Lluçà, castell de Lluçà, Sant Vicenç del Castell, castell de Lluçà, alzina del Vilaró, bauma dels Bous, monestir de Santa Maria de Lluçà

(Osona) Ruta el 23/01/2018; 5 km; +200 -200; 3 hores.   Excursió organitzada per la Colla del Dimarts amb el següent itinerari: Lluçà, castell de Lluçà, Sant Vicenç del Castell, castell de Lluçà, alzina del Vilaró, bauma dels Bous, monestir de Santa Maria de Lluçà.   Participants: Vint-i-nou, organitzada per Josep M. Martorell.   Tipus de sortida: circular; Dificultat: fàcil. (Amb visita al monestir).

 FA ANYS: El 2 de febrer de 1428 es va produir el darrer terratrèmol de la Sèrie d’Olot.

 

Avui toca una excursió curta perquè al final tenim una visita molt interessant a l’antic monestir de Santa Maria de Lluçà; una joia. Avui també és un aniversari; aquesta és l’excursió número 1000 del meu registre particular, que ja va començar fa anys. D’aquestes 1000, a la web n’hi ha més de 500; de les altres, anteriors, no vaig fer cròniques ni tenia la web.

  El punt de trobada és a l’aparcament del monestir de Santa Maria de Lluçà; solitari i situat entre els pobles de Lluçà i Santa Eulàlia de Puig-oriol. El dia s’ha aixecat amb molta boira, però que s’anirà esvaint.

  Comencem a caminar per pista en direcció nord seguint el GR.1. Ens movem a uns 750 metres d’altitud pel camí que planeja i puja amb suavitat.

  600 metres més endavant arribem a un pla on hi ha una masia, que no sembla habitada tot i el seu bon estat. És el mas del Castell, del qual no he trobat informació. Estem al Lluçanès, una subcomarca dins d’Osona. Pren el nom que ja consta documentat el 905 com ‘Lucano’, derivat de l’antropònim llatí ‘Lucius’ (Lluc). Aquell any 905, el comtat de Castella encara no existia.

 

Al costat del mas, un rètol diu “Deixeu el cotxe a descansar i aneu a caminar”; una bona i saludable recomanació, a més de ser una gran idea per protegir el medi ambient, sovint fet malbé per les màquines que tenen rodes. Aquest mas, fa conjunt amb els grans de la contrada (alguns encara es mantenen): Canelles, Vilatimò, Comermada, El Vilaró, Tordelespà, Les Heures i altres que van prosperar fins el segle XV. Actualment fa de municipi Santa Eulàlia de Puig-oriol.

  Deixem el GR i girem cap a l’est, tot pujant una mica més. Aquí ens apropem a un mirador que es situa per sobre de la boira.

  Des del mirador podem veure que hem pujat més del que ens pensàvem ja que el monestir i l’aparcament on hem deixat els cotxes es veu a sota nostre, molt avall.

 

Després de 700 metres més de camí (ja hem fet 1,5 quilòmetres) arribem a la curiosa ermita de planta circular de Sant Vicenç del Castell. A tot Catalunya em sembla que només se’n conserven 12, sent la més gran de totes, si no vaig errat, la de Sant Pere el Gros de Cervera. Va ser la capella dels senyors del castell. Va ser modificada anys després aixecant la coberta, com es pot observar, en les filades de pedres de color diferent i també amb la construcció de l’ansis semicircular.

  A l’interior, l’amic Camp ens explica l’origen d’aquestes construccions. Aquesta església o capella ja consta documentada l’any 988, en el jurament dels testaments de Sunifred I i Guisad I. Aquest tipus de capelles a mi em recorden els temples de planta circular (‘tolos’) de l’arquitectura grega o romana. Concretament sempre penso en el ‘Tolos d’Atenea’ a Delfos. També crida l’atenció la extraordinària volta del sostre amb un punt central de confluència de manera que cobreix tot l’espai i descarrega el pes sobre els murs laterals.

  Just al davant mateix és veuen les restes (poques, més enllà d’aquest pany de muralla) del castell de Lluçà. Aquest castell va ser el centre de la Baronia de Lluçà, una jurisdicció de la nissaga dels Lluçà, feudataris dels comtes de Barcelona i originària del segle X. El membre més conegut d’aquesta família va ser Sunifred de Lluçà, que va morir el 988. La família es va extingir el 1256 amb Bernat senyor del castell de Saportella.

