(Click on the flag above to have the translation in your Language) (Conca de Barberà) Ruta 1338 el 30/04/2021; 14,5 km; +260 -260; 4,5 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Vallfogona Riucorb, Balneari, Albió, Suró i Tossal de Suró. Participants: Joan B, Rosa Maria, Lluís R, Hanny P i Miquel G. Tipus de sortida: anada i tornada al mateix punt, parcialment circular; Dificultat: fàcil. IBP: 43.
 |
 |
FA ANYS: L’any 1038 es va iniciar la repoblació del territori de Vallfogona.
Ens hem trobat al Bar de la Piscina i fem una volta pel poble de Vallfogona. L'escut oficial de Vallfogona representa una vall de sinople (el color verd en heràldica) sobremuntada d'una foguera, però malgrat aquesta etimologia popular el nom de Vallfogona prové del llatí ‘valle fecunda’.
Després passem per l’església de Santa Maria de Vallfogona. La primera referència data del 1188, quan Gombau d'Oluja i la seva muller Ermengarda, senyors del castell de Vallfogona, donaren a l'església el lloc i una peça de terra tocant a l'església per fer-hi un cementiri i cases. La primitiva església romànica fou reformada i ampliada a finals del segle XIII i encara reformada un altre cop a finals del XIV i en segles posteriors.
Per un dels carrers hi ha una casa estreta i senzilla. Aquí hi va viure Josep Bonell Berenguer, nascut el 1914 i deportat a Mauthausen el 1941. Al final va ser un dels pocs alliberats vius que hi van quedar de tots els republicans que van ser menyspreats per Franco i per això tancats al camp d’extermini per ordre de Hitler.
Després anem a deixar els cotxes al Balneari, per començar a caminar des d’aquí. El balneari va ser fundat per Mossèn Miquel Piera Martí arran d'una visita per prendre les aigües conegudes des de 1850. El 1901 es va preparar el projecte i construcció del balneari i va ser l’inici de la urbanització de xalets que es va allargar 40 anys més.
Al final de les antigues cases d’estiueig la ruta gira a l’esquerra i s’enfila per una pista fangosa i dreta. Vallfogona fou repoblada abans del 1038 com a resultat de la restauració que feren per aquests indrets els Queralt i els Cervelló. En aquells primers temps i fins avançat el segle XII la vall de Vallfogona s’anomenava Vallis Alfedi o vall d’Alfeu, nom que també surt en els primers documents com Alfez o Alfoz i que sembla correspondre a un antropònim d’un moro o cristià anomenat Alfeu.
Uns 90 metres de desnivell més amunt, s’aplana una mica i segueix el que devia ser el camí empedrat històric per anar a Albió, que ja tenim molt a prop.
Entrem al petit poble d’Albió. Aquí se’ns afegeix un nou membre a l’excursió, un gos tranquil i bon jan, net i gras.
Pocs metres després ja sortim del poble. L’església s’endevina a l’esquerra però la boira la fa quasi invisible, ja la veurem a la tornada. El lloc d’Albió el trobem documentat des de l’any 1075, quan un tal Guillem, fill de Mir, va fer donació de la meitat d’un alou que posseïa per aprisió situat dins del terme del castell d’Albió. L’any 1170 Berenguer de Montargull, poc abans d’ingressar a l’orde del Temple, va llegar el lloc d’Albió al citat orde. Poc a poc les donacions de béns d’Albió, que efectuaren diversos personatges, van fer que el templers es convertiren en senyors del lloc d’Albió.
Pel camí veig una magnífica teranyina que és perfectament visible gràcies a les minúscules gotes de pluja que se li han arrapat. Per perspectiva històrica diguem que el 1038 feia ja un segle que els hereus d’Alfonso el Magno, rei d’Astúries, havien rebut el tron i que va ser pel seu segon fill, Ordoño II, amb un curt conflicte entre els germans i per elecció dels nobles de Lleó. A partir d’aquest moment les terres de Lleó, Galícia i Astúries van passar a ser governades des de Lleó, època en que Castella encara no existia.
El gos que ens acompanya es remulla la panxa tot feliç. Després, quan ens aturarem a comprar formatge a Albió, ens assabentarem que és d’aquella casa i que li van posar Pol de nom. De la història afegim que Catalunya ja era estat sobirà des del 874 amb Guifré I el Pilós. Aragó no seria regne fins uns anys més tard i Navarra era independent des del 851.
Els camps de cereal sovintegen amb el verd esclatant. També sovintegen els murs de pedra que es mantenen molt ben conservats.
Arribem al petit nucli de Suró, després d’uns 5,5 quilòmetres. Situat dalt d’un turó, és una entitat de població del municipi de Talavera; hem entrat lleugerament, doncs, a la comarca de la Segarra.
Entre les cases hi ha uns bonics grups de boixac de jardí (“Calendula officinalis”). Es tracta d'una planta que s'ha utilitzat en la regió mediterrània des de l'època dels antics grecs, i que també fou coneguda pels hindús i els àrabs gràcies a les seves les qualitats terapèutiques. També se n'obtenia un tint usat per a tintar teles, acolorir productes alimentaris i fer cosmètics. S’utilitza com a planta ornamental i des de fa segles.
