Catalan Afrikaans Basque Bulgarian Chinese (Simplified) Chinese (Traditional) Danish Dutch English French Galician German Greek Irish Italian Japanese Portuguese Russian Spanish

Barri de Gràcia nord oest

(Barcelonès) Ruta urbana per Barcelona el mes d’abril de 2015; 3,6 km; +9 -28; 3 hores.   Excursió urbana i cultural organitzada amb el següent itinerari: Plaça Lesseps, Pl. Diamant, Pl. Virreina, Pl. Del Nord i Carrer Gran de Gràcia.   Participants: Camp, Biel, Lluís, Toni i Miquel.Tipus de sortida: travessa lineal; Dificultat: fàcil.

 Mapa mperfil 

 

FA ANYS: Des de l’any 1714, amb la caiguda de Barcelona sota les bombes de Felipe V de Castella, fins a finals del segle XIX, la ciutat va quedar sota l’amenaça de les bombes dels canons que apuntaven la ciutat.

1, A la Plaça de Lesseps, comença la nostra visita. És la plaça més gran del barri, com a conseqüència de la fusió de dues places antigues, la dels Josepets i la de la Creu. Aquí hi havia hagut, antigament la masia de Ca l’Alegre de Dalt. Durant molts anys aquesta plaça era la vista que tenien des del convent dels Josepets, tot envoltat de bosc i camps de conreu de les masies escampades. Encara avui es poden veure un parell de cases antigues de principis del segle passat al costat est de la plaça. La gent del barri encara pot recordar que al centre hi havia una comissaria de policia.

P1010982 Biblioteca Jaum Fuster 

 

2, Primer he fet un cafè al bar de la Biblioteca Jaume Fuster. En aquest indret, ara modern o ample, hi havia la cotxera original dels trens de metro. Un gran ascensor els pujava a l nivell de carrer que és on hi havia els tallers de reparació i manteniment. Aquests va ser la primera línea de metro que es va inaugurar a Barcelona. Va ser construïda i gestionada per la societat Gran Metropolitano de Barcelona i va començar a operar el 30 de desembre de 1924. Actualment l’espai està ocupat per la biblioteca Jaume Fuster, inaugurada el 13 de novembre de 2005, sent la biblioteca central del districte de Gràcia. Amb 5026 m2 de superfície és una de les més grans de Barcelona.

P1010985 Els Josepets 

 

3, Tenim al davant el convent dels Carmelites Descalços dedicat a Nostra Senyora de Gràcia i bastit el 1626. Els terrenys van ser una donació de Josep Balcells i posà la condició que estigués dedicat a Sant Josep i a la Mare de Déu de Gràcia, aquesta en record de la seva esposa morta el 1625. Aviat el convent va rebre els primers novicis procedents del convent de Sant Josep de les Rambles de Barcelona, i d’aquí bé que es conegui des d’aquell moment com “Els Josepets”. D’altra banda, el nom del barri prové precisament de la Mare de Déu de Gràcia. Es va inaugurar el 3 d’abril de 1687 enmig d’un conflicte de competències on tant el bisbe, com el rector de Sant Gervasi, com l’orde dels Carmelites volien consagrar el temple. Com que era una prerrogativa de l’orde, davant de les pressions van decidir fer-ho sense convidar les autoritats civils ni parroquials, només un notari perquè aixequés acta. Segons explica Domènec Bellmunt aquest era l’únic convent a Barcelona on s’ha comprovat l’existència de catacumbes on s’enterraven els monjos al morir.

4, Carrer Gran de Gràcia. Des de l’època romana i probablement molt abans, hi havia dues vies de comunicació importants, la que anava de Montcada al Llobregat (l’actual Travessera de Gràcia) i el carrer per on ara comencem a baixar, el Carrer Gran de Gràcia (antigament conegut com carrer Salmerón), que era la via des de Barcelona a Sant Cugat del Vallès. Però el territori va començar a urbanitzar-se. El creixement de Gràcia durant el segle XIX va ser conseqüència de la prohibició de construcció a menys de 1300 metres de les muralles de Barcelona. Aquesta imposició militar del govern espanyol, venia marcada per la distància que assolien les peces d’artilleria de l’època, aquest era un dels humiliants efectes, que encara duraven, des de la guerra del 1714, en que Catalunya va ser vençuda i oprimida per Felipe V i era un símbol de que Barcelona podia ser bombardejada un altre cop. Gràcia anava creixent a mida que creixien les dificultats per viure i tenir-hi indústria en una ciutat sobresaturada i amb problemes de salubritat i sanitaris com la ciutat comtal. Barcelona va ser, fins al 1860 (quasi el segle XX) una ciutat sotmesa a la a l’amenaça de bombardeig. Que cadascú ho qualifiqui com cregui oportú.

Fa pocs dies en president del govern del PP, Mariano Rajoy, deia, referint-se al moviment sobiranista a Catalunya, que “no va a ser independiente (Catalunya) porque llevamos cinco siglos juntos”. Sí, junts però amb l’amenaça dels canons encara a mitjans del segle XIX, que també ho hauria pogut dir.

P1010986 Cases Ramos

 

 

 

 

5, Passem pel davant de les Cases Ramos. També conegudes com les cases del Canari, per l’antiga granja que hi ha als baixos. Es tracta d’uns edificis modernistes amb una façana comuna, construïts el 1908 per l’arquitecte Jaume Torres y Grau. Va ser un encàrrec de Ricard Ramos, un empresari del sector naval, pensat com a residència pròpia i diversos pisos i botigues de lloguer. L’any 1936, el senyor Ramos va marxar, amb la seva família, a Mallorca, mentre alguns dels seus bucs van ser requisats pel govern de la República amb la finalitat, un parell, de ser utilitzats com obstrucció en els ports nacionals, on es van fer arribar i va ser volats i enfonsats. El 1938 estava encara esperant, a Palma de Mallorca, la conquesta de Barcelona per les tropes franquistes per tal de tornar al seu domicili, quan va morir a l’edat de 79 anys.

P1010993 Casa Vicens 

 

6, Baixem per Gran de Gràcia i girem un moment per anar al carrer Carolines, 24. Aquí hi ha la Casa Vicens que, en els inicis del modernisme, va ser el primer encàrrec important que va realitzar el geni Antoni Gaudí per encàrrec de Manuel Vicens. La façana magníficament decorada amb ceràmica és un exponent del negoci del propietari, que era fabricant de ceràmica i rajoles. D’altra banda, les línies rectes i els angles aguts de les cantonades mostren un Gaudí que encara havia d’evolucionar, des del seus 32 anys, cap a les formes arrodonides i corbes.

P1010994 Margall

 

 

7, Un altre dels elements d’interès és el tancament de ferro dels jardins, on s’hi reprodueixen les fulles del margalló, la bonica palmera que podem admirar molt estesa pel massís del Garraf.

 

 

 

P1010995 Masi Trilla

8, Una cantonada més avall baixant pel carrer Gran de Gràcia queda, a l’esquerra i a la dreta, un espai més ample conegut com Plaça de la Trilla. Aquí hi havia la gran finca agrària que es va parcel·lar, dels 83 projectes que hi havia, en aquest cas amb 102 parcel·les. A la mateixa plaça, a la dreta del carrer Gran, encara s’hi endevina una masia del segle XVII, amb una façana en no gaire bon estat. Ha passat per diverses activitats com un col·legi, una escola d’art, un cinema i, des del 1940, és la casa de les Germanes de Jesús Pacient. La fundadora va ser Ramona Llimargas. En Xavier Theros explica que era coneguda com la “monja de Franco” i que es deia que rebia visites espirituals que li van permetre predir la Guerra Civil. Segons les explicacions es va aparèixer varis cops a Franco per advertir-lo dels perills.

 P1010996 Plaa de la Trilla 

9, A tota la vila no hi va haver cap pla general de construcció. Va ser la pròpia iniciativa privada la que va posar-se d’acord i els projectes anaven encaixant els uns amb els altres. Això explica un acord comú, el de deixar carrers amb 30 pams d’ample (uns 6 metres) i l’existència de tantes places, ja que uns quants dels diversos urbanitzadors els hi semblava adequat deixar un espai per la coexistència urbana.

Les vendes de les parcel·les es feia per l’antic sistema medieval d’emfiteusi, sistema present al dret català i procedent del dret romà. El sistema anava així: es feia el projecte; l’administració l’aprovava; el propietari cedia els espais per fer els carrers a l’administració; cedia cada peça de terra a un interessat a canvi d’un pagament inicial pel seu ús i amb l’obligació de construir-hi una casa; a més es fixava un cens anual per 50 o 60 anys; al final, la propietat passava al emfiteuta i tenia la propietat de ser transmès per herència. Aquest sistema era molt útil per a persones sense recursos per comprar un terreny. Així que la vila es va començar a omplir ràpidament d’obrers, comerciants i artesans que mantenien els tallers o botigues als baixos, per un preu que no haurien pogut fer-ho dins de les muralles de Barcelona.

P1010998 Aturada per un te i un roiboos 

10, Seguim pel carrer Santa Rosa i arribem al carrer Astúries, on al número 50, entrem a prendre unes infusions i descansar una mica. Aquest carrer fa referència al regne d’Astúries (actualment Comunitat Autònoma). Els seus orígens es situen amb Don Pelayo, que probablement tingui un component mític, però que va donar lloc als inicis de l’enfrontament als musulmans a la part occidental de la península. Amb els anys i com a conseqüència d’herències, escissions i reagrupacions diverses, va donar lloc als regnes de Lleó, Galícia, Castella i Portugal. Per la seva banda, a la part oriental de la península s’havien consolidat diversos regnes: València, Mallorca, Aragó i el Principat de Catalunya.

11, Cal girar a l’esquerra per Torrent de l’Olla, un dels diversos torrents que travessaven la vila i a la primera cantonada tenim el carrer Mateu. Segon el Nomenclator de la Ciutat de Barcelona, es tracta d’un carrer dedicat a Pere Benet Mateu, autor d’una famosa farmacopea del 1497 i publicada pel seu fill el 1521, la qual es considerada la primera farmacopea estampada d’Europa. Tornem al carrer Astúries.

P1010999 Plaa del Diamant

12, Immediatament arribem a la Plaça del Diamant, molt coneguda pel títol del llibre de Mercè Rodoreda, que presenta una crònica acurada de la Barcelona de la postguerra i de com va canviar la vida dels seus habitants. La primera publicació és de 1962 i s’ha traduït a 40 idiomes. Però també convé saber que a les places es muntaven les festes majors, activitat que es va acabar amb la Guerra Civil. Després, l’any 1940, el primer cop que es va muntar un envelat va ser a la Plaça del Diamant, festa que va destacar per la utilització formal de l’idioma castellà que era el que imperava, per la prohibició del català. Aquesta plaça era el centre de la parcel·lació que va fer Josep Rosell, joier i va posar noms relacionats amb el seu ofici. Per això molta gent ho coneix om el “barri del joier”.

 13, Refugi de la plaça del Diamant. Soterrat sota la plaça hi ha un gran refugi antiaeri que es va començar a construir el 1937 després del bombardeig naval contra Barcelona per part del vaixell de guerra italià “Eugenio di Savoia” el 13 de febrer. El refugi es visitable els diumenges. Les visites les organitza Taller d’Història de Gràcia i cal inscriure-s’hi prèviament.

P1020003 Plaa de la Virreina 

14, Dues cantonades més endavant, arribem a la Plaça de la Virreina. Aquesta agradable plaça era l’indret on hi havia un palau de qui va ser virrei del Perú, Manuel Amat, i per aquesta raó el palau es conegut amb el mateix nom que l’altre palau que hi ha a les Rambles de Barcelona. Es va casar l’any 1777 amb Maria Francesca Fivaller i Bru, que va quedar vídua el 1782 i això va fer que la gent comencés a donar el nom de Virreina al palau. Manuel Amat va fer carrera militar i a partir que va arribar a ser virrei de Perú va aconseguir poder i riquesa. L’any 1776 va tornar a Barcelona, solter. Va fer construir els dos palaus mentre encara estava a Perú. El palau de les Rambles era la seva residència oficial i el de Gràcia era on hi passava l’estiu i celebrava els actes socials. Potser cal afegir que la vídua tampoc no va poder gaudir massa de la fortuna, ja que va morir sobtadament el 1791. Des d’aquell moment fins al seu enderroc el palau va passar, el 1794, a ser seu temporal dels Josepets; l’any 1797 va ser utilitzat per acollir la noblesa francesa que fugia de la Revolució a França; i durant la febre groga de 1821 va passar a ser un hospici.

P1020004 Sant Joan 

 

15, Al costat nord de la Plaça de la Virreina hi ha l’església de Sant Joan, construïda el 1884, el que explica que molts graciencs la coneguin com Plaça de Sant Joan. Ocupa l’espai que havia estat una part dels jardins del palau de la Virreina. L’església, encara no acabada, va ser incendiada durant la Setmana Tràgica (del 25 de juliol al 2 d’agost de 1909). Les revoltes populars es van estendre per moltes ciutats industrials de Catalunya. El detonant va ser la lleva de reservistes que va fer el govern espanyol, per enviar tropes a Melilla per la guerra al Marroc. El conflicte es va encendre quan se sabia que es mobilitzaven per segon cop els reservistes del 1903 i que la majoria eren catalans. La majoria, casats i amb fills per mantenir, així com que la guerra que es gestava a Àfrica era percebuda com una qüestió aliena als catalans, pròpia de la política de Madrid, va provocar un sentiment d’injustícia. La gent sabia que la guerra defensava realment els interessos d’un parell d’empreses mineres que eren propietat del rei i d’uns pocs empresaris capitalistes. La gent també imaginava que aquells accionistes no hi enviaven els seus fills a la guerra.

La guarnició de Barcelona es va negar a disparar contra els revoltats i llavors el govern va enviar tropes des de València, Saragossa, Pamplona i Burgos. El govern de Maura va portar a terme una política de repressió molt dura i arbitrària.

16, Pugem amunt pel carrer de l’esquerra, el de la Santa Creu. Al número 1, a la façana, hi ha una placa dedicada a Joaquim Blume i Carreras, nascut aquí el 1939. Va ser possiblement el millor gimnasta de tots els temps: campió de Catalunya 10 anys consecutius, campió d’Europa als 15 anys i olímpic a Helsinki als 19. Als Jocs Mediterranis del 1955 va aconseguir sis medalles d’or i el 1957 va obtenir el campionat absolut d’Europa, amb quatre ors. El 29 d’abril de 1959 viatjava amb la seva dona i altres membres de l’equip espanyol en un vol d’Iberia. Es va estavellar a la Sierra de Valdemecas, a Conca. No hi va haver cap supervivent.

17, Al número 2 del carrer de la Santa Creu hi ha la seu de l’Agrupament Escolta Sant Joan de Gràcia, creat el 1982, amb la finalitat de l’educació de nois i noies com a ciutadans compromesos i responsables. L’any 1945, de forma clandestina, es va reprendre l’escoltisme català després de la guerra civil. Fins al 1953 ja hi havia 32 agrupacions, algunes vinculades a ordes religiosos, però altres de tipus laic. L’opressió franquista era tant forta, però, que l’any 1954, tement per la seguretat dels infants i dels responsables, el Consell de la Institució va suspendre les activitats. Tot i això, alguns agrupaments es van seguir reunint.

18, Seguim amunt pel carrer Verntallat. Aquest carrer no fa referència a una teòrica antiga existència d’un vern que havia estat tallat, sinó a Francesc de Puigpardies, nascut a Les Preses el 1444, Senyor de Vernatllat i de Violant i vescomte d’Hostoles. Capitost remença que va encapçalar els contingents pagesos revoltats contra la noblesa. Hi ha una llegenda que explica que estava el cabdill un dia al bosc amb els seus homes i irat per alguna cosa, es va aixecar d’una revolada i amb la seva espasa va fer un tall a un vern que hi havia, tallant-lo per la meitat. D’aquí ve el seu sobrenom i també l’escut que va lluir: el d’un vern tallat pel mig, mentre que als seus homes se’ls coneixia com verntallats.

P1020008 Plaa del Nord

19, Arribem a la plaça del Nord. Prové del projecte urbanístic dels propietaris Martí i Vilaregut. De pas es van construir les seves cases senyorials a la mateixa plaça i al carrer Alzina. La plaça va quedar inicialment envoltada d’arquitectura residencial, però d’aquelles cases només en queden dues o tres. Cal destacar que en la reordenació de la plaça, l’any 2000, es van introduir els arbres de tipuana, d’origen asiàtic i amb flors d’un groc brillant. A Barcelona aquest arbre va arribar a la Ciutadella per l’Exposició del 1898.

A la font, discreta i senzilla, s’hi pot veure una variant de l’escut de Gràcia, ja que aquest conté set lliris.

