(La Selva) Excursió matinal, el 28 de juliol de 2012 i, tal com toca a l’època, amb molta calor. Hem fet uns 12 quilòmetres, amb un desnivell de + i – 411m.
 |
 |
TAL DIA COM AVUI: Els vaixells de guerra catalans, el 28 de juliol de 1283, van guanyar la batalla naval contra les galeres franceses davant de les illes Formigues, en l’ofensiva de la croada contra Catalunya
El lloc de trobada a estat Breda. Breda està a 170 metres d’altitud i avui nosaltres anirem fins al castell de Monsoriu, al nord i a 630 metres. En trobem al vessant oriental del massís del Montseny i dins de la comarca de La Selva. Breda és un d’aquells topònims que apareix antigament (s. IX) i que es considera d’origen incert. Algun investigador considera que pot provenir del germànic “braida”, amb el significat de “planura”.
El 878 és quan apareix per primer cop el nom de Breda en un document. Es tracta d'un privilegi en què el rei franc Lluís el Tartamut concedeix al bisbe Frodoí, de Barcelona, diverses propietats situades en la zona del Montseny. Breda, aleshores, era una vila rural, i hauran de passar uns dos segles perquè es pugui dir que hi ha una població ben assentada. L'impuls definitiu de Breda vindrà donat pels esposos Guerau de Cabrera i Ermessenda, vescomtes de Girona, quan el 1038 decideixin fundar un monestir en aquesta vila.
El monestir de Sant Salvador de Breda, compta amb un sòlid i potent campanar de base quadrada . Des del seus orígens fou molt famós i els fidels hi acudien massivament per tal de venerar les despulles dels sants Iscle i Victòria, que havien estat donades, el 1263, pel vescomte Guerau IV de Cabrera. A principis del segle XIX i durant la invasió napoleònica, les tropes franceses es van endur 17 campanes del campanar, per fondre-les i fer-ne canons. També va desaparèixer l’arqueta que contenia les relíquies.
Val a dir que la casa abacial, vinculada al monestir, gòtica i quina façana van ser construïdes per impuls de l’abat Miquel Samsó, a finals del segle XV. Aquest Miquel Samsó, es veu que coincideix amb qui fou ja President de la Generalitat de Catalunya entre els anys 1470 i 1473.
Nosaltres comencem a caminar al davant d’aquest magnífic campanar, a la plaça arbrada que també mira cap a l’ajuntament. Cal explicar que l’església de Santa Maria, l’antiga església parroquial de la vila, va ser construïda entre el 878 i el 1038 i de la qual actualment se’n conserva l’absis, del segle XII, i se’n poden observar part de les pintures murals originals situades al creuer. Al que havia estat l’antiga església de Santa Maria de Breda actualment hi ha ubicats la Casa de la Vila i el Museu Municipal Josep Aragay.
Anem sortint dels conjunts de cases i un cop deixem a l’esquerra la font de Sant salvador, creuem la riera de Ripiaix, dirigint-nos ara directament cap el coll de l’Orri. Per cert cal recordar que a la zona de Ripiaix es produïren dos enfrontaments, l’abril i l’agost de 1875, entre les tropes lliberals (isabelines) i les carlines, en el context de la Tercera Guerra Carlina, durant les quals els carlins, comandats pel general Savalls, hagueren de retirar-se vers a Vidreres.
Les vistes del castell de Monsoriu són permanents fins i tot abans de sortir de la vila. Però a mida que avancem és fa més evident. Així arribem al coll de l’Orri que, com és ben sabut, fa referència a un lloc on devia haver-hi un graner, ja que aquesta és l’accepció del terme “orri”. Prové del llatí “horreus” i per tot Catalunya hi ha diversos topònims amb aquest nom. Es tracta d’un significat català arcaic, literari i dialectal alguerès, segons especifica al diccionari Alcover-Moll.
Anem pujant, intentant aprofitar les ombres del bosc. El castell de Monsoriu es va fent més evident. Segons en Joan Coromines, el topònim prové de “monte Sigerici”, o “muntanya de Sigeric”. El castell ja es troba documentat l’any 1002, en una donació de terres al monestir de Sant Cugat del Vallès. Més endavant, el 1033, Ermessenda , filla d’Amat de Montsoriu, vescomte de Girona, es va casar amb un dels fundadors del monestir de Sant salvador de Breda, Guerau de Cabrera. Els segles van anar passant i sabem que a finals del segle XVI, i com a conseqüència dels deutes de la família dels Cabrera, la propietat va ser venuda al comte d’Aitona, Francesc I de Montcada i ja més endavant, després de les desgràcies de principis del segle XVIII va acabar en mans dels ducs de Medinaceli.
Abans d’arribar al cim del turó, fem una aturada per capturar una mica d’ombra i beure una mica d’aigua. El castell ja és aquí mateix. Diuen que en el castell de Montsoriu hi havia viscut una bruixa dita na Guilleuma, que totes les nits sortia seguida d’una gran cort de serventes, totes elles vestides de blanc. Voltaven les runes del castell en llarga processó, sembrant malura i mal averany, i feien perdre les collites de tots els pagesos dels voltants. Un dia el senyor rector de Breda les va ruixar amb els asperges i varen fugir totes. D’un bot van anar a parar al pic de Morou i, d’un altre, al fons del gorg Negre de Gualba, on encara fan de les seves. Així que no cal patir per les bruixes i podem seguir pujant.
Ja som dalt. Val a dir que Montsoriu fou, durant un temps, el principal baluard d'una de les nissagues catalanes més nobles: els vescomtes de Cabrera, i una de les construccions més envejables. Això em fa pensar i recordar que, com ja sabem, a finals del segle XIX el moviment excursionista va ser un dels elements clau de la Renaixença catalana i un dels més actius, en Ramon Arabia Solanas, membre de l’Associació d’Excursions Catalana (precursora de l’actual Centre Excursionista de Catalunya), escrivia apassionadament en el butlletí de 1881, del Montseny i de Montsoriu.
El castell va viure les manipulacions i les intrigues de la cort del rei, del 1343 al 1347. El vescomte Bernat II de Cabrera vivia retirat al monestir, quan el rei Pere III personalment li va demanar deixés el retir i li encarregà altes responsabilitats de govern. Però per l’hipocresia i les intrigues del nobles, el batlle general de Catalunya, Pere Sacosta, el declarà en rebel·lia i al final acabar executat a Saragossa.
Ens estem una mica a l’ombra prenent unes fruites. No el podem visitar, tot i que hi ha els guies que organitzen la visita, ja que cal demanar la visita amb anticipació, cosa que, per desconeixement, no hem fet. La visita dura una hora i mitja per dins de les parts consolidades i refetes, que van ser inaugurades el dissabte dia 29 de gener de 2011.
Una estona després marxem cap avall. Recordant que entre el 1808 i el 1814, fou ocupat per les tropes franceses, durant la coneguda com Guerra del Francès.
Abans de marxar de Breda, cal saber que és un dels pobles artesans terrissaires més importants de Catalunya. L’origen d’aquesta indústria arrenca al final del segle XVI amb intensa activitat, a mitjans del segle XX la producció ultrapassava les 40.000 peces setmanals. Avui suposa un important atractiu turístic i conegut actualment per ser el famós poble on es rodà la sèrie de TV3 “Ventdelplà”
Una curiositat final. Hi havia, abans, una expressió que deia “passar la breda” i volia dir passar la crida o l’avís de poblet en poblet o de masia en masia.
Si vols accedir a la ruta per a gps, pots clicar:
http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=3129945