(Priorat) Excursió el 27 de febrer del 2011, amb l’Anna i el Toni. Dades estimades: la distància ha estat d’uns 19 km, amb uns desnivells de + 500 – 400 i unes 5 hores. Aquesta excursió la vaig fer amb els amics Toni Capell i l’Anna. Ens va fer un dia força agradable i sense gaire vent, cosa que s’ha de tenir molt en compte per les terres del Montsant.
 |
 |
TAL DIA COM AVUI: Feia pocs dies, el 16 d'abril de 1516, Carles I de Castella, d'Aragó i de Catalunya (i V de l'imperi germànic) jura les constitucions catalanes a Barcelona. Així es resol el conflicte, iniciat pel rei perquè va endarrerir la convocatòria de Corts un cop i un altre i que el 16 de febrer va demanar recursos per liquidar els seus deutes i exigí la fidelitat de les autoritats, sense haver, primer, fet jurament. En aquell dia de febrer tots els braços (els membres de dret de les Corts) es van negar a continuar l'acte fins que el rei no realitzés el tràmit formal i fonamental del jurament de les constitucions catalanes.
La Roca Corbatera és un cim pelat que es troba situat a l’extrem més oriental de la Serra <Major>. Per anar-hi cal atansar-se a Cornudella de <Montsant> i després per una pisteta estreta, amb tot de revolts, anar cap a l’ermita de Sant Joan del Codolar (750m). Mentre hi anem, la visió del cingle a sobre de l’ermita, amb els seus grans blocs de pedres arrodonides, permeten entendre perfectament el nom donat al temple. Allà, si no hi ha cap mena d’activitat especial, hi ha lloc per aparcar uns deu cotxes. A partir del mateix punt de l’aparcament hi ha uns rètols que indiquen el GR que hi passa i que se’n va en direcció oest.
El camí s’enfila dret immediatament, doncs s’ha d’anar superant el grau del Montsant, en direcció a la Roca de les Dotze.
Dalt del tot, el camí s’aplana i pren una decidida direcció nord, acostant-se al que en els mapes s’indica com a cova del Moloner. A l’esquena ens queda tota la Serra Major, al davant tenim els cingles arbrats que davallen cap a Ulldemolins i més enllà, al nord, hi ha la Serra de la Llena que, des d’aquí per on caminem, no es veu pas.
La Roca Corbatera es veu allà al davant, amb el piló del vèrtex geodèsic al cim (1.163m). S’hi arriba aviat i aquí sí que el vent s’ha decidit a posar-se en marxa. Hi ha també un petit monòlit de les Entitats Excursionistes de les Comarques tarragonines a Artur Osona. La data que hi posa és el 4 d’abril de 1982.
L’Artur Osona, fou una de les persones més rellevants en l’excursionisme català. Fou també escriptor i va morir el 1901. Va ser un dels promotors del Centre Excursionista de Catalunya i va ser qui va confeccionar la primera guia excursionista editada al nostre país, així com també va impulsar la construcció de l’observatori meteorològic que hi ha dalt del Turó de l’Home.
El topònim “corbatera” prové de lloc on abunden els corbs. També va ser un cognom de família amb llinatges existents a Amer, Barcelona, Manlleu, Sallent i Oristà.
Nosaltres, després, seguim endavant a buscar, una mica intuïtivament, el GR.171 que davalla fins a Albarca i quan ja estem quasi al poblet, girem de cop a la dreta prenent la pista i sender GR.174 que ens ha de tornar cap a sant Joan del Codolar.
També veiem el poble d’Ulldemolins cap a la plana. La vila ja pertany a la comarca del Priorat i se sap que el 1151 fou designat Senyor del castell Arbert de <Castellbell> i que el 1166 el rei català, Alfons I, va concedir a la vila carta de poblament.
