(In my web, click on the flag above to have the translation in your Language) (Pla d’Urgell) Ruta 1387 el 30/10/2021; 3,5 km; +60 -60; 3 hores. Ruta urbana sense objectiu específic, passant per l’església de Sant Andreu i per l’ermita de la Mare de Déu de l’Horta; una ruta de descobriment. Tipus de sortida: circular; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: L’any 1785 es va posar en marxa la reconstrucció de l’església de Sant Andreu.
Avui faig una visita a Ivars d’Urgell, on hi ha molts grafitti per les façanes, especialment d’ocells. Abans d’arribar al poble, trobem la primera pintura; aquesta és d’una parella de Cabussó emplomallat ("Podiceps cristatus"). Com el seu nom indica es capbussa per capturar sota l'aigua els peixos i altres animalons dels quals s'alimenta. Per cert, els wp al track no estan necessàriament relacionats amb els llocs dels grafitti.
Aparco al centre en un espai ample, com una plaça. Començo a caminar sense cap sentit concret; ho faig a l’aventura, esperant la sorpresa. En aquesta façana destaca una magnífica Arpella comuna (“Circus aeruginosus”) és un ocell rapinyaire, d'un mig metre de llargada d'ales i cua també. Nia en canyissars i caça pels aiguamolls i zones obertes dels voltants.
Després veig aquests magnífics exemplars d’Oreneta cuablanca (“Delichon urbica”). Cap a finals d'estiu es reuneixen moltes orenetes i es fàcil veure-les parades sobre els fils elèctrics; es preparen per emigrar cap a l'Àfrica on passen l'hivern, tornant a inicis de primavera. A prop d’algunes de les pintures hi ha una placa que parla de l’”Enciclopèdia Mural” una iniciativa de l’artista local Swen Schmitz Coll, que enllaça les vessants artístiques, mediambientals i educatives dins els pobles d’Ivars d’Urgell i Vallverd.
Cal destacar la curiositat d’una maleta al costat de l’oreneta central. Suposo que vol representar el viatge que els ocells fan al sud quan arriba el fred, per tornar quan comença la primavera. Sota les teules, que sobresurten del teulat, s’hi poden observar els nius de fang on els ocells que hi neixen hi tornen cada any.
Un altre edifici i un altre homenatge als amics voladors, en aquest cas a l’Abellerol (“Merops apiaster”). És un ocell molt vistós (pels colors) que fa uns 28 cm de llarg. És insectívor i caça abelles, vespes, libèl·lules i petits escarabats en ple vol que es menja al seu niu excavat en un talús de terra i que té fins a 2 metres de profunditat. Algun cop és possible veure els exoesquelets dels insectes als peus dels nius, tot i que no és fàcil ja què la pluja i el vent els fan desaparèixer.
A la plaça 1 d’Octubre hi ha pintada una magnífica Grua europea (“Grus grus”). A Catalunya només és migradora i no hi nidifica. Té una considerable envergadura alar ja que pot arribar als 2,3 metres. La majoria de la població europea, quan migra al sud deixa una població important a passar l’hivern a la Llacuna de Gallocanta.
En un racó arbrat i amb un parell de bancs, hi ha aquest grafitti que representa tot un grup de persones amb els sobres de votació a una mà i una rosa a l’altra. Com escriu Jordi Trapè (‘naciodigital.cat’)” l’U d'octubre ha passat ja a ser una part inesborrable de la memòria col·lectiva del nostre país, recordant aquells dies un té la sensació que érem invencibles i que la victòria la teníem a tocar. Aviat, però, van començar a arribar les primeres imatges de les atrocitats que estaven fent la policia del règim als diferents punts de votació. L'ambient es va enrarir, una mescla d'impotència i de ràbia continguda, constantment corrien rumors que ja venien, que ja estaven a tocar...” La resta i la repressió ja la sabem. El que va passar aquell 1 d’octubre i els judicis, les presons i l’exili, això no s’oblidarà mai.
Giro una mica a l’esquerra. Hi ha un llarg grafitti, antic, de l’any 2012, també de l’Swen (l’autor que els ha pintat tots), abans que es focalitzés el projecte que pretén anar pintant els ocells que sovintegen (uns a l’estiu i uns altres a l’hivern) l’Estany d’Ivars. Aquesta pintura fa honor a l’estany.
Així arribo a la plaça del Doctor Segarra on hi ha l’església de Sant Andreu. Citada el 1098 per primera vegada quan depenia de la canònica de Guissona, dins el bisbat d’Urgell. Originalment el temple d’Ivars va ser una construcció romànica, però d’aquesta construcció no se n’ha conservat cap vestigi. L’any 1785, el bisbe d’Urgell va fer arribar una carta al doctor Antoni Segarra (a qui ara està dedicada la plaça) en què li transmetia la preocupació per l’estat ruïnós de l’església romànica i exhortava a construir-ne una de nova.