  Tenim una bona vista, des de dalt, del Pirineu. És un gran panoràmica: el Puigmal (2910m), s’endevina al costat el Pic del Segre (2842m), Coll de Finestrelles /2602m); al davant hi ha uns cims bessons, han de ser els Torreneules; Pic d’Eina, Noufonts i Noucreus, crec que es veuen més o menys enganxats; segueix la serralada amb Pic de la Fossa del Gegant (2807m), coll de Carançà, Pic de l’Infern (2870m) i Bastiments (2881m).

  Desfem el camí fins al mas del Castell i una mica més al sud, on girem en direcció a ponent entre aquesta boira que dóna un aspecte màgic al l’entorn.

  Arribem, uns 4 quilòmetres després d’haver començat, al magnífic mas El Vilaró. La història de la masia ve d’antic. Pere Vilaró fou canonge de Lluçà entre els anys 1238 i 1242.

 

És un mas en perfecte estat i molt cuidat. Parlem amb un senyor de la família; encara viuen de la feina de la pagesia: del camp i dels boscos i senten gran satisfacció de tenir cura del mas. Els hi ho agraïm, fa goig veure un mas tan extraordinari i tan ben conservat. Molta feina els hi suposa, ben segur. Els hi desitgem que hi gaudeixin tota la vida.

Aquell terratrèmol que hem dit del 2 de febrer de 1428, es conegut com el de “La Candelera” i va tenir l’epicentre prop de Camprodon; va ser l’últim de la Sèrie que havia començat el març de 1427 a Amer.

 

Aquest curiós pont de la casa, comunica el pis superior i es suporta amb el pou cisterna que fa de torre a l’esquerra. No ho puc identificar, però sembla que a tocar hi hauria hagut un oratori, ja desaparegut. Segons Joan Corominas, Vilaró seria una derivació de ‘villaró’, per influència del mot ‘abellaró’ (conjunt de ruscs d’abelles).

 

Ara girem cap el sud i tornem a coincidir amb el GR.1. A la dreta hi ha el torrent del Rec de Miralles, que ajuda a mantenir una boira més densa.

Parlar del primer terç del segle XV (1401 a 1433) ens porta a recordar que el sobirà de la Corona catalano aragonesa, Alfons IV de Catalunya (Alfons V d’Aragò) va declarar la guerra a Castella pel conflicte que s’havia produït quan Juan II de Castella va expulsar els Infants d’Aragó.

També se li van enfrontar les Corts de Catalunya, el 1419, per l’oposició de noblesa, viles i ciutats que li van reclamar que reduís l’elevat nombre de membres castellans per càrrecs del govern, fet que era conseqüència que estava casat amb Maria de Castella. El monarca, a Catalunya, va apaivagar el conflicte reduint els càrrecs i reorganitzant la Casa Reial.

  En aquesta direcció arribem a la gran bauma dels Bous. És una balma de grans dimensions. Jo diria que fa uns 60 o 70 metres de llarg i té una fondària d’entre 10 i 20 metres. L’alçada també és considerable, com es pot apreciar a la fotografia. Cap al final de la cova hi ha una surgència interior que aportava aigua potable.

  Dos-cents metres més enllà hi ha la gran alzina d’El Vilaró o de la balma dels Bous. Aquesta excursió no és gaire llarga, però està plena de temes d’interès que ens hi fan aturar. He trobat que aquesta balma era coneguda per les reunions que hi feien les bruixes del Lluçanès. El camí segueix per l’altre extrem.

Arribem al final de l’excursió quan, uns 700 metres més avall, arribem un altre cop al monestir de Santa Maria de Lluçà. Hem fet només uns 5 quilòmetres però ara haurem de dedicar prop d’una hora i mitja a la visita d’aquesta joia del romànic.

  Anem a l’entrada del monestir.

  La nau interior del temple.

 

L’altar major presenta dues curiositats. Estem davant d’un dels elements més interessants i destacats del temple: les pintures al frontal de l’altar de fusta. Són una reproducció ja que l'original es troba al Museu Episcopal de Vic. La primera curiositat a destacar és la poma que la marededéu porta a la mà dreta. Normalment hi porta una bola del món, però aquí hi porta una poma. No us penseu pas, en adverteix el guia (en Joan Vila), que es tracta de la poma d’Apple, no; vol ser, diu, un record de l’origen de la Humanitat. Ens recorda que Déu, en crear l’Univers, va dotar el Paradís de l’Arbre del Bé i del Mal i que el fruit prohibit va ser precisament una poma.