Des d’aquí dalt tenim unes bones vistes de les valls que envolten aquest turó: les planes del Lloro i de la Masia.
Els companys han vist uns blaus i brillants lliris. Després ens dirigim per anar al Turó de Suró, un tossal de relativa importància situat al sud de la comarca de la Segarra entre els municipis de Montoliu de Segarra i Talavera, i per tant a tocar del límit amb el municipi tarragoní de Llorac (Conca de Barberà). He llegit que, el turó, rep el nom del poble del costat, però penso que també podria ser a l’inrevés.
Després seguim uns 500 metres fins que arribem al punt més alt: Turó de Suró (831m). No hi ha visibilitat ja que és molt arbrat, però ens podem fer una foto al monòlit del punt geodèsic. Per cert, abans hem esmentat els deportats a Mauthausen. Cal saber que allà, a partir de 1949, es va crear un parc memorial situat davant la porta per on entraven els presoners. Aquest parc està format per monuments en memòria de les víctimes dedicats pels seus estats (18 estats europeus). També hi ha un monument en memòria dels republicans espanyols, però aquest està en un terreny cedit pels francesos i erigit l'any 1962 gràcies a l'esforç i a les donacions dels supervivents i les seves famílies. L’Estat Espanyol no se'n va voler fer càrrec (‘imatgesdesilenci.blogspot.com’). Una vergonya més a afegir a actituds dels polítics centrals espanyols.
De tornada el dia es va aclarint una mica i la boira va desapareixent. Anem pensant que Catalunya no ho té bé dins d’Espanya; des de primers del segle XVIII ho té malament. Recordem que dels últims 12 presidents de la Generalitat, 10 han estat represaliats, tal com ho escriu l’Historiador Enric Pujol (‘rac1-cat’). L’article parla dels casos dels presidents a qui, en algun moment, s’ha jutjat, destituït, exiliat, empresonat, executat o condemnat, durant els últims 100 anys. Els únics sense problemes judicials han estat els socialistes del PSC: Pasqual Maragall i José Montilla. Si els represaliats haguessin estat els últims presidents d’Astúries, o de Galícia, o d’Andalusia, no sé què pensarien ells d’Espanya.
Arribem un altre cop a Albió, però ara passem per l’església, dedicada a sant Gil; és l'església parroquial i ja tornem a estar dins de la Conca de Barberà. Amb origen en el XII, l'església va ser reformada en la segona meitat del segle XVI i la portada està datada l'any 1561.
Damunt el portal destaca la curiosa creu situada per sobre de la clau. Seria la representació del Calvari centrat per una creu processional. Els extrems amb flors de lis sembla provenir dels models dorfebreria gòtica. Als peus i a cada costat s’hi representen Santa Maria i Sant Joan.
Al costat de l’església hi ha quatre exemplars de l’arbre de Judes (“Cercis siliquastrum”), també conegut com arbre de l’amor per la seva floració i les fulles en forma de cor. A Catalunya i la Península ibèrica, és una espècie exòtica introduïda. El nom podria provenir d'un antic mite que indica que aquest és l'arbre d'on es va penjar Judes Iscariot després de trair Jesucrist. Tot i això, probablement és una corrupció del nom francès ‘Arbre de Judeé’ que significa "arbre de Judea", referit a la regió on es dóna. El nom llatí “siliquastrum’ està format per la veu llatina “silique” (garrofer) i el sufix “astrum” (semblant), és a dir, semblant al garrofer.
Traspassem Albió, comprem formatge, el gos es queda a casa seva i fem una fotografia a aquesta magnífica papallona que fa uns 12 cm d’amplada. Són insectes anomenats ‘ulls de paó’; tenen hàbits nocturns i n’hi ha molts tipus: se’n calculen uns 200. D’altra banda, quan un ocell o un enemic s’acosta, la papallona obre les ales el màxim possible i degut al color en forma d’ulls ferotges, l’ocell s’espanta i marxa. Així és la defensa de l’insecte.
Finalment arribem al punt del camí enfangat i optem per seguir la carretera a la dreta. Cal dir que no relliscarem al fang però ens tocarà fer uns dos quilòmetres per la carretera, encara que també he d’esmentar que no hi ha trànsit. Millor baixar per la pista i millor si no te fang.
Ara puc fer aquesta foto del riu Corb, un riu amb més història que aigua. El riu Corb acull, en el seu trajecte, una de les concentracions més importants de monestirs cistercencs i antigues comunitats eremítiques del nostre país: la vall de Vallbona i el primer establiment de Colobrers; la Bovera dalt del turó de Guimerà, i el recentment ressorgit monestir cistercenc de Vallsanta. El Corb és un riu modest, un riu que vol passar desapercebut, però la seva immensa modèstia aconsegueix amagar, malgrat el seu minso cabal, una llarga i honorable història de biodiversitat. Avui acabarem aquesta caminada dinant, força bé, al restaurant del Bar La Piscina.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/vallfogona-riucorb-balneari-albio-suro-i-tossal-de-suro-71821928
Una altra crònica per la comarca: http://www.eoliumtrek.cat/index.php/catalunya/conca-de-barbera/777-santa-perpetua-de-gaia-vallespinosa-pontils