(Priorat) Excursió realitzada el 24 de desembre de 2014; total de 7 km; +250 -250; 3,5 hores (amb 1h per la visita a Escaladei). Excursió organitzada amb el següent itinerari: Cartoixa Escaladei, La Pietat, Sant Antoni de Montalt, Coves Roges. Feta per en Marc i en Miquel. Tipus de sortida: circular; Dificultat: fàcil (molt fàcil).
 |
 |
FA ANYS: Quan els cartoixans es van establir al Montsant el 1163, feia un any que havia mor Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona i sobirà de Catalunya. Pel compromís matrimonial, de 1137, amb Ramiro II d’Aragó, va governar també aquest regne amb el títol de “príncep i dominant d’Aragó”. Aquest pacte va evitar que el regne d’Aragó caigués en mans del seu cunyat Alfonso VII de Lleó i Castella.
Hem anat a dormir a Poboleda, amb la finalitat de fer una sortida amb component cultural el dia següent. Hi ha molta boira baixa que, l’endemà, continuarà. Poboleda es troba al centre del Priorat històric. El riu Siurana li passa pel mig i d’aquí devia ser que un dens bosc de ribera format per pollancres va esdevenir el nom del poble. Amb el mateix origen que el nom de Poblet, Poboleda prové del nom llatí “Populetum” que és la denominació de la pollancreda o albereda que hi devia haver. Aquest nom ja apareix en documents del segle XII.
Sabem que el 1151 el territori va passar a mans d’Albert de Castellvell, el qual va ser el castlà de la fortalesa. L’església que podem veure al vespre, matisada pel tel de boira, és del 1749 i va ser finançada per la gent del poble. De la que devia ser la primitiva església romànica no hi ha cap vestigi en l’actualitat, però si que encara queda algun petit llenç del que havia estat la muralla medieval.
Els carrers del poble, molt buits i silenciosos, amb la boira i el fred (-1ºC) ofereixen molts racons fotogènics. De les diverses informacions històriques es veu que inicialment els monjos van residir a Poboleda, però acabades les obres i les cel·les del monestir s’hi van traslladar cap el 1203. Pels carrers del poble es poden veure moltes cases que encara conserven el regust de l’antigor i es poden veure dates dels segles XVII i XVIII gravades a les llindes d’alguns dels habitatges. Evidentment aquestes llindes poden haver estat posades amb posterioritat a l’origen dels fonaments de la casa en qüestió, ja que les diverses guerres (Segadors, Remences, Independència, la del Francès, les carlinades...) anaven tenint sempre efectes negatius en les edificacions.
Ja estem a punt de marxa. Hem aparcat al davant de l’accés a la Cartoixa d’Escaladei. Encara està tancada, perquè el Centre d’Informació comença a les 10. Nosaltres aquí comencem a caminar. Abans hem parlat de la creació d’aquesta Cartoixa amb el suport d’Alfons I el Cast. Aquest sobirà ho era amb els títols principals de Comte de Barcelona i rei d’Aragó i els menors de comte de Girona, Osona, Besalú i de Cerdanya. També era comte de Rosselló i de la Ribagorça, de Gavaldà i de Provença i vescomte de Milhau i de Carlat. Els seus títols li donaven la sobirania de Catalunya i del que avui en diem la Catalunya Nord. Pel títol de rei d’Aragó, era el sobirà de les terres aragoneses. Un sobirà compartit per dues nacions ja formades (tal com és el concepte “natio”) amb cultures, tradicions, constitucions i idiomes diferenciats i ben arrelats.
El camí, que ara és un GR, segueix en lleugera pujada seguint la part exterior del mur de tancament de la cartoixa, que ens queda a la dreta. Al final un pal indicador ens farà anar cap a l’esquerra; per la pista de la dreta tornarem al final de l’excursió.
Amb el Marc anem parlant del tema d’abans i una conclusió: un rei pot no ser sobirà i un sobirà no cal que sigui rei. Sovint es confon el terme “rei” amb el de “sobirà”. El rei és qui té el títol, però a vegades no vol dir res de res (Felipe VI és rei de Jerusalem ¿i què? ¿de què li serveix?), en canvi el sobirà és qui té la sobirania d’un país, d’una nació o d’un estat (Felipe VI és sobirà de l’estat espanyol). El títol de comte de Barcelona implicava la sobirania sobre tot el territori de Catalunya (però no tenia el títol de rei) i en canvi el títol de rei de Jerusalem no implica cap mena de sobirania sobre la ciutat mítica.
