(Osona) Ruta el 10/04/2015; 11,4 km; +140 -140; 3,5 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Sant Miquel de Balenyà, Can Feu, Can Coll, Masia Torrellebreta, Sant Jaume de Viladrover. Participants: Manel i Miquel. Tipus de sortida: circular; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: Mentre Sant Miquel de Balenyà creixia, les colònies espanyoles a Amèrica s’independitzaven. El 6 d’agost de 1825, el virreinat de l’Alto Perú es va independitzar de la sobirania espanyola i va passar a anomenar-se República de Bolívar i dos mesos després va passar a dir-se Bolívia. La revolució contra Espanya va ser dirigida per Simón Bolívar, considerat alliberador nacional. No van ser els indígenes, van ser els mateixos descendents dels espanyols, tips de l’explotació per part de la metròpoli.
Comencem a caminar a Sant Miquel de Balenyà, en la carretera cap a Seva des de Tona. A Sant Miquel hi deixem el cotxe. L’excursió d’avui és com un 8: primer anem a fer un cercle cap el nord per admirar la magnífica casa pairal de Torrellebreta i després farem un altre cercle al sud per anar fins a Sant Jaume de Viladrover. Primer fem cent meres de la carretera per la que hem vingut i de seguida ens dirigim cap a nord, on ja es veu Can Feu. Hi ha diversos masos i llocs a Catalunya amb la denominació “Feu”, que prové del llatí “feudu” i fa referència al castell, torre, casa, molí o jurisdicció, en general, que es té en feu d’un altre senyor major.
Seguim recte i arribem a Can Coll, una altra magnífica masia. Estem en territori de la Plana de Vic, formada entre la Serralada Transversal i la Serralada Prelitoral. Can Coll, com Can Feu i Torrellebreta estan dins del terme municipal de Malla, en un entorn d’orografia suau i amb diversos petits turons de margues blaves.
El territori de Sant Miquel de Balenyà està documentat des dels anys 972, però la prmera casa construïda dins del que actualment podem considerar el recinte que ocupa el poble de Sant Miquel, és de l’any 1806. Posteriormente, amb la posta en marxa del tren de la línia de Barcelona fins a Vic l’any 1870, i amb la construcció de l’estació, s’hi va anar formant el “ barri de l’estació”. Anem caminant per la pista que va a Torrellebreta i a l’esquerra podem veure el castell de Tona, el turó sobre el qual hi havia hagut el castell i que en resta la imatge de l’església.
Així doncs el poble va créixer a finals del segle XIX, just quan també creixien poblacions de prop de mar com algunes del Maresme o Vilanova i la Geltrú, amb la tornada dels qui havien emigrat cap a Cuba o América, pels processos d’independència que s’hi produïen.
La vista dels Pirineus nevats és extraordinària des d’aquí. Aquest any ha nevat molt, però ara ja es van fonent els gruixos de neu. El territori és una plana formada per l’erosió fluvial i que va acumular materials terciaris, com les margues. Part de les margues es van solidificar i van formar un subsòl sòlid sobre el qual es va formar un gruix de terres que disposen de la humitat que la roca inferir no deixa escapar. Per això les terres disposen d’un important fertilitat.
En direcció est hem arribat a la masia de Torellebreta, que voltem per la seva esquerra i després baixem en direcció sud des d’on tenim la vista de la fotografia. És esmentada ja el 976 amb el nom de Torre de Probes, i amb el nom actual des del s XI; ha estat sempre una masia important i modernament s’ha convertit en un veritable museu d’entomologia i folklore gràcies a les col·leccions d’insectes (especialment papallones) i altres curiositats del país que hi han reunit els germans Josep M.Joaquim, Lluís, Antoni i Conrad Vilarrúbia.
