Hostalets d'en Bas a St Miquel i Falgars
(Garrotxa) Excursió setembre de 2012. Hostalets d’en Bas (485m) fins a St Miquel de Castelló, a Falgars d’en Bas i acabar a Hostalets. Una distancia de 11 quilòmetres i uns desnivells de + 540 i - 540 metres. He de dir que la pujada fins a St Miquel és constant, dreta i sostinguda, per un magnífic alzinar. La baixada des de Falgars permet fer-la per pista o bé seguint els senyals grocs, molt més dreta: jo he alternat.
NOTA DEL PERFIL: El perfil de la ruta (com veureu al final), per algun misteri, hi ha un moment en que salta cap amunt; no feu cas, baixa normalment.
 |
 |
ARA FA 73 ANYS: El 7 de setembre de 1939, el Centre Excursionista de Catalunya, entitat històrica de l'excursionisme a la península, és va veure obligada a traduir el seu nom al castellà. És el resultat de la guerra civil a Espanya, però també de la visió reductora i exclusivista respecte de les altres cultures i especialment la catalana, al territori de l'estat. Ha sigut una constant, des del Decret de Nova Planta del 1714.
Just a la cruïlla de la carretera, abans d’arribar al poble d’Hostalets d’en Bas, hi ha un monument a mà esquerra. Es tracta d’una escultura de Rosa Serra inaugurada el maig de 1999. D’uns set metres d’alçada i realitzada amb pedra de pòrland, hi figuren els símbols de pagès, polític i guerrer que identificaven la trajectòria de la vida del cabdill remença Francesc de Verntallat, junt amb el seu escut d’armes.
Aquesta excursió comença, aviat al matí, després de fer un cafè al bar Teixeda que hi ha a l’entrada a mà esquerra; un lloc perfecte per als excursionistes.
Com destaca pel nom de la vila, cal concloure que a l'entorn d'un hostal que hi havia a tocar de l'antic camí ral que anava d'Olot a Vic es va originar un dels nuclis més pintorescos de la contrada. Els Hostalets, des dels seus inicis al S. XVIII, ha experimentat un creixement moderat i sostingut, amb trets urbanístics remarcables, que conserven la rusticitat original i autòctona d'aquest indret. Una de les imatges més belles i conegudes del poble, en què pintors i fotògrafs l'han immortalitzat al llarg de la història, és el carrer Teixeda.
Destaca per les cases amb les corresponents eres al davant, ben restaurades i arrenglerades l'una al costat de l'altra. Si la visita es fa a la primavera o l'estiu, les llargues balconades de fusta mostren centenars de testos amb geranis i altres flors, conformant així una mena de jardí urbà de notable impacte visual. Fets meritoris que han permès al poble d'Hostalets ser catalogat com a conjunt històric-artístic. Aixecant la mirada a les muntanyes del davant, criden l'atenció les cingleres de Falgars, presidides per la silueta de l'ermita de Sant Miquel de Falgars o Castelló.
Si algun cop us heu aturat a Hostalets o bé heu anat per la Vall d’en Bas haureu vist aquesta capella al damunt del que sembla un inexpugnable cingle a més de 450 metres per sobre de la Vall. Arribar-hi suposa una pujada d’una hora, però les vistes que ens ofereix justifiquen plenament l’esforç. Originalment es tractà d’un castell que es troba documentat des del 1053, moment en que van jurar fidelitat al comte de Barcelona, Ramon Berenguer, el titular del lloc, Udalard, fill d’Amaltruda. Seguint les tradicions de l’època, en que s’anaven confirmant la fidelitat, aquesta es va tornar a documentar l’any 1078, en aquest cas a Ramon Berenguer II. També sabem que l’any 1119, la muller del vescomte Udalard Bernat de Bas, la vescomtessa Ermessenda, llegava diverses possessions al seu nét, el vescomte Udalard II de Bas i això ens informa que en aquells primers anys reculats de la nostra història, les dones eren titulars de patrimoni.
A la dreta també tenim una vista extraordinària del Puigsacalm. Mentre segueixo per la pista amunt, penso que a finals del segle XII hi hagué diversos enfrontaments entre els que duien el títol de vescomte de Bas i els qui feien la funció; després d’algunes generacions els lloctinents del vescomte de Bas s’acabaren considerant i anomenant ells mateixos vescomtes de Bas, així queda reflectit l’any 1240 quan Simó es titulava “lloctinent de Pere, vescomte de Bas”, tres anys més tard signava com a vescomte de Bas. Una altra informació ens fa saber que l’any 1280, Sibil·la, comtessa d’Empúries i vescomtessa de Bas, vengué els castells de Castellfollit, Mont-ros, Monells, Montagut i el vescomtat de Bas, al rei Pere “el Gran”. I així la història es va anar teixint fins que al segle XV el rei Joan II el cedí a Francesc de Verntallat. Posteriorment va patir els estralls de la Guerra del Francès i posteriorment la Guerra Civil de 1936, després de la qual va quedar destruït.
Deixo un magnífic mas, el mas Teixidó, més enllà dels camps de conreu. Més enllà, per sobre de la construcció fa de teló de fons, el tall gris de roca del Puigsacalm i del Puig Cornelis. Al costat del camí una gran pedra gravada informa del nom de la masia.
El sender, de l’amplada d’una pista, pedregós i cobert de les branques de les alzines, segueix pujant pausadament i de tant en tant, cal fixar-se amb els senyals grocs que indiquen la direcció. Es una de les rutes senyalitzades de la Vall d’en Bas. El camí s’enfila una mica més dret una estona.