Em sorprèn a la meva dreta, quan em tombo, aquest gran i seriós Mussol banyut. També conegut com Òliba amb orelles (“Asio otus”) és un rapinyaire nocturn força freqüent als Països Catalans. Com a caçadors tenen els ulls en posició frontal per augmentar la precisió de la seva visió amb la perspectiva, a costa de reduir el seu camp visual. Degut als seus costums nocturns, la mida dels ulls és notablement gran en proporció de la seva dimensió corporal.
Cal seguir caminant, per intuïció. Trobo una altra de les boniques i necessàries raconades dels pobles petits. Aquí hi ha un altre grafitti dedicat a l’estany, aquest també del 2012. Quan es va dessecar l’estany, a la part baixa i en direcció sud-est es va descobrir un jaciment amb ceràmica i sílex que es va atribuir a cultura El Argar, el poblament més antic d’aquestes contrades. La història és que l’any 1861 amb la construcció del canal d’Urgell es va originar una llacuna de més de 135 hectàrees. Als anys cinquanta, el règim franquista va ordenar dessecar la llacuna, per interessos especulatius, i amb el temps la bassa es va convertir en camps de conreu. Finalment, a partir del novembre del 2005 els conreus es van començar a inundar per convertir-ho en un paradís ornitològic.
A prop trobo aquest altre dedicat a la Maria Mercè Marçal, poetessa, narradora, editora, traductora, catedràtica d'institut de català, i també activista política. Va néixer a Ivars d’Urgell el 1952 i va morir a Barcelona el 1998.
Cal seguir endavant, fins que descobreixo aquesta pintura d’una (o dues) Polla blava (“Porphyrio porphyrio”). És sedentària i habita en aiguamolls i canyissars de vegetació densa del sud d'Europa (el sud de la península Ibèrica, Sicília, Sardenya, el Marroc i Algèria). A l'Albufera de València, les poblacions de polles blaves són molt escasses a causa de la pressió urbanística de finals del segle XX i principis del XXI, i a la resta dels Països Catalans, és molt rara.
Endavant i per un carreró de terra trobo el que potser sigui un dels inicis del Swen. Una pintura intel·ligent: sembla que l’arrebossat ha caigut i ha deixat al descobert una pintura antiga de flors. Però també puc pensar que de la destrucció surt la vida i d’aquí potser l’idea de l’autor.
Al costat, altres flors semblen néixer del terra mateix per alegrar aquest altre mur senzill.
Torno a seguir per carrer asfaltat. Em sembla que és el carrer de l’Ermita i aquí puc gaudir d’aquesta Mallerenga blava (“Parus caeruleus”) que és un ocell petit que també es coneix com Ferreret. Fixeu-vos en els detalls. Damunt del cap de l’ocell central hi una torera i una botifarra. L’Swen explica que ho va posar perquè li ho va suggerir el propietari de la casa i fa referència a alguna mena de juguesca dels joves del poble que es relacionava amb aquests dos elements. El pintor, Swen, també hi va afegir els dos pinzells a la mallerenga de la dreta, en referència al propietari que també és artista.
No podia faltar, una mica més enllà, la Mallerenga de bigotis (“Panurus biarmicus”) és coneguda com a xau o xauet al País Valencià. Té un vol ondulant i és una espècie sedentària, molt lligada als ambients palustres dels Països Catalans, però ha d’anar en compte ja que és vulnerable als forts vents, els quals poden matar-ne molt exemplars.
La Cadernera (“Carduelis carduelis”) és un dels ocells més habituals per Catalunya, per això té també dedicat un pany de paret. Ocell que fa uns 12 cm de llarg i que té uns colors que el fan fàcilment identificable; el cap és de color blanc i negre, amb la cara vermella. És molt delicat i per això el niu està fet amb herba i molsa, folrat de llana i borrissol. El fet de tenir un cant variat i melodiós ha fet que sigui un ocell apreciat pels ocellaires, que l’han capturat i engabiat des de fa molts anys.
Ara ja estic arribant a les escoles. Dins del recinte hi ha aquestes pintures fetes per l’Swen aquest mateix any de 2021. Parlem d’història d’Ivars d’Urgell: Al final de la conquesta de l’Urgell als sarraïns el terme i el castell d’Ivars van passar a la jurisdicció del bisbe d’Urgell. Els Anglesola eren uns incondicionals seguidors del comte de Barcelona i van ser ensenyorits amb molts feus al Pla de Mascançà. Diguem també que els Anglesola eren un dels més antics llinatges de l'aristocràcia militar catalana, els orígens mitològics dels quals es remunten a la llegenda dels Nou Barons de la Fama.
