Prenafeta a Poblet (ruta del Císter) (Conca de Barberà) Excursió seguint la Ruta del Císter, des de Prenafeta fins a Poblet, el mes de maig de 2012. Tot plegat hem fet 19,6 quilòmetres, amb uns desnivells de + 605 i – 520 metres. Amb aturades, hi hem estat unes 6 hores.
 |
FA MÉS DE 200 ANYS: El maig del 1811 l'exèrcit napoleònic obtenia els subministraments directament de la requisa de les poblacions catalanes. Però el mateix van fer les tropes regulars hispàniques. El maig de 1811, el general Contreras, a Vilanova i Sitges, va recaptar de manera forçada 60.000 duros "amb la ordre de fer responsables a deu personalitats que estaven detinguts en les cases consistorials, mentre es realitzava la recaptació..."
El punt d’inici és el poble de Prenafeta, actualment depenent de Montblanc i antigament baronia que comprenia Figuerola, Miramar, el mas d’Amill i Montornès. Pere de Prenafeta donà la baronia a Poblet. Molt més endavant, al segle XIX, el lloc fou agregat a Lilla.
Cal destacar les ruïnes del castell dels segles X i XI i les de l’església de Sant Salvador romànica del segle XII) situada en una petitíssima vall formada pels estrets rocosos del Tossal Gros o Morrot de Sant Jordi.
Passem per un pontet el torrent conegut com la Rasa de la Planella i anem decididament cap a nord-oest, deixant al darrera un gall que ens mira, altiu i petulant, des de dalt de la reixa de casa seva.
En una confluència de pistes, a 418 m, girem a la dreta per tal d’anar a visitar l’ermita de Santa Anna de Montornès. Originària de l’últim quart del segle XIV, fou construïda pel rei Pere III i per l’arquebisbe de Tarragona Pere de Clasquerí. L’edifici actual estava molt malmès i en estat ruïnós, però el 2007 es va començar un pla de recuperació liderat pel mossèn Albert Palacín, rector de Barberà de la Conca i l’historiador Joan Fuguet, els quals a més hi ha fet posar una reproducció de la creu de terme d’estil gòtic.
La creu de terme original està conservada al museu comarcal de Montblanc. La façana, molt senzilla, probablement fou construïda el segle XVI, ja que la porta original està situada al mur de migdia. Es tracta del model bàsic d’estil gòtic primerenc català, amb una sola nau i sostre amb arcs diafragmàtics. Tot i està dins del terme municipal de Prenafeta, pertany a la parròquia de Barberà.
Tornem al punt de gir i seguim el camí en direcció a ponent, tot deixant a la nostra dreta els camps de vinya i de conreu del Mas Gassol.
La pista va seguint endavant, de tant en tant passant a una altra i algun cop el camí s’endinsa al bosc.
Coincidim amb un senyal de la ruta del Camí de Sant Jaume i una estona després, ens apropem a Montblanc, que ens rep amb les seves torres vigilants i poderoses, que devien impressionar als qui les veien per primer cop a l’edat mitja.
Passem per sota del pont de la Muralla de Santa Anna, seguint el camí del Pinatell i de fet ja entrem a la vila de Montblanc.
Just en aquests moment podem gaudir de la vista del Pont Vell. Es tracta d’un magnífic pont medieval de quatre ulls, els dos centrals més grans. Ha estat restaurat en diverses ocasions, tan dels intents de destrucció, com de les riuades del riu Francolí. Està situat al que era el camí ral i de fet ja existia (en cara que potser en un format diferent, en època romana.
A cada banda del pont hi havia dos arcs que barraven el pas, tant per assegurar l’accés com, probablement, per cobrar el corresponent pontatge. El segle XIX vas ser enderrocats per permetre el pas als carruatges, que ja eren de més amplada dels carros que es feien servir en èpoques anteriors.
