(Baix Empordà) Ruta el 22/01/2013; 9 km; +440 -440; 3,5 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Torroella de Montgrí, Coll de la Creu, castell de Montgrí, coll d’en Garrigàs, Montplà, Puig Rodó, ermita Santa Caterina. Tipus de sortida: circular; Dificultat: fàcil (La baixada des del castell cap al coll d’en Garrigàs, al Montplà, cal posar atenció perquè és molt dret i amb pedra solta).
 |
 |
FA ANYS: Al principi del segle XIV el sobirà de Catalunya, Jaume II, es va enfrontar al comte d’Empúries. Aquells mateixos anys, el sobirà de Castella, Fernando IV estava també enfrontat a la noblesa castellana i al seu germà Juan.
El punt de sortida és a Torroella de Montgrí, des d’on tenim una vista magnífica de la muntanya i del castell dalt del tot. Estem al pla i el massís s’eleva entre el mar i el pla. Al davant del mar, forma penya-segats i està al límit de les dues comarques de l’Empordà. L’origen geològic és de basament triàsic format per margues de guix, amb capes superposades d’origen calcari del cretaci. Tot plegat forma un conjunt no habitual del sòcol terciari empordanès.
Al peu del massís tenim la vila de Torroella, a 31 metres d’altitud i a l’esquerra del Ter, que és el que va anar formant la plana amb els sediments que anava arrossegant. Torroella de Montenegrino apareix documentada (amb aquest nom) el segle XIII, però sabem de l’existència de referències a lloc poblacional amb molta anterioritat. El nom topogràfic probablement es devia originar a partir d’una anterior fortalesa o punt de defensa i que devia donar lloc al diminutiu “torroella”, referint-se a aquella petita fortalesa. De fet, si s’analitza, el territori no s’entendria que no hi hagués, d’antic, una torre de guaita dalt del Montgrí. D’altra banda, el nom “Montgrí” o “Montenegrino” (com hem vist), hauria de derivar de la tonalitat fosca que la roca calcària oxidada dóna a aquesta muntanya.
L’església parroquial està dedicada a Sant Genís i consta documentada des del 1209. Tenim actualment una església gòtica, pensada el XIV, d’una sola nau, encara que de considerables dimensions i destacats arcbotants. La capçalera és poligonal i en conjunt forma part del gòtic senzill meridional on predomina l’austeritat i l’horitzontalitat, en contrast amb el gòtic francès de gran verticalitat, finestrals considerables i decoració ornamental. El temple actual no va ser consagrat fins a finals del XV ja que van trigar molt en acabar-lo. La portalada és encara posterior (del XVIII), coronada per una fornícula, que està buida, i decorada amb dos lleons.
Sortim pel portal de Santa Caterina. Cal saber que el recinte murallat de la vila tenia sis portes i verses torres. Se’n conserva la de les Bruixes i el portal per on sortim. Aquest portal s’obra a la part baixa de la torre de planta rectangular i que encara presenta espitlleres i merlets. Podem observar a la part interior, ja que la torre es oberta, dos arcs apuntats. Val a dir que les muralles havien estat ampliades a finals del segle XIII i reforçades en temps dels regnats de Pere III i de Joan I, però probablement el tancament murallat anterior devia encerclar, probablement, només el barri de la sagrera.
Arribem als senyals del GR.92 que segueixen el Camí de Santa Caterina i comencem a caminar per pista de terra als afores de la vila, pujant amunt suaument i de cara al massís, dalt del qual, a mida que ens apropem a la paret de la muntanya, el castell es va amagant fins que deixa de ser perceptible. Després d’un acusat revolt a la dreta i després, tot seguit, un altre a l’esquerra, estem ja a 114 metres d’altura. Si ens tombem tenim una magnífica vista de Torroella als nostres peus. En general disposarem d’un paisatge molt variat gràcies a les dues grans unitats geològiques formades pel massís cretaci del Montgrí i la gran plana al·luvial de la desembocadura del riu Ter. Davant de Torroella, cap a mar, hi ha el barri mariner de l’Estartit, que té al davant les illes Medes i que des del dalt del castell veurem molt millor. Torroella compren també el veïnat de Sobrestany i diverses urbanitzacions i masies.
Pel camí hem trobem tres petites construccions de pedra, com barraques, però amb una obertura molt ample al davant i de construcció que sembla no gaire antiga. Un caminant que baixa, ens diu que són cabanes de pastors, però a nosaltres no ens ho semblen. D’altra banda ens sembla estrany res cabanes que semblen unes cabines de telèfon tan properes. Vol dir això que els pastors no es parlaven i cadascú es va fer la seva pròpia mini cabana per no tenir que parlar amb els altres? A mi em fa la impressió que devia ser un primer intent de construir un viacrucis fins a l’ermita de Santa caterina, que probablement devia quedar sense acabar. Posteriorment he vist al mapa topogràfic del ICC, que s’anomenen “capelles”, la qual cosa vindria a confirmar la nostra primera impressió. En tot cas, no sé realment la història d’aquests construccions. Finalment arribem al coll de la Creu, a 195 metres d’altitud.
