(Osona) Ruta el 3/11/2013; 21 km; +640 -640; 5,5 hores. Excursió organitzada per Voltregà Grup de Senders i Associació d’Amics de Sant Martí Xic (12à Caminada Popular L’Estiuet) amb el següent itinerari: Vinyoles, castell d’Orís, Sant Genís, la Coma, Sant Salvador de Bellver, Puigdemalla, Vinyoles. Tipus de sortida: circular; Dificultat: fàcil.
 |
 |
ARA FA ANYS: Pel que fa al creixement econòmic de Catalunya, Josep Fontana, constata que a finals del segle XVIII (el 1779), la política de la monarquia borbónica no fa res que pugui afavorir el creixement català. Els governants castellans obsessionats, diu, per un model de creixement de base agrària, que fracassaria rotundament, i o no entenien el que passava a Catalunya o eren francament hostils al model de creixement industrial a "l'anglesa" , com ho declararan explícitament Campomanes i Cabarrús l'intentaven obstaculitzar.
Aparquem a Vinyoles, poble que pertany a Les Masies de Voltregà i que etimològicament vol dir “vinya petita”, provinent del llatí “vineola”. La vila es coneguda des del 941 i va sorgir al voltant de l’església de Sant Esteve. Inicialment era un nucli depenent del domi del senyor del castell d’Orís, però se sap que des del segle XIII ja estava sota la jurisdicció del senyor de Voltregà. La magnífica església de Sant Esteve de Vinyoles, documentada el 957, va ser renovada el 1106, encara que va ser modificada a finals del segle XIX, amb l’afegit de dos altars laterals, manté una imatge inconfusible de caràcter romànic, especialment per l’esforç de restauració fet amb la finalitat de respectar al màxim la seva estampa original. Val a dir que és especialment interessant ja que Mossèn Cinto Verdaguer va ser el vicari de la parròquia entre els anys 1871 i 1873.
La població, petita i rural, es va independitzar del municipi de Sant Hipòlit de Voltregà el 1797, però quatre anys després va quedar integrat en el nou municipi de Les Masies de Voltregà. A mida que hem anat marxant, es va evident que Vinyoles està constituït per tres nuclis urbans. El primer, el que es va formar al costat de l’església romànica de Sant Esteve; el segon, que va sorgir el segle XVIII a partir de l’hostal Ca l’Eudalda i va omplir de cases el recorregut del camí ral de Vic a Ripoll. El tercer nucli es va crear a partir del 1950 quan es van construir les vivendes dels treballadors que es van incorporar a la industria de la Farga Lacambra.
Hem sortit de Vinyoles en direcció nord, tot seguint el PR-C54. Tota l’excursió el segueix. Aquest camí també coincideix amb el camí ral conegut com via ceretana, és a dir el camí que portava fins a la Cerdanya. Els “keretanis” ocupaven part dels Pirineus, des del coll de la Perxa (a tocar de Font Romeu) fins a la Seu d’Urgell (comarca de l’Alt Urgell). Plini fins i tot creia que ocupaven part de la Vall d’Aran i que parlaven una llengua semblant a l’euskera. Sembla clar, en tot cas, que l’aportació basca a l’etnia ceretana va ser molt viva, però també sembla evident la influència cèltica. Ara anem per pista i tenim unes boniques vistes de Bellmunt i del Puigsacalm.
Caminem a uns 600 metres d’altura i ens endinsem al bosc que flanqueja el Puig Les Còpies, un suau turó de 681m. La comarca d’Osona es troba a mig camí entre mar i muntanya i a poca distància de Barcelona. Presenta una gran diversitat de paisatges i un gran contingut d’elements històrics, com ara les restes ibèriques, una arquitectura representada pel romànic, el barroc i fins i tot del modernisme. També té un gran valor el record de components històrics: les guerres carlines, la pròpia i terrible Guerra Civil,... els bandolers, sants i poetes.
