(Barcelonès) Ruta el 15/02/2019; 4 km; +25 -25; 2,5 hores.   Ruta urbana organitzada per la Colla del Cabell Blanc amb el següent itinerari: Font de Canaletes, Parròquia de Betlem, Porta Ferrissa, Palau de la Virreina, Mercat de la Boqueria, Basílica Santa Maria del Pi, Hotel España, Gran Teatre del Liceu, Palau Güell.  Participants: Lluís, Josep i Miquel.   Tipus de sortida: travessa lineal; Dificultat: fàcil.

 

 D1mapa1092 D0perfil1092 

1, Ens trobem al davant del Café Zurich per començar una ruta de descoberta de la part superior de les Rambles de Barcelona: Rambla de Canaletes.

DSC00354 La Rambla de Canaletes  2, El nom de ‘Canaletes’ prové, segons sembla, del fet que en una reforma del 1703 s’hi va construir un dipòsit que rebia aigua per diverses conduccions provinents de Collserola, del Portal de l’Àngel i d’un canal provinent del Clot. Una altra opinió diu que les canaletes eren les teules i abocadors que sortien de dalt de l’edifici de Sant Sever, on també hi havia una porta, en aquest segon recinte murallat de la ciutat.

DSC00355 Font de Canaletes 

3, La font de Canaletes pren el nom d’aquesta part superior de les Rambles. Sabem que antigament, quan la Rambla encara era una riera i un camí, aquí ja hi havia una font senzilla. La tradició diu que si un visitant beu un cop d’aquesta font, tornarà un altre cop a Barcelona. Aquesta font que veiem, de ferro amb quatre brolladors, estava originalment al pati central de l’Estudi General de Barcelona (antecedent de La Universitat) fundat l’any 1450 i quan aquell edifici es va enderrocar es va traslladar just aquí. En el ‘Llibre de les Fonts’ (1650) ja consta documentada. La última restauració i reforma va ser l’any 1888, any de la primera Exposició Universal de Barcelona. Aquell any 1450 el Principat de Catalunya imprimia moneda, comptava amb Corts Generals per legislar amb el rei, òrgans de gestió i govern com la Generalitat; era una nació independent i d’això fa quasi sis segles.

DSC00357 Detall de la Font 

4, Històricament ha estat el punt de trobada dels seguidors de FC Barcelona, els quals hi venen a celebrar els resultats dels partits. L’origen d’aquesta tradició prové del fet que, als anys 30, hi havia en un dels edificis propers (sembla que al primer pis de l’edifici on hi ha el Restaurant Nuria) la redacció del diari ‘La Rambla’ fundat per Josep Sunyol, que els dies dels partits posava una pissarra a la finestra amb els equips que jugaven i els aficionats venien per assabentar-se dels resultats.

DSC00360 Farmacia Nadal  5, Al número 121 trobem la Farmàcia Nadal, successora de l’anterior Farmàcia Masó que havia estat fundada el 1850. La farmàcia presenta un entranyable aire noucentista, amb els mosaics policroms. Així que estem davant d’un monument a la història de la ciutat amb 168 anys d’existència amb la mateixa activitat.

 6, És molt d’agrair que es mantinguin aquests establiments històrics. Són els que donen caràcter a la ciutat. Per això l’escampada, que veurem baixant, d’establiments de records turístics, generalment gestionats per estrangers, amb profusió d’objectes que, molts, no tenen res a veure amb la ciutat ni amb la cultura ni amb l’art, fa pena. Evidentment la responsabilitat és de l’Ajuntament de Barcelona, per no regular les llicències que es donen.

