sequera que tot Catalunya està patint.
NOTA: No necessàriament els wp coincideixen al lloc on han estat fetes les fotos.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a:https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/1517-montseny-tagamanent-pla-de-la-calma-el-sui-147556200
Altres senders de Petit recorregut pel Monseny: https://turisme-montseny.com/que-fer/senderisme/senders-de-petit-recorregut/
Aquí, una altra crònica anterior per la comarca: https://www.eoliumtrek.cat/index.php/catalunya/valles-oriental/490-figaro-montmany-a-sant-cristofor-de-monteugues