(Berguedà) Ruta el 17/02/2013; 20 km; + 419 - 440; 5 hores. Excursió organitzada pel C. Exc. de Sitges amb el següent itinerari: Sagàs, can Cortada, Santa Maria de Merlès, ermita de la Mare de Déu de Ginebret i Sant Pau de Pinòs. Tipus de sortida: travessa lineal; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: El 17 de febrer de 1939 la Diputació de Barcelona va cessar tots els funcionaris i treballadors de la abolida Generalitat de Catalunya. Aquesta decisió va afectar a quasi 16.000 persones i va començar així la depuració de funcionaris públics de l'època republicana, així com també una constant repressió dels aspectes lingüístics i culturals de Catalunya.
El punt d’inici és a Sagàs (738m), un poble de la plana de Merlès, de poques cases format als voltants de l’església de Sant Andreu. Ja figura esmentat l’any 839, per tant als inicis de la consolidació d’ocupació de la terra per part dels cristians. El temple original fa anys que va desaparèixer i el que podem observar actualment, consta en una donació del 1065 al cenobi de La Portella. Inicialment el temple que podem observar tenia un sostre de fusta, amb bigues de suport, que van ser substituïdes el segle XII per l’estructura en volta de canó a la nau central i de quart de cercle al les dues naus laterals.
És molt agraïda la imatge que presenten els tres absis semicirculars situats a llevant del temple, amb la decoració d’arcuacions de tipus llombard. Cal afegir, del nom de Sagàs, que l’etimologia del nom és incerta. El 839, en l’acta de consagració de la Seu d’Urgell, ja figura com “Sagassa”, que Meyer Lübke considera entre els noms d’origen celta que finalitzen en “–asse”. Posteriorment, el 1359 figura com “Sagars”, així que Sagàs deu ser una derivació d’aquest últim.
Baixem de l’autocar al davant del poble, de cara als camps conreats. L’agricultura és una de les activitats bàsiques (ordi, blat i farratge), així com la ramaderia (boví i porcí). Hi ha una bona quantitat de boscos amb predomini de pi roig i de roures. El pla de Sagàs disposa de diverses masies: Cal Anglada, Cal Rovira, La Roca, Cal Ferrer, el Pallarès... Cap a l’altura del que s’anomena la Roca Llarga, que no és una altra cosa que una bona llenca de la roca sorrenca que forma el substrat bàsic del territori, ens aturem per esmorzar una mica. Portem ja una hora ben bona caminant. El dia, però, no s’acaba d’aixecar.
Després d’esmorzar, baixem suaument cap a una gran masia, de planta pràcticament quadrada i que disposa d’un mur perimetral tancat de protecció. La casa, però, comença a estar en un incipient mal estat de conservació. És Can Cortada, de llunyana i complicada història.
Tenim al davant una casa pairal rica, documentada ja des de la baixa edat mitjana. L’edifici actual va ser aixecat cap el segle XVII i està adossat a una considerable torre quadrada medieval. Es va enriquir especialment a partir dels segles XVII i XVIII. La família Cortada devia anar evolucionant amb els anys, però arribats a l’època tant complicada per a Catalunya de la successió al tron, amb les opcions de Felip o de Carles, els Cortada van participar de manera molt activa en favor de Felip V. Lògicament, un acabada la guerra, amb la desfeta dels interessos nacionals de Catalunya, el senyor Cortada va rebre el premi i va obtenir el títol de comte de la Vall de Merlès.
Entroncats amb els Oriola, de Ripoll, dins del segle XIX, el títol de comte de la Vall de Merlès correspon, a principis del segle XXI Alfonso de Oriola-Cortada i de Salvadores. Una mica més avall hi ha una petita capella, dedicada a Santa Magdalena, amb tot l’aspecte de tenir una funció funerària, que compte amb uns interessants capitells, amb temes de bestiari, esculpits a cada costat de la porta. Es tracta d’una capella edificada el 1357 i modificada el 1890.
Caminem ara una mica per la carretera, tot deixant a la dreta una altra masia força interessant: l’Escrigues, que està documentada des del segle XV, encara que tal i com la podem veure ara, molt més ben conservada que la de Can Cortada, ha estat reformada el segle XVIII o bé inicis del XIX.
Passem per Santa Maria de Merlès. Es tracta d’un terme municipal que ocupa una bona part de la vall mitjana i baixa de la riera de Merlès. Estem en terres que, a la baixa edat mitjana, eren la divisòria dels comtats de Berga i d’Osona, així com també dels bisbats de Vic i d’Urgell (que més endavant va passar a ser de Solsona).