Arribem al Baluard de Santa Agna. Tenim ja les magnífiques vistes de la muralla i, al davant nostre, el Portal de Sant Antoni. Deixem doncs a la nostra esquerra i al darrera, fent cantonada, el que havia estat l’antic hospital de Santa Magdalena. La muralla de Montblanc va arribar a tenir un perímetre d’un quilòmetre i mig, englobant tots els barris de la vila. Només van quedar fora l’esmentat hospital de Santa Magdalena i el convent de Sant Francesc, a l’altre extrem de la vila. Es tractava d’un fortificació important, amb les trenta-una torres defensives i quatre portals, més un cinquè que el castlà es va fer construir per al seu ús.
Entrem pel carrer Major. La vila encara presenta la decoració de les jornades medievals de Sant Jordi, que encara duren uns dies més. De moment, se’ns fa evident que no es queden curts de pa!
Arribem al davant de l’església de Santa Maria la Major, una obra certament notable del gòtic ogival català, dels segles XIV al XVII. Situada al mateix lloc que la primitiva de caràcter romànic, té la gran importància històrica d’haver estat la seu de les Corts Generals de Catalunya en el 1333.
En aquesta plaça decidim esmorzar una mica i ens estem una estona gaudint del lloc i de l’entorn i recordo que el 1387, el rei Joan I concedí el títol de duc al seu germà Martí, qui anys a venir fou el rei Marti I l’Humà, amb la qual cosa la vila passà a jurisdicció reial. També podem gaudir de les parades i de les activitats que realitzen els artesans que formen part de les escenificacions medievals que anualment la vila mostra als visitants. A punt de marxar encara m’entretinc fent algunes fotografies sobre les marques de picapedrer en alguns dels carreus regulars de la façana.
A continuació i per uns carrers que es van omplint de gent, ens adrecem al convent de Sant Francesc, on hi ha l’oficina de turisme i on ens posen un segell de pas al carnet de la Ruta del Císter. Al costat de l’edifici, una placa diu: “Montblanc al seu fill predilecte Francesc de Castellví i Obando (Montblanc 1682, Viena 1757), heroi de les llibertats catalanes en el setge de Barcelona de l’any 1714”. Fou membre del Braç Militar i fou membre de la Junta que decidí, el juny de 1713, la resistència fins al final de la ciutat de Barcelona, contra les tropes del borbó Felip V. Lluità en grau de capità per a la defensa de la ciutat i el 12 d’agost de 1714 fou ferit al baluard de sant Pere. L’onze de setembre de 1714, va rebre l’ordre de capitulació. Amb la presa del poder, els borbons li confiscaren tots els béns i els de la seva família, tal com també van fer amb molts dels defensors de Catalunya, empobrint així les famílies catalanes i oferint els patrimonis incautats a militars i oficials castellans. Castellví, primer es va refugiar al convent de Vallbona de les Monges, però després va ser fet presoner. Finalment, va ser indultat i es va exiliar a Viena, on va morir.
Després d’això ens anem dirigint cap a la sortida de la vila que està cada cop més animada. Primer anem per pista, encara envoltada de conreus verds i de flors, per tal d’anar-nos endinsant cop a les muntanyes de Prades.
Pujant i pujant per camí de bosc, comencem a veure els xiprers i l’edifici, mig amagat, de Sant Joan de La Muntanya, a 708 metres. És famós ja que una gran dama de la noblesa, l’Elionor d’Urgell, s’hi va passar setze anys, des del 1414, fent vida eremítica, després de l’empresonament del seu germà Jaume II d’Urgell. Es confon en el temps si va ser Elionor la fundadora de l’ermita o ja existia, però sí se sap que hi ha a prop una cova anomenada Cova de Nialó (nom que prové de la contracció de “Na Elionor”).
Després de pujar l’escala, trobem la campana: una reproducció, ja que l’original va ser esbocinada el 1936 per part dels anarquistes, així com també el retaule d’alabastre, de Sant Joan, que hi havia a la capella central.
