(Conca de Barberà) Excursió del 13 de novembre de 2011 seguint el GR.171, avui des de Vimbodí fins a El Cap del Coll, amb els companys del Centre Excursionista de Sitges. En total uns 19,5 qm; desnivell + 540 i – 240; en unes 5 hores.
 |
 |
TAL DIA COM AVUI: el 13 de novembre de1137 Ramir II d’Aragó traspassa, a Saragossa, al comte Ramon Berenguer IV de Barcelona, tots el drets feudals eminents sobre castells, fortaleses i honors, amb el que es va segellar la unió amb el regne d’Aragó. Ara bé, tot i la unió, els drets i costums tant de Catalunya com d’Aragó foren sempre respectats, de tal manera que els reis, posteriorment, sempre anaven a fer Corts a Catalunya o a Aragó. El pacte resolia pels aragonesos dues necessitats bàsiques: l’exportació de la seva creixent producció de llana i el plantejament defensiu davant dels sentiments expansionistes de Castella. Es tractà, probablement, del primer pacte confederal del que es té coneixement de l’edat mitjana.
Hem arribat en autocar fins a Vimbodí, el poble de la Conca de Barberà a tocar del riu Milans, que és un dels dos afluents del Francolí. Diuen, i m’ho he de creure, que al terme municipal hi brollen una cinquantena de fonts i alguna de ferruginosa i alguna altra de bicarbonatada. L’origen del nom es pot trobar en arrels sarraïnes i sembla que voldria dir Ibn Bodi, “fill de Bodí”. De diversos autors he trobat que a mitjans del segle XII ja apareix en documents sota el nom Abimbudi, Avimbudí i Avimbudino.
La població de Vimbodí (495m) va créixer i davallar al llarg dels anys, com molts altres pobles. El XVIII va davallar fortament per la incidència de la guerra dels Segadors i també com a conseqüència de la pesta. Més endavant, el XIX va arribar al seu màxim amb el cultiu de la vinya, però amb l’arribada de la fil·loxera (1793) va tornar a empobrir-se. Actualment té uns 1.000 habitants.
La població sorgí a redós del castell que s’hi bastí i que ja cap el segle XIV era en ruïnes. Se sap, però, que el 1182 fou cedit a l’abat de Poblet. Posteriorment el 1272 la titularitat del terme fou confirmada per Jaume I, encara que les relacions entre els monjos i els pobladors, en algunes èpoques foren tibants. Per exemple se sap que el segle XVII hi va haver molts problemes perquè la gent de Vimbodí volia fer llenya al bosc de Poblet sense llicència; el procés acabà amb la concòrdia el 1629. Més endavant i ja dins del XVIII, Carles III prohibí que Poblet anomenés cap batlle o capellà de Vimbodí i va permetre que esborressin les lletres PO i la creu que figuraven a les portes de les cases com a signe de la dependència de Poblet. Sortim del poble, on un pal ens indica el camí del GR.171, que coincideix amb el Camí de Sant Jaume de Galícia per aquests indrets.
Anem per pistes i envoltats de camps de cereal i oliveres. Alguns ametllers també fan de vigilants del camí que és la nostra ruta d’avui. Així arribem a la Creu de Codoç. És una creu que ha perdut precisament la creu i per tant, ara només és un pal de pedra. Algú, maldestre amb força mal gust ha pintat en lletres negres el nom al pedestal. Vull pensar que ha estat algú que ha volgut reivindicar el nom d’aquesta creu, però em pregunto ¿no ho hauria pogut fer d’una manera més discreta, menys indigna?
Aquesta creu correspon al que havia estat el poblet del mateix nom. Poblet situat a la vall i ja desaparegut. També fou motiu d’enfrontaments amb el monestir de Poblet, arran de la cessió de Vimbodí a l’abat. Ves per on, el monestir que ara tant estimem, als seus inicis fou l’origen sovintejat de conflictes amb els vassalls. No he trobat res respecte de l’etimologia del nom “Codoç”. En canvi he localitzat “Codó” que correspon a un llinatge existent a Àger, Balaguer, Cardona, Miralcamp… que, segons l’Alcover-Moll prové de “cotone”, nom propi d’home que figura en inscripcions llatines, tot i que no crec que hi tingui res a veure amb el del poble de Codoç. També em pregunto si Codoç no vindrà pas de “còdols”, que com sabeu són les pedres arrodonides, de la qual cosa em queda el dubte ja que de fet el nom de Codoç també es correspon amb la vall on estava situat el poble.
Parem a esmorzar una mica, al costat d’uns camps de cereal, probablement ordi (que havia estat un dels cultius majoritaris) i amb la vista dirigida a uns aerogeneradors, dels qual ens veurem molts per aquestes terres.
Més endavant la pista arriba a la carretera local que va de l’Espluga de Francolí fins a Els Omells de na Gaià, tot passant pel coll de Senan. Senan, el poble, el tenim just al davant, dalt d’un llom alçat. Ens hi dirigim per fer una visita. Després tornarem al coll.
