(Comarca) Ruta el 28/11/2018; 11 km; +410 -410; 4 hores. Excursió organitzada pel Grup del Dimecres amb el següent itinerari: Cabacés, ermita Sant Roc, ermita La Foia, la Covassa, Serra dels Solans. Participants: Dolors, Anna, Magda, Vinyet, Joan, Josep Maria, Carles M, Carles H, Josep S, Josep C i Miquel. Tipus de sortida: circular; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: El 1872 l’últim ermità va abandonar l’ermita de Sant Roc.
Comencem a caminar a Cabacés en un dia lluminós i sense vent; fantàstic. Cabacés es troba al nord-oest de la comarca, sobre un petit turó que sobresurt entre els barrancs de les Comes i del Montsant. Antigament, les seves terres formaven part de la Baronia de Cabacés.
 |
 |
Una raconada, la de Cal Territ, amb uns ninots que deuen fer les delícies dels nens. Segons algun filòleg, el nom del poble hauria de ser, més pròpiament, Cabassers. Una cabassa, en català actual, i també en català antic, és un cabàs gros que servia per a contenir blat, ordi o altres cereals o funcions semblants.
El carrer es fa més ample i al davant tenim la petita ermita de Sant Joan. Aquesta església és de caire barroc i va ser aixecada el segle XVIII. Sembla que només si han fet activitats i misses per la festivitat del sant patró de l’ermita.
Hem seguit el camí de la dreta de l’ermita de Sant Joan, que puja amunt per pista i aviat estem a sobre del poble.
Un quilòmetre més endavant, seguim direcció nord-est i anem voltant pel vessant septentrional la Punta de Sant Roc. Pel camí hi ha molts xiprers de bona planta.
Arribem a l’indret de Sant Roc (una mitja hora després de començar) amb una balma i una petita construcció al costat que no sembla una ermita, però ho és. Certament es tracta d’una construcció sense gaires pretensions, aprofitant una balma que ofereix una planta rectangular. Al portal hi figura la data del 1594, que hauria de ser la de la construcció o bé la d’una reconstrucció o millora. Sembla evident que hi havia un ermità i tenia un hort, per això penso que podria ser anterior al segle XVI.
Per la finestreta de la porta puc fer aquesta fotografia de l’interior. Cal afegir que fins a l’any 1872 hi vivia un ermità, però en aquella data es va traslladar a viure al poble.
Un parell de fotos del grup; primer les “joves”. Per perspectiva històrica potser cal dir que aquest mes es compleix un any de l’article de José Ramón Blázquez (al diari ‘deia’), on escrivia (traduït): “... Estava prevista la cataracta de menyspreus sobre Catalunya, paper que han adoptat mitjans de comunicació i concretament cadenes de televisió, així com xarxes socials. Ni Euskadi va rebre tanta humiliació, insults, vexacions, desqualificacions i ultratges durant els llargs anys de la violència terrorista...”.
I després els “joves”. Per acabar aquest breu recordatori diguem que l’articulista acaba amb una frase forta: “... Amb la insistent aplicació del 155 ofensiu, Catalunya es carrega de raons i emocions per sortir quan pugui d’un país governat per miserables, capaços del pitjor, des de la força legal, al xantatge econòmic i la presó”. Certament és molt fort tot el que està passant i es diu, per uns i altres, des de l’últim any.
Hem seguit la pista endavant i només uns 20 minuts després arribem a l’indret de la Mare de Déu de la Foia.
La vista de l’interior (si es pot i encara que no surti del tot bé) sempre cal fer-la. Primitivament era un petit oratori amb una nau de volta de mig punt i avui coincideix amb el presbiteri. Posteriorment es va eixamplar amb una segona construcció. L’oratori original és del segle XVI i estava dedicat a Sant Marc. Sembla que “foia” prové del llatí ‘fovea’ amb en significat de ‘clot’. Però cal afegir que l’any 1873, quan la va visitar la muller d’Alfons de Borbó, Maria de las Nieves, li van canviar el nom, a l’ermita, pel de Mare de Déu de les Neus. La muller va acompanyar el seu marit que dirigia les tropes carlines durant la Tercera Carlinada per terres catalanes, aragoneses i valencianes l’any 1872. Aquesta carlinada té els seus antecedents en la Revolució del 1868, una revolució militar, amb civils, originada a Cadis i comandada per l’almirall Topete. Va comportar el destronament de la reina Isabel II i un primer intent d’establir un règim polític democràtic.
L’àrea de lleure és molt àmplia i agradable. Cal afegir al que dèiem que al final tant l’intent d’una monarquia parlamentària (1871-1872) com la Primera República (1873-1874) van fracassar i Espanya va tornar a l’antic règim amb el rei Alfonso XII. Sembla que la noblesa espanyola i els poders fàctics vinculats al poder sempre s’han estimat més un sistema autoritari controlat des de dalt. Sembla que amb els anys aquella noblesa i aquells poders fàctics han continuat acumulant el capital i incrementant el seu poder.
Hi ha també molts rètols informatius de l’ermita i també dels arbres que s’hi poden observar.
Aquí doncs aprofitem per menjar una fruita i beure una mica d’aigua.
Des de la Foia marxem seguint un camí en direcció oest. Ens envolten els blocs erosionats de roques de conglomerat.
Entre els quals passem pel costat d’aquest bloc amb un format erosionat que sembla d’ones. Hi ha opinions diverses sobre l’origen.
Més enllà, una escletxa a la base d’un penyal de roca, ens ofereix una explicació de la roca que hem vist abans: aquella va sofrir una erosió per una escletxa, després es va trencar i va baixar fins al camí, quedant cap per avall.
Arribem a la gran cova que es coneix com La Covassa. Aquesta cova va servir de refugi durant la Guerra Civil. Cal dir que al cementiri de Cabacés s’hi va trobar, l’any 2016, una fossa amb cinc soldats republicans.
Cal seguir el torrent amunt, a la dreta, mentre sentim la remor de l’aigua que corre. Al final hi ha una altra escletxa per on raja. Tornem enrere. Per pujar amunt cap el Torrent Tancat. Per cert quan el 1872 l’últim ermità va abandonar l’ermita de Sant Roc, com a conseqüència del risc en moments de guerra, es complia només un segle i mig que Catalunya havia perdut les seves institucions i la seva independència.
Hem seguit el camí amunt per pujar a la Serra dels Solans, amb grans vistes i de camí molt agradable.
Seguim tota la serra per la seva cresta superior. Abans de començar a baixar (un camí molt evident, amb bones llaçades) una foto de Cabacés és inevitable.
Tornem a ser dins de Cabacés. S’observen diverses plaques informatives d’algunes curiositats, com és el cas d’aquesta porta. La placa diu que es tracta d’una portalada medieval (segles XIII – XIV) construïda aprofitant dos permòdols romànics procedents de l’antic oratori (segle XII). Així que anem baixant i llegint plaques d’informació.
Passem per la plaça de Prudenci Seró. Aquestes arcades són d’origen medieval i es van anar conservant probablement perquè hi havia els safareigs de la vila, que ja fa temps van desaparèixer.
En aquesta cantonada diu: Font confegida amb un tambor de columna i dos capitells contraposats d’origen romà o visigòtic. Per cert el doctor Seró (metge i fill de la vila) va ser un dels primers naturalistes que va estudiar la flora de la zona; es va especialitzar en briòfits i va aconseguir un herbari amb les 500 plantes més corrents de l’indret entre els anys 1945 i 1961.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://es.wikiloc.com/rutas-senderismo/cabaces-ermita-sant-roc-ermita-la-foia-la-covassa-serra-dels-solans-30917466