Cap a l’any 1990 estava totalment enrunada. Va ser aleshores que en Joan Serra i els germans Joan i Josep Jàvega van crear el grup Estrams (contracció de Ermitants de Sant Joan de la Muntanya). Van dedicar-se a pujar un cop a la setmana, esmorzar plegats i treballar en diverses tasques de consolidació i reconstrucció. Aquesta magnífica tasca, prova del gran paper que el voluntariat ha tingut a Catalunya, ha donat lloc a un edifici magnífic, consolidat, amb diverses dependències i fins i tot una cuina i espais per a refugiar els muntanyencs.
Pugem per les escales amunt, tot observant com les dependències estan ben netes i sense els estralls i pintades tan habituals dels indrets on s’hi arriba per mitjans mecànics. En una de les sales, hi ha les fotografies de com era el temple, abans i com va anar millorant. Al final les fotografies del grup de la trentena de membres que fan fer aquesta extraordinària tasca.
Val a dir que ja a la segona meitat del segle XV, l’ermita comptava amb la capella i diverses cel·les, sota l’administració dels cònsols de Montblanc. Escales amunt, acabem sortint dalt de les roques, on hi ha un replà conegut com a Mirador de Sant Joan, amb tot de plaques commemoratives, un llibre de signatures i la senyera.
Al mirador hi ha un retaule de rajoles que indica quins són els pobles i les serralades que es poden veure: Montblanc, Barberà de la Conca, Forès, Solivella, Serra del Tallat, Montserrat, El Canigó, Andorra i lluny el Massís de la Maladeta en dies molt més clars que avui, és clar. Si seguíssim la carena al costat del mirador, arribaríem a la Cova de Nialó.
Mirant en direcció a sud, els espadats ens presenten tot un grup d’excursionistes enfilant-se per la via ferrata Feixa del Colom.
Una estona després ja veiem, ben emboscada l’ermita de la Santíssima Trinitat, una edificació de grans dimensions, amb espai per a dinar i font. Ens desviem per anar-la a visitar i comencen a caure gotes. Es troba situada dins del barranc del mateix nom i es diu que té l’origen al 1230, època en que ja els monjos de Poblet hi haurien bastit un lloc de culte en una cova (la mateixa que ara es veu al costat de l’entrada al temple).
Més endavant, va créixer la freqüentació de l’indret per part de la gent dels pobles de la Conca, fins al punt que els monjos abandonaren el lloc, donat que ja no podien seguir correctament la vida contemplativa. L’ermita ha estat reconstruïda diversos cops i al costat hi ha altres edificacions, com l’antic alberg dels ermitans.
Anem baixant, entre boscos. Per aquests boscos hi trobà refugi el famós bandoler Rocaguinarda, el que va propiciar les batudes d’un destacament (estem parlant del segle XVIII) del cos dels Mossos d’Esquadra (originalment dits Minyons d’en Pere Anton Veciana).
Entrem ja al lloc de Les Masies i passem pel costat dels històrics edificis (hotels) del balneari de Les Masies i de Villa Engràcia. La primera construcció es deu a l’escriptor i polític tarragoní Pere Antoni Torres qui, a causa del prestigi de la font del Ferro, es decidí en engegar el projecte. Des d’aleshores, Les Masies es va convertir en un valorat lloc d’estada per a generacions que hi ha vingut a “prendre les aigües” i a passejar pels boscos de la Pena i dels Comellans.
Ja al costat de la carretera i a les vistes de Poblet, passem a tocar la Font del ferro. Hi ha varis brocs , però un de separat treu aigua de manganès. La primera notícia escrita d’aquestes fonts és del segle XVIII, en que el metge de Montblanc, Joan Cuscullana, recomana les aigües medicinals de la Font del Ferro. Però cal pensar que probablement, en temps més reculats i fins i tot de l’època romana, és molt probable que fossin conegudes per la població autòctona.
Si algú vol accedir al track per a gps por anar a l’enllaç: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=2782512