(Barcelonès) Ruta el mes del 18 febrer de 2015; 2,2 km; +30 -30; 3 hores. Passejada cultural amb el següent itinerari: Estació de metro de Sant Antoni, Carrer Sant Antoni Abat, carrer dels Salvador, carrer den Botella, Plaça del Pedró, església sant Llàtzer, carrer del Carme, plaça Martina Castells, plaça Aureli Campmany, Ramon y Cajal, rambla del Raval, carrer Hospital, antic Hospital de la Santa Creu, Biblioteca de Catalunya, Escola Masana, plaça Calonge Colom, carrer Doctor Dou i Casa de la Caritat. Participants: Carles, Josep, Biel, Lluís, Josep Maria i Miquel. Tipus de sortida: lineal històrica pel barri de l’Hospital (Raval oest); Dificultat: fàcil.
 |
 |
1, Aquesta és una altra passejada cultural per Barcelona. Aquest cop serà més curta i es centra en el nucli dels antics hospitals de la ciutat. Comencem a l’estació de Metro de Sant Antoni, al davant del gran mercat del mateix nom. Aquí hi havia el portal que feia servir molta gent per sortir o entrar de la ciutat quan encara hi havia les muralles. Cal saber que les muralles de Barcelona van transformar la ciutat en una presó, ja que des de la victòria de Felipe V es va prohibir que es construís fora muralla. A més la fortalesa que va fer construir el rei Borbó a la Ciutadella, apuntava els seus canons a la ciutat. Fins a mitjans del segle XIX, Barcelona va estar tancada dins de muralles. Els monarques espanyols van mantenir aquesta humiliació durant més de 200 anys... i d’això fa només una mica més d’un segle.
2, Seguim el carrer de Sant Antoni Abad i just al principi hi ha la façana de l’antic convent de sant Antoni, d’estil gòtic, on crida l’atenció la “tau” a la seva façana. La “tau”, lletra de l’alfabet grec, era el símbol dels antonians. Els Canonges Regulars de sant Agustí de l’Orde de Sant Antoni Abat, era de tipus monàstic i militar i s’havien especialitzat en l’atenció als malalts d’ergotisme. L’ergotisme era una malaltia molt freqüent a l’edat mitjana, coneguda com a foc de sant Antoni. El primer convent a la península ibèrica es va construir a Castrojeriz, les restes del qual es poden admirar pels pelegrins que fan el camí francès de Sant Jaume de Galícia. A Barcelona no van arribar fins el segle XV i es van instal·lar aquí, a tocar de la muralla de ponent. La primera pedra es va posar el 1430 i quan va començar a funcionar feia de control sanitari dels viatgers que arribaven a la capital (cal recordar els estralls de la pesta negra del segle XIV). El 1791 es va extingir l’orde i els religiosos de tota la península es van anar reunint a la casa de Barcelona, que va ser la última en tancar.En aquest barri va néixer Juliana Morell que als dotze anys ja parlava sis idiomes i va optar pel convent perquè sent una dona que va créixer en l’humanisme i capacitada per obrir espai per la dona en un món de mascles, es va trobar que la contrareforma començava a tancar camins i impulsava un món de foscor. Lope de Vega, li va dedicar uns versos a “Laurel de Apolo”. La contrareforma del segle XVI va suposar un pas enrere en l’evolució social, cosa que molts cops ha passat amb els moviments del pensament monàrquic i de la dreta.
3, A l’esquerra tenim el carrer Príncep de Viana. Aquí tenim un exemple contrari. Així com Juliana Morell va ser una persona extraordinària, en aquest altre carrer es recorda a Carles, fill de Joan II i Blanca de Navarra. Doncs el rei Joan II es va casar, en segones núpcies, amb Juana Enríquez, que les cròniques diuen que era “dotada de singulares prendas, pero astuta, sagaz, artificiosa y altiva”, és a dir una mala peça, tot el contrari de la citada Juliana. El cas és que l’enfrontament de Joan II amb el seu fill Carles va ser propugnat per la Enríquez i així Navarra es va aixecar contra Joan II i també ho va fer Catalunya. Va ser una història llarga, fins que la revolució catalana, que representava la llei, la raó, la justícia i la bona causa, va aconseguir que s’anomenès a Carles com a primogènit el març de 1461. Però el 23 de setembre del mateix any, Carles va morir, segons els historiadors enverinat per la seva madrastra. Llavors les institucions catalanes van redactar un ban declarant el rei Joan II enemic públic del Principat i enemic de la pàtria. La mateixa declaració es va fer respecte de la dona, Juana Enríquez i així continuava la revolta. Aquest carrer doncs és un record a un rei que es volia i que no va poder ser.
