(Click on the flag above to have the translation in your Language) (Vallès Oriental) Ruta 1345 el 15/05/2021; 12 km; +220 -220; 4 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Sant Antoni de Vilamajor, Can Llinàs, Sant Pere de Vilamajor, ermita Sant Lleïr. Participants: Biel, Lluis W i Miquel. Tipus de sortida: circular; Dificultat: fàcil. IBP: 37.
 |
 |
FA ANYS: L’any 1154 a Sant Pere de Vilamajor va néixer Alfons I El Trobador.
Comencem a Sant Antoni de Vilamajor que, com és lògic, compta amb una església dedicada precisament a Sant Antoni. Antigament era anomenat Vilanova de Vilamajor. El 29 de desembre de 1822 el municipi de Sant Antoni de Vilamajor es segregà de Sant Pere de Vilamajor i, a partir de llavors, va ser un municipi independent.
Passem pel davant de la Casa de la Vila, que ocupa una típica masia catalana del segle XVII anomenada Can Perpunter. Ens crida l’atenció el que sembla un banc o un pedrís, al davant, que té dos esglaons. Tenim clar que no és un banc; servia per descavalcar còmodament del cavall. I perquè, aquí? El batlle va ser un noble? Doncs no, l’explicació està en que els Perpunter eren una nissaga de ferrers que duien una vida benestant i aquest baixador servia als senyors que arribaven muntats (he de dir que la interpretació és cosa meva, així que només és una idea).
A la sortida del poble trobem un safareig molt ben conservat i avui rehabilitat com a monument. Es coneix com Espai Francesc Bardera, que va ser president de l’Agrupació de Supervivents de la Lleva del Biberó del 1941 i membre del Consell Assessor del Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya.
Passem la riera de Canyes i a la dreta hi ha el mas de Can Sauleda. Quan va néixer Alfons I, fill de Ramon Berenguer IV i Peronella, Catalunya ja comptava amb prop de tres segles des del fundador Guifré I el Pilós. Aquell 1154 a Castella governava Alfonso VII (quan ja era Lleó i Castella) i a Navarra García Ramírez. Aragó (que es va fundar el 1035 amb Ramiro I), ara formava una federació amb Catalunya. Els estats o nacions s’anaven consolidant, totes independents, encara estava lluny el concepte Espanya que acabarien encunyant els castellans.
En direcció a nord-oest deixem el poble i tenim camps de conreu de cereal, ara amb un verd intens. Al fons la silueta del Turó de l’Home, el cim destacat del massís del Montseny.
Estem en temps de primavera i sovint ens envolten les flors, com aquesta juliana (“Hesperis matronalis”). El nom genèric “hesperis” prové del grec amb el significat de ‘nit’, probablement perquè l’aroma de les flors és més intens de nit. (He tret aquesta informació a partir de l’app PlantNet).
Hem fet 1,5 quilòmetres hi passem per l’esquerra de Can Clavell. És una masia del segle XVI, amb carener perpendicular a la façana principal. El cos principal va ser construït el 1547 i ampliat el 1978 donant-li més alçada i desviant el carener provocant l’asimetria que es pot veure a la façana.
El poble de Sant Pere de Vilamajor ens queda a la dreta, una mica més baix; hi entrarem de tornada. Ara la pista va per entre bosc i tenim, en un revolt, el mas de Can Biel, amagat entre verd. No és un mas del company que ens acompanya avui, tampoc no és un edifici antic i per això no he trobat informació. Seguim endavant.
Aquesta és una excursió que van alternant sol amb ombra. Va be saber-ho, per dies calorosos i potser fer-la en sentit antihorari.
És un territori ple de masies: Can Foior, Can Perera, Ca l‘Aleix, Can Mets... Més endavant també aquest que ara trobem, amb les velles pedres allisades per les rierades, de Can Bruguera. A ‘patrimonicultural.diba.cat’ trobo que El pla de Bruguer és un lloc ocupat per una antiga Villa Brugarias o Brucarias, documentada en una escriptura de l'any 941 (consta al Cartulari de Sant Cugat). En la requesta de l'any 1057-65 (Arxiu Fidel Fita) figuren Guacefred Bruguera i Sendred de Brugueres, que porten el nom d'aquest veïnat, on actualment hi ha dues masies que es diuen can Bruguera.
La ruta fa un parell de revolts i a trams és sender. Cal estar atents al track del gps. El sender baixà al torrent del Sot del Riu i avui que està el terra humit (de la pluja d’ahir a la nit) pot relliscar una mica.
Hem d’anar passant torrents (fàcils): el Sot del Duc i el torrent de Can Gurri. També, en indrets on hi toca el sol, tenim flora, com aquesta “Verbascum boerhavii”. El terme “boerhavii” prové d’Herman Boerhaave (1668 – 1738), un metge, botànic i humanista neerlandès, a qui es considera un dels clínics i professors de medicina més influents del segle XVIII. En català rep noms com blenera, trepó, cua de llop o candelera. El nom popular de “blenera” és deu a que abans s’utilitzaven com a blens de les llums d’oli. El ble és la torxa que es posava al bec dels cresols d'oli per a il·luminar les estàncies. Diuen que si colpegem la tija de les bleneres , al poc, van caient les flors obertes una a una, com si plorés i caigueren les llàgrimes, per la qual cosa també rep el nom de ploranera. La blenera va ser utilitzada a la bruixeria, doncs suposadament evitava les malediccions, mal d’ull i esperits malignes.
