Castellfollit Riubregós al santuari de Pinós GR171

 (Solsonès)  Excursió de curta durada, amb desnivells suaus d’uns 15,4 qm i uns desnivells de + 587 i – 151. Tot plegat hem estat unes 4 hores.

mapa perfil

ARA FA ANYS: El 20 d'abril de 1416 fou entronitzat com a sobirà de la Corona catalano-aragonesa Alfons el Magnànim, fill primogènit de Ferran I i Leonor d'Albuquerque, per tant rei de Catalunya-Aragó, València, Mallorca, Sicília, Nàpols i Cerdenya. Encara que a contracor, va jurar els privilegis de Catalunya com manava la tradició. El jurament demanava també la manifestació expressa de lleialtat dels consellers, els quals la declaraven de la següent forma: "Nosaltres, que som tan bons com Vos, jurem a Vos, que no sou millor que nosaltres, acceptar-vos com rei i senyor sobirà, sempre que respecteu totes les nostres llibertats i lleis, però si no, no". Els ciutadans catalans consideraven els monarques com un rei per contracte, un governant "primus inter pares" i queda ben demostrat en la formula de jurament, ben lluny del sistema absolutista generalment vigent a Castella.

P1120079 Castellfollit de Riubregs 

 A les 9 del matí arribem amb l’autocar a Castellfollit de Riubregós, per la C.1412a. Castellfollit de Riubregós és un poble d'origen medieval nascut en terres de frontera i aproximadament cap el 1015 s’encarava a les terres del sector musulmà. El primer que destaca són les torres de planta rodona que semblen controlar el poble dels turons alçats que té a sobre. Són les torres del que havia estat el castell de Castellfollit. La del mig és una part de mur la que formava part del recinte emmurallat, la del nord es coneguda com a Torre Ballester i la del sud és la Torre del Balet.

Aquest castell, cap el segle X era conegut amb el nom de Sant Esteve i formà part, junt amb els castells de Ferran i Malacara, del llinatge troncal conegut com “Castellfollit i l’Espluga” iniciat per Hug de Cervera, fill dels anteriors senyors de la jurisdicció: Dalmau i Elisava. El Cervera fou vassall de Ramon Berenguer I i probablement va prendre aquest cognom en rebre rendes sobre Cervera. Se sap que el 1071 formà part de l’Assemblea de Barcelona que redactà els famosos Usatges.

P1120082  

Podem afegir que el castell de Ferran hauria estat a l’origen de la formació del poble d’Estaràs i que el de Malacara estava  situat en un dels turons que hi ha entre els pobles Sant Ramon i Ferran. Tots aquests indrets pertanyen a la comarca de la Segarra.

Castellfollit de Riubregós pertany a la comarca de l'Anoia, la qual fou creada l any 1936 per la Generalitat de Catalunya desdibuixant els límits històrics i naturals de les demarcacions originàries de la Segarra i la Conca d'Òdena. Històricament Castellfollit pertanyia a la primera, distant uns deu quilòmetres de Calaf i uns set quilòmetres de Torà.

Etimològicament val a dir que d’acord amb l’Alcover-Moll té un origen incert, tot i que es pot afirmar que en un document de l'any 1016 apareix amb la forma castellfreit. En documents medievals posteriors el nom és escrit Castellum follit o Castrofollito. Ès molt possible que Castellfollit procedeixi de Castellflorit. 

P1120083 Estem aproximadament a 460 metres d’altitud i de moment seguim per la dreta el curs del Riu Llobregós fins a un pont. En aquest moment ens dirigim a nord i a llevant. Convé indicar que el Llobregós neix als turons de la Molsosa i Boixadors (Anoia) i acaba sent tributari del Segre, per l’esquerra. En qualsevol cas disposa d’un cabal migrat i variable.

Seguim endavant per tal de girar directe cap a nord, en l’encreuament de pistes al lloc anomenat de la Pedra Lliure. Estem envoltats de camps de cereal, que amb el seu verd semblen voler agrair les últimes pluges, després d’un hivern molt fred, però també molt sec.

P1120084 Esmorzar a Cal Tonic  

Un cop passada la masia del Cal Tonic ens aturem per recuperar una mica de forces, encara que tampoc no podem dir que n’hem gastat gaire.

P1120086 Monestir de Cellers 

    Més endavant a 650 m d’altitud caminem per la plana superior de la serra de Cellers. Més enllà, cap a nord, hi ha el poblament de Cellers i una mica més endavant, passades unes construccions i una bassa molt gran, podem gaudir a l’esquerra, cent metres més avall i a tocar de la riera de Cellers, la bonica, encara que llunyana, estampa de l’església romànica que queda del monestir de Cellers. Havia estat un monestir benedictí, fundat l’any 1038. He trobat a l’Enciclopèdia Catalana que des del segle XIV tingué prior assignat, però gens de vida monàstica. Custodiava les relíquies dels seus patrons: els sants Celdoni i Ermenter. L’església que es veu ha estat restaurada i consta de tres absis, però sense nau, la qual cosa no deixa de ser ben curiosa. També disposa d’una cripta que va ser restaurada el 1898.