Amb la boira, totes les plantes s’han mullat i amb el fred s’han gelat. Ens envolta una extensa filigrana de fils de gel. El rei, abans de recomanar i cedir les terres als cartoixans, va enviar uns cavallers per analitzar el terreny. Aquest indret era molt adequat ja que quedava apartat de tot arreu per tal de garantir el silenci i la vida espiritual dels monjos. D’altra banda, la gran paret formada per la serralada del Montsant, al nord (i que ara amb la boira no podem veure), protegiria del vent el monestir. Van observar també que hi havia una plana prou ample tant pel monestir com per a uns primers conreus i horts, així com aigua suficient per a les necessitats. Tot això podia garantir la independència i autonomia.
Hem anat pujant per la pista, en direcció nord, fins que un pal ens indica un camí, a la dreta, que va a La Pietat. Ens hi fiquem prenent direcció est. L’edifici de La Pietat està construït a sobre d’un bonica font. Sembla evident que devia formar part d’un itinerari lògic i natural pels monjos, quan sortien a caminar. La font era un indret d’aturada necessària, la densitat del bosc aportava l’ombra convenient i les diverses roques, sobre les quals s’observa la feina de les eines, amb uns esglaons podien fer el servei de bancs per seure-hi amb comoditat. Més endavant es devia construir l’edifici i es va transformar en el lloc on els monjos que necessitaven atencions especials o estaven malalts, podien ser traslladats. L’indret es va enriquir amb algun pi pinyoner, castanyers d’índies, plataners i altres espècies.
Arribem a La Pietat, un indret que sembla abandonat pels homes i pel temps, però que realment és un punt de pas obligat als que caminem per aquest territori. Tot i que l’edifici està totalment esfondrat per dins, per l’exterior encara presenta una imatge prou digna. Gràcies a una donació del bisbe de la Seu d’Urgell, Andreu Capella, que havia estat monjo de la cartoixa. Per això, l’indret era conegut antigament com la Capella del Bisbe. Aquest indret, durant la guerra civil espanyola, va ser utilitzat com a hospital de campanya.
Al davant hi ha uns arbres magnífics. El primer un til·ler i el del fons un cedre del Líban. El til·ler (Tilia platyphyllos) és molt útil ja que la til·la és una infusió amb efectes sedants i les seves propietats antiespasmòdiques alleugen els dolors d’estómac i el mal de cap; també redueixen la febre i provoquen sudoració, per la qual cosa són útils en processos gripals. D’altra banda la fusta del til·ler és molt apreciada per la fabricació d’instruments musicals.
Respecte del cedre del Líban (Cedrus libani) podem dir que sempre ha estat molt apreciada la seva fusta vermellosa , forta i aromàtica per a la producció de mobles, encara que ara es planta amb motius decoratius. Es pot afegir que de les fulles se’n extreu una essència que té propietats antisèptiques d’ús extern.
Pugem pel caminet que s’enfila, una mica abans de l’edifici i a sobre hi trobem una bassa que recull l’aigua que baixa, així com també l’extraordinari xiprer de potser 30 metres d’altura quina agulla hem estat veient tota l’estona mentre pujàvem. Un rètol ens explica que al davant tenim l’arbre de l’amor (Cercis siliquastrum), però es fa difícil de entendre amb tot l’embolic d’altres fulles i espècies botàniques que hi ha al davant, potser tal com passa amb l’amor de veritat.
Aquest arbre, també conegut com arbre de Judea, pot arribar, encara que de forma irregular, a uns 10 metres d’altura. Hi ha la creença que és l’arbre al qual es va penjar l’apòstol Judes després d’haver traït a Jesús. Antigament, de les branques se’n extreia un tint de color groc. Com a utilització medicinal el rètol que hi ha indica que els borrons tenen propietats antitrombòtiques.
Segur que els cartoixans, que disposaven d’una farmàcia amb molts coneixements de medicina natural, feien servir correctament les propietats dels arbres que havien anat plantant.
Seguim el senderó fins que passem el barranc de Pregona i tornem a sortir a la pista que havíem seguit fins a la desviació que ens ha portat a La Pietat. Just al davant tenim una construcció amb un arc que crida l’atenció. És el forn Rosalí. Des de l’arc s’accedeix, després d’un considerable gruix de paret necessari per aconseguir la temperatura òptima, a l’interior del forn. És un dels forns de calç propietat del monestir. En Marc entra fins a l’obertura i pot gaudir de l’interior del forn. A la base s’hi posava una bona quantitat de feixos de llenya i a sobre la quantitat que calia de pedra calcària. La descomposició de la pedra s’aconseguia pel procés tèrmic i s’obtenia calç viva. La calç era fonamental per a la construcció i els murs estructurals van ser aixecats i consolidats utilitzant el morter resultant de la calç barrejada amb sorra o grava fina.