4, Deixem a la dreta el carrer dels Salvador, que fa referència a una família de personatges amb el cognom Salvador que, des del segle XVII de famosos botànics que van recorre, tant el pare com els fills, tota la península analitzant plantes. Disposaven d’una gran col·lecció privada que més endavant va passar a ser el Museu Salvador i després es va incorporar com a col·lecció al Museu Botànic de Barcelona. Aquest carrer porta el seu nom des del 18 de gener de 1849, que va ser quan l’ajuntament de Barcelona va acordar donar el nom.
5, Per l’esquerra va el carrer Cendra, que és una malformació del nom Sendra, una família que hi tenia unes cases (però que al final resulta que etimològicament el cognom “Sendra” prové precisament de “cendra”). Antigament el carrer es deia “dels Cans”. Aquí hi vivia Joan Antoni Morell, banquer que va entrar en crisi financera i a més va haver d’emigrar per un suposat homicidi. Així que la seva filla Juliana Morell (nascuda el 16 de febrer de 1594) el va acompanyar a Lió. La nena, amb només 8 anys, ja parlava, a més del català, quatre llengües més: llatí, grec, hebreu i castellà. Anys després ja havia estudiat dret civil i canònic, filosofia i també astronomia i física. Això va fer que sigui un dels pocs casos documentats d’Europa d’aquells temps. Als 14 anys va aconseguir el doctorat en ètica i dialèctica, davant de Pau V. L’any següent va entrar al convent de dominiques de Sant Praxedis d’Avinyò, on va ser priora tres cops. La gent deia que era un “miracle del seu sexe”, però el seu pare va deixar escrit que l’únic miracle era la diligència paterna, els bons mestres, els millors llibres i les vuit hores diàries d’estudi i dedicació.
6, Passem pel davant de l’antiga cereria Abella. La història d’aquest centenari establiment comença a finals del segle XIX, quan una dona dels Pallars va deixar el petit poble on vivia i va provar fortuna a la ciutat. Francesca Abella va posar en marxa aquest obrador de ciris en una època en que les espelmes s’usaven per fer llum durant la nit. Els anys van passar i la modernització de les ciutats i l’ús generalitzat de l’electricitat va obligar a reinventar varis cops el negoci per part de les cinc generacions que han seguit a la fundadora. Una activitat que sembla desafiar el transcurs del temps.
7, Quan arribem a la plaça triangular del Pedró, a la dreta surt el carrer den Botella. El nom prové d’una derivació del nom de família correcte: Boatella. D’altra banda Boatella, és etimològicament obscur, però no és gens probable que provingui del castellà “botella”, ja que l’any 844 ja figura el terme “Boadella” i les incorporacions del castellà al català, són totes molt més modernes, bàsicament a partir de la imposició del castellà i la prohibició del català dels segles XVIII al XX. Una “boada” ve a ser la cambra situada per damunt del forn de pa i que serveix per posar-hi el pa pastat. En castellà en diuen “bóveda” i el basc guipuscoà en diu “dobela”.
8, Ens situem al centre de la Plaça del Pedró. Un pedró equival a un obelisc o a la base de suport d’un monument. A la plaça hi ha, des de l’any 1673, un monument a Santa Eulàlia, l’antiga patrona de la ciutat, que va substituir una imatge mes antiga de Sant Hipòlit. Cal pensar que originalment aquí hi havia una creu de terme a la confluència entre els carrers del Carme i de l’Hospital.