DSC00361 Teatre Poliorama i Rellotge  7, Deixem a la dreta, al número 115, el Teatre Poliorama. L’edifici és de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, entitat continuadora de la Conferència Fisico-matemàtica Experimental fundada el 1764. L’any 1899 s’hi va obrir, als baixos, el Cine Martí, la primera sala de la ciutat construïda expressament com a cinema. L’any 1906 es va reformar i es va transformar en teatre. Es pot observar el rellotge de la façana que, durant dècades, va determinar l'hora oficial de Barcelona. Com es pot llegir a la web de l’Acadèmia: “A les èpoques antigues era molt difícil obtenir hora exacta, subordinada com estava a la realització localment d'observacions astronòmiques. Això ocasionava a Barcelona, com als altres llocs, una gran anarquia horària, amb grans discrepàncies entre els rellotges públics. A l'inici de l'era industrial i en plena preparació de l'Exposició Internacional que s'havia de celebrar el 1888, l'Acadèmia es va considerar obligada a corregir aquest desordre que imperava a Barcelona. L'any 1886 va establir el seu Servei Horari. L’ajuntament va posar a mans dels rellotgers de l'Acadèmia els principals rellotges públics: el de la façana del mateix Ajuntament, el de la Catedral, els dels principals mercats públics i barris. Naixia així el Servei Horari Municipal a càrrec de l'Acadèmia. Amb el temps va incorporar més rellotges i va anar creixent geogràficament, arribant a una extensió des de Sarrià fins a Horta.”

 8, Una nota històrica afegida: durant la Guerra Civil aquest edifici va ser confiscat per la CNT-FAI i va ser escenari de tiroteigs per membres de la CNT i del POUM. Es diu que des de la terrassa superior, George Orwell va narrar, a ‘Homenatge a Catalunya’, el que veia des del seu mirador. Per cert i en relació a fets de l’Espanya actual hi ha una frase atribuïda a Orwell que lliga molt i que ens hauria de fer pensar: "Un poble que tria corruptes, impostors, lladres i traïdors, no es víctima, es còmplice".

DSC00363 Hotel Rivoli 

9, A l’edifici del número 128, que avui és un hotel, hi ha una placa a la paret; diu: El 16 de juny de 1937, els seus companys veieren per darrera vegada Andreu Nin, secretari polític del POUM, lluitador pel socialisme i la llibertat, víctima de l’stalinisme. Avui és l’hotel Rivoli, però havia estat la seu del Banc de Catalunya que, en la Guerra Civil, va ser confiscat per servir de seu al Comitè Executiu del POUM.

DSC00364 Mari Fortuny 

10, Baixem una mica més. A la dreta, al carrer Xuclà, 8, hi ha un monument dedicat al pintor Fortuny. El carrer de la dreta també duu el seu nom. Marià Fortuny (1838-1874) va ser una de les figures més rellevants de la pintura catalana del segle XIX. Cap el 1860 li van encarregar pintar escenes de la victòria que s’imaginaven en la Guerra d’Àfrica. Durant el viatge va captar molt bé l’exotisme i els matisos cromàtics d’Orient. La seva producció va ser vigorosa i expressiva com es pot comprovar avui al MNAC amb els quadres ‘L’odalisca’ o ‘La Batalla de Tetuan’.

DSC00365 MdD de Betlem  11, A continuació, a les Rambles, hi ha l’església de la Mare de Déu de Betlem. Es tracta d’un temple d’estil barroc construït el 1681, tot i que encara manté la tradició gòtica catalana: una nau amb capelles laterals construïdes entre els contraforts, tot i que en aquest cas es comuniquen entre sí. En futures reformes es va eixamplar cap a la Rambla i la font que hi havia es va traslladar a l’altra costat, a la Portaferrissa, on encara hi és avui.

 12, A l’altra banda de la Rambla, cantonada amb el carrer Portaferrissa, hi ha el Palau Moja, senyorial i neoclàssic, que va ser edificat pel marquès de Moja l’any 1774. L’any 1870 el va comprar Antonio López y López, fill de Comillas (Cantàbria). El marqués estava molt ben relacionat amb la monarquia borbònica; Alfonso XII va dormir uns dies al saló blau del palau. Antonio López va fer una gran fortuna com a reconegut negrer. El seu cunyat, Francesc Bru, va escriure un llibre on diu que va ser un gran actor en el tràfic d’esclaus i que era (com reprodueix Núria Miret) un personatge cruel, oportunista i estafador; també va ser el fundador de la Compañia de Tabacos de Filipinas i de la Compañia Transatlàntica.