Senan (652m) , com la resta dels llocs habitats de la comarca, fou colonitzat a les darreries del segle XII. Se sap que el 1365 tenia 24 focs. Per aquets voltants s’hi veuen, a més del cultiu generalitzat de secà, alguns horts i vinyes. No en queda però cap vestigi del castell que fou bastit a partir del 1159 i que conegut com a Mata de Senan en fou senyor Guerau de Granyena. Probablement les pedres foren aprofitades per a les altres construccions.
Anem a visitar l’església del poble, Santa Maria de Senan. És una església d’estil romànic, construïda entre finals del XII i principis del XIII, amb l’impuls dels monjos de Montserrat.
Un cop visitada, per fora, l’església (llàstima que no s’hagi pogut entrar), anem sortint tot passant pels carrers. A Cal Casanova hi ha una pedra travessera dalt de la porta del 1770, amb dos escuts que semblen fets modernament. Un, amb la inscripció “1894-1990 Senant” presenta una taula amb dos homes ¿potser sopant? I l’altre és ja l’escut amb la mitja lluna i l’estel. Resulta agradable caminar per aquest pocs carrers nets amb cases restaurades i les rajoles dels noms a les façanes: Ca’l Pantalon, Ca’l Pubill, Cal Quelo…
Una mica més enllà una porta presenta una curiosa escala d’accés. Curiosa, però no pas estranya, ja que aquest sistema és el mateix que es feia servir als marges per tal de pujar els murs de pedra seca.
A la sortida, un tros de terra, senzill, però bonic sembla un jardí. Una pedra, en el mur posterior ens informa que es tracta de l’era dels Piñol (que és evidentment un cognom que anys enrere els registradors, tots provinents d’altres llocs d’Espanya, van castellanitzar amb la “ñ”: el cognom original forçosament devia ser “Pinyol”). També diu: “Bonica és la rosa/ més ho és el ram/ més ho és el lliri / que floreix tot l’any”.
Aviat el camí GR.171 es desvia per un sender, sempre més agradable que una pista, en direcció a Forès. Més endavant passem pel coll Vell i seguim, per dalt de la serra del tallat, tot i que el tallat no el veiem pas. De fet la serra és planera pel seus vessants meridionals, per on caminem. La part més abrupta es forma als vessants septentrionals.
Els senyals del GR estan molts espaiats i molts ja s’han perdut. El camí també s’ha anat omplint de vegetació i costa una mica seguir-lo. Ens despistem una mica, però tenim la sort de portar un guia prou extraordinari. Es tracta d’una gosseta, amb collar i tot, del poble de Senan. S’ha afegit a la nostra excursió des que hem sortit de poble. S’ho coneix molt bé i també sap molt bé el camí que fan els que passen pel seu poble caminant, així que es posa al davant i l’anem seguint. Cap problema. Hem tornat a trobar la pista, on la gosseta es dedica a refrescar-se dins dels bassals d’aigua de la pluja dels últims dies.
Aquesta pista ens duu fins als peus del Santuari del Tallat (789m). Des d’aquí mateix es veu prou restaurat. Fa anys, m’explica un company (en Salvador) estava molt deteriorat, tot en ruïnes i ensorrat. Es tracta d’un antic santuari i priorat marià depenent de Vallbona de les Monges. He trobat que fou construït el segle XV i es convertí en priorat quan, el 1509, el rei Ferran el va donar a perpetuïtat al monestir de Poblet. Tot i amb això es veu que en aquest mateix indret hi hauria una torre defensiva i de guaita bastida el segle XI i posteriorment hi ha documentada (el 1354) una església amb el nom de Santa Maria del Puig del tallat. Amb motiu de les guerres liberals, el 1822 fou abandonat pels monjos i la imatge de la marededéu es va duu a la parròquia de Rocallaura.
Posteriorment a la desamortització, passà a mans privades i l’abandó en propicià la ruïna. Posteriorment entenc que ha estat l’Associació d’Amics del Santuari del Tallat els que han anat millorant les instal·lacions i la restauració, tot i que no he pogut localitzar informació més detallada. Alguns elements ornamentals del santuari foren escampats. La galeria gòtica es troba ara al castell de Santa Florentina de Canet de Mar, una finestra i la resta d’una porta al museu del Cau Ferrat de Sitges, la creu del Miracle, de factura gòtica que va fer alçar com a ex – vot el capità Mirò de Granyanella el tenen al mas de la Misericòrdia de Reus. Des del 1975 s’hi celebra un aplec anual
Finalment arribem a El Cap del Coll (no confondre amb Cap del Coll, ja que són dos coll diferents: primer passem per l’un i després per l’altre, que ja coincideix amb la carretera TP.2335, del Sarral a Rocallaura). La baixem una mica, per tal d’anar a trobar la C.14, ja que allà ens hi espera l’autocar.
He de dir que el track del gps es va aturar als peus del santuari. Però no hi ha pèrdua, només cal seguir avall per la mateixa pista fins a la TP.2335 on, sense pèrdua, s’hi arriba en uns 30 minuts.
Si voleu accedir a la ruta en gps, podeu clicar: