(Garraf) Ruta el 19/08/2015; 14 km; +332 -332; 4,5 hores. Excursió organitzada per en Manel del Centre Excursionista de Sitges amb el següent itinerari: Sitges, Serra del Gafarró, Les Basses, Mas Maiol. Participants: Manel, Dolors, Montse, Carles, Pere i Miquel. Tipus de sortida: circular; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: Mentre al Mas Maiol, del Camí de la Fita, tenia masovers a primers del segle XIII, Fernando III de Castella, es va dirigir a Lleó i va ocupar el tron. Va ser el tercer cop que un monarca ho era al mateix temps de Castella i de Lleó.
A les set del matí ens trobem al davant de l’església de Sant Joan, de Sitges, Es tracta d’una església moderna que va ser inaugurada el 24 de juny de 1991 i depèn de la parròquia de Sitges. Està dedicada al sant baptista ja que en aquest barri també hi ha l’antic Hospital de Sant Joan, aquest de molt antiga història. La fundació de l’hospital va ser l’any 1324 per part del cavaller Bernat de Fonollar, senyor del castell de Sitges i estava destinat a donar acolliment a pelegrins, malalts, pobres i desvalguts. L’any 1910 va quedar integrat dins del conjunt de Maricel i dos anys després es va inaugurar el nou Hospital, projectat per Joan Font i Gumà. L’any 1985 es va crear la fundació privada que actualment el gestiona i que està dedicat a l’atenció geriàtrica.
Hem començat a caminar pel Camí de la Fita fins que ens apartem de les cases del barri. A partir d’aquí ja no hi ha asfalt. El segle XIII, quan Fernando III, conegut com El Sant, va ocupar Lleó i més endavant va ocupar les terres des de Sevilla fins a Cadis. En aquells temps, a Catalunya, s’havia consolidat la federació amb el regne d’Aragó i el sobirà era Jaume I el Conqueridor. Tot Catalunya estava en moviment la primavera del 1229 i des de la concentració al port de Salou van sortir prop de dos-cents vaixells amb quinze mil homes que van anar a conquerir Mallorca el desembre d’aquell mateix any. Menorca es va ocupar el 1232, Eivissa el 1235 i Valencia el 1238.
Un lloc que fa forma d’olla molt oberta on s’hi diposita l’aigua de la pluja, del riu o d’un torrent, és un obiol. Etimològicament prové del llatí “alveolus”. Ha derivat cap a cognoms d’origen en topònims com Obiol, Obiols (el meu segon cognom), Albiol... D’altra banda la seva funció ha donat lloc a utilitzar el nom d’obiol a un gibrell de terrissa (com es deia a Olot) o una galleda de fusta que duien les dones per portar aigua (en el cas de Valls), tal com es pot llegir a l’Alcovel-Moll. També cal saber que hi ha un poble al Baix Camp amb el nom de L’Albiol.
Uns tres quarts d’hora després d’haver començat, la pista arriba a una cruïlla de cinc camins. A l’esquerra (oest) la pista va cap a Mas Alba; de front (nord) una pista secundària va cap el Fondo de la Bruixa; també de front la pista principal (nord-est)continua sent el Camí de la Fita i és l’antic camí que anava de Sitges fins a Jafra; i a la dreta, surt el camí (direcció est) que agafarem. Uns cent metres més enllà tenim una magnífica vista de Sitges i del mar.
Estem a la serra del Gafarró al Parc Natural del Garraf, que ocupa un territori de més de 12.000 hectàrees. La nostra ruta baixa cap al sud una estona i després gira cap el nord. El camí és estret i clar per sobre de les pedres càrstiques característiques del territori. Així arribem al lloc conegut, per la gent del poble, com El Gafarró. Aquí els jubilats han anat construint, de tant en tant, un espai de taules per venir a fer un esmorzar. Aquesta és l’àrea d’hivern.
Per acabar el breu comentari del segle XIII que he començat, potser cal explicar que l’any 1276 Jaume I va conquerir el regne de Murcia als almoràvits, però en va lliurar al seu gendre Alfonso X el Sabio, rei de Castella i de Lleó i fill de Fernando III, dins d’un pacte de distribució de territori entre les dues potents corones: Castella Lleó i Catalunya Aragó. Jaume I va escriure “Nos ho fem primer per Déu i després per salvar Espanya”. És interessant observar que en aquells temps ja s’utilitzava el terme “Espanya” com a indicatiu alternatiu per fer referència la corona de Castella i Lleó, amb independència de l’existència dels regne d’Aragó, de valència i de Mallorca, del Principat de Catalunya i del regne de Navarra, al nord.