DSC00367 Font Portaferrissa  13, Carrer Portaferrissa. Aquí hi havia una de les portes d’accés a interior de muralla. Les dues torres octogonals que formaven la porta es van enderrocar, una el 1774 i l’altra el 1818. Veient la composició artística de les rajoles, és fàcil imaginar l’aspecte de la ciutat fa dos segles. Els dos brolladors ens recorden la font de la que acabem de parlar. El gran mural de rajoles recorda l’aspecte que devia tenir aquesta entrada al recinte murallat; el mosaic va ser construït per Joan Guivernau el 1959. Hi ha un parell de versions del nom, un dels quals explica que el nom de ‘ferrissa’ prové de les barres de ferro que estaven clavades a banda i banda del portal i que en aquells temps servien d’unitat de mesura, una altra té a veure amb el material de la porta que hi havia.

DSC00369 Palau de la Virreina  14, Al número 99 de La Rambla, hi ha el Palau de la Virreina. Actualment és la seu de l’Àrea de Cultura de Barcelona. Però, aquest edifici, que és un dels millors exponents del barroc civil a Catalunya, va ser construït per encàrrec de Manuel Amat, virrei del Perú i es va acabar el 1778. El virrei es va casar amb Francesca Fiveller l’any 1779, quan tenia 75 anys i Francesca 23. El virrei va morir tres anys després i ella, vídua, hi va residir. D’aquí ve el nom del palau. Però aquesta dona, culta i generosa, mai no va prendre decisions lliures: el pare la va fer entrar en un convent; després el pare va decidir el seu casament, que es va realitzar per poders ja que el virrei era a Madrid; probablement es devia voler casar després d’enviudar, però el pare ho devia impedir. Francesca va morir el 1791 mentre era a missa i entra grans convulsions. La vida del virrei, mostra bé el que va ser Amèrica per aquella part de l’aristocràcia catalana del segle XVIII, que van rebre els beneficis per haver donat suport a Felipe V.

DSC00370 Casa Beethoven 

15, En una petita porta, a tocar del palau, hi ha aquesta entranyable botiga de música: Casa Beethoven. Es va inaugurar el 1880 i encara està en actiu. La Casa Beethoven està especialitzada en partitures i documents musicals, tot i que té també alguns instruments i llibres de pedagogia musical. Va ser fundada el 1880 per Rafael Guàrdia, editor, després va passar a les mans de Lluís Maria Gonçaga Jordà i als actuals propietaris descendents de Jaume Doncós. Aquí és on antigament s’hi agrupaven els copiadors de cartes que s’oferien a llegir o escriure cartes als qui no en sabien.

 16, Seguim avall i passem pel davant del Mercat de la Boqueria. He inclòs ja una informació del Mercat en una anterior crònica: “De la Plaça Universitat al Mercat de la Boqueria”. Insereixo el vincle al final d’aquesta crònica.

DSC00374 C Casaas 

17, A la cantonada de l’esquerra, surt un curt carreró que porta al carrer del Cardenal Casañas. El seguim. Diguem que el cardenal Casañas i Pagès (1834-1908) va arribar a bisbe d’Urgell, copríncep d’Andorra i cardenal català. La seva activitat pastoral va resultar combinada amb la seva projecció catalanista. Va defensar aferrissadament la independència i la catalanitat del Principat en front a les embranzides annexionistes de França, els anys 1882 i 1895. L’any 1906 va ser un dels principals impulsors del catalanisme catòlic en la coalició Solidaritat Catalana. Als balcons destaquen banderes i pancartes ara que fa poc ha començat el judici contra els activistes socials i polítics elegits pels catalans per la causa del referèndum del 1 d’octubre del 2017. Aquell dia es van produir fets quines imatges de la policia, que volia impedir que la gent votés, les quals van donar la volta al món.

 18, En aquest carrer, al número 4, hi havia la redacció de la revista satírica ‘Cu-cut!’ L’exèrcit era considerat una institució anacrònica que representava el braç executor d’un govern centralista i repressiu i la revista els criticava. Però un acudit, el 25 de novembre de 1905, va encendre els militars i uns 300 oficials de la guarnició de Barcelona van destrossar i calar foc la redacció del setmanari. Una placa recorda els redactors de la revista a la façana.