Deixem Albarca enrere. Albarca és un poblet petit i bonic, que s’ha anat restaurant mitjançant la gent que hi ve a passar els dies de festa. Pel que fa al nom he de dir que em quedo amb una de les possibilitats: potser prové de l’àrab vulgar “al-barka”, amb el sentit de benedicció o propietat beneïda.
Anem passant pel costat de magnífiques formacions argiloses de molts colors. És com un festival cromàtic.
D’acord amb en Roger Pascual i Garsaball, la regió de Montsant —així com gran part de l'actual Catalunya— estava, a l'era paleozoica (de 570 a 250 milions d'anys), enfonsada davall les aigües del mar de Tetis, que quedava interromput pel massís de l'Ebre (actualment, la Depressió Central) al nord. Durant aquest període, els rius que baixaven del massís de l'Ebre van dipositar al fons del mar de Tetis els materials argilosos que actualment formen les llicorelles prioratines, especialment durant el període carbonífer (de 360 a 300 milions d'anys).
El gruix de la muntanya està, doncs, constituït per un amuntegament de sediments calcaris terciaris (triàsics i oligocènics, principalment), que arriben a 600 m de potència, i que descansen sobre la base de les pissarres paleozoiques (gairebé totalment del carbonífer), o sigui, sobre la llicorella del Priorat, famosa pels vins que se n'obtenen. El relleu és el resultat, d'una banda, de l'erosió diferencial dels conglomerats calcaris i les faixes intercalades més toves i, de l'altra, de la carstificació. Els cims arrodonits contrasten amb profunds barrancs i elevats cingles: el més espectacular de tots és el cingle Major, que cau en vertical, entre Cornudella i Escaladei.
Finalment arribem a l’ermita que és un lloc extraordinàriament bonic i tranquil. He llegit que se li atribueix la primera construcció cap el segle XIII, però ha anat rebent ampliacions i reconstruccions al llarg dels anys (o segles). Una d'elles va ésser el 1780, segons diu la data esculpida a la clau de l'arc de la porta d'entrada. L’any 1936, la imatge de Sant Joan fou protegida al museu de Reus i restituïda al seu temple un cop acabada la guerra. Tot i que l'ermita devia pertànyer a Escaladei, es veu que funcionalment depenia directament de la universitat de Cornudella. Per tant els ermitans eren nomenats pel consell de Cornudella, i també, segons Franquet, pel rector. Tenien l'obligació de portar hàbit i de residir a l'ermita i eren autoritzats a demanar almoina per tot el comtat de Prades i la baronia d'Entença.
Es coneguda la presencia d’un ermità des de molt antic. He trobat que Franquet, fins a 1600, en documenta set: fra Bertomeu Sabaté el 1500, fra Jaume Desena el 1511, fra Baltasar <Font> el 1567 i novament el 1571, fra Gregori de la <Creu> el 1568, fra Melcior el 1596, i Jaume Juncosa el 1600.
Actualment hi ha una ermitana, la Montserrat, amb la qual jo he parlat algun cop, ja fa anys. Avui no hi és. A la porta hi ha un cartró escrit que diu “He baixat a Cornudella”. A la dècada dels 70, abans de tancar-se a l’ermita, la Montserrat vivia a Olesa, sent membre de les Filles de la Caritat. Es veu que devia fer el que en aquells temps es coneixia com a “monja obrera”. Compaginava una vida de treball intens amb les obligacions de la comunitat religiosa a la que pertanyia. Fins que ho va deixar i va decidir fer-se ermitana. Ara és feliç i tothom del món de l’excursionisme la coneix.
El final de la caminada acaba amb un bon dinar a Cornudella. El nom es troba documentat el segle XII com a “Cornutella”. L’Alcover-Moll explica que etimològicament podria provenir del llatí “Cornutella” (banyuda, angulosa), però en Josep Moràn explica que probablement sigui un col·lectiu derivat de l’arbust “corner o cornet”. El corner (amelanchier ovalis) és un arbust propi de vegetació mediterrània i de muntanya mitjana.
El track gps el podeu trobar a: