(Tarragonès) Ruta el 15/05/2016; 18 km; +380 -270; 5 hores. Excursió organitzada pel Centre Excursionista de Sitges amb el següent itinerari: Pont del Diable de Tarragona, El Catllar, castell del Catllar, riu Gaià, ermita de Sant Ramon del Catllar, Torrent de Renau, Renau. Participants: grup de 40 guiat per en Xavi Masana i la Jóse. Tipus de sortida: travessa lineal; Dificultat: fàcil. (En dies d’estiu pot ser molt calorós i cal portar aigua).
 |
 |
FA ANYS: El 1161 està documentat el mas de “Reinaldus”, al lloc que avui es conegut com Renau, on acabarem la ruta d’avui.
Començarem a caminar a l’aparcament de l’autopista AP-7 abans de Tarragona, al punt del Pont del Diable.
Passem per sota de l’aqüeducte de Tarragona conegut com Pont del Diable. Per tant hem estalviat el trams de carrers i carretera que va de Tarragona fins aquí del GR-172. Una de les èpoques de gran desenvolupament cultural i social d’aquesta terra va coincidir amb la dominació romana. Aleshores Tàrraco era la capital de la Província Citerior: era la “Colonia Iulia Urbs Triumphalis Tarraco”. Per tant els romans van idear una xarxa per fer arribar aigua a la gran ciutat. Aquest aqüeducte és una part del que anava fins a la ciutat i provenia, segons unes fonts, del riu Gaià i segons unes altres del Francolí.
Una foto de tot el grup sota l’aqüeducte de Tarragona. Aquest formidable aqüeducte es conegut com de Les Ferreres. Es calcula que es devia construir durant el mandat del governador August (de l’any 63aC al 14aC). És un dels aqüeductes més monumentals i el més important a Catalunya. L’any 2000 va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco, formant part del conjunt arqueològic de Tàrraco.
Al costat hi ha les restes del que jo em pensava que potser devia ser un forn de calç, però després he llegit que és una sitja, encara que no se sap què contenia. El nom de Pont del Diable, prové, com sovint es troba per tot Catalunya, d’una llegenda que diu que el mestre d’obres l’aixecava i una ventada el feia caure. Un dia el Dimoni aparegué i li vi va proposar que l’aixecaria en una nit a canvi de la seva ànima. Així es va acordar. Aquella nit el dimoni va treballar molt i quan ja l’estava acabant i el cel estava sense núvols, un primer raig de sol va brillar i el gall va cantar quan Satanàs encara tenia la última pedra a la mà. Així que es va perdre l’oportunitat de quedar-se amb una ànima nova i la gent de Tarragona van tenir el seu aqüeducte.
Hem passat per les urbanitzacions d’Els Manous i el Mas de Blanc. Arribem a El Catllar, unes dues hores després de l’inici. Hem seguit un llarg camí, ample, pel qual hi ha els pals grocs d’una conducció de gas. Els rètols informen d’un conducte d’etilè. S’obté de naftes o de gas i es fa servir molt per part de la indústria química. Permet obtenir polímers. El poliestirè el fem servir normalment com a plats i forquilles (que en diem de plàstic), envasos, safates termoformades i moltes altres aplicacions. Una curiositat és que quan un poma es podreix i es diu que fa malbé el cove és com a conseqüència de les emanacions d’etilè de la poma podrida que afecta a les altres.
El castell de Catllar devia ser imponent. S’alça damunt les restes d’un antic poblat de l’edat del ferro (segles VII-V aC). La seva posició és perfecte en un dels meandres del riu Gaià. El trobem documentat al segle XI. És l’època en que el Gaià va esdevenir important zona de frontera entre els comtats catalans i el regne de l’Al-Àndalus. Sobre l’edificació, durant els segles XIII a XVI, es van anar afegint altres construccions que el van ampliar.
Una vista de l’interior des de la porta. Hi ha visites guiades i convindrà tornar un altre dia. Els segles XIII-XVI van ser els del creixement més notable i el recinte interior es va configurar definitivament tancant-se el perímetre emmurallat exterior tal com avui es pot veure.