Després el camí segueix decidit cap a l’oest, entre petits camps conreats i vinyes antigues. Les vinyes ja servien per obtenir aiguardent, un producte molt valorat a l’edat mitjana. Actualment, al Priorat, s’han plantat moltes vinyes amb la finalitat de produir vi d’alta qualitat.
Així arribem al Mas de Sant Antoni, que correspon, de fet, amb el conjunt de cases del que havia estat el nucli rural de Sant Antoni de Montalt. Es diu que als cartoixans no els hi anava bé tenir tant a prop del seu desig de solitud un nucli rural. Per tant van fer propostes econòmiques (com pagar el dot de les noies que es casaven i marxaven a la Morera o Poboleda). El cas és que el poblet de Sant Antoni de Montalt va quedar deshabitat el 1285. Els monjos van transformar un parell de les cases en un mas dedicat al conreu i l’església existent va ser convertida en santuari de Sant Antoni.
Caminem per l’indret, entre la boira i els arbustos blancs de la gebrada. Encara es pot entrar, amb compte, dins l’església que té el sostre enderrocat i l’interior impracticable.
Pocs minuts i marxem, perquè fa molt fred i ve de gust seguir caminant.
Tornem enrere pel mateix camí d’abans. Al costat un dels molts rètols botànics informatius ens parla de la noguerola. Si avui fes un dia sense boira, ara veuríem els magnífics cingles que ens tanquen el territori pel nord. El rètol informatiu explica que la noguerola (Pistacia terebinthus) és un arbust caducifoli que pot arribar a 4 o 5 metres d’alçada, amb branques enrogides. Es tracta també d’un arbust amb moltes utilitats. Del làtex que traspua la planta s’obté una goma: trementina de Quios, utilitzada per fer vernissos. També les fulles s’utilitzaven per obtenir tanins que permetien adonar les pells. La fusta dels troncs sempre havia estat molt apreciada en marqueteria i pel que fa a l’ús medicinal, les fulles, branquillons i escorça s’utilitzaven macerades en vi per les seves propietats astringents.
El camí va en direcció est nord-est, fent alguns revolts i passa pel Collet de l’Hort, fins que 1km més enllà (uns 15 minuts) en una cruïlla on hi ha un petit camp pla i una bassa, cal seguir a la dreta, en direcció sud. Una fita de pedra i un rètol que diu “La Pietat i Coves Roges” ens indica la direcció per un camí molt agradable dins de bosc. Anem per la pista, en baixada, quan podem observar, a la dreta, un gran turó vertical d’arenisques roges que, en el seu temps, els primers cartoixans van utilitzar com a pedrera per obtenir els blocs de la primera fase del monestir.
Anem a sortir a una pista i seguim. Un cop hem fet uns 2k (uns 30’) des de la fita i el rètol abans esmentats, tornem a veure a sota nostre les ruïnes d’Escaladei. Hem tancat el cercle i ara només ens toca baixar la pista que va ran de mur fins al punt on hem deixat el cotxe aquest matí.
El Centre d’Informació està obert. Som els primers que volem visitar-lo i probablement avui serem els únics. Paguem l’entrada sense visita guiada (que només funciona dissabtes i diumenges) i ens endinsem dins del món dels cartoixans. Aquesta cartoixa va ser la primera que es va posar en marxa a la península Ibèrica. Això va ser l’any 1163, per petició del sobirà de Catalunya, Alfons I, i monarca de la Corona de Catalunya i Aragó, que va demanar la cessió de les terres a Albert de Castellvell. Amb els anys, els cartoixans es van anar estenent per tota la península, com es pot veure en el mapa que està situat sobre uns blocs de pedra i amb diverses plaques informatives.
L’orde cartoixana neix al segle XI de la mà del seu fundador, Bru de Colònia, que buscava la simplificació de la vida monàstica. Va crear un sistema peculiar en conjugar dos models existents: l’eremitisme individual i solitari amb el cenobitisme de la vida en comunitat. Bru es va retirar el 1084, amb sis monjos més, a un indret boscós de la Chartreuse, prop de Grenoble, on van construir unes cabanes individuals que envoltaven una petita capella. Nosaltres entrem a l’indret del monestir d’Escaladei, on la comunitat estava formada per dos grups: els pares i els germans llecs. Els primers es dedicaven només a la vida contemplativa dins les seves cel·les, mentre que els llecs tenien cura dels serveis del monestir. La comunitat era governada per un prior elegit pels pares.