És un territori habitat d’antic. La vall que tenim a la dreta està plena de masos com Les Canals, La Barnoia, Torrecans... Arribem al collet de Bellforn, fàcil d’identificar pel monòlit de pedra, una gran còdol de riu, amb un cinturó de ferro on unes lletres de ferro (E,S,O,N) indiquen els punts cardinals. Una placa està dedicada a la inauguració del PR que estem seguint i també en record de Ramon Vinyeta. Vinyeta era d’una generació d’excursionistes que es prenien molt seriosament aquesta activitat i sense oblidar el sentit lúdic, la practicaven en un sentit més ampli: una manera de descobrir , estudiar i entendre el territori, el país i la seva cultura i la gent. Va ser un pioner en la publicació de guies, fent una ressenya de cadascun dels valors patrimonials disseminats per les contrades per on caminava.
Aquí girem sobtadament cap a l’esquerra, seguint el camí que va per sobre de la carretereta asfaltada.
Veiem clarament (ja feia estona que el veiem) el turó vertical on hi ha les restes del castell d’Orís. El castell està situat dalt d’un turó de 751 metres i està molt deteriorat. És d’accés fàcil, tot i que el camí no hi porta directament. Resta un mur elevat de la seva cara nord i la part d’una cambra subterrània i d’un celler. També s’hi pot trobar la planta antiga de la capella romànica de Sant Pere.
Hem fet uns 4,2 km de camí i un desnivell d’uns 400 metres. Passem pel costat de l’església de Sant Genís d’Orís, que formava parròquia d’una població disseminada. Aquí hi ha, a més, la rectoria i un grup de cases. De l’esbelt campanar penja una gran senyera. Aquesta església va ser construïda a finals del segle XVIII, sent de caire barroc neoclàssic. Va perdre tots els retaules i imatges l’any 1936, a l’inici de la Guerra Civil Espanyola.
Seguim caminant en direcció oest per un terreny que puja i baixa entre 600 i 700 metres d’altura. Al davant veiem de forma destacada el nostre objectiu: Sant Salvador de Bellver, dalt de la serra i per sobre del Cingle Negre. Cal anar posant atenció als senyals grocs i blancs del GR, tot i que el track del gps avui funcionava amb força precisió.
El sender segueix, apartant-se de la pista i seguint un sender arrapat al Serrat de la Teuleria, serrat format per margues originàries, com sabem, d’un entorn sedimentari de llacuna o mar. Els fangs de composició mixta van veure com les fraccions de carbonat de calci i argiles, s’anaven solidificant amb els anys.
Arribem al collet de La Coma, un cop hem fet uns 7 km de camí i trobem l’ambient, sempre agraït, de l’esmorzar. Unes botifarres magnífiques ens acompanyen aquesta excursió organitzada. Quan el lector faci aquesta sortida, haurà de portar el seu entrepà. Al davant tenim la pista que va des de Can Barraques (a l’esta) fins a Gallifa (a l’oest). Després d’esmorzar girarem per un camí que va directe cap a sud. Per seguir-lo poseu atenció al gps.
Hem anat baixant cap el Torrent de Noguereda i després toca enfilar-nos per un pas senzill amb els senyals del PR ben marcats per tal de flanquejar el llom de roca que tenim al davant, una punta de 718 metres. Estem al Serrat dels Plans.
A uns 8,6 km des de la sortida, arribem al punt boscós on comença el sender en forta pujada fins a Sant Salvador. Des d’aquí fins a dalt del tot hi ha 2 km. Sant Salvador d’Orís és una ermita romànica de la qual sabem que tenia unes construccions afegides, actualment restaurades, ocupades per una petita comunitat de canonges agustinians entre els segles XII i el XIV. Estem al cim de la Serra de Sant Salvador, al límit del terme d’Orís, amb unes vistes magnífiques sobre la plana de Vic. També se sap que aquella comunitat, el 1110, tenia un prior, Pere Amat i que cap el 1210 existia una confraria molt important en tota la comarca. Posteriorment la comunitat va desaparèixer amb les pestes del XV. Dins del segle XX era propietat particular i en estat ruïnós.