Una hora després de començar a caminar arribem dalt del cim, al castell. Estem a 300 metres d’altura i les vistes sobre el pla de l’Empordà són enormes, tot i el dia tapat d’avui. Fins ara ha estat una excursió sense cap mena de dificultat ni de pèrdua. El castell de Montgrí domina el cim de la muntanya. Va ser construït amb les pedres que s’obtenien del propi massís, dels seus voltants. És una fortalesa d’aspecte imponent, però que mai no va estar acabada. Les obres es van començar el 1294 i es van interrompre el 1301. El seu objectiu va ser el de establir un punt avançat de control del territori en el context de l’enfrontament del comte d’Empúries amb el rei Jaume II. Probablement es va abandonar, com a conseqüència de la decadència dels d’Empúries.
Cal saber que un cop consolidades les terres gironines, el 785, els territoris de Perelada i Empúries van quedar sota el domini del comte de Girona. Cap el 812 es tenen ja notícies del comtat d’Empúries que, estava força vinculat a les activitats marítimes, tot i que fins el segle XIII, la mediterrània estava sota el domini del poder àrab.
El conflicte entre Ponç V d’Empúries amb el rei Jaume, va començar el 1293, a causa de les relacions d’aquest amb Frederic II de Sicília i es va agreujar quan, el 1305, una galera d’Empúries va segrestar 65 musulmans de Granada, a la costa Andalusa, en un moment en que el soldà era aliat de Jaume el Just. Així que el rei va fer preparar un exèrcit contra Empúries i el comte no va tenir més remei que sotmetre’s.
Dins del castell, del qual només es van construir els murs perimetrals, es gaudeix d’una bona estada, ja que el vent no molesta i es pot esmorzar bé. Es veuen molt bé les fileres de pedres als murs que haurien servit per a encaixar-hi els murs interiors, així com els punt d’encaix que havien de servir de suport a les voltes que servirien de base per als pisos superiors. Es tracta d’un interessant testimoni del gòtic civil i s’han fet algunes restauracions, tot i que es manté en força bon estat. La raó de no haver estat demolit en les guerres carlines o en la guerra contra Felipe V, és que en no haver estat utilitzat en moments de conflicte, no ha sofert cap atac seriós.
Des del pla del castell tenim una vista perfecte de l’Estartit i de les illes Medes. L’Estartit està situat sota els espadats de Roca Maura i del Cap de la Barra, que el protegeixen dels vents de tramuntana. Al davant de la platja s’alcen les illes Medes, un grup de set illots escarpats del mateix origen geològic que el massís del Montgrí. Al cim de la Meda Gran, de 15 ha, s’hi van trobar enterraments romans i més endavant, en l’edat mitjana, va ser un niu de pirateria, pr la qual cosa el rei Martí l’Humà va haver d’enviar-hi naus per controlar-ho.
Hem anat girant en direcció nord, seguin les marques del GR. Tenim les vistes de l’ermita de Santa Caterina i per tant veiem o intuïm de manera clara la ruta que ara farem. Evidentment, el massís havia estat envoltat de mar, fins que els al·luvions dels rius Ter i Fluvià van cobrir la plana de l’Empordà. Han estat terres planes que amb els anys han vist nombroses modificacions. De fet, podem dir que des de l’edat mitjana la terra ha cobert uns quants quilòmetres de mar, que després el poblament humà i els conreus s’han ocupat d’utilitzar. Una curiositat que cal saber és que el Ter desembocava prop d’Empúries, però el segle XIII va ser desviat cap al que és Torroella. Encara més endavant va patir més canvis i actualment hi ha un embassament a tocar de l’Estartit que es coneix com a Ter Vell i coincideix amb el punt on anava a parar el riu abans de ser reconduït l’any 1790.
Aquí el sender baixa fort i una mica més avall cal anar en compte perquè els senyals es perden una mica i les pedres en algun punt cal agafar-se a les branques per la canal que hem intuït que calia seguir, però no tenim clar que aquest sigui el camí més adequat.
A sota del castell hi ha el coll d’en Garrigàs, probablement fent referència a l’existència de mates de garric. Toca aleshores pujar pel camí clar que tenim al davant. És el turó del Montplà. Des de dalt del tot tenim una bonica vista d’una caseta de vigilància forestal i al darrera encara veiem una fondalada extensa amb denses pinedes. Es tracta d’una gran depressió coberta de dunes que la tramuntana va anar acumulant amb les sorres arrancades del golf de Roses. Fa anys i per evitar el seu moviment cap a mar i l’Estartit, van ser fixades amb la plantació de grans i denses pinedes, que són les que actualment veiem
Hem seguit, des de la caseta, en direcció nord-oest, abandonant el GR. La nostra ruta ens ha portat a un coll (241m), molt marcat amb un munt de pedres que potser devien formar part d’una cabana de pedra seca esfondrada i amb unes quantes fites, des del que baixa un sender. Hi ha també senyals blancs i verds de sender local. La baixada, sense cap mena de confusió, marca de manera clara i evident la ruta cap a l’ermita de Santa Caterina. L’ermita està situada en una solitària vall que, precisament, va inspirar la famosa novel·la “Solitud” de Víctor Català. Es tracta d’un temple d’estic gòtic tardà de tres naus, amb hostatgeria i casa de l’ermità. Va ser modificat el XVIII i també va necessitar millores després de les destrosses del 1936.
En pocs minuts tornem a ser al coll de la Creu i d’allà tornem, baixant, cap a Torroella. On acabem a la plaça Major, porticada i de dimensions equilibrades. Anem a dinar a un dels restaurants de la vila i així acabem aquesta bonica matinal.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=6013249