Més endavant hi ha la façana de la Mare de Déu. Un cop s’ha passat aquesta porta d’estil classista, s’està dins de l’àrea de clausura. Correspon al segle XVII.
Després de la porta de la Mare de Déu, tenim el que s’anomena Zona d’obediències amb una sèrie d’edificis de dues plantes que no s’han conservat, però que els grans arcs i les escales que es veuen, o s'endevinen als murs que queden, permeten imaginar-ho. Aquí hi havia la famosa farmàcia de la cartoixa i també les oficines des de les que es controlava i administrava el patrimoni del monestir.
A la dreta queda l’espai de l'àrea cenobítica amb el claustre menor, el refetor, la sala capitular i la sala dels llecs. Actualment ja es pot visitar el que s’ha anat recuperant. Algunes fotos, a les parets, permeten veure l’estat en que es trobava tot aquest espai. El claustre que s’ha recuperat no és el que devia haver-hi originalment, d’estil romànic; aquest és del XVI i d’estil renaixentista, reconstruït amb elements trobats en les actuacions del 2010.
El nom d’Escaladei, “Scala Dei”, segons la tradició, prové d’un visió nocturna que va tenir un pastor, segons la qual hi veia una escala de mà per la qual els àngels pujaven i baixaven. Aquella idea va quedar fixada al nom i també a la pila que forma la font del claustre. La font disposava de dos plats més per sobre, que no s’han posat en la reconstrucció.
Seguim endavant i anem a visitar una de les cel·les reconstruïda (la cel·la C), a l’extrem llunyà del claustre superior. Aquesta cella es va reconstruir el 1998 per fer més comprensible la forma de vida dels monjos. Cada cel·la vindria a representar l’ermita de cada un dels pares i és on passaven la major part de la seva vida. L’espai que es veu a la foto era un pati exterior on el monjo podia utilitzar com a jardí o com a petit hort. També hi havia dues petites dependències, una per la llenya i altres estris i l’altre que, en el cas que veiem, es feia servir com a fusteria pel pare que l’ocupava i així podia aplicar-se a treballs manuals.
L’interior era prou gran, amb una sala per a l’estudi i la oració. Els monjos només es reunien tres cops al dia amb els altres pares a l’església per a les celebracions litúrgiques. Els diumenges i festius eren els únics dies en que es feia un àpat en comú al refetor i els dilluns sortien a passejar tots junts per l’entorn de la Cartoixa.
Una altra habitació conté el llit, la taula per menjar, al costat d’una finestreta des d’on li feien arribar els àpats, i una llar de foc. La vida del cartoixà a la cel·la combinava la penitència, el dejuni, l’estudi, la meditació i el treball manual.
Al sud del refetor, l’any 1333, es va construir un segon claustre. Aquest era d’estil gòtic amb 12 cel·les, de tal manera que es va doblar el nombre de pares del monestir i van arribar a ser 24. Actualment de tot allò en queda ben poc després del decret de Desamortització del 1835. Les desamortitzacions espanyoles van començar a finals del XVIII amb Manuel de Godoy i van seguir molts anys. Va ser un procés històric del qual destaca el desig d’espoli dels sobirans espanyols Carles IV i Fernando VII. Un espoli dedicat a refer el tresor reial malmès per les moltes guerres a les que s’hi havien dedicat els monarques d’Espanya. De fet la història de la monarquia espanyola és una historia d’espoli més o menys continuat: es pot parlar dels indis americans, dels sarraïns expulsats, de l’expulsió dels jueus, l’espoli dels gitanos, dels sistemes d’expropiació i d’impostos després dels Decrets de Nova Planta als països de la Corona d’Aragó (1713 a 1717) i de les desamortitzacions.
Una imatge presenta una restitució hipotètica de com devia ser el claustre nou. Bona part de la Cartoixa, després de l’abandonament obligat per la desamortització, la venda de les terres i de les pedres com a material de construcció, encara va ser saquejat i incendiat el 1835 en el fet conegut com els Exaltats de Porrera.
A la imatge hipotètica es veuen els cingles del Montsant que avui la boira no ens deixa observar.
Si vols accedir al track per gps clica: http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=8499762