(Conca de Barberà) Ruta el 20/12/2017; 16 km; +500 -500; 5 hores. Excursió organitzada pel Grup Matinals amb el següent itinerari: Ermita Sants Metges, Cova Cativera, Cova del Cano. Participants: en Manel com a guia i 25 assistents més. Tipus de sortida: quasi circular; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: L’any 1180 Sarral va disposar de carta de Vila Reial. Aquell mateix any Castella estava separada de Lleó.
Ens hem trobat a Sarral, però després hem anat amb els cotxes a l’ermita dels Sants Metges, des d’on comencem la caminada. Recordem que Sarral és un poble que pertanyia al territori del castell de Forès i que l’any 1180 va disposar de carta de “Vila Reial”, època en que es coneixia amb el nom de Saüc. Etimològicament es pot deduir que el nom actual ‘Sarral’ prové de la contracció de ‘Sa Reial’.
L’ermita (o santuari) dels Sants Metges, a tocar del petit tossal d’en Fessit, a un 1 quilòmetre de la vila va ser reconstruït després de la Guerra Civil, donat l’estat ruïnós en que es trobava. Va ser un projecte de Josep Puig i Torné; les obres es van començar el 1967 i es va inaugurar tres anys després. Es tracta d’un edifici de formes sinuoses i finestrals verticals, força interessant.
Un element molt destacat i important és la gran reixa vidriada que recull i mostra diversos estris de les feines agrícoles i que va estar creada per Josep Grau Garriga. L’església original havia existit des de finals del segle XV, amb diverses ampliacions posteriors. Està dedicada als sants Cosme i Damià.
Està tancat, però des de la portada es pot veure l’interior d’aquest edifici que va suposar un canvi total de concepte respecte dels que antigament havien existit. No m’hi entretinc gaire, ja que el grup ja ha començat a caminar i no he pogut anar a veure la font i les dues imatges d’alabastre que, molt desgastades, sembla que encara s’hi mantenen tot recordant els sants. Potser cal dir que als sants Cosme i Damià se’ls considera originaris s’Aràbia i van viure el segle III. Eren germans i sembla que van ser dos famosos metges que van morir màrtirs durant les persecucions de Dioclecià. Segons la tradició els van voler lapidar però les pedres retornaven contra els botxins, també els van llençar al mar amb una pedra al coll però van aconseguir surar; finalment van ser decapitats, juntament amb els seus deixebles: Àntim, Euprepi i Leonci.
Hem començat a caminar per la pista que va en direcció sud-est, amb desnivell molt suau. De l’ermita o santuari que hem deixat també hi podem afegir que el miracle més conegut dels dos germans (sants i metges) és quan van tallar la cama gangrenada d’un malalt i la van substituir per una altra d’un negre que havia mort una mica abans.
La nostra ruta segueix fins uns 20 minuts més endavant (km 1,7) on deixem la pista per baixar al Barranc de La Vila. Un rètol de fusta, vell, indica la direcció de Cova Cativera. Un document de l’any 1173 fa referència a “... in ipsa carrera de captivaris...” que sembla una referència llatina de “captiu”.
Baixem avall per un camí marcat, dret però de bon fer, fins a la llera del barranc. De fet la Conca de Barberà està drenada per nombrosos torrents i barrancs.
A la llera avall, s’hi poden trobar diverses olles d’aigua. Els clots petits d’aigua també reben el nom de bassiols o Obiols, nom que deriva del llatí ‘alveolus’. El meu segon cognom és Obiols. Hi ha altres variants com Obiol, Ubiols, Aubiol i Albiol. Així doncs un albiol ve a ser un clot a terra o un receptacle de pedra o fusta destinat sovint a conca d’una font o a menjadora pel bestiar. Hi ha molts topònims vinculats, però que no s’han d confondre amb el terme ‘òbit’, que significa ‘defunció’ i prové del llatí ‘obitus’ amb el mateix significat, derivat de ‘obire’ (finar, traspassar).
Hem pujat per l’altra vessant del barranc, seguit una pista que hi ha al damunt i finalment, en uns 5 quilòmetres més hem baixat, per un sender dret i pedregós, que ens ha portat fins a la cova Cativera.