DSC00376 Bar del Pi  19, Hem passat la Plaça del Pi i seguim a la del costat que és la d’en Sant Josep Oriol. Aquí aprofitem per fer un petit descans i un cafè al Bar del Pi, un establiment amb molta història. Forma part de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L’Edifici és del segle XVIII i conserva l’entrada d’estil modernista amb els plafons de fusta, que emmarquen l’entrada, amb una pintura d’un pi. Havia estat una Casa de Postes, on s’intercanviaven els cavalls pels viatges. El 1927 la família Martí Pujol va fundar el bar. Però precisament el 23 de juliol de 1936 aquí es va fundar, també, el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC).

DSC00383 Esglsia del Pi  20, Després del descans, arribem al davant de la basílica Santa Maria del Pi, gran obra pròpia del gòtic català. Està documentada l’any 987, però amb vestigis molt anteriors. Hem de situar l’església del Pi com el centre neuràlgic més versemblant a l’entorn del qual es va desenvolupar un dels suburbis de la Barcino romana, que posteriorment serà conegut com la Vila nova del Pi. Aquests nous nuclis de població, al voltant de les antigues muralles de la ciutat, responen a un augment progressiu de la població que ja es venia donant des del segle V dC i que culminarà amb la construcció de la muralla medieval de Jaume I vuit segles més tard.

 21, Ara bé, pel que fa a la construcció gòtica és versemblant creure que el nou temple es va començar a partir de l’arribada de Jaume Fabre com a mestre d’obres de la Catedral l’any 1317, que possiblement fou el primer mestre d’obres del Pi. Sabem, a més, que l’any 1321 ja es funda un benefici al nou altar de Sant Climent. Així doncs hem d’establir l’inici de les obres entre els anys 1318 i 1320. És molt probable que la nova construcció gòtica es fes substituint l’anterior, reaprofitant-ne part dels materials. L’any 1322, tant el rei Jaume II com el bisbe Ponç de Gualba insten als feligresos a pagar l’aportació que havien convingut per a les obres del nou edifici.

DSC00386 Capella Confraria Sang  22, Es pot visitar la capella, a la dreta de l’entrada, dedicada a la Confraria de la Preciosíssima Sang. Una curiositat és que la Confraria tenia la concessió del lloguer de les cadires que es posaven per veure els passos de Setmana Santa. Segons un dels meus companys, d’aquella tradició ve la frase en català “n’hi ha per llogar-hi cadires”, fent referència a algun fet extraordinari.

 23, Per millor perspectiva històrica diguem que aquell any 1322 el sobirà de Catalunya era Jaume II, dit el Just; era també rei d’Aragó, de València i de Mallorca, de Sardenya i de Sicília, tots regnes o nacions que funcionaven per les seves pròpies constitucions i organismes de gestió. A Navarra el rei era Luís I però va morir el 3 de gener d’aquell any i va obtenir el tron Carlos I, que era al mateix temps el rei de França (amb el títol de Charles IV). Els regnes de Lleó i Castella compartien sobirà en Alfonso XI. L’emperador de l’Imperi Romanogermànic era Ludovic IV de Baviera. A Anglaterra, el rei era Edward II.

 24, Tornem a ser a la Rambla. Aquí hi havia el Portal de la Boqueria, un altre dels accessos a la ciutat. Sembla ser que els habitants d’anys enrere quedaven bocabadats quan veien les portes que el comte Berenguer IV havia fet portar d'Almeria com a trofeu de guerra. Una bonica porta arabesca a l’antic portal de Santa Eulàlia, que va passar a dir-se de "la Boqueria".

DSC00389 Mossaic Mir 

25, Al davant tenim el Pla de la Boqueria. Molta gent sap que el mosaic que hi ha és obra de Joan Miró (1976) i un símbol d’identitat de les Rambles, però el que no s’acostuma a saber és que l’indret era conegut com el Pla de l’Os. Sembla que aquest nom prové de la connotació antiga, quan la rambla era riera, del fet que la gent hi venia a prendre el sol i descansava; seria la Plaça de l‘Us, fent referència burlesca a terme “Ús Sacre” (d’on deriva “os sacre”) que és un sinònim de mandra. Clar que avui també és coneix com Pla de la Boqueria, ja que el mercat hi és al davant mateix.

 26, La Rambla. El terme ‘rambla’ va estar adoptat al català de l’àrab ‘ramla’, amb el significat d’arenal. Antigament hi passava la riera d’en Malla que venia de Collserola per l’actual carrer Balmes. Quan es va construir la muralla del segle XV, aquella riera es va desviar i es van començar a construir convents al seu marge sud-oest.