Un indicador de la seva importància és el fet d’haver estat inclosa al volum de “Les Cases Pairals Catalanes” de J. de Camps i Arboix i F. Català Roca (Edicions Destino, 1965). Sabem, per aquest document, que els segles XII i XIII el nom figura com “Turris Liberta” i Turris Lleberta”, amb el sentit de lliure o franca, el que explica que era una quadra civil independent de Seva i contradiu una sempre fàcil, senzilla i errònia interpretació com a derivada de “llebre petita”.
Gràcies a un document escrit el 1861 per en Francesc Vilarrúbia i Torrellebreta, es pot resseguir la història de la casa pairal que presenta un total de 28 generacions, que permeten intuir un admirable paisatge social. Entre els documents que es conserven als arxius de la masia, n’hi ha un del 1230 d’absolució i definició d’eixorquia a favor de Pere Torrellebreta, la qual cosa vol dir que els posseïdors de l’heretat estaven sotmesos als mals usos feudals com a pagesos de remença, en aquells temps. Potser cal informar que l’eixorquia era el dret del senyor a percebre la tercera part dels béns dels pagesos morts sense fills.
Deixem el mas d’Aigüespartides a la dreta, que suposo una masoveria de Torrellebreta i tot seguit passem per sota de la via del tren per després passar la carretera i anar cap el cementiri que tenim al davant, amb els seus xiprers que, com una fita evident, marquen la seva situació. Aquest cementiri es va construir en terreny de Torrellebreta, cedit pels propietaris. Al centre de l’espai d’enterrament hi ha un bonic mausoleu, de la família Vilarrúbia Torrellebreta, construït en forma d’església romànica.
Passem un altre cop per Sant Miquel de Balenyà, pel costat de l’església. Encara amb la seva forma romànica es tracta d’una església moderna. La parròquia va ser erigida el 1954. La majoria de les cases són de construcció moderna i els carrers paral·lels, que nosaltres anem seguint de cara a sud per sortir del nucli urbà. Passem pel davant de l’escola i prenem la pista que va planejant cap a can Cisteller i que després ens deixarà veure Sant Jaume de Viladrover, que des d’aquí s’endevina pels seus quatre xiprers i que és el destí d’aquesta segona circular que avui fem, la part sud del 8. La primera part de la circular ha suposat 5,5 km i la segona serà de 6.
Hem deixat a la nostra dreta els masos dels Bastons i arribem a l’ermita de Sant Jaume de Viladrover, que per la raó del mas també es coneguda precisament com “dels Bastons”. És una ermita aïllada, d’una sola nau i coberta en volta de canó. La capçada és un absis semicircular amb una bonica decoració d’arcuacions llombardes sota un fris de dents de serra. L’església és del segle XII però l’absis actual és del XX, després d’una restauració. La porta original, al mur de migdia, està tapiada i l’actual va estar oberta a la façana de ponent. Destaca el campanar de planta lleugerament romboide i de tres pisos d’alçada. A vegades ens sembla que les caminades per entorns agrícoles no són gaire interessants, però aquest cop ho ha estat molt i el paisatge verd ens ha acompanyat, encara que el vent fred, al final, m’ha deixat el coll no gaire bé. Acabem l’excursió un altre cop a Sant Miquel de Balenyà, on hem deixat el cotxe.
Per concloure el comentari del principi cal saber, de Bolívia, que Manuel Martín Cruz va dir “de Rómulo, Roma; de Bolívar, Bolívia” i per això el 3 d’octubre de 1825 el nom de la nova república va passar a dir-se Bolívia. Les sublevacions contra les tropes realistes espanyoles van començar el 1809. Un altre cop, tot i que també es van produir sublevacions indígenes uns 20 anys abans, eren dirigides i formades per espanyols o descendents d’espanyols com Antonio José de Sucre, Pedro Murillo, Carlos Montúfar o Andrés de Santa Cruz. Simón Bolívar, nascut a Caracas, provenia de la família Bolibarjauregui, del poble de La Puebla de Bolívar, al País Basc.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=9338199