Arribo al final del carrer, que és també la carretera que va a Barbens. Aquí hi trobo aquest Corb marí gros (“Phalacrocorax carbó”) que és una au de la família dels corbs marins que s'observa amb relativa freqüència a les zones humides i a la costa dels Països Catalans. És habitual veure’ls amb les ales esteses per assecar-les al sol, ja que, igualment com passa amb altres corbs marins, el seu plomatge no és completament impermeable per facilitar-los la immersió.
A 300 metres, en aquesta carretera que porta a Barbens, hi ha la casa rural Can Salvadó, antigament Cal Tous. Com a conseqüència del fet que Ivars es trobava allunyat del front (durant la Guerra Civil), aquí s’hi va ubicar un hospital militar tot ocupant la masia aïllada al bell mig de la carretera. Durant la contingència bèl·lica hauria de rebre els ferits que provinguessin del front. Els rumors situen a Iosif Tito, en la seva època com a brigadista, com un dels hospitalitzats a l’hospital. L’investigador Carles Hervas i Puyal en fa referència a “La xarxa hospitalària a Catalunya durant la Guerra Civil”.
Torno una mica enrere i giro cap a l’esquerra per passar pel davant d’uns jardins per infants amb una bonica bassa amb ànecs coll verd i cignes; aquests, però, vius.
Passo pel davant de l’ermita de la Mare de Déu de l’Horta. Segons la tradició, en aquest indret un pastor de Barbens va trobar la imatge d'una Mare de Déu. El primer temple data del segle XIV, però l'edifici actual és de la segona meitat del segle XVII. Fent cantonada amb aquesta hi ha l'antiga casa de l'ermità, amb un porxo d'arcs de mig punt. La Mare de Déu de l'Horta té una gran tradició a la contrada. La processó de l'any 1825 va congregar feligresos de més de quaranta pobles de la comarca.
Unes passes més i al davant hi ha un gran Bernat pescaire (“Ardea cinerea”) que sembla haver-se apropiat d’un cotxe. Ocell de mida gran que fa 90 cm d'alçada i prop de 150 amb les ales obertes. Té el plomatge de color gris al cap i al dors; té taques negres al coll i té el ventre blanc. És un ocell molt comú i fàcilment identificable durant la tardor i l'hivern. Cap al març emigra cap a l'Europa central.
Giro pel carrer L’Esdevenidor. Sorprèn aquest nom: allò que ha d'esdevenir en el futur. Potser aquest carrer ve a ser una mica com l’oracle del santuari de Zeus a Grècia. Potser si m’aturo aquí unes quantes hores se’m farà present el meu futur, però segueixo el camí. El passat ja el sabem i recordem, com escriu Josep M. Torras i Ribé, que a principis del segle XVIII (unes desenes d’anys abans de la ruïna de l’església) Felipe V va ordenar lleves de soldats i contribucions extraordinaris de guerra a moltes contrades de Catalunya, especialment a l’Urgell i la Segarra, que van sofrir el saqueig de poblacions i la requisa de collites. A Catalunya les guerres (fora de la del Francès) sempre ens han vingut de ponent.
Vaig tornant i em trobo amb aquesta façana on hi viuen permanentment els Pit-roig (“Erithacus rubecula”). És tracta d’un ocell petit i arrodonit que fa uns 14 cm de llargada, amb una gran taca vermellosa ataronjada que li omple la cara i part del pit, d’on li ve el nom. Quan sent el perill aixeca la seva cua. Es deixa veure fàcilment durant l'hivern, ja que s'apropa molt als humans.
Cal posar atenció en l’ocell de l’esquerra, dalt del tot, amb un barret. L’artista explica que els barrets han estat un llicència artística que li va servir per afegir algun component de contrast.
Torno a la placeta on he aparcat el cotxe, però passo pel davant d’aquesta bonica Perdiu roja (“Alectoris rufa”) és un ocell propi de llocs oberts més aviat secs i de conreus de cereals. És sedentari i gregari, forma grups familiars i vola de forma sorollosa i incapaç de fer distàncies llargues.
Ja al cotxe, veig aquest grafitti del Swen que diu “Cap a l’est d’un vell país n’hi ha un altre que sospira i espera que aviat pugui ser alliberat”.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a:https://ca.wikiloc.com/rutes-a-peu/ivars-durgell-street-art-ruta-urbana-87916922
Video entrevista a Swan: https://www.youtube.com/watch?v=TXLV3iSbhdM
Aquí, una altra crònica anterior per la comarca: http://www.eoliumtrek.cat/index.php/catalunya/pla-d-urgell/605-tornabous-canal-d-urgell-poblat-iberic-moli-espigol-la-guardia-d-urgell-la-fuliola-el-tarros-monument-lluis-companys