El castell compta amb un bon fossat, que es va acabar, es calcula, cap el XIV. El castell va quedar en mans dels Montoliu fins el 1344 i aquest any va passar als Requesens. Un descendent de la nissaga, en Berenguer, el va vendre a Bernat d’Olzinelles, tresorer i conseller del rei Pere III. L’any 1599 el veiem depenent de la família dels Queralt.
Per cert, aquell 1344 era rei Pere III de Catalunya (i IV d’Aragó). El rei Pere, va començar amb fort rebuig pels catalans pel fet que es va voler ver coronar primer a Saragossa (cap noble català va anar a aquell acte). Després va venir a jurar les constitucions catalanes a Catalunya. Va ser aliat de Portugal i de Castella-Lleó davant de l’amenaça d’un nou intent d’invasió musulmana de la península. Perquè Castella Lleó, Portugal, Aragó i Catalunya eren nacions independents.
A la sortida del poble, passem pel costat d’una àrea municipal d’autocaravanes, poc habitual en les terres d’aquest país. Un signe d’europeisme quasi increïble. Per Europa es ben normal trobar càmpings privats i municipals, així com àrees de serveis per les autocaravanes. Aquí no, aquí una mentalitat de nous rics fa que els polítics només imaginin hotels de cinc estrelles (potser perquè són els que els fan servir?).
L’església del Catllar. Està dedicada a Sant Joan Bautista. Està documentada des del segle XII però d’aquell antic temple romànic no en queda cap vestigi i el que veiem és d’origen barroc amb modificacions neoclàssiques . Aquesta estructura se sap que es va començar a construir el 1776 i es va consagrar el 1790. L’església tenia dos altars vuitcentistes que es van perdre en ser incendiada l’església l’any 1936.
Passem pel costat de l’ermita de Sant Ramon. Segons un rètol només ens falten 6 km, però el sol es deixa sentir amb força i el cansament és superior. Construïda el 1603 va durar fins el 1835, quan va ser desamortitzada en aquell procés d’espoli de la monarquia espanyola tan habitual: cada cop que es quedava sense recursos inventava un sistema per explotar el que podia. La història parla d’aquestes operacions d’espoli a través de les desamortitzacions, de l’embargament dels béns dels jesuïtes, expropiació dels templaris, dels jueus i dels gitanos, dels pobles americans... Costa d’entendre que hi hagués persones que es diguessin “monàrquiques”, excepte que fossin els que se’n beneficiaven, però què es pot pensar de la gent normal que no en rebia cap profit? Ara, per descomptat, és una altra història.
Seguim un llarg camí amb roderes de carros, que informa d’un intens moviment de mercaderies. El territori, influït per la presència dels rius Gaià i del torrent de Renau presenta un sistema vegetal típicament mediterrani, en un espai natural de terra baixa. Per tant pot sorprendre la densa roureda que es va fent més present a mida que anem entrant al torrent de Renau. També veurem alzines, freixes, pins i oms i alguns trams amb falgueres.
El camí segueix densament arbrat pel mig del torrent de Renau. A la dreta veiem altes parets que pugen dretes i expliquen una època molt antiga en que les avingudes d’aigua eren fortes i intenses. Ara l’aigua (que baixa quan baixa i sempre de forma irregular) queda ensorrada en un profund canal a l’esquerra del sender que seguim. En qualsevol cas aquest bosc ens permet gaudir d’una mica d’ombra que ens resulta molt necessària.
Finalment, arribem a les poques cases del poblet de Renau. Originalment, el 1161, consta el lloc esmentat com “manso de Reinaldus” (o masia de Renau).
Per acabar el dia, l’autocar ens porta al poble de La Secuita, on ens esperen per oferir-nos un bon dinar els amics del restaurant El Cantó. Els diumenges no sempre obren, però avui ho han fet per nosaltres i els hi agraïm la seva amabilitat.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=13306118