(Osona) Ruta el 3/05/2018; 13 km; +350 -350; 5 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Tavèrnoles, Sant Esteve, La Balma, Castell S’Avellana, Sant Feliu de Savassona, Jaciment neolític, Castell Savassona, Sant Pere de Savassona. Participants: Anna, Dolors del Carme, Joan i Miquel. Tipus de sortida: circular; Dificultat: fàcil però amb algun tram on cal orientació.
 |
 |
FA ANYS: L’any 1302, Sant Feliu de Savassona consta documentada com Sant Felio de Roca.
Avui comencem a Tavèrnoles una excursió extraordinàriament interessant: ermites, castells, balmes i un jaciment del neolític. L'església de Sant Esteve de Tavèrnoles consta documentada l'any 981 amb funcions parroquials; formava part del terme del castell de Savassona. L'edifici actual data del 1070. l'any 1078, Berenguer Sunifred de Lluçà, bisbe de Vic, la va infeudar a Ramon Folc, vescomte de Cardona. Va tenir com a sufragània l'església del monestir de Sant Pere de Casserres.
El campanar és l’element que es percep, de lluny, més característic de la vila. Adossat a la façana del sud, prop de l'antiga porta tapiada, té planta quadrada i dos pisos d'alçada construïts sobre un alt sòcol que arriba fins al ràfec de la nau. Un dels esdeveniments més recordats va ser el 24 de novembre de l’any 1957 quan es van estrenar dues campanes de l’església de Sant Esteve de Tavèrnoles: la Maria Isabel i la Maria Carme Lluïsa. Les va beneir i batejar el bisbe de Vic, Ramon Masnou.
És una bonica construcció i un bon exemple del romànic d'arquitectura llombarda. Té una sola nau amb absis semicirculars a l'est, el campanar de torre al costat sud, i a la banda nord dues capelles adossades. L'absis és ornamentat per un fris de finestres cegues que formen sèries de cinc entre lesenes.
Comencem a caminar davant del restaurant Colomer, en direcció nord. Ho farem pel que havia estat la baronia de Savassona; jurisdicció senyorial centrada al castell termenal de Savassona, que va ser del llinatge dels Savassona, antics castlans del castell. Se sap que l’any 1784 el baró Francesc de Ferrer-Llupià va aconseguir que la baronia fos reconeguda com a títol del regne. Potser per aquesta raó el castell encara està habitat i en bon estat. Probablement perquè aquella antiga nissaga es devia decantar a favor del rei de la Casa de Borbó i per això el castell no va ser dinamitat ni el patrimoni espoliat (així ho sembla perquè només feia 70 anys de la caiguda de Barcelona i de la supressió de les constitucions de Catalunya).
Els camps són d’un verd brillant a la plana del Roquet. Al fons, la bonica silueta del Pla d’Aiats amb el coll de Bram.
Deixem una bassa a l’esquerra, quan ja arribem al Mas La Bauma.
Abans de la casa, veiem a l’esquerra la balma vertical i la foscor d’una cova. Ens hi atansem, pujant el marge, i comprovem que la cova és de fet una esquerda que s’endinsa i es va aprimant fis a la sortida per l’altre extrem.
Aquesta excursió ens permetrà veure moltes balmes, totes procedents de l’erosió provocada per les avingudes d’aigua del Ter, segles enrere.
El 1302 parlàvem del nom de l’ermita de Sant Feliu. En aquell mateix segle, el regne de Castella havia sotmès la Taifa de Murciyya a vassallatge l'any 1243 quan Ibn Hud al-Dawla va signar les capitulacions d'Alcaraz; però uns vint anys després, el 1264, els andalusins de Múrcia es van revoltar. El rei de Castella, Alfonso X el Savi, casat amb Violant d'Aragó, demanà ajut al seu sogre, el rei Jaume I de Catalunya-Aragó. Aquest, tement que la revolta sarraïna s'estengués al Regne de València, també poblat majoritàriament per andalusins, llençà una guerra de conquesta sobre el Regne de Múrcia. Un cop fet, el va cedir a la sobirania castellana d’Alfonso.