9, Al davant tenim l’església romànica de Sant Llàtzer, que formava part de l’hospital de leprosos. Tant l’hospital de Sant Antoni com aquest donem idea dels primers usos del barri, és a dir el que no es volien per dins de la ciutat emmurallada: hospitals d’infecciosos, fàbriques, carnisseries i prostitució. També era conegut com l’Hospital dels Mesells (mesell prové del llatí “misellu”, que significa “miserable”). A l’edat mitjana les malalties no eren, generalment, un motiu de marginació social excepte la lepra, però no ho era tant per la por de contagi com pel fet que era considerada una malaltia bíblica, de càstig diví. Aquest hospital va ser fundat el XIII, fins que l‘any 1906 la leproseria, amb els setze leprosos que hi quedaven, es va traslladar a Horta, al sanatori de Can Masdeu, i l’edifici es va enderrocar. L’església va passar per diversos moments de penúria i fins i tot va ser un estanc, fins que el 1954 va ser restaurada per Adolf Florensa i rehabilitada el 1980.
10, Seguim de cara pel carrer del Carme, on podem veure el rètol de l’edifici de la dreta que informa que havien estat les Escoles del Districte Sisè. Van ser edificades el 1906. Aquest edifici és un record d’Artur Martorell i d’aquells altres mestres que en l’època de la República van construir un excel·lent sistema d’ensenyament a Catalunya. Martorell és una de les figures emblemàtiques de la pedagogia del segle XX; pedagogia que va quedar interrompuda pel franquisme i que aquests últims quatre anys ve intensament castigada, un altre cop, pel pensament del partit de dretes espanyol (PP) i pel seu ministre el Sr. Wert i pel president del govern d’Espanya el Sr. Rajoy.
11, Entrem, a la dreta, a la Plaça Martina Castells. Des d’aquesta plaça recuperada es pot admirar l’absis de l’església de Sant Llàtzer. Martina Castells i Ballespí, nascuda a Lleida el 1852, va ser una metgessa catalana coneguda per ser una de les tres primeres dones de l’Estat espanyol a matricular-se i llicenciar-se en Medicina. Hi ha una certa controvèrsia ja que segons José de Letamendi, mestre i mentor de Martina Castells, va ser la primera doctora en medicina a Espanya. Altres pensen que la primera va ser la barcelonina Dolors Aleu i Riera, però el tema és que se sap que Castells va ser investida doctora el 29 d’octubre de1882, mentre que de Dolors Aleu no consta la data exacta. En qualsevol cas, vol dir que una i l’altre van ser les pioneres.
12, Una mica més endavant arribem a un espai nou, en forma de triangle, l’esquerra: és la plaça Aureli Campmany. L’amic Carles Hervàs (que s’ha preocupat de fer de guia aquest cop) ens explica que la casa que ara no hi és, va ser on va viure al principi Ramon y Cajal. Santiago Ramon y Cajal, nascut el 1852 a Petilla de Aragón, un enclavament navarrès a la província de Saragossa, va estudiar medecina a la capital aragonesa ja que la família s’hi va traslladar el 1870. Es va llicenciar el 1873, tot i que no s’havia centrat gaire i només va poder aconseguir un lloc dins de l’exèrcit. El van destinar a Cuba l’any següent, però allà es va contagiar de paludisme i de disenteria. Com a conseqüència d’aquestes malalties el van tornar a Espanya com a “inutilitzat en campanya”, però la veritat és que aquells fets van ser claus i se li va despertar l’interès científic. Ell mateix es va pagar el primer microscopi, però la salut li anava de gairell: el 1878 va contraure tuberculosi. Va ser l’any 1887 quan es va traslladar a Barcelona. D’aquí va anar a Madrid, el 1892, i l’any 1906 és quan va ser guardonat amb el premi Nobel de Medecina pels seus estudis sobre el sistema nerviós.
13, Girem a la dreta fins al carrer ample de la Rambla del Raval. Per aconseguir aquest espai obert, inaugurat l’any 2000, van desaparèixer cinc illes d’edificis humils que havien format part del que es coneixia com Barri Xino (que encara persisteix). Entre els establiments enderrocats hi havia la farmàcia Sastre Marquès del 1855 que havia estat decorada amb l’estil modernista per Puig i Cadafalch. També va desaparèixer el carrer de la Cadena, un altre humil carrer on el 10 de març de 1923 va ser assassinat Salvador Seguí (el “noi del sucre”) en mans de pistolers de la patronal que estava sota la protecció del governador civil Martínez Anido. També sembla que en aquest carrer hi va néixer Ramon Mercader, que seria que va assassinar Trotski a Mèxic.
 |
 |
 |
 |
14, Un barri humil acostuma a seguir un procés constant. Hi arriba gent humil que busquen vivenda a cost baix. Després es van situant millor i marxen a un altre lloc i els seus habitatges són llogats per altres nous que venen amb pocs recursos. És un permanent canvi d’imatge social. Tot i l’obertura de carrers, la reforma d’alguns edificis, la construcció d’edificis nous i l’obertura d’instal·lacions com hotels i serveis socials i culturals, el barri encara disposa de vivendes barates que lògicament són ocupades per gent amb pocs recursos com els immigrants. Però es que ben mirat, a algun lloc ha de viure la gent amb pocs diners ¿no?
15, Girem a l’esquerra i ja entrem al pel carrer de l’Hospital. A l’esquerra deixem el carrer de les Egipcíaques (del qual en vam parlar a la crònica http://eoliumtrek.cat/index.php/catalunya/barcelones/350-barcelona-raval-nord) i seguim endavant.
16, A la dreta deixem un carrer estret, és el carrer Robador. Aquest, durant anys, havia estat l’epicentre de la vida nocturna amb bars que presentaven llums de colors i dones que passejaven carrer amunt i carrer avall. Les autoritats municipals, es van proposar domesticar el que era conegut com Bari Xino encara que oficialment era el Districte V. Primer li van canviar el nom pel de Barri del Raval i després va començar la actuació urbanística (de la que ja hem parlat abans). Després, el 2006, es va posar en marxa en que en deien nomes cíviques, però tal com escriu Manuel Delgado en una ciutat gran, sempre plena d’injustícies, el que van fer no va ser perseguir la pobresa i la desigualtat, sinó perseguir els pobres i els desiguals. Conclou Manuel Delgado dient: “segurament emprenyats perquè el bari no s’acaba de convertir en la “pijolàndia” que volien, s’ha intensificat aquella normativa cívica, particularment contra les dones que, com sempre, exerceixen la prostitució al carrer d’En Robador”.
17, Quan encara no existia la confecció industrial en sèrie, eren els sastres i les modistes els que tenien les habilitats per vestir la població. Va ser el 1888 quan Gabriel Gatius va fundar al carrer Hospital, 67, un establiment que, amb el ps dels anys, s’ha especialitzat en vestir el món professional i d’oficis. El nom que li van donar encara és actiu avui en dia: Transwaal, que va prendre de la batalla que enfrontava, el segle XIX, a Sud Àfrica els boers amb les tropes angleses i que va acabar amb la victòria d’aquest últims. D’altra banda, els que van patir els efectes sagnants van ser els zulus que van perdre la independència de la seva nació, al passar a ser tot el territori del domini britànic.
18, Tenim al davant la cantonada de la plaça del Canonge Colom. La cantonada compta amb una torre medieval que formava part del petit hospital del Canonge Colom, construït entre els segles XII i XIII. Aquest petit hospital, juntament amb l’hospital Vilar, eren regits pel bisbat de Barcelona. Juntament amb l’hospital Desvilar, o de l’Almoina (del 1308) i el Marcús (del segle XII), que estaven regits pel Consell de la ciutat, van ser quatre dels sis que es van fusionar quan es va crear l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona, una institució hospitalària del segle XV. Al hospital general de la SantaCreu també s’hi van fusionar dos més dependents de la catedral de Barcelona: el de Santa Eulàlia (del segle XII) i el de Santa Margarida.
19, Una mica més endavant, a la dreta, hi ha la plaça de Sant Agustí, on hi ha l’església de Sant Agustí Nou. Es tracta d’un temple edificat el 1750 d’estil neoclàssic. Abans els frares agustins estaven al Barri de la Ribera, però els continuats atacs de les forces borbòniques contra el baluard de Santa Clara i el propi barri, l’any 1714, els van obligar a marxar per protegir-se. Xavier Theros explica (al llibre “Barcelona a cau d’orella”) que aquest temple era molt famós perquè hi sortia la processó de la Bona Mort cada Divendres Sant. La processó estava formada per un gran grup d’esquelets amb missatges lúgubres.
20, Arribem al conjunt d’edificis que formaven l’hospital de la Santa Creu. Va ser el dia 1 de febrer de 1401 que el Consell de Cent i el capítol de la Catedral de Barcelona van acordar unificar els sis hospitals en un de sol. La construcció es va portar a terme sobre l’antic hospital Colom i els seus patis circumdants. Les obres van acabar el 1450. Va ser l’únic hospital de la ciutat durant cinc segles (fins a finals del XIX), època en que es va traslladar, per insuficiència a causa de la nombrosa població.
Passem el portal i entrem als Jardins de Rubió i Lluch, uns jardins entre els edificis. L’hospital comptava, en el seu moment, d’un Departament de folls i maniàtics. L’existència d’aquesta part de manicomi va fer que els vells del barri no hi entraven a beure aigua de la font dels jardins, ja que creien que provocava la follia. Des del segle XV al XIX hi havia el costum de mostrar els bojos i fins i tot es cobrava una entrada, però aquest trist espectacle va acabar el 1843 quan el metge Pere Felip Monlau va abolir aquesta pràctica.
21, Antiga farmàcia de l’hospital. Encara es pot veure l’espai, a la part inferior del reixat, pel qual els farmacèutics passaven els medicaments que preparaven i els malalts o familiars els hi demanaven. De tant en tant, sempre hi ha hagut històries inventades i precisament aquí es deia que hi corria un fantasma i que s’estava sovint al davant de la reixa d’aquesta antiga farmàcia.
22, Pugem per l’escala del pavelló dels homes, des d’on tenim una bonica vista de l’altre pavelló, al davant, destinat a les dones. Avui dins del pavelló hi ha instal·lada la Biblioteca de Catalunya. La Biblioteca Nacional de Catalunya es va crear el 1907 i es va obrir al públic el 1914 com a uns dels projectes emblemàtics de la Mancomunitat de Catalunya. Potser convé explicar que la Mancomunitat de Catalunya va ser una institució, entre el 1914 i el 1925, que va agrupar les quatre diputacions catalanes de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona. Tot i que tenia una funció bàsicament administrativa, políticament va ser molt important ja que va representar el primer reconeixement de l’Estat espanyol de la personalitat i unitat de les terres de Catalunya. Aquest era un valor moral molt important pels catalans, que el van veure menyspreat des de la caiguda de Barcelona sota les bombes de Felipe V. La Mancomunitat va considerar, i encara avui així es valora, la cultura com un element substancial pel desenvolupament català.
23, En un dels taulells d’informació es pot veure una fotocòpia on figuren les entrades a l’hospital de l’any 1714. En una d’elles hi consta Rafael de Casanova, Conseller en Cap de la ciutat, que va ingressar ferit durant el setge de les tropes franco-castellanes contra la ciutat comtal. Potser no cal recordar que Rafael de Casanova es homenatjat cada any el dia 11 de setembre, Diada Nacional de Catalunya. El 1714 i la caiguda de Barcelona va donar lloc als decrets de Nova Planta (que va decidir Felipe V) pels quals anul·lava les Constitucions i Institucions de Catalunya, però també les de Aragó, de València i de Mallorca. Havien estat un principat i uns regnes independents dels altres regnes de la península i ho van deixar de ser a partir d’aquell dia, a més de patir diverses decisions humiliants pels catalans.
24, Anys enrere es va desenvolupar molt les ciències mèdiques a Catalunya, fet que va ser potenciat per les traduccions de texts àrabs al llatí i al català. Hi ha registres documentals que fan referència a texts del segle X, especialment treballats al monestir de Ripoll, gràcies a la presència de mossàrabs i de jueus a l’àrea catalana. Noms il·lustres d’aquella època són Arnau de Vilanova, Jafudà Bonsenyor o Joan Jaume.
