(Vallès Occidental) Ruta el març de 2013; 15 km; +385 -385; 4 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Coll d’Estenalles, La Mata, Castellsapera i tornada. Tipus de sortida: anada i tornada al mateix punt; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: El 27 de març de 1281, Pere II, sobirà de Catalunya i d’Aragó, i Alfons X de Castella van arribar a un acord fronterer, conegut com a Tractat d'Àgreda. També van acordar, en secret, la conquesta i repartiment del regne de Navarra.
En documentació antiga (segle X) ja es troba documentat “Mata de Peras”. El sentit que els experts li donen és el de “vegetació de roca, de pedra”. Una pintada al mur de la riera de Les Arenes, exposa un dels agrans problemes de la societat actual a Espanya.
El lloc de Matadepera se sap documentat des del 959 en un pergamí que va referir Miret i Sans. En aquella època pertanyia a la juridiscció del castell de Terrassa. Nosaltres seguirem ara la carretera que puja amunt, amb molts revolts, al costat de la riera de les Arenes. Aquesta riera, que rep les aigües de molts torrents, es va veure desbordada el 1962 i va causar moltes destruccions i víctimes a Terrassa i a Rubí. Des d’aleshores que la riera va ser canalitzada i avui es fa servir per a declaracions diverses.
El punt d’inici de l’excursió és al Coll d’Estenalles, on s’hi arriba per la carretera que va de Terrassa a Talamanca i Navarcles. Hem aparcat els cotxes a l’aparcament que hi ha al costat del Centre d’Interpretació del Parc Natural. Des d’aquí ens dirigirem en direcció al mas de la Mata. Cal recordar que el primer aplec de Sant Llorenç de Munt va ser el 15 de maig de 1904. Multitudinari, va comptar amb la presència de Joan Maragall, homenatjat pels cantaires de Terrassa que li agraien el seu poema del “Cant dels joves”. Aquell dia, Maragall havia arribat en un carruatge a La Barata acompanyat per Alexandre de Riquer i Francesc Pujols i després d’una excursió fins a La Coma, van anar al mas de La Mata.
El mas de la Mata va ser on Joan Maragall i els seus acompanyants van fer nit després de sopar. Després de l’àpat van pujar al turonet on hi ha l’ermita de Sant Jaume i cal suposar que des d’aquest punt devien gaudir del paisatge que s’enfosquia i començava a mostrar les petites i apagades llums de l’època resultants dels focs dels pagesos en la diada de Sant Isidre.
La ermita de Sant jaume, està dalt del turonet, a pocs metres de La Mata. També es va fer referència a la masia i a aquesta ermita en l’excursió que es pot trobar a: http://eoliumtrek.cat/index.php/catalunya/valles-oriental/273-mura-puig-de-la-balma-puig-castellar-la-mata
Anem seguint el sender amb vistes molt àmplies. A partir del coll de Boix les vistes del cingle i turó del Paller de Tot l’Any (també conegut com Muronell) seran molt visibles i destacades. Vaig explicant que aquell és un dels punts més característics del camí ral des del coll de Daví. Per tot aquest territori era famós un bandoler: Capablanca, que va esdevenir una llegenda i que sembla que es despenjava amb una corda per tal d’arribar al seu amagatall en una de les esquerdes del cingle.
Al fons la muntanya de Montserrat que també veia cada dia en Capablanca. El nom d’aquest bandoler no es coneix realment; potser no és una altra cosa que una llegenda que engloba els molts bandolers i assaltants que corrien per una via tan transitada com aquesta que unia Barcelona amb la Catalunya interior, ja que per aquí hi passaven cada dia traginers, pagesos, comerciants, militars i viatgers en general. De Barcelona a Manresa era un trajecte de tretze hores i comptava amb la presència de diversos hostals per a descansar, menjar i dormir. Era una via molt utilitzada el segle XIX i per això devia ser també molt perillosa. Se sap de bandolers en tota la ruta, com ara Pere Perdiguer, Joan Muntada o el Perot Rocaguinarda. Va quedar en desús a partir de de l’arribada del ferrocarril a Manresa, l’any 1859.
A la dreta deixem el petit conjunt anomenats Castellots de Tanca. Seguim parlant del bandoler. Està documentat l’intent, el 14 de gener de 1919, de localitzar la cova d’en Capablanca per part del C.E. de Terrassa. Altres registres en parlen en anys successius i sovint per llocs diferents, encara que sempre per la zona de l’Obac i a prop del camí ral de Manresa. Podría ser a la cova del Puigdoure o a la canal de la Calsina, o bé a la Roca Salvatge o al mateix Paller de Tot l’Any. Tot i la confusió sembla clar que Capablanca assaltava els viatgers del camí ral per aquí i que es feia fonedís despenjant-se per algún indret amb una corda que li permetía anar al seu amagatall sense que ningú pogués saber exactament on era. En qualsevol cas, segur que a Casablanca no tenia problemes per trobar refugi en els masos de les rodalies pels molts diners que hi devia gastar.
El Montcau ens queda a l’esquerra. Diuen les cròniques que en Capablanca era un pagès pobre que es llogava de manera temporal com a mosso per les masies de la contrada, però un dia va anar a Manresa i va ser assaltat i maltractat. Aquell fet el va fer sentir molt desenganyat de la vida i va decidir que a partir d’aquell moment seria ell el qui s’aprofitaria de la feina dels altres. Pel que fa al sobrenom, que és l’únic que coneixem, prové del det que duia una capa blanca, que diuen que hauria guanyat en una partida de cartes, que estenia al terra del camí ral quan venia arribar un viatger. Ell s’enfilava dalt d’un arbre amb el pedrenyal a punt i quan el viatger arribava al punt on era l’hi ordenava de deixar tot el que duia dins de la capa. Després marxarva corent cap el seu amagatall.
Una foto d’una magnífica vista del Paller de Tot l’Any, el punt central de la vida de Capablanca, del qual no se sap on va néixer exactament, tampoc se sap com va acabar. La llegende es barreja i es fa fum; uns diuen que va ser pres pel sometent i altres que se’l van trobar mort sota d’una aixeta d’una bóta de vi al mas de la Teuleria. Tot i que el bandolerisme es va iniciar a la baixa edat mitjana el seu moment més intens i conegut es situa dins dels segles XVI i XVII. De fet es tractava d’un fenònem força estés, on s’hi barregen elements directes del bandoler que només vol viure dels diners dels altres, com components emocionals de tipus patriòtic. La realitat és que hi devia haver de tot, encara que el més freqüent devia ser el bandoler que només es movia pels seus interesos personals. D’altra banda, en un context en que encara es mantenia una estesa pobresa sota la presió d’una noblesa i una corona (uns reis llunyans, al centre de la península) contrària a les tradicions i cultura del poble català, molts cops les partides armades no eren res més que el resultat de les guerres no volgudes o de la confusió general.
A l’esquerra s’enfilen les parets verticals del Castellsapera.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=6334634