Fa una mica més d’una hora que caminem i hem fet uns 3 km. Aquesta excursió és per anar mirant i fotografiant. Arribem al Pou de Glaç de Salou. Pou de glaç del segle XVIII, de forma circular, de 5,63 metres de profunditat, 6,9 m de diàmetre, 50 centímetres d'amplada de paret i té una petita porta d'entrada. Quan l'hivern era prou fred i glaçava l'aigua, es guardava el glaç dins del pou. La producció de blocs de glaç es destinava a l'autoconsum i per a la seva venda als masos veïns.
Baixem a la llera de la riera de Tavèrnoles on cal passar per sobre d’unes pedres que, actualment, estan sota el nivell de l’aigua; coses d’uns mesos molt plujosos.
Aquell segle XIV, Catalunya va disposar de més de 40 consolats repartits per tota la Mediterrània. Per cert, el desembre de 2017 el govern espanyol (que ara mana a la Generalitat, un cop va cessar el govern autonòmic amb l’aplicació del 155), va tancar moltes delegacions de la Generalitat a l’estranger (altres comunitats autònomes d’Espanya també en tenen i les mantenen).
Passem pel mas Salou i de seguida passem per les magnífiques balmes que hi ha, en direcció oest.
Després d’anar fins al final de les balmes i els cingles, hem tornat una mica enrere i hem pujat, al costat d’una fita, cap a les balmes que vèiem a sobre a l’esquerra. Ara ens hem apropat al cingle, que seguirem en direcció est.
Toca pujar una mica per arribar a la roca del Castell de S’Avellana. Només resten unes fileres de pedres dels murs perimetrals arrapats al cingle sobre el que estem, per això nosaltres no ho podem veure. Són restes de la fortificació del segle X. Les restes del mur perimetral s’adeqüen al relleu geogràfic, formant una planta irregular que s’assembla a la forma d’un vaixell. Pel damunt, diversos forats esculpits a la roca, informen de l’existència de troncs col·locats verticalment i que devien suportar uns teulats de fusta.
El turó mira a sud i pot controlar la plana i el meandre del Ter que envolta el Turó del Pla de Sant Pau. Després nosaltres baixem i anem a parar a la Pedrera de la Font de la Fradera. Després la ruta del gps fa girar a la dreta per anar a buscar una pista que hi ha més amunt, invisible. No hi ha camí (cal seguir la ruta del track però fent treballar la intuïció) ja que està molt embardissat i s’ha d’esquivar. Al final però, amb dificultats, es passa bé.
La pista, després segueix direcció sud-est. Algun rètol ens confirma que és la ruta de Sant Feliu (o Sant Feliuet).
Així arribem a una plana verda i arbrada, d’una pau esclatant. Aquí hi ha una sorpresa: el jaciment del neolític de Savassona. El primer que veiem és la pedra anomenada de l’Home. A un costat s’endevinen varies creus.
A l’altra costat hi ha molt clara la silueta de l’Home. És un gravat molt interessant, amb traçat molt marcat, cap desproporcionat i unes incisions que semblen els ulls i la boca. A tota la pedra hi ha senyals. Es tracta doncs d’una magnífica trobada arqueològica que té concedit el grau de protecció BCIN (Bé cultural d’interès nacional).
Més enllà hi ha la Pedra de les Bruixes, aquesta plena de creus. Amb el temps, tot i les actuacions dels arqueòlegs, apareixen molses i líquens sobre la pedra que ajuden a la seva erosió.
Al costat de la pedra hi ha un rètol informatiu amb un esquema de les creus i altres gravats que conté. S’atribueixen els gravats a èpoques que van des del Bronze fins a època medieval. Conté molts gravats, però no hi ha una interpretació clara dels significats.
Cal comptar que aquesta excursió obliga a disposar de més temps ja que la varietat històrica i cultural, així com els rètols informatius, ens entretenen força.