DSC00390 Hercules 

27, La escultura d’Hèrcules lliga amb l’imaginari barceloní que fa del personatge mític el fundador de la ciutat, 400 anys abans de la fundació de Roma. Segons la mitologia, Hèrcules, després del quart treball que li va ser imposat en penitència per haver assassinat a la seva dona i els seus fills, es va unir als argonautes liderats per Jàson creuant el Mediterrani amb nou naus. Una tempesta va dispersar la flota prop de la costa catalana, encara que van aconseguir reagrupar-se tots excepte una nau. Jàson li va ordenar a Hèrcules la cerca del novè navili (Barca Nona), que va trobar a la vora del pujol de Montjuïc. Pel que sembla, als tripulants els va fascinar tant el lloc que amb l'ajuda d'Hèrcules i Hermes van fundar una ciutat amb el nom de Barcanona. I aquesta és la llegenda.

DSC00394 Arbres 

28, Els arbres de les Rambles. Una curiositat, de les moltes que hi ha, és que els primers arbres són del 1700, però en aquella època s’hi van plantar pollancres que, més endavant, es van reemplaçar per oms. Finalment va ser el 1832 quan van ser substituïts per plataners provinents de la Devesa de Girona l’any 1859.

DSC00391 Teatre del Liceu  29, Tenim a la dreta el Gran Teatre del Liceu. Es va acabar de construir el 1847, sent l’arquitecte Miquel Garriga i Roca. Durant els primers cent anys va ser el teatre amb l’aforament més gran d’Europa. Des del 1750 el Teatre Principal (que està més avall de les Rambles, encara que avui no hi arribarem) monopolitzava totes les activitats; el Liceu va passar a ser el gran competidor. És l’únic gran teatre líric d’Europa que no compta amb llotja reial; la raó s’explica perquè, en una època en que els monarques pagaven la construcció dels grans teatres, es va construir amb recursos privats (donatius i accionistes). La reina Isabel II no va voler ajudar a finançar ni la llotja que estava prevista, per tant els socis van decidir que la reina es quedava sense llotja. Molta gent a Catalunya pensa que està bé, que la monarquia és un fet anacrònic; no s’entén que en els temps actuals algú sigui cap d’estat o algun altre càrrec per un procés hereditari i no per elecció del poble.

 30, En l’actualitat, el Liceu és el segon més gran d’Europa després de l’Scala de Milà. Amb els anys ha patit incendis i atemptats, però sempre ha ressorgit dels desastres. La competència dels primers anys amb el Teatre Principal va dividir la burgesia entre ‘liceistes’ i ‘principalistes’ i es diu que alguns principalistes anaven a les estrenes del Liceu per xiular i desacreditar l’obra; el mateix, sembla, que feien alguns liceistes en sentit contrari, és clar.

DSC00397 Hotel Espaa  31, Girem un moment pel carrer Sant Pau,9. Aquí hi ha l’Hotel España. Havia estat l’antiga Fonda España oberta el 1850 pels germans Joan i Pau Riba. Famós per la seva profusa decoració modernista que va realitzat Domènech i Montaner el 1903. La Sala de tertúlies o cafeteria, ubicada a l'esquerra del vestíbul, és un saló de planta rectangular cobert amb un forjat de fusta policromada i revoltó. Tanmateix, nombrosos elements significatius omplen l’espai d’aquest hotel històric, com la gran llar de foc que presideix el saló, esculpida en alabastre pel cèlebre escultor Eusebi Arnau i cisellada per Alfons Juyol.

 32, Una senzilla placa a la façana recorda que a la Fonda España s’hi va allotjar José Rizal, el gran heroi de la independència de les Filipines. Dues noies, filipines s’hi fan una foto i emocionades ens diuen que és el seu heroi. De Barcelona va viatjar a París on va publicar la seva primera novel·la “Noli me tangere”, on denunciava el colonialisme hispà. Les autoritats el van fer responsable de la revolta, a Filipines, del 1896 i per demostrar la seva innocència es va enrolar com a metge militar en la Guerra de Cuba i va tornar cap a Espanya. Doncs, sense contemplacions, el van empresonar i el van reembarcar a Manila on el van condemnar a morir afusellat. La matinada de la seva execució va escriure el poema ‘Mi último adiós’ i va anar a missa amb la seva dona, la belga Josephine Braecken. Davant l'escamot es va negar al fet que li embenessin els ulls. Només dos anys més tard, les illes Filipines passaven de mans espanyoles a nord-americanes, i Rizal es convertia en el seu heroi nacional.