D’altra banda, el terme “espanyols” es referia generalment, de forma alternativa, als castellans, però no als aragonesos ni als catalans ni als navarresos.
Un ocell pintat en una paret, al costat de l’any 1983, ens parla de l’origen del nom. El gafarró (“Serinus serinus”) és un ocell petit de la família dels canaris, molt apreciat pel seu cant. És de color bru tirant a groc, amb un bec curt i cònic que resideix als Països Catalans tan aviat a prop de mar com a la muntanya. Cal recordar que quan a les Rambles de Barcelona hi havia parades amb ocells, aquest era un dels més habituals. Eren criats a Premià de Mar, on eren molt populars. Ara per ara, la gent ja no té ocells que canten, s’estimen més tenir gossos a casa seva que, quan l’amo marxa, es dediquen a plorar i a bordar fent que els veïns es posin histèrics.
A l’esquerra, una mica més amunt i dins del bosc, hi ha una altra taula, aquesta pensada pels esmorzars a l’estiu i per tant a l’ombra. Estem en bosc de pins i algunes alzines i amb moltes mates de llentiscle, coscoll i margalló. Tot molt típic d’un massís d’origen càrstic, un dels més interessants de Catalunya. Mot sec en superfície, però ric en aigües subterrànies que, al final, van a parar al mar. Les pedres del Garraf són realment interessants, amb les seves formes recargolades, ja que la pedra calcària amb el pas del temps i pels efecte de l’aigua i del vent pateix el fenomen de la dissolució. També aquesta és la raó de l’existència de moltes coves, dolines i avencs.
Sovint pel massís queden les restes de la mà de l’home. Durant anys s’hi va conrear vinya i per això s’hi poden veure encara algunes cabanes de pedra seca on els pagesos hi desaven les eines i s’hi aixoplugaven en cas de mal temps.
Passem també per una casa ensorrada i abandonada. Viure al Garraf havia de ser molt dur, com a conseqüència de la terrible calor a l’estiu i la manca d’aigua en superfície. Aquesta és el Mas de Sant Daniel, també conegut com de Les Basses, per l’existència de les que hi ha una mica més enllà i que devien ser les que van construir per poder disposar d’aigua.
Un cop hem tornat a anar a una pista, trobem la magnífica Font de les Basses, construïda l’any 2007. No és l’original. La font original està més amunt i va quedar sense aigua perquè ka pedrera que hi ha a prop va tallar la font subterrània que hi portava l’aigua i quan van haver de demanar que la llicència d’extracció se’ls hi renovés van fer aquesta font nova. És realment bonica, però tampoc no té aigua. Aquesta font prenia l’agua d’una surgència subterrània amb una bomba que funcionava amb el corrent elèctric d’una petita placa solar. Tot i amb això no deixa de ser una bonica construcció en forma de cabana de pedra seca. Una curiositat és que la base de la porta és de ferro i hi ha dibuixat un plànol del territori.
Anant un altre cop cap el Camí de la Fita, trobem aquest (entre d’altres) magnífic exemplar de margalló, que ens ofereix un detall d’aquest paisatge exòtic que és el Garraf. Es tracta d’un arbust de la família de les palmeres. El margalló (“Chamaerops humilis”) és una planta poligamodioica. Hi ha exemplars de la mateixa espècia estrictament masculins i altres que són només femelles i per tant només tenen pistils. Per això no tots els arbusts de margalló donen fruits. El margalló és molt resistent al foc i sovint fa rebrots a la base del tronc després d’un incendi.
Des de la pista del Camí de la Fita que es la que va fins a Jafra i més enllà fins a Plana Novella, girem a la dreta, en direcció nord-est fins que arribem al Mas Mail. Actualment és propietat de la Societat de Caçadors i Tir al Plat de Sitges i compta amb un restaurant senzill i rústic on s’hi pot esmorzar, que és el que pensem fer tot fent petar la xerrada. Originalment, aquest mas era propietat dels Marcer de Jafre, probablement la mateixa família que va fe donació de terra al poble de Sant Pere de Ribes i que va servir per fer la plaça que porta el seu nom, a finals del segle XIX i que també va finançar l’església nova. Bé, però aquell Marcer al que fèiem referència al principi sempre havia tingut masovers al mas on ara arribem. Se sap que l’any 1250 hi havia un masover conegut com Ramon Maiol, del qual va quedar el nom a la casa. Posteriorment, els masovers van canviar i se sap que el 1618 el masover es deia Miquel Raventós i que l’any 1900 el que hi havia es deia Canyelles, procedia d’Albinyana i la seva dona era d’Olivella. L’any 1950 hi vivia un home sol i després el mas va quedar abandonat, fins que s’hi van instal·lar els del tir al plat que hem esmentat.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=10530832