P1120089 Anem seguint la pista i a 695 metres, al davant de la Solana del Cal Tanyot, que tenim a la dreta, veiem a l’esquerra una petita torreta construïda amb pedres regulars, dalt de la qual hi devia haver-hi una capelleta d’oratori que, avui, és buida. Dalt del tot, a la pedra de coronament, hi ha una inscripció que diu “Joseph Fexes Prio”. Més avall, una altra pedra conté una inscripció molt malmesa que no he pogut desxifrar.

Sabem que s’han trobat dos dòlmens, un prop de Sant Gra i l'altre de la Casa Cremada, els quals, amb d'altres troballes prehistòriques, donen testimoni del poblament d'aquesta serra des d'època neolítica.

 

P1120093 Vrtex geodssic de Pins 928m 

Anem seguint principalment en direcció nord-est i sempre pujant suaument. A una altitud d’uns 730 metres, tenim a la nostra dreta el Barranc del Maçana i suposo que el nostre guia, que també se’n diu i que camina al davant del tot, ja ho deu saber això. Molt aviat arribem a les Feixetes de Grumau i aquí la pista se’n va directe cap a tramuntana, per tombar a ponent i fer unes giragonses amb la pista que es coneix com a Camí Vell de Calaf a Ardévol, però això just fins al Corral del Cap de la Serra, moment en que girem un altre cop a la dreta (llevant) pel camí, ja, del Santuari de Pinós. La pista continua recte fins a 928 metres, el punt més alt de la serra, on hi ha un vèrtex geodèsic. Des d’aquí es pot veure, a la vall i dalt d’un petit ressalt, el poblet de Pinós.

P1120095 Santuari de Pins 

   Cap a un quart de dues arribem al Santuari de Pinós. Al cim de la serralada de Pinós, els templers hi van construir una capella dedicada a santa Maria, al segle XIII. Aquesta devoció es va revifar al segle XVI amb motiu de l'aparició de la Mare de Déu a l'amo de les cases de Matamargó. Amb motiu d'aquest esdeveniment, el poble va construir al lloc de la capella l'actual santuari.

P1120104 Dalt el pedestal  

Es diu que el llinatge dels Pinós, que van esdevenir després barons de Pinós i Mataplana, ja posseïen el castell de Pinós original com també el de Vallmanya. En qualsevol cas hi ha una certa polèmica pel que fa a considerar l’origen de la família, ja que el transcurs del temps sovint esborra petjades.

La portalada actual de l’església va ser construïda el 1642, època de la qual és la llinda existent. Aquí trobem l’autocar, on podem deixar la motxilla i canviar-nos les botes. Abans d’anar a dinar a l’hostal que hi ha al costat de la construcció senyorial, arrapada al santuari, anem fins a la Rosa dels Vents.

Està situada més amunt a uns 927 metres, tot i que el mirador permet alçar-se fins als 930. Aquesta taula d’orientació, de pedra treballada, està situada al que es considerada oficialment el centre geogràfic de Catalunya. Per tant estem, ara mateix, al melic del país.

P1120106 Portal esglsia 

     Com a curiositat val la pena indicar que una de les puntes de la taula explica la direcció de Sitges, la qual cosa ja ens va bé si el nostre grup, del Centre Excursionista de Sitges, vol saber cap on ha d’anar per tornar cap a casa seva!

 Seguidament anem a dinar i després encara podem gaudir de les vistes dels voltants. El sud del Solsonès, en contraposició al terç nord de la comarca que s’integra dins del Prepirineu i presenta altituds notables, forma part de la Depressió Central. Es tracta d’un altiplà entre els 600 i 900 metres solcat per un seguit de serres, turons i valls fluvials de la conca del Cardener i del riu Segre.

Mirant la façana nord del monestir, d’aspecte de fortalesa, sembla clar el perquè va ser un dels punts fortificats pels liberals l’any 1835, en el context de la primera guerra Carlina. També va ser, malgrat els liberals, un lloc privilegiat de reunió dels capitostos carlins. Avui conté una capella amb les despulles d’Ignasi Whils, comandant del batalló de suaus pontificis (carlins) i que va morir en l’assalt de les barricades d’Igualada, el 18 de juliol de 1873.

Des d’aquí, en un dia menys tapat com el d’avui, la vista arriba als Pirineus, al Collsacabra i al Montseny.

 

Si voleu obtenir el track per a gps, podeu anar a l’enllaç:

  http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=2749571