(Vallès Occidental) Ruta el 29/03/2015; 10.6 km; +475 -475; 4 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Casa Nova de l’Obac, Casa Vella de l’Obac, Pou de glaç, Turó Roig, Font de la Portella, La Calcina, Collet Gran, Paller de Tot l’Any, Carena Collet Estret, Tossal de l’Àliga, Turó de la Mamella, Alts de la Pepa. Participants: hi he anat amb l’Ana. Tipus de sortida: circular; Dificultat: fàcil (potser, com que els desnivells són drets, algú la podria qualificar de moderada).
 |
 |
FA ANYS: El diccionari Alcover-Moll diu que la felicitat és “Satisfacció completa de l'ànim; estat de l'ànim plenament satisfet”. El diccionari de la Real Acadèmia Espanyola de la Llengua (castellana), diu: “Estado de ánimo que se complace en la posesión de un bien”. Aquesta segona accepció em sembla horrorosa, però al marge d’això cal observar la gran diferència entre les dues maneres de veure la vida entre un diccionari i l’altre.
El punt d’inici és a la Casa Nova de l’Obac, al km 10 de la carretera de Monistrol de Montserrat a Terrassa, un cop hem passat per Rellinars. Estem a l’extrem nord occidental de la comarca del Vallès Occidental, quasi bé a la ratlla amb la comarca del Bages. De fet, passarem quasi a tocar el Castellsapera que ja és fronterer. La Casa Nova de l’Obac, en perfecte estat, havia estat un antic mas dedicat a la vinya i el vi. Construit en tres plantes i d’estil italianitzant prové d’inicis del segle XIX. Com a equipament de muntanya va ser reutilitzat el 1996 i actualment disposa de diverses sales per informació, exposicions i programes culturals. Ofereix també espais per a seminaris i reunions de treball.
Una mica més amunt hi ha l’edifici de La Pastora. Sembla que en aquest indret hi havia hagut un antic forn de vidre, construït el 1737 per en Josep Ubach. Es van construir tres naus i una casa pels obrers (que avui és La Pastora). Am b el vidre es fabricaven ampolles. Quan va tancar el forn, les naus va passar a ser corrals per les ovelles. La tradició popular vol que hi havia una i pastora anomenada Pepa.
Hem seguit el camí indicat per sota de La Pastora, a banda de ponent, fins que arribem planejant a la Cava Vella. L’origen cal trobar-lo el segle IX amb la ràtzia d’Ayzun, quan l’Obac es va transformar en frontera i s’hi va construir una torre de defensa. Va ser el segle XII quan es va transformar en masia, que es va veure molt ampliada cap a inicis del XVI i encara més el 1812. L’any 1836, però va ser cremada pels carlins.
Cal seguir una mica més endavant i després de baixar una mica, trobem el primer pou de glaç de la ruta. Tot i ser molt gran és el meu petit dels diversos que hi ha al massís. Se sap que va ser construït el 1760 i era propietat de l’Obac Vell. Aquest pou, conegut com el de la Portella, va ser el segon que van fer construir els Ubach, família amb empenta que havien posat en marxa, des d’inicis de segle, la substitució de conreu cap a la vinya i l’explotació del bosc per fer carbó d’alzina, així com la construcció del forn de vidre del que ja hem parlat. El gel servia per mantenir els productes i poder comerciar durant l’hivern.
Gràcies a la prosperitat de la família va ser que en Jaume Ubach va iniciar la construcció de la Casa Nova a principis del 1800. S’hi van traslladar a viure el 1812.
Ens apropem al Turó Roig, un curiós exemple de conglomerat residual i sorprenent per la seva posició. Des del Turó Roig és fàcil imaginar que tota la gran acumulació de sediments que formava el massís, en algun moment es devia ensorrar, resultant la depressió que es veu al voltant. Realment, entre els Alts de La Pepa a l’est, la serra del Paller de Tot l’Any al nord i la carena del Coll Estret, sota del Castellsapera, a nord-est, queda una olla evident només trencada per la Roca Salvatge.
Quan tornem enrere, cap els Bacs de la Portella, tenim una vista general del Turó Roig (809m) a l’esquerra, al centre, més lluny i alçat, el Paller de Tot l’Any (817m) i a la dreta la prominència estreta, com un ganivet, de la Roca Salvatge (777m).
Planegem una mica fins a la Font de La Portella, molt ben conservada. L’aigua desguassa en una bassa que hi ha una mica més avall. És el final d’uns dels curts itineraris recomanats per família amb nens. L’indret és arbrat i fresc. A partir d’aquest punt el sender que nosaltres seguim, sempre molt trepitjat baixa en fort pendent, però sense problemes fins arribar al torrent de la Saiola, on tenim a sobre nostre, a la nostra dreta, la proa de la Roca Salvatge. Caldrà seguir de front, a ponent, per arribar a La Calsina.
Arribem a La Calsina, després de 3,2 km des que hem començat a caminar. Es tracta d’un mas abandonat que va ser construït l’any 1674 per Josep Ubach Falgueres, eufòric perquè havia aconseguit participar en part del comerç d’or i plata que arribava d’Amèrica, encara que Castella en tenia el monopoli. Aquí i ara convé aclarir un tema molt important: perquè tenia Castella el monopoli de l’explotació de les riqueses a Amèrica?
