(Conca de Barberà) Ruta el 24/04/2013; 15,3 km; +580 -580; 5 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Biure de Gaià, Pontils, castell de Montclar, St Miquel de Montclar i Biure. Tipus de sortida: circular; Dificultat: fàcil (amb atenció).
 |
 |
FA ANYS: El dia 25 d'abril de 1196 va morir a Perpinyà (al comtat del Rosselló) Alfons I el Cast, sobirà de Catalunya i rei d'Aragó. Era fill de Ramon Berenguer IV i de Peronella d'Aragó. Aquest sobirà del territori català i comte de Barcelona, va ser el primer que va ser coronat com a sobirà de la Corona d'Aragó (la Confederació catalano aragonesa).
Biure de Gaià (647m) és el punt d’inici. Estem en terra de frontera i per tant al que a finals del 900 seria la Catalunya Nova. La primera frontera de la Marca Hispànica es va formar seguint, més o menys. El Llobregat. La segona va ser a les terres del Gaià. Aquesta línia de protecció va suposar la construcció de 40 castells entre les comarques del Tarragonès, l’Alt Camp i la Conca de Barberà.
Dalt del turó, per sobre del poble, hi ha el castell de Biure. Es coneix el lloc com a “Benviure”, del llatí “bene viver” i va ser organitzat el segle XI probablement pel sistema de quadres. Una “quadra” era un espai de territori cedit a un grup de colonitzadors, un dels quals era designat com a “cap” i senyor amb la obligació que construís elements defensius i era servit per les altres famílies. Generalment es feia per una constitució de carta de “franquesa i poblament”. Els qui anaven, doncs, tenien uns drets d’ús i llibertat sobre la terra que no tenien la gent a la Catalunya Vella, on el sistema de servituds amb la noblesa els mantenia en nombroses obligacions de servei.
El castell va ser adquirit pels vescomtes de Boll-lloc, ja dins del segle XX i es va fer una remodelació total per transformar-lo en el palau fortificat que actualment es pot observar. Donat que és d’ús privat no es pot visitar.
Anem seguint la ruta, seguint el sentit de les agulles del rellotge, en direcció sud. Per algun tram de la pista, l’aigua ens barra el pas i cal fer un petit tomb per no mullar-se. El torrent de Biure es va ensorrant i tancant i deixem de veure l’ermita de sant Miquel que, feia una estona, veiem mirant cap a ponent.
El torrent de Biure neix al vessant oriental del coll de Deogràcies i després de tot el seu recorregut va a parar al Gaià a prop de Pontils. Arribem al final del torrent, on hi ha un embassament. Les parets abruptes i la presa en tanquen el pas. Toca anar en compte i trobar el senderó, força amagat, que surt a l’esquerra, per pujar amunt i poder seguir el camí, molt més evident, que porta fins a Pontils.
Arribem a Pontils, situat sota el turó on hi havia l’antic castell (a 650m) i del que actualment en queden poques restes. El poble és petit i tranquil, però té un terme municipal més extens que Montblanc. La escassa població s’explica pel fet que es tracta d’un territori molt accidentat limitat per la serra de Queralt, a l’est, la serra de Brufaganya i per la serra de Montclar a ponent. L’església parroquial està dedicada a la Nativitat de la mare de Déu, una advocació que probablement va substituir la de sant Sadurní, de la qual es té notícia el segle XII. L’indret és esmentat el 1057, quan els comtes de Barcelona el van encomanar als Cervelló.
Després de fer un mos seguim endavant i passem pel costat d’unes margues. Ja sabeu que les margues són afloraments de materials geològics generalment compostos per una barreja d’argiles i carbonat de calci, que quasi sempre van estar formades en condicions aquàtiques. En molts casos deriven de sediments d’origen marí i que per tant van estar sotmesos a condicions de baixa energia.
Al costat de les restes del castell de Montclar situat dalt dalt del cim, hi ha la capella de Sant Miquel, esmentada l'any 1154. Consta d'una nau rectangular capçada amb un absis semicircular i coberta amb volta de creueria, tot plegat construït amb pedres molt poc treballades. La porta s'obre a la façana de migdia i és de mig punt, adovellada. L'any 1975 va ser restaurada amb un criteri discutible.
L’ermita de Sant Miquel de Montclar, prové de la que devia ser la capella castral que amb els anys va adquirir molta anomenada. La gent hi anava en pelegrinatge i es creia que l’oli de la llàntia sanava la sordesa. Sota l’església, a llevant, hi ha un espadat que duu el nom de “Relliscada de Sant Miquel”. La tradició diu que s’hi pot observar l’empremta de la ferradura del cavall de sant quan va fer el bot per saltar la vall del Gaià. El temple que veiem ara és una reconstrucció que es va fer el 1975. No és gens estrany l’advocació al sant, ja que per tractar-se de l’arcàngel dels exèrcits del cel, era molt sovint apropiat per a les advocacions a les capelles dels castells de la conquesta.
Ja esmentat el 1151. Durant aquell segle XII els senyors van ser la família Aguiló i amb el temps va passar, per donació, a l’orde dels Hospitalers de tal manera que va passar a dependre de la comanda de la comarca. Va ser una estructura potent, dins de la línia de defensa de la frontera sud de la Catalunya Nova, que tenia la frontera nord amb la Catalunya Vella, tal com he esmentat a tocar del Llobregat. Així com la primera frontera estava formada per un territori difuminat de pactes, sobiranies i vinculacions amb els musulmans, aquesta segona, més al sud, els hi va ser conquerida i per tant va ser molt més necessària la construcció de elements defensius per tal de mantenir-ne el domini.
La documentació permet saber que el 1033 Bernat Sendred de Gurb va comprar a Arnau Odó tot el terme de Montclar i que el 1057, el seu fill, Oliver Bernat, juntament amb la seva muller, va donar els castells de Montclar i Biure, meitat en “alou” i meitat en feu, a Ramon Arnau. La possessió en alou vol dir que es tracta d’un domini útil i lliure dels béns, sense condicions de serveis reals i personals, excepte a algun cens o servei menor, que en qualsevol cas són sempre molt inferiors a les condicions d’un “feu”. Nosaltres seguim baixant per un sender perfectament marcat, en direcció nord que va crestejant i en algun moment baixa dret. Cal anar en compte amb les pedres soltes.
A mida que baixem anem gaudint d’un paisatge aeri extraordinari, fins que ja estem a tocar de Biure de Gaià. El castell el podem veure, ara, des de dalt. Val a dir que probablement el mot “Gaià” deu ser un derivat de nom propi, romà, “Gaius”.
Tornem a ser al poble de Biure de Gaià on ara el sol toca la façana de l’església parroquial dedicada a Sant Joan. Sembla que el temple original, d’estil romànic, va desaparèixer i aquest és una obra barroca del XVIII. Sobre el portal hi ha l’escut senyorial, que a mi m’ha semblat de Pontils i també la curiositat de unes creus de Malta. No he trobat informació més precisa, però sembla lògic pensar que es devia tractar d’alguna relació vinculada amb algun cavaller, de la família dels senyors del terme, que hi devia anar. Al davant de l’església hi ha una bonica creu de terme, que va ser restaurada el 1973, després dels danys provocats durant la guerra civil espanyola.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=4360120