P1020013 Carrer de lAlzina

 

20, Baixem pel carrer de l’Alzina, nom que amb tota seguretat feia referència a l’existència a una gran alzina de l’època de les masies, desapareguda amb els anys i les construccions. A ma dreta encara es poden observar algunes cases dels orígens del barri que devien correspondre no tant a les cases dels obrers, com a les que alguns habitants de la Barcelona, tancada dins de les muralles, s’havien fet construir amb l’objectiu de sortir els dies de festa cap a un indret més assolellat i digne.

P1020015Fbrica a cantonada Tres Senyores

 

 

21, A la cantonada amb el carrer Robí tenim de cara un edifici alt que és una mostra del que queda dels edificis industrials del barri. Aquest havia estat dedicat a una fàbrica tèxtil de cotó i actualment s’ha transformat en edifici de vivendes.

 

P1020018 Torrijos s Llus

 

 

 

 

 

22, Torrijos / Sant Lluís

Hem girat pel carrer de Sant Lluís i arribem cantonada Torrijos. Del palau de la Virreina només queda el que havia estat la masoveria de les terres, a la cantonada del carrer Torrijos amb Sant Lluís. La masoveria va ser construïda el 1870 i pocs anys abans del final del segle s’hi van instal·lar les Germanes Dominiques com a residència per elles i com escola per a nens fills d’obrers. No soc capaç d’identificar exactament la casa, però penso que deu ser la que he fotografiat, que ja no és escola. L'amic Eduard, de Gràcia, ha confirmat que encara hi viuen les monges de la congregació i també m'ha donat un blog amb interesant informació: https://pladebarcelona.wordpress.com/2013/05/21/lultima-pedra-de-la-virreina/

 

P1020020 Pl Revoluci Setembre 1878 F

24,Arribem a la Plaça de la Revolució de Setembre de 1878. Una constant de Gràcia, és l’oposició al totalitarisme. El general José Maria Torrijos era un militar i polític lliberal que va encapçalar un aixecament l’any 1831, als finals del regnat de Fernando VII i quin objectiu era acabar amb l’absolutisme i restaurar la Constitució espanyola del 1812. Va caure en una trampa quan va passar de Gibraltar a Màlaga i el van afusellar nou dies després sense judici previ ni res, molt propi de les mentalitats totalitaristes. 

Baixem Torrijos i girem a la dreta pel carrer Terol per anar a la Plaça de la Revolució de Setembre de 1878. El nom commemora l’aixecament dels generals Prim, Topete i Serrano contra Isabel II. Durant el franquisme li van canviar el nom pel de “Unificació” per celebrar la unificació el 1937 de la Falange i las JONS. Els graciencs generalment s’hi refereixen com a Plaça dels Col·legis, per raó de les escoles de primària que hi havia a la plaça.

 Nosaltres, avui, seguim fins al carrer Gran de Gràcia i acabem la nostra ruta a peu. Algun altre dia la seguirem.

 Si vols la ruta per a gps, pots anar a: http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=9314944

Hi ha un vídeo penjat a youtube per refres.cat, on es pot gaudir del viatge en tramvia pel passeig de Gràcia i pel carrer Gran de Gràcia: 

 

 

Altres rutes per Barcelona:

Plaça Catalunya a l’Ateneu: http://www.eoliumtrek.cat/index.php/rutes-urbanes-i-d-historia/324-barcelona-placa-catalunya-a-l-ateneu

Ruta barri de la Ribera: http://www.eoliumtrek.cat/index.php/rutes-urbanes-i-d-historia/325-barcelona-ruta-historica-barri-ribera

Ruta Raval Nord: http://www.eoliumtrek.cat/index.php/rutes-urbanes-i-d-historia/351-barcelona-raval-nord

Barri de Gràcia centre-sud: http://www.eoliumtrek.cat/index.php/rutes-urbanes-i-d-historia/585-barcelona-ruta-urbana-barri-gracia-centre-sud

Les Rambles: http://www.eoliumtrek.cat/index.php/rutes-urbanes-i-d-historia/751-barcelona-ruta-urbana-rambles

Barri de Sarrià, centre: http://www.eoliumtrek.cat/index.php/rutes-urbanes-i-d-historia/787-barcelona-ruta-urbna-barri-de-sarria-centre