Catalan Afrikaans Basque Bulgarian Chinese (Simplified) Chinese (Traditional) Dutch English French Galician German Greek Irish Italian Japanese Portuguese Russian Spanish

Els Bufadors de Beví

Els Bufadors de Beví

 

 

(Osona)   A aquesta excursió matinal hi he anat amb un grup de companys, majoritàriament del CEC. M’hi va convocar en Toni Capell i la sortida ha estat pensada per la Glòria. Tot plegat una bonica sortida de 12 qm, amb un desnivell de + 410, - 460 i una durada d’unes 4 ½ hores, comptant les parades.

518 mapa 518 perfil

 

TAL DIA COM AVUI: El 17 de gener de 1355, el rei Pere el Cerimoniós, rei de Catalunya-Aragó, es presenta a Càller (Sardenya) un cop vençuda la revolta sarda contra el domini català i engega una reforma del sistema administratiu del regne de Sardenya.

 

Hem quedat tots a la cafeteria de les 4 Carreteres (a Tona), lloc de trobada d’anys dels excursionistes que pugen cap a Vic o el Ripollès, per després anar fins a Sant Quirze de Besora i una mica més enllà aparcar a La Farga de Bebié. Deixem els cotxes al davant dels pisos dels Sunyers, fem el canvi de calçat per les botes de muntanya i comencem a caminar tot seguit baixant de cara al riu Ter, que ara pren la llum del sol que ja s’enfila.

 

 P1100979 El Ter 

 

Tot seguit passem, amb compte, pel pont del tren, tot superant el riu i ja veiem els senyals de GR que  baixen a la dreta per uns esglaons de fusta, entre un parell de cases. La via de tren que hem deixat és de la xarxa de rodalies de mitja distància i té parada a La Farga de Bebié.

 

P1100984 Via del tren 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Ja som al camí i ara només cal anar pujant a poc a poc. He de dir que aquest indret havia estat una colònia tèxtil que aprofitava el desnivell d'un pronunciat meandre del Ter com a força motriu, sobre l'antiga farinera dita la farga de Bocafiguera. Formà part del procés d’industrialització catalana sense carbó i que aprofitava la força dels rius Ter i Llobregat, durant la segona meitat del segle XIX i la primera del XX. En el context de la revolució industrial, va aparèixer a Catalunya un fet amb una forta identitat i de paisatge singular: la colònia. La construcció començà el 1895 i va ser una fàbrica important, fins que els últims esdeveniments van obligar a l’acomiadament de la plantilla que quedava i al tancament, l’any 2008.

 

JORDI CANOSA Serra de Bufadors 0151 

 

 

 

 

Arribem aviat a l’ermita de Sant Moí (Mus, o Muç) que està al costat de la masia del mateix nom i que pertany al terme municipal de Santa Maria de Besora.  També anomenada Esglesiola de Sant Moí, és una construcció d’un romànic molt primitiu, que podria haver estat alçada el segle X. És una construcció petita que consta d’una nau rectangular, coberta amb estructura de fusta i un absis de planta semicircular.

 

Recordo que fa un parell d’anys vaig anar a una caminada popular que passava per l’ermita de Sant Mus, a Rubí. Aquesta, la de Rubí, és famosa per es famosa per les romeries de les Colles dels Xatos, procedents de la Barcelona vuitcentista, durant les festes de la Pasqua de Resurrecció. Val a dir que també a l'església de l'Hospital de la Santa Creu, al Raval de Barcelona, hi havia una capella on es venerava Sant Muç. De Barcelona anaven caminant cap a Rubí armats amb forquilles, ganivets, culleres i graelles gegantines. Sant Mus fou un prevere del segle III que morí a Bizanci durant la persecució de temps de Dioclecià. Es veu que va ser detingut per haver destruït un altar dedicat a Bacus. Es diu que fou torturat amb foc i llençat a les bèsties, però es va escapar. Al final el van decapitar el 304.

 

Hi ha una altre versió que l’imagina com un sant local, llegendari, sense que correspongui a un ésser real i vinculat al folclor català. Segons Joan Amades era un ermità que vivia en solitud total precisament pels voltants d’aquesta ermita que ara veiem. Passava el temps dedicat a l’oració i a fer esclops de fusta, que deixava prop d’un corriol perquè els agafessin els caminants que hi passaven. Era sord i per tant no era parlador. Encara que hi ha una altre versió que diu que precisament per no parlar amb ningú va ser que es va quedar sord. El fet que es diu que fou sord, va fer que fos adoptat com a patró dels qui perdien l’oïda, els quals li resaven tot dient: “Sant Moí, feu-me sentir”. Ara l’interior és ben buit i només en resten unes pintures que fan de mal observar des de l’exterior.