El camí arriba a una cruïlla, amb pal indicador. És la cruïlla del GR i entre els arbres, ja s’endevina el mur de pedra de les restes del castell, dalt de la roca. Cal girar, doncs, a l’esquerra i pujar suaument, ara sí, per arribar a un bonic pas estret entre roca que, un cop deixem enrere presenta dues opcions: la dreta que és el camí que caldrà seguir després per anar a Falgars i l’esquerra que, per un tram d’escales, s’enfila fins al replà de roca que suporta l’objectiu d’avui.
Passo per entre les pedres i restes del que havia estat el castell i també pel que havia fet de porta. Més amunt, queda un replà rocós i planer. A un costat, una roca més alta permet disposar d’una bona posició l’ermita actual. Probablement, en els seus orígens, era aquí on hi devia haver la torre de guaita.
Així doncs l’ermita, està ben posada dalt de la roca. Originalment se suposa que hauria estat un assentament ibèric i més endavant, durant la romanització, potser hi hauria un temple a Mercuri. Com ja sabem va entrar en franca decadència durant la última guerra carlina i la del 36.
Ara, en canvi i gràcies a la feina dels amics del GEiEG, és una magnífica església a la qual hi he accedit seguint el camí que surt dels Hostalets i que hi arriba de forma molt directa, tal com he pogut comprovar. L’ermita formà part de reducte de l’antic Castell. El 1972 va ser restaurada per un projecte liderat pel GEiEG, que q més hi va muntar un adequat refugi de muntanya (normalment tancat; per utilitzar-lo cal posar-se en contacte amb el GEIEG). M’estic una estona per menjar alguna cosa, mentre gaudeixo de les magnífiques vistes.
Hi ha una visió molt ample sobre el Puigsacalm i el Pirineu. La seva pujada més còmoda, al Puigsacalm, és a partir del coll de Bracons, tot i que la que puja des de Joanetes, és potser la més esportiva i aventurera. Als nostres peus queda un vista extensa de la Vall d’en Bas i fins a Olot.
El camí, un cop es baixa de l’ermita, segueix el GR planerament. Aviat es veu a la dreta un pal indicador, que ens diu que també es pot arribar al Coll de Bracons per aquí. És el camí de Llancers, que és poc utilitzat i conegut, però que ofereix panoràmiques sobre el Collsacabra, el massís de Cabrera i els cingles d’Aiats, i que fent petites marrades sense dificultat també permet gaudir de vistes inèdites del massís de Santa Magdalena. De fet, el coll està situat en la serra d'Aiats, entre la serra de Sta. Magdalena i Collsacabra. Jo, però, deixo el camí i segueixo de cara, cap a Falgars, passant una tanca metàl·lica per evitar que el bestiar pugui sortir. Anem deixant pels costats algunes grans alzines.
Cal deixar també una Font a la dreta font de Pibernat, situada abans d'arribar al mas homònim, que és una construcció amb els corrals i els pallers separats a l'altra banda de l'edifici principal que actualment està deshabitat i en procés de restauració. Passem pel que es coneix com pla de la Rabasseda, es travessa el torrent conegut com el Clot de Pibernat o de Coll d'Uran, que forma, uns metres més enllà, el salt de l'Euga. Es passa una ampla tanca metàl·lica i es travessa el camp de la Partió per un camí ample. Més enllà es creua un petit torrent i es deixa a mà esquerra el mas de la Freixadella, ja amb les cases de Falgars ben properes.
Cap a la dreta, hi ha La Batllia, casal abandonat on hi havia hagut la batllia del lloc, té un escut del 1793, amb una vara de batlle enmig i una bonica cabanya amb un gran portal. Jo aprofito, per anar a la dreta fins al nucli de Falgars d'en Bas, malgrat després tocarà marxar després per la pista pavimentada que ara tinc a l'esquerra, tancada per una cadena.
A Falgars es té una bona panoràmica de tot l'entorn, destacant-ne els Pirineus, però també la propera serra de Cabrera. Paga la pena visitar l’església romànica de Sant Pere de Falgars. Per cert, al costat de l'església de Sant Pere surt un camí que es dirigeix a Cabrera.
L'església de Sant Pere de Falgars, fou l’origen d’aquest petit terme. És prop de la cinglera i el veïnatge del mas de la Coromina; ja és esmentada com a parròquia del bisbat del Vic en les més antigues llistes parroquials del segle XII. La base de l'edifici és romànica, de la fi del segle XI, amb un absis ornat de lesenes llombardes, però truncat per sota dels arquets cegats. Sofrí molt en els terratrèmols del 1428. Deixà de tenir culte regular el 1974. Prop seu, la rectoria, del 1640, l'antic hostal i les escoles formaven un petit carrer completat pel gran mas de la Coromina
La Coromina, ja esmentada, és una gran hisenda que conrea les terres pròpies i les d'altres masos veïns. És evident que s’ha anat fent amb bona part de la contrada. El que mes sorprèn és la barrera que tanca el pas als vehicles. A mi em semblava recordar que aquest era l’accés històric per anar des d’Hostalets fins a Falgars i per això ho he preguntat quan he tornat a ser al punt on avui he començat la caminada. Allà no ho tenien clar. Aleshores els hi he dit que segur que els que han comprat La Coromina no deuen ser pas catalans (ho he dit perquè a Catalunya sempre s’ha tingut molt respecte pels drets de pas i jo recordo que a les excursions sempre érem ben rebuts a les masies, quan els anaves a saludar), però m’han confirmat que sí que ho són, però que no els hi agrada que hi passin cotxes per la seva pista. Potser sí que la pista és d’ells i mai no ha estat d’ús públic, però crec que s’està escampant un problema hi és l’obsessió per tancar-se de la gent de les noves generacions. En qualsevol cas, els drets públics haurien de ser protegits per les autoritats locals i de la Generalitat, cosa que no tinc clar que facin acuradament.
Si vols accedir a la ruta per a gps, pots clicar a: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=3391027