Hem girat en direcció sud per pista molt recta. També hi toca el sol i veiem, als marges, mates de fonoll (“Foeniculum vulgare”). Aquesta planta té usos gastronòmics, medicinals i en perfumeria. Té un gust d'anís, ja que també conté anetol. És una planta molt resistent a la secada i que es troba a molts llocs de la terra baixa. En l’antiga Grècia, Dioscórides, farmacòleg i metge, li va dedicar un capítol en la seva obra magna sobre drogues medicinals.
Quan passem pel costat de Can Llinàs, ja hem fet 8 quilòmetres. Destaca a la vista que és de planta quadrada, de grans dimensions i amb sostre a quatre vents. Aquestes són masies que tenen un aspecte senyorial degut a la seva majestuositat i a les quals només podien accedir les classes més benestants, principalment membres de la noblesa. Segons en Carreras i Candi, hi ha masos que prenen el seu nom per les circumstàncies de lloc on es situa; Can Llinàs deu rebre el seu nom per estar a prop d’un antic camp de lli. Al segle XVII la família es va traslladar fins a Barcelona. S’ho podien permetre i els interessava per millorar el seu status social. A Barcelona es dedicaven a l’exportació de productes tèxtils així com també a l’arrendament de neu (1683). Totes dues activitats molt vinculades al Vilamajor (productor de lli i de neu). Sembla ser que els seus negocis varen anar força bé atès que hi ha nombroses referències de familiars que participaren en la defensa de Barcelona de 1714 (per més informació veure ‘vilamajor.blogspot.com’).
Uns 700 metres més endavant trobem les primeres cases de Sant Pere de Vilamajor. Ens atansem cap a la dreta per visitar l’església parroquial. Antigament hi havia una petita esglesiola romànica. L'església actual de Sant Pere va ser construïda entre el 1581 i el 1610, en un estil gòtic tardà amb elements renaixentistes, damunt del petit promontori on es trobava l'antic palau senyorial. Es van aprofitar les pedres d'aquell palau per poder fer l'església. Es va aprofitar la torre ja existent i l’església es va edificar sobre l’antic pati d’armes.
Al costat del bonic i destacat campanar hi ha aquest monument dedicat a Alfons I. Una placa indica: “Alfons I El Trobador nascut a Sant Pere de Vilamajor el 1154 i mort a Perpinyà el 1196”. En base a una interpretació del testament de Peronella s’estima que aquí va ser on devia néixer el fill de Ramon Berenguer IV i Peronella d’Aragó. Va passar a anomenar-se Alfons II d’Aragó (Alfons I, en la numeració dels comtes catalans) en honor de la figura d’Alfons el Bataller, el seu oncle-avi. És el primer rei de la Corona d’Aragó ja que el seu pare va ser denominat com a “príncep dominador” i amb ell es culmina el projecte polític de l’Estat dinàstic dissenyat pel seu avi Ramon Berenguer III , com bé s’explica ‘blogs.sapiens.cat’. En aquell moment prenia força la Corona catalano-aragonesa.
Seguim sempre avall i arribem a l’ermita de Sant Lleïr. La façana és com la d’una casa de pagès, amb teulada a dos pendents i portal rectangular cobert amb una gran llinda. Damunt el portal destaca un escut bisbal i és que l’any 1303, el bisbe de Barcelona nomenà a Arnau Terrades perquè tingués cura de la capella i hi residís; l’escut però inclou la data ‘1588’. Segons la llegenda sant Lliceri (més conegut com Lleïr), nasqué al segle V en la Civitas Bigorra, actual Sent Leser, prop de Tarbes. Va ser elegit pels fidels bisbe de Coserans, succeint Valeri, per la santedat de la seva vida. Tradicions locals el feien guaridor: guaria els coixos, malfets, esguerrats, ulcerosos i endimoniats.
Finalment acabem al Restaurant Sant Antoni per dinar un menú molt adequat. Per cert, ara fa 30 anys que va morir Maria Zambrano Alarcón, nascuda a Vélez (Màlaga) l’abril de 1904; va ser professora, filosofa i escriptora. El 1931 va ser professora de Metafísica, càrrec que va ocupar fins el 1936, en esclatar la Guerra Civil. El gener de 1939 va creuar la frontera francesa camí de l’exili. Va estar a Nova York, a Cuba i a Mèxic. Finalment i després de passar per França i Suïssa, torna a Espanya i s’instal·la a Madrid l’any 1984. Va morir el 6 de febre de 1991.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a:https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/sant-antoni-vilamajor-can-llinas-sant-pere-ermita-sant-lleir-73149786
Recomano Història de Vilamajor: http://vilamajor.blogspot.com/
Una altra crònica per la comarca: http://www.eoliumtrek.cat/index.php/catalunya/valles-oriental/734-la-roca-del-valles-ruta-dels-dolmens-torrent-sant-bartomeu-el-mogent