 

Aquesta de la foto és la segona curiositat. Si us hi fixeu bé, entre Elisabeth i Maria només s’hi veuen tres ulls i això ho relacionen els experts, com el guia, amb la visita que Pablo Picasso va fer l’any 1906 i algunes de les seves pintures posteriors. Diuen que la Verge que hi apareix representada li va servir d'inspiració per alguna de les seves obres. En qualsevol cas, el que s’haurà d’acceptar és que aquesta imatge va ser pintada per un pintor de l’edat mitjana que forçosament comptava ja amb una capacitat creativa d’impacte. Aquesta obra s’atribueix al conegut com Mestre de Lluçà, al qual se li atribueixen també els frescs de Sant Pau de Casserres i de Puigreig. L’obra ha estat datada als voltants de 1250.

  Després anem a una de les peces més preuades del monestir: el claustre. La majoria dels claustres són de planta quadrada, seguint el model romà de construcció. El present és de planta trapezoïdal, per tal de poder adaptar-se millor a la morfologia del terreny sobre el que s'assenta. No té fonaments, està directament construït sobre la roca. En contra del que pugui semblar això li proporciona una gran estabilitat, per exemple, en cas de terratrèmols, doncs la llosa de roca interactua amb l'edificació.

  Aquí, Joan Vila, el dinàmic i cordial conservador del museu, ens va oferir les explicacions corresponents amb una gran dosi d’imaginació i entusiasme. Ens explica que els terratrèmols de principis del XV (coneguda com “Sèrie d’Olot”) van fer caure o esquerdar molts claustres, però aquest no va patir gens. Això va ser el resultat que els constructors (que es considera que devien ser sarraïns) van fer coincidir el claustre sobre una sòlida llosa de roca sense cap esquerda (per això té la forma trapezoïdal: per adaptar-se a la llosa sobre la que es va construir).

  Abans de seguir, ens fem una foto de grup (foto cedida perl'amic Meli).

  En una sala annex és pot veure aquest fresc. Aquesta saleta és un gran atractiu de la visita. Es tracta d’un dels millors conjunts de pintura catalana de l’època de transició de la pintura romànica al fresc. Es van descobrir, cobertes de guix, el 1954 i ens van arrencar i fixar el 1961.

 

Diverses urnes mortuòries i les tombes, algunes antropomorfes, ocupen el claustre. Per cert, del que dèiem dels terratrèmols cal afegir que van ser el resultat dels moviments de la falla d’Amer-Brugent que, localitzada sota la muntanya de la Salut (a Sant Feliu de Pallerols) travessa tota la plana de la Vall d’en Bas.

Per cert, per evitar confusions, recordem que el rei Alfons era monarca d’Aragó, Catalunya, València, Mallorca, Sardenya i Sicília. En qualsevol cas, tot aquests territoris compartien el sobirà, però no estaven units ni jurídica ni políticament. Per tant, Catalunya era tant independent d’Aragó (o de Castella, Lleó o Navarra) com ho podia ser Sardenya o Sicília. El mateix es pot dir d’Aragó, València o Mallorca.

 

Els capitells del claustre es fan fotografiar.

No tota la història és molt antiga. Aquests dies s’està construint història del present. Mentre escric aquesta crònica, la vicepresidenta del Govern central d’Espanya ha declarat que preparen un recurs al Tribunal Constitucional si Carles Puigdemont es presentat com a candidat a la investidura com a President de la Generalitat de Catalunya (recordem que estem en un estat excepcional, després d’unes eleccions i d’una Generalitat encara intervinguda des del govern de Madrid). Doncs el Col·lectiu Praga, de juristes, ha anunciat (segons ‘elnacional.cat’) que presentaran querelles contra els qui participin (probablement referint-se als mateixos membres del Govern central) en la presentació del recurs al Tribunal Constitucional perquè, diuen, els que ho facin incorren en el delicte de prevaricació i vulneren l’article 542 del Codi Penal. Ja veurem com acaba tot.

 Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://es.wikiloc.com/rutas-senderismo/lluca-castell-de-lluca-sant-vicenc-del-castell-castell-de-lluca-alzina-del-vilaro-bauma-dels-bous-m-22227949