25, Una altra visió, actual de la sala. La sala de l’hospital té un format especialment interessant ja que permetia anar construint successivament i ampliant l’espai cobert. En aquest dues fotografies es pot veure com era quan es feia servir com a sala d’atenció mèdica i com és actualment. Actualment (any 2015) el 93% de la població que viu a Catalunya té un servei bibliotecari en el seu propi municipi. La quantitat d’equipament i biblioteques ha passat de 333 el 2008 a 378 el 2014. El promig de elements de biblioteca per habitant a Catalunya és de 1,86.
26, Arribem a l’extrem, a la Casa de Convalescència. Aquest edifici va suposar una millora de l’hospital de la Santa Creu, ja que permetia traslladar els malalts convalescents a aquesta Casa i alliberar espai de les sales d’atenció mèdica directe. Les obres van acabar l’any 1680. Actualment hi ha la seu de l’Institut d’Estudis Catalans. Al davant mateix de la Casa de Convalescència es va aixecar, el 1764, el Col·legi de Cirurgia (que actualment acull l’Acadèmia de Medicina).
26, Anem directament a l’amfiteatre anatòmic. No va ser possible posar en marxa un procés de formació dels cirurgians fins que l’església catòlica no ho va permetre. De la mateixa manera que l’Església declarava heretges els qui deien que la Terra era rodona o que no era el centre de l’univers, també va declarar la guerra als científics que volien investigar com era el cos humà. De fet, pels metges i cirurgians no era possible avançar en el coneixement de les possibilitats de millora dels malalts si no sabien com era el cos humà per dins. La decisió, a Catalunya, de la creació de l’Estudi General de Lleida, amb una escola específica de medicina, va donar molt bons fruits a principis del segle XIV. La preocupació de Pere III, cap el 1340-1350, el va portar a impulsar l’Estudi General de Perpinyà, que va disposar d’una molt prestigiosa escola de medicina, durant els segles que els comtats del nord dels Pirineus estaven vinculats a la Casa Comtal de Barcelona, el que vol dir a la sobirania del monarca català. Aquesta taula de dissecció, que ara veiem, per la formació dels cirurgians va ser impulsada per Pere Virgili el 1764 qui, també amb Antoni de Gimbernat, va promoure les institucions de cirurgia de Cadis (1748) i de Madrid (1784).
27, Hem sortit per l’altre extrem, pel Passatge de l’Hospital i tornem a girar a la dreta pel carrer del Carme. Després tombem pel carrer Doctor Dou a l’esquerra i anem al carrer del Notariat on en una casa de la dreta i, segons explica la placa, també hi va viure Ramon y Cajal precisament mentre treballava per descobrir els mecanismes, la morfologia i el sistema d connexió de les cèl·lules nervioses del cervell. Ho va fer seguint el mètode, modificat, de tinció de Camillo Golgi. La seva teoria va ser acceptada el 1889 i el seu esquema estructural va passar a ser conegut com “doctrina de la neurona”. Aquest treball li va valdre, juntament amb l’italià Camillo Golgi, el premi Nobel.
28, Ens arribem fins a, carrer Pintor Fortuny. Al final del carrer hi ha l’edifici de la Caritat, un cop creuat el carrer Elisabets. El segle XII aquí hi havia una petita església que va passar a constituir el convent de Montalegre el segle XIII. Va ser el 1802 quan va passar a ser un lloc d’assistència i d’internament de captaires, vagabunds, decrèpits i anormals en general. Per aconseguir recursos, ja que la Casa era autosuficient fabricaven agulles i produïen pastissos, fideus i cotó. El 1834 van aconseguir el servei de trasllat dels cadàvers al cementiri, però ja abans, el 1829, van entrar a treballar les Carmelites de la Caritat que feien les funcions assistencials als acollits. La Casa de la Caritat va deixar de fer les funcions originals definitivament el 1957, quan es van acabar els edificis de las Llars Mundet, als peus de Collserola.
Aquí s'acaba la passejada cultural a la Barcelona dels hospitals del Raval.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=8891410
Comentaris