 33, Girem pel carrer a l’esquerra i per tombar pel carrer del Marqués de Barberà. Josep Galceràn i de Pinós va rebre el títol de marquès de Felipe V que sabent la importància de la nissaga el volia tenir al seu costat. Però aquest primer marqués de Barberà sempre va ser contrari al nou rei. Felipe V va ser rei a la mort Carlos II sense descendents. Va jurar les Constitucions de Catalunya el 14 de gener de 1702, però aviat va mostrar les seves urpes absolutistes. Després va venir la guerra, després el nou rei va decretar la liquidació de les constitucions i institucions catalanes (allò que havia jurat defensar) i Galceràn va ser fet presoner el 1714. Va morir al penal de Burgos el 1718.

 34, Seguim de front quan ara el carrer pren el nom de l’Unió. En un llibre del 1866 dels Carrers de Barcelona, obra de Victor Balaguer, diu: “el carrer es va obrir no fa gaire anys després de ensorrar l’antic convent de les Monges Penedides que, amb el seu seu hort i edificis ocupava gran part del carrer”. Per tant va ser un carrer que va ‘unir’ la zona dels carrers dels voltants del convent amb la Rambla.

DSC00410 Palau Gell  35, Anem avall i a la dreta, a la cantonada amb el carrer Nou de la Rambla; podem anar a veure la façana del Palau Güell, al número 3. És important perquè va ser un dels primers encàrrecs que Antoni Gaudí va rebre al principi de la seva carrera. Eusebi Güell va voler que Gaudí dirigís la construcció d’aquest especial palau urbà, tot i ampliant la casa familiar que tenia a la Rambla. Es va construir entre el 1886 i el 1890. Està declarat Patrimoni Mundial per la Unesco des del 1984. Actualment és un espai que es pot visitar.

 36, Després, a l’esquerra, es pot entrar a la Plaça Reial. L’espai magnífic que ocupa prové de l’enderroc de l’antic convent dels Caputxins, una comunitat religiosa que estava establerta a Barcelona des del 1570. Després de molts projectes i discussions, al final es va decidir la construcció de la plaça l’any 1848. No entraré en detall de la molta història que conté la plaça. Ho deixem per a una altra sortida.

 

Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://es.wikiloc.com/wikiloc/edit.do?event=group&id=33200192

 

Altres rutes per Barcelona:

Plaça Catalunya a l’Ateneu: http://www.eoliumtrek.cat/index.php/rutes-urbanes-i-d-historia/324-barcelona-placa-catalunya-a-l-ateneu

Ruta barri de la Ribera: http://www.eoliumtrek.cat/index.php/rutes-urbanes-i-d-historia/325-barcelona-ruta-historica-barri-ribera

Ruta Raval Nord: http://www.eoliumtrek.cat/index.php/rutes-urbanes-i-d-historia/351-barcelona-raval-nord

Barri de Gràcia nord-oest: http://www.eoliumtrek.cat/index.php/rutes-urbanes-i-d-historia/377-barcelona-barri-gracia-nord-oest

Barri de Gràcia centre-sud: http://www.eoliumtrek.cat/index.php/rutes-urbanes-i-d-historia/585-barcelona-ruta-urbana-barri-gracia-centre-sud

Les Rambles: http://www.eoliumtrek.cat/index.php/rutes-urbanes-i-d-historia/751-barcelona-ruta-urbana-rambles

Barri de Sarrià, centre: http://www.eoliumtrek.cat/index.php/rutes-urbanes-i-d-historia/787-barcelona-ruta-urbna-barri-de-sarria-centre

De la Plaça Universitat al Mercat de la Boqueria:  http://eoliumtrek.cat/index.php/catalunya/barcelones/525-ruta-barcelona-placa-universitat-a-la-boqueria