Va ser que la reina Isabel es considerava la titular del descobriment d’Amèrica. La reina Isabel era la reina de Castella i Lleó. El rei Ferran era el sobirà de la Corona d’Aragó (rei d’Aragó, sobirà de Catalunya, rei de València i rei de Mallorca, entre altres títols). Per tant es tracta d’un règim matrimonial de separació de béns. D’altra banda cada regne o nació, depenien del rei o de la reina, segons el cas. Per tant no hi havia “un” rei d’Espanya i per tant, Espanya existia com a concepte territorial però no com a unitat. Hi haurà gent a qui no li agradarà, però les coses eren com eren. Per això els drets d’explotació eren dels castellans i no dels aragonesos, catalans, valencians o mallorquins.
Des de La Calsina (554m) comencem a pujar seguint el torrent de la Font del Solitari. La font va ser construïda el 1949 per en Gori Soler, conegut com El Solitari. Se sap que va fer de carboner per la Casa de l’Obac i tenia el seu amagatall entre La Calsina i el Camí Ral, dalt la carena, fugint de represàlies polítiques després de la Guerra Civil. Sembla que s’hi va estar entre el 1946 i el 1959, quan va considerar que ja no tenia perill abandonar la muntanya i va tornar a Terrassa. Va morir a Terrassa el 1986 a l’edat de 90 anys. Molta gent va viure atemorida, un cop acabada la Guerra Civil i durant quasi tot el règims franquista, mentre altres gràcies a que es deien afectes al règim gaudien de les millors oportunitats.
Tenim una vista, una mica emboirada, de tota la muntanya de Monserrat, quan el camí es fa molt més dret.
Hem arribat una mica abans del Collet Gran i trobem el camí que ens ve per la dreta. Una mica més endavant tenim el Paller de Tot l’Any. És l’antic Camí Ral que va cap els Hostalets del Daví. El Camí Ral, tan caminat, era lloc de bandolers. El bandolerisme, que tenia arrels populars i també aristocràtics, va arribar al punt màxim a la baixa edat mitjana, entre el 1540 i el 1650. El més llegendari era potser en Capablanca, del qual no se’n sap quasi bé res i ben bé podria ser una llegenda. La seva característica és que actuava en solitari i es creu que s’amagava en algunes balmes de sota la carena per la qual hem pujat, on s’hi despenjava amb una corda per la vertical. El sobrenom prové que portava una capa blanca que deixava estesa al camí i quan arribava l’infeliç l’amenaçava des de dalt d’un arbre amb el trabuc i li feia deixar el que portava a la capa. Tampoc no se sap quin va ser el seu final i n’hi qui diu que va morir ofegat bevent vi d’una bota de la Calsina, encara que altres diuen que va ser al mas la Teuleria.
Donem una volta al Paller i seiem per menjar una mica i recuperar forces. El nom prové de tenir forma de paller i com que és de roca de conglomerat i sempre és igual (no és buida mai, més o menys) per això li diuen de Tot l’Any.
En un lateral hi ha una inscripció (al menys no és una pintada de qualsevol manera com fa la gent inculta) del mantra més famós del món budista: om-ma-mi-pad-me-um. El mantra “Om mani padme hum”, en paísos budistes, es va desplegant de les pedres on està gravat , al costat dels camins o dalt de les gran roques i fins i tot als milers de banderes de colors que voleien al vent. Una lletania incansable i mil·lenària que acompanya la visió de la vida dels budistes de segle en segle. Representa la paraula i l’esperit pur d’un buda, és a dir aquell que ha aconseguit l’estat espiritual perfecte, el coneixement superior i la il·luminació personal més elevada. Literalment significa: jo saludo a la Joia de la Flor de Loto. Segons Patrul Rimpoche, el mantra Om Mani Padme Hum conté l’ensenyament total. Quan es diu la primera síl·laba “Om” t’ajuda a la practica de la generositat. “Ma” es refereix a la ètica pura i “Ni” vol dir la tolerància i la paciència. La síl·laba “Pad” va dirigida a la perseverança i “Me” té per objectiu la perfecció en la pràctica de la concentració. La sexta i última síl·laba “Hum” ajuda a la pràctica de la saviesa.
A la tornada anem girant en una llarga volta que passa per sota del Castellsapera i ens apropa a les vistes del Montcau i de Sant Llorenç del Munt, a l’altra costat de la riera de Les Arenes, la que separa els dos massissos: Sant Llorenç i l’Obac. Sempre en direcció sud-oest, però hem d’anar en compte perquè el lloc està ple de senders que van cap a tot arreu i pot ser fàcil confondre’s.
Passem pel Tossal de l’Àliga i més avall pel Turó de la Mamella. Més avall, quan ja es comença a veure el nostre destí, amb la Casa Nova de l’Obac que destaca entre bosc, encara podem gaudir d’un altre pou de glaç, el de l’Estepar, situat al vessant oest del Turó de la Carlina. L’activitat dels pous de glaç es va mantenir fins a l’aparició de les neveres elèctriques, que calculo devia ser a partir de 1955 o 1960.
Després hem anat a dinar a La Pastora, on abans hem reservat taula, perquè els diumenges s'omple del tot tant pels esmorzars com pels dinars i en varis torns.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=9199124