 

Quan va morir, tota la terra al voltant de l'ermita es va poblar de lliris blancs i olorosos. Els pastors van veure l'ermita amarada d'una claror celestial i, en entrar-hi, la trobaren buida: l'ermità havia estat portat al cel per àngels. A l'ermita es feia un aplec en el qual es mullaven cotons a l'oli de les llànties, que després s'usaven per guarir o prevenir el mal d'oïda. Nosaltres seguim caminant.

 

P1100994 Ens anem allunyant de La Farga de Bebié. Puc dir que el nom prové d’Edmund Bebiè Wild, un enginyer suís que havia format part de la construcció del Canal de Suez. Ja era propietari d’una filatura de llana (E.Bebié und Co Turgi AG) a Aargua, prop de Zuric, que aprofitava l’energia hidràulica del riu Aare, afluent del Rin.

 

P1110002 Ens endinsem

 

 

 

 

 

 

 

 

 

La Serra de Bufadors, és un cingle en cresta ple de racons i raconades. Per aquí es movien, els anys 80, alguns membres del GRAPO. Precisament, el 19 de juny de 1981, quatre membres d’aquell grup, foren tirotejats i morts per la Guàrdia Civil. Havien plantat una tenda prop del Ter i de La Farga de Bebiè. També va haver-hi forta activitat guerrillera i fins a la zona de Ripoll, pels maquis antifranquistes. Precisament la caserna on foren morts els activistes del GRAPO, havia estat cedit als cossos de la Guàrdia Civil per la direcció de l’empresa Edmundo Bebié i el cos policial el va ser servir com enclau estratègic en la lluita contra els maquis infiltrats des de França.

 

La llum quasi desapareix quan comencem a endinsar-nos entre les parets verticals de les escletxes de la zona dels Bufadors. La Serra dels Bufadors presenta parets escarpades en la seva cara sud i una fageda i boixos a l’obaga. Es tracta d’una peculiar formació geològica, derivada d’un trencament de la creta de la serra i que deriva en l’acumulació d’estrats.

 

Aquesta acumulació d’estrats ha creat espais buits a l’interior per on circula l’aire. Aquest surt a l’exterior, especialment si fa vent, i fins i tot xiula, en determinades condicions. Hi trobem tot de forats que és per on el vent fa la seva feina.

 

P1110006 Forats als Bufadors  Alguns dels forats principals han estat resseguits per espeleòlegs, però la realitat inestable del terreny representa un perill que ha minvat l’interès espeleològic. L’indret és un espai quasi màgic, caminant entre parets verticals i grans escletxes, tot recobert de molsa. Es tracta d’un microclima que no té res a veure amb les terres de la comarca que envolten aquest espai únic i en el que cal anar en compte de no malbaratar-lo. Un espai on no es faria gens estranys que de cop i volta sortissin uns nans o uns follets i es posessin a parlar amb nosaltres.

 P1110015 Una escletxa tunel

 

P1110028 

 La nostra ruta segueix fins a pujar dalt de la Serra que, ara sí, anem crestejant per un sender del qual no convé apartar-se. Tenim boniques vistes de Bellmunt, Santa Maria de Besora, el castell de Besora, el de Montesquiu i el Santuari dels Munts.

 

 

P1110030

    

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

També, la vall que envolta la Serra, queda ben present a sota nostra, quasi a la vertical. Després anem baixant, en algun cas agafant-nos amb les mans a les arrels que se’ns presenten com a passamans facilitadors. Cal anar en compte, però no té especials dificultats.

 

D’aquesta manera anem baixant i quan arribem al pla, hem de tornar, ara seguint la serra pel seu vessant meridional i en direcció cap a ponent, fins que tornem a ser a Sant Moí, on ara el sol li arriba des d’una altra posició.

De Sant Moí, o Sant Mus, puc dir que hi havia un bergantí amb aquest nom. Va ser, segons diuen, el de més tonatge construït per les drassanes mallorquines i ho fou per encàrrec dels germans Damià i Jaume Ramis Mut, el 1918.

 

P1110038

 

 

Fou adquirit després per la Naviera Egara per dedicar-lo al transport de fusta entre Nord Amèrica i la Espanya. Fou un dels últims grans velers que va fer viatges transatlàntics. Després de la Guerra Civil, es veu que van demanar Fèlix Escalas, director del Banc Urquijo que el cedís a la OJE, cosa que es va portar a terme, però ja amb el nom de “Baleares”. I aquí es va acabar el bergantí Sant Mus.

 

Sant Mus vaixell  Però el vell vaixell ja no podia navegar i va exigir moltes reparacions per tal de transformar-lo en l’escola flotant anomenada “Escuela de Flechas Navales” fins que anys més tard, l’autoritat portuària va decidir enfonsar-lo. Des d’aleshores (any 1960) està servint de base del que va ser el nou moll adossat a la prolongació del dic est del Port de Barcelona.

 

 

 

 

 

 

Fins aquí ha arribat l’excursió d’avui. Si voleu trobar el track en gps, poder anar a l’enllaç:  

 http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=2412112    

 

Escribir un comentario


Código de seguridad
Refescar