(La Selva) Excursió organitzada el 14 d’abril de 2016; total de 11,5 km; +270 -270; 3 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Blanes, ermita Mare de Déu de l’Esperança, ermita Sant Francesc, ermita Santa Cristina, Castell de Sant Joan, Lloret de Mar, església Sant Romà. Tipus de sortida: travessa lineal; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: El 14 d’abril de 1931, Francesc Macià va proclamar la República Catalana dins de la Federació Ibèrica, fet que es va diluir, hores després, perla declaració de la Segona República Espanyola.
Començo a caminar a Blanes, un cop he vingut amb l’autobús des de Lloret (val a dir que hi ha unes bones comunicacions de bus Blanes-Lloret-Tossa. Estic al davant de la punta de Sa Palomera, que separa les platges de S’Abanell i de Blanes i primer dono un petit tomb pel barri de pescadors de S’Auger, on unes rajoles parlen dels noms d’antigues cases: Can Boix, Can Maimí, Ca L’Esteveta, Can Pauet, Cas Putero...
Després segueixo pel Passeig de Dintre cap a nord fins a visitar, un moment, l’església de Santa Maria. Al costat hi ha el que queda (poc) del que havia estat el Palau Vescomtal. La primera notícia de Santa Maria de Blanes figura en un document del 974, del palau del costat, inicialment castell, consta informació del 1002 i era conegut amb el nom de Forcadell. Sabem que a finals de la Guerra dels Segadors, el 1652, la vila va ser bombardejada i saquejada per les tropes castellanes del marquès de Mortara. Després es veu que 300 dels defensors van ser condemnats a galeres.
Torno al carrer i una mica més enllà passo pel davant de la petita ermita de la Mare de Déu de l’Esperança, advocació que evidentment fa referència al desig que els pescadors tornessin sans i estalvis a casa. Estic al barri de la Carbonera. Aquesta ermita consta esmentada a mitjans del segle XVII.
En tot aquest tram no hi ha senyals del GR i per tant segueixo intuïtivament amunt i tinc aquestes vistes del port i de Blanes per passar, una mica més endavant, pel davant de l’entrada dels Jardins Marimurtra. El port de Blanes és l’únic amb activitat pesquera de tota la comarca. Històricament, Blanes havia estat important per les drassanes de construcció de barques de pesca, fragates i bergantins i com a conseqüència d’això els mestres d’aixa de la vila eren molt reconeguts.
He anat deixant a l’esquerra, mentre he pogut, les cases de la urbanització que ocupa l’esperó rocós de Roca des Viver i he arribat a l’ermita de Sant Francesc, abans solitària i magnífica de cara al mar, avui perduda entre carrers i cases. Com que les urbanitzacions que segueixen han destruït el que podria ser (i segur que havia estat) un fantàstic camí de ronda, enfilo tot un seguit d’escales (moltes) amunt fins a trobar els senyals del GR, que llavors sí que seguiré.
A la dreta ha quedat el jardí botànic Pinya de Rosa, el qual ha salvat aquesta part de terreny de l’afany terrorífic del totxo. Veiem que els pobles acostumen a tenir monuments a personatges que han fet el bé. Hi trobo a faltar un monument (o un record evident) dedicat als malfactors, un recordatori d’aquells que han fet mal al territori, a la gent, a la vida. En aquests monuments hi posaria els noms dels alcaldes i regidors d’urbanisme que han permès requalificar el territori prop de mar de tal manera que bona part de la costa ja ha quedat plenament perduda per sempre. És clar que a qui li agradi veure cases i xalets, no estarà d’acord amb aquesta opinió, però, m’hauran de perdonar, jo crec en el valor de gaudir de la natura i d’una costa amb unes cales increïbles i això s’ha malmès a canvi que uns quants particulars (pocs) s’inflessin a diners. Giro per anar a visitar l’ermita de Santa Cristina i passo pel costat d’una robínia.
L’ermita de Santa Cristina també s’ha salvat dels salvatges depredadors. Al costat de l’ermita hi ha un edifici afegit que funciona com hostal, especialment en els dies d’aplec. La primera informació documentada de l’ermita és del 1354, probablement relacionada amb les epidèmies de pesta viscudes el segle XIV. Tot l’entorn aporta una imatge i sensació de pau i harmonia i m’assec una mica a fer un glop d’aigua.
Aquí puc arribar fins a prop dels penya-segats i fer aquesta magnífica foto. Estic a la placeta del darrera de l’ermita, just on hi ha el pi centenari que, el 7 d’agost de 1934, va oferir la seva ombra al Consell de Govern de la Generalitat de Catalunya.
D’aquí fins a Fenals, hi ha 1,5 quilòmetres que encara no han estat mossegats per la febre constructora, ja veurem el que durarà. Sempre vindran alcaldes que, amb el discurs que s’ha de donar feina i diners als bars i restaurants només veuen la construcció en la primera línia de mar.
Passo pel costat del castell de Sant Joan (he posat una foto que hi ha en un cartell informatiu). Consta documentat des del 1041. Cap el 1080 o 1090 al morir la senyora del castell i del terme, Sicardis, va llegar part al seu fill Bernat que era bisbe de Girona i part al seu gendre Bernat Gausfred, senyor de Palafolls. Passats els anys, el 1217, es va unificar sota el domini del bisbat de Girona i així va seguir fins el segle XIX, quan es va produir tot el seguit de desamortitzacions.
No oblidem que el sistema de desamortitzacions, no ens enganyem, no va ser una altra cosa que un altre espoli portat a terme per la monarquia espanyola. S’espoliava a uns, els recursos se’ls quedava la casa reial i el patrimoni històric quedava destruït. I mentre, la major part de la població estava formada per jornalers i assalariats que, en bona part del territori peninsular, vivien en estat de misèria. Això sí, el rei (Carlos III) i la noblesa anaven inflats d’allò de que “en mis dominios no se pone el sol”. El rei sempre tenia sol, mentre que la gent vivia en la misèria, a la negror més absoluta. (Coneixent la història ¿encara hi ha gent que es diuen monàrquics?, potser no la coneixen).
I aviat arribo a Lloret de Mar, una vila que podria ser magnífica però que figura per internet com una ciutat on triomfa el “turisme de borratxera”. Una fama terrible, facilitada per uns consistoris anteriors que no només no ho van aturar sinó que n’estaven satisfets. Vist en perspectiva i amb la pena que fa la situació actual, hi ha qui es pregunta com és possible, i la resposta és clara: no hi havia normes que ho impedissin (ni encara n’hi ha, el que vol dir que tornarà a passar).
Ara, però, el mes d’abril, passejar per Lloret resulta molt agradable i es pot gaudir d’una vila antiga que fa goig. L’església de Sant Romà és un temple acabat el 1522 i que va ser modificat el 1910 per l’arquitecte Bonaventura Conill (algú per internet diu que va estar “desfigurada”) per donar-li aquest aspecte exterior modernista que, a mi, em crida molt l’atenció i m’agrada seure en una cafeteria del davant i estar-m’hi una estona admirant-la.
Si vols la ruta per gps, ves a: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=12942427