La Cova Cativera és la més coneguda dels rodals. N’hi ha més de coves i aquesta és potser la més petita. Té uns 20 metres de longitud i a dins hi ha algunes estalagmites. S’endevina alguna zona humida on s’hi devia fer un petit toll o font, però ara no hi veig gens d’aigua.
Després de la visita, hem tornat a pujar i 3 quilòmetres després trobem la cruïlla que ens pot permetre visitar la Cova del Cano.
Aquell any 1180, que comentàvem al principi, el rei de Lleó era Fernando II, fill d’Alfonso VII. Alfonso va fer rei de Lleó el seu fill Fernando i va separar Castella que va ser heretada per l’altre germà, Sancho. Aquella separació, que en definitiva tornava a l’origen ja que Lleó i Castella eren regnes independents el 1100, va ser la llavor de futures guerres entre els dos estats o nacions. El rei lleonès va saber, però, controlar les ingerències per part del portuguès Alfonso Enríquez.
D’altra banda, a la península hi havia també els regnes (lògicament independents) de Navarra, Catalunya i Aragó. En el cas de Catalunya i Aragó ja funcionava el pacte de federació propugnat pel rei Ramir i Berenguer IV des de l’any 1137.
Quinze minuts després arribem a la casa enrunada del Cano. Un rètol parla de la cova. En la direcció correcte veiem el pal de GR que ens indica per on deu seguir el camí, però suposem que el pagès ha llaurat el camí. Intentem anar-hi pel marge, però està molt embrossat, així que passem, poc a poc i amb compte, pel camp estovat on els peus s’ensorren.
La cova del Cano és, com l’altra, una balma de conglomerat a tocar del bosc i la casa del Cano. La seva particularitat és que té una visera d’uns 30 metres i una profunditat que arriba a 6 metres com a màxim. En èpoques de pluja forta, es pot gaudir d’un petit salt d’aigua que cau per sobre de la visera de la cova. S’han trobat vestigis d’haver estat ocupada durant el Neolític (entre el 4000 i el 2000 aC).
Desfem la ruta que hem baixat i seguim la pista, ara ja dirigint-nos cap el final. Pel camí veig un bonic i no massa gran pinsap, al qual faig aquesta foto amb les seves curioses pinyes. El pinsap és una espècie del gènere “Abies” que està emparentat amb altres avets de la mediterrània. La majoria dels pinsapars espanyols ocupen àrees que estan protegides legalment; alguns dels quals són famoses, com el pinsapar de Ronda, el de la Sierra de las Nieves, la Grazalema o el d’Orcajo.
Tornem a traspassar el barranc de La Vila.
Sobre alguns dels albiols hi ha gel. L’amic Xavier ha agafat una llesca perfecte i plana d’aquest gel del barranc. Mentre escric aquesta crònica està passant per davant dels nostres ulls la història actual. S’acaben de celebrar eleccions pel Parlament de Catalunya (en una situació complex: alguns polítics catalans tancats a la presó i altres que van marxar a Bèlgica). Els resultats, segons alguns diaris, sembla que donen una participació enorme (82%) i la majoria d’escons pels partits independentistes, mentre que els partits unionistes queden per sota. Algun dia la història escriurà això millor que jo.
Finalment tornem a ser al Sarral, a la vila de ‘Sa Reial’. Ara que ja s’han celebrat les eleccions, a veure si tot torna a la normalitat i no hi ha més pressió ni més polítics als jutjats, perquè això crea molt mal estar i pot perjudicar l‘economia, tot i que fa un mes ‘elpuntdiari.cat’ publicava un article on deia: “Els indicadors econòmics del mes d’octubre no avalen la tesi de què l’entorn polític a Catalunya han malmès greument la seva economia. Aquest és el missatge que ha volgut destacar aquest matí el Col·legi d’Economistes de Catalunya en la presentació d’un informe sobre la valoració de la conjuntura econòmica actual: ‘L’economia catalana mostra una musculatura bona lluny de qualsevol alarmisme o catastrofisme’, destaca el president de la Comissió d’Economia Catalana del Col·legi, Modest Guinjoan”.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://ca.wikiloc.com/rutes-outdoor/sarral-ermita-sants-metges-cova-captivera-cova-del-cano-21625607