Després seguim camí amunt cap a l’ermita de Sant Feliu. El camí empedrat i les escales tan ben posades ens expliquen que es tractava d’un indret molt visitat.
Arribem a Sant Feliu de Savassona. Estem a 675 metres d’altitud, el punt més alt de l’excursió. Estem dalt d’una gran roca al que havia estat envoltada per un poblat iber, anys després de la presència de pobles del neolític. Es tracta d’un temple romànic.
Per una finestreta es pot veure l’interior. Hi ha poques notícies històriques que facin referència a la capella. La més antiga és de 1037, quan un tal Guifred fa donació d'unes terres dins la parròquia de Sant Pere de Savassona, així com diversos instruments a la casa de Sant Felio; més tard fou documentada (1302) com Sant Felio de Roca.
Immediatament després de baixar de Sant Feliu, trobem la gran Pedra del Sacrifici. Les ratlles o reguers a mitja alçada fan pensar en l’existència d’una construcció adossada, amb teulada que encaixava a la roca.
El rètol informatiu inclou una foto d’un dels enterraments que s’hi van trobar. La llegenda popular diu que en aquesta roca s’hi feien sacrificis humans i d’aquí ve el nom actual. Aquesta part del jaciment va ser excavat entre 1960 i 1976. S’hi van localitzar diversos materials i ossos, que es conserven al Museu Episcopal de Vic. Les restes sepulcrals s’han datat a final del calcolític (2500 a 1800 aC). L’esquelet correspon a una dona de 25 anys i d’una mostra dels seus ossos es va fer la primera datació amb Carboni 14 de tota la península Ibèrica.
Poca estona després passem pel costat del Castell de Savassona. El Castell de Savassona està documentat d'ençà l'any 890, sota el domini dels vescomtes d'Osona i regit per la família de cavallers dels Savassona. Està habitat i molt reformat.
A l’entrada, després d’una cadena i un rètol que prohibeix el pas, hi ha l’ermita de Sant Pere de Savassona. L'obra devia estar enllestida vers el 1069, en rebre un llegat destinat a la seva dedicació que s'efectuà el 1078. El bisbe de Vic cedí la capella a R. Folc, el qual la va posseir fins al 1086, quan morí en mans dels sarraïns. Com és lògic devia ser la capella del castell.
Seguim caminant i un revolt ens porta a la part exterior i posterior, on podem fotografiar el mur de ponent del castell.
Més avall, en la direcció on hi havia el mas del Roc del Llum, hi ha la Balma de la Baronessa. El mas no el veiem, perquè esta a tocar de la carretera que queda més enllà, a la nostra dreta.
Magnífica, extraordinària, aquesta balma. Per cert, la curiositat és el nom del mas; la masia era anomenada "la Baga", però va prendre el topònim de Roc del Llum degut al roc que aguantava el llum que servia per a il·luminar el camí dels vianants que anaven cap al Castell de Savassona. La masia es troba al Sud-oest del Castell, en una raconada molt fosca, lloc que molt sovint era triat pels bandolers per assaltar els traginers i viatjants. Durant la industrialització també il·luminava als obrers i les obreres que anaven a treballar prop de la conca del Ter.
Ja baixant, aprofitem per fer aquesta fotografia del Pirineu, en la zona del Puigmal. En primer pla de la fotografia tenim, als peus, Tavèrnoles i després Roda de Ter i Manlleu més enllà.
Acabem la caminada al punt on hem començat, al davant del restaurant Colomer, on aprofitem per dinar molt bé. Durant molts segles el terme fou conegut amb el nom de baronia de Savassona, fins que Tavèrnoles aconseguí d'imposar el seu nom, al principi del segle XIX. El topònim està documentat al segle x com Tavernulas, provinent del llatí tabernulas,’petites tavernes’ o botigues que estaven situades en la via romana d'Ausa a Bàrcino.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://es.wikiloc.com/rutas-senderismo/tavernoles-sant-esteve-la-balma-sant-feliu-de-savassona-jaciment-neolitic-castell-savassona-sant-pe-24571051