Inicialment l’origen poblacional devia començar al redós del castell, ara enrunat, situat dalt d’un turonet, per sobre de l’església de Sant Maria de Merlès i del qual ja consta documentat des del 905, infeudat a la família Lluçà. A finals del segle XIII, sent de la família Portella-Lluçà, el rei se’l va apropiar i el va cedir als cavallers de nom Merlès. No va retornar a la baronia de la Portella fins ben avançat el segle XIV.
Pel que fa a l’etimologia del nom, també ens trobem davant d’un cas incert. Segons Montoliu, potser prové de la forma llatina “merulense” (derivat de “merula”, merla). Encara es pot afegir alguna informació de curiositats més properes en el temps. Durant el franquisme, en va ser alcalde Josep Maria Vilarmau Cabanes, fill d’una família de propietaris del Lluçanès, que va militar a la Lliga Catalana i el 1934 va ser elegit alcalde de Santa Maria de Merlès. D’idees molt conservadores, a l’inici de la Guerra Civil es va posar del costat dels nacionals (revoltats contra la República). Va tenir que exiliar-se a França el 1937. Un cop va tornar, va tornar a ser alcalde.
Seguim la vall, que conserva una gran personalitat, amb la dosi que li volguem donar si recordem que hi ha moltes llegendes que parlen de les trobades de bruixes i bruixots. Si hem de fer cas a la tradició, per aquest territori s’hi devia moure una bona part de la cort fetillera del segle XVII... però anem en compte, ja que potser no ho sabem i encara ens estan observant!
La riera, la tenim a la nostra esquerra, mostrant unes aigües netes i transparents. És una mostra dels sistemes naturals de que gaudeix la conca del riu Llobregat, amb força vegetació de ribera. Les riberes del Merlès estan declarades com a Reserva Natural per a protecció de la llúdriga.
Passem pel costat de La Torre de Merlès, una casa habitada amb tot de petits jardins al seu voltant, on la riera, força cabalosa, fa un gir decidit cap a ponent, que nosaltres seguim per la pista que ara seguim. Passem a l’altra ribera de la riera i ens endinsem a l’Obaga de Ginebret fins que, una estona després, pujant i baixant i pujant, girem un altre cop cap a l’est i ja comencem a veure, lluny, la petita ermita de Sant Maria de Pinòs, o de la Mare de Déu de Ginebret.
Aquesta església, d’origen i planta romànica, està situada a l’est de la masia de Ginebret. Tot i les inevitables modificacions posteriors és ben evident la seva planta romànica genuïna. Edifici d’una sola nau, coberta amb volta de canó i rematada amb un absis semicircular que, com és normal, està orientat a llevant. Disposa d’un porxo molt ample, cobert, de pedra i amd diverses reformes posteriors ben evidents. He buscat l’etimologia del nom i he trobat, a l’Alvcover-Moll, que es vincula “ginebret” amb “tenebres”, doncs aquí ho deixo dit.
Des de l’obaga ens hem apartat totalment de la riera de Merlès i passem pel costat de la masia El Puig i més endavant a prop de dues més: Anglada i Cal Miquel. Per tal d’arribar una mica després ja finalment al nostre destí d’avui: Sant Pau de Pinòs.
Aquest indret era un petit domini del castell de Pinòs, que estava situat en un turó més enllà de la masia Ginebret. Consta des del 1063 i és el que va donar nom a l’important llinatge dels Pinòs. Els primers membres del llinatge noble van ser els germans Bernat, mort precisament el 1063 i Miró Riculf, que va viure fins el 1069, fills d’Adelaida. Aquests dos germans havien prestat jurament de fidelitat al comte Ramon I de Cerdanya, en relació al castell de Pinòs. L’església va ser un edifici romànic del qual quasi no en queda cap traça, posteriorment ampliat amb capelles laterals i modificat el 1618 amb la torre del campanar.
Aquí doncs és on es considera que va començar el llinatge. Cal dir que un Pinòs, Berenguer de nom, sembla que va participar en la conquesta de Mallorca, els anys 1229-30 i que va cedir a l’església de Mallorca les propietats que li havien correspost del repartiment de l’illa. Puc afegir que hi ha molta informació de les diverses branques de la família que es va anar formant i també dels conflictes de possessions entre uns i altres.
Per ampliar informació, és molt interessant el treball “Senyors i pagesos a les valls de Merlès” de Ramón Viladés.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=4010263