Una nova comunitat s’ha encarregat de les restauracions corresponents. El capella diocesà, monjo benedictí, Marcel és actualment qui està a càrrec de l’indret. Just l’hem vist passar un moment, amb la seva llarga barba. Diuen que no acostuma a donar entrevistes a qui no hi passa un dia. Hi ha una web interessant, la de Toni Bardia, on hi consta una entrevista: http://tonibardia.wordpress.com/2011/03/31/%E2%80%9Csom-mes-que-un-model-som-allo-que-desitgem-ser%E2%80%9D/
Allà, Marcel diu que la seva és una opció de llibertat. “Puc dir que mai he estat tant en contacte amb les persones i amb Déu com aquí. No és un objectiu en sí mateix sinó un mitjà. L’objectiu és l’amor a déu i als homes. Què en treus d’estar sol si no estimes?” El pare Marcel ha estat ermità al Japó i també cartoixà.
Toni Bardia explica que “Passa llargues estones de pregària dins l’ermita del s.XII que ell mateix va reconstruir amb l’ajuda d’alguns veïns de la comarca. No paga hipoteca però amb donacions ha aixecat la seva casa, l’hostatgeria i n’està construint una altra per grups que facin estades llargues. No concedeix entrevistes si l’entrevistador no viu un diumenge a Sant Salvador. Fa una missa molt personal a base de llargs silencis, alguns cants, trossos de lectures i reflexions pregades que s’afegeixen al sermó del “sou la sal de la Terra i la llum del món”. Diu que si vols estar sol no et facis ermità”.
El sender, marcat com a PR, va seguint el que coneix com a camí de Salta Joana i segueix els cingles de cara al sol i que van fent la llarga volta de les Balmes de Serinyà.
Mentre baixem la vista del castell d’Orís és magnífica. Potser cal afegir que sembla que la seva construcció va anar variant des del segle XII fins al XVII. Sabem que un espia francès va dibuixar la seva planta i va fer una descripció detallada, tot amb la finalitat de fer-lo servir com a allotjament cap el 1670, moment en que les tropes de Lluís XIV planejava ocupar la Plana de Vic. El castell va ser fet volar durant la primera guerra carlina (1833-1840). Després va anar caient en la tristor, desemparat de qualsevol inversió del senyor d’Orís, les edificacions es van anar colgant sota les runes. Des de l’any 1014 queda clara la línia successòria d’Elderic d’Orís, que va morir el 1037. El seu fill Amat Elderic, va ser primer senescal dels comtes de Barcelona i per tant queda clar el ràpid ascens en la noblesa catalana dels Orís. Però tant aviat com van pujar, van caure, ja que el 1088 va morir Amat Elderic sense descendència i la seva vídua, Guisla de Queralt, va passar el domini d’Orís a la família Queralt.
L’últim control de la caminada està situat al davant del mas Puigdemalla, que, penso jo, devia formar part de la propietat de Anna Maria de Malla i de Conanglell, hereva del patrimoni dels cavallers provinents del 1139 i que mantenien el principal nucli habitat a Conanglell. Anem pensant, amb en Josep, en aquella llegenda popular que diu que al castell d’Orís s’hi va estar Sant Jaume (el Santiago que va arribar a Compostel·la) quan es dedicava a predicar per aquestes terres. Aquesta llegenda (poc probable) sorgeix a partir de l’existència de fòssils en forma de petxina que es poden trobar a les margues del castell i pel fet que la petxina era l’emblema de l’escut d’armes de la família Orís.
Finalment, entrem al poble deixant a l’esquerra la curiosa imatge de l’Església Nova, construïda el 1950, amb un pla concèntric i arcs en paràbola, per part de l’arquitecte Rifà. Aquesta església es va construir donat que la “Vella”, la romànica, s’havia quedat petita per a la població creixent.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=5561824