(Bages) Ruta el 01/05/2016; 11 km; +380 -380; 3,5 hores. Excursió organitzada per El Serrat Llobater amb el següent itinerari: Sant Feliu de Sasserra, Fontermona, Molí de Badia, Mas Badia, riera del Relat, La Peça, Mas els Arnaus i Sant Feliu. Participants: Anna, Vinyet i Miquel. Tipus de sortida: circular; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: Mentre l’any 1885 els Vilaclara encara estaven a la casa del casc del poble de Sant Feliu, moria Alfonso XII de tuberculosi, després d’haver viatjat a València per visitar els malalts d’una epidèmia de còlera.
Comencem a caminar a les 8 del matí des de Sant Feliu de Sasserra. Estem a 617 metres d’altitud, a l’extrem nord-est de la comarca del Bages i en el que, històricament, és la sub-comarca natural del Lluçanès. Etimològicament sembla que el nom s’atribueix a una roca que hi havia dita “de Feliu”, encara que aquesta interpretació em sembla massa directe i dubtosa. El que sí que està clar és l’origen de Sasserra, aglutinant de “Sa Serra” i que coincideix amb la geologia del lloc.
Anem en direcció a ponent i tenim aquestes vistes del territori i més lluny de la serra de Montserrat (de la qual, un dels meus néts, diu que sembla un drac ajagut!). El territori del Lluçanès formava dues entitats diferents, la que depenia del senyor del castell de Lluçà i la que depenia del castell d’Oristà. De Sant Feliu, la primera notícia documentada és del 946. Aviat els dominis d’Oristà es van unir als de Lluçà, ja dins del segle XI. Més endavant, dins del segle XV, es va formar la baronia del Lluçanès i val a dir que Sant Feliu de Sasserra va ser la capital de la sotsvegueria del Lluçanès des d’aquell segle XV fins que Felipe V, l’avantpassat del rei actual, a foc, ferro i amb un Decret de Nova Planta, va dinamitar tot el sistema jurisdiccional, polític i constitucional català. No oblidem que a la península Ibèrica, des de molt abans del segle XV coexistien diverses nacions, entre elles: Castella i també Catalunya. El segle XVIII Sant Feliu va ser cremada per l'exèrcit del Borbó.
Aviat hem passat pel costat de la casa enrunada de Fontermona i més endavant pel Pla de la Meuca, on la riera del Relat llisca sobre roca llisa. Diguem que Alfonso XII va ser rei d’Espanya entre el 1874 i el 1885 i era fill d’Isabel II, que havia abdicat a favor del fill un cop s’havia restaurat la monarquia a partir del 28 de desembre de 1874, pel pronunciament del general Martínez Campos, quan era cap d’Estat el general Serrano i el cap del Govern, Sagasta.
Al costat del mas Badia, gòtic, també en molt mal estat, hi ha un dels punts d’avituallament. Sembla que els seus orígens s’endinsen al segle XII i que durant uns segles va ser un monestir i que seria d’aquest fet que prové el nom Badia=Abadia.
Després de caminar 4,2 quilòmetres arribem dalt de la Roca Llobatera (a Sant Feliu, es coneix com a Serrat Llobater). Estem en terra de bruixes. Les bruixes, les pobres dites bruixes. El segle XVII va ser una mala època, a Catalunya, per les dones que es dedicaven a collir herbes remeieres i també, potser, a produir teòrics elixirs d’amor. Es vivien els “mals anys”: sequeres a l’estiu, gelades a l’hivern, misèria per tothom. Qui era el culpable? Doncs el dimoni. A més es feia ajudar per bruixes i bruixots, així que entre el 1617 i el 1627 la cacera es va desfermar. Així van caure aquelles dones, sovint expertes per l’experiència dels anys i velles pel transcurs del temps. Totes de procedència rural, que feien més bé que mal, però van viure un mal moment històric.
Un quilòmetre després (uns 20 minuts) hem baixat fins al davant del mas La Peça, on hi ha l’avituallament de pa amb tomàquet i botifarra. Seguint amb el tema de les bruixes, diguem que també ajudaven al part de les dones, però totes van ser acusades de fer pactes amb el diable: aquell invent de la religió. Deien que elles havien renegat de la religió catòlica i eren malèfiques. Creaven tempestes, provocaven les sequeres, feien morir el bestiar, enverinaven les criatures, fornicaven amb el dimoni... Tot això feien, així que es formava judici, se les hi trobava unes suposades marques que el dimoni les hi deixava (ai de les que tenien algunes pigues!) i se les condemnava, després del judici civil (de fet, d'igual manera que les croades o a a Inquisió, l'Església impulsava el que duia l'espasa, però mai no es tacava directament les mans de sang).
Aquí coincidim amb uns amics que avui també fan aquesta caminada i suposo que en Josep també posarà la crònica al seu blog (losfolloneros.blogspot.com.es). Per cert, he llegit que el més savi de tots els investigadors es deia Cosme Solé, conegut com “Tarragó”, i era expert en descobrir les marques... ves a saber quines!
Hem girat en direcció est, tornant. Tenim aquesta vista (amb el zoom) de les muntanyes totalment nevades de La Molina i del Puigmal.
Arribant a Sant Feliu, trobem aquestes pintades murals. Des d’aquí veiem el Serrat de Les Forques, l’indret on es penjaven les bruixes, ja que Sant Feliu era el cap de la Sotsvegueria del Lluçanès i per tant era la vila on es feia justícia. Els anys de persecució, aquest serrat va veure com n’hi penjaven sis. Aquí, a un extrem del poble. La última va ser Maria Pujol, coneguda com “La Napa”, filla de Prats de Lluçanès.
Dalt del Serrat de les Forques hi ha la magnífica Glorieta Vilaclara, que sobresurt alterosa i destacada per sobre del poble, com una fita permanent i un signe de modernitat. Es veu que la família Vilaclara estaven arrelats a Sant Feliu des de feia segles i vivien als afores en una masia, fins que van decidir traslladar-se al nucli urbà, tal com ho he llegit de Bernat Puigdollers. Rafael Vilaclara i Euras va anar a viure a Barcelona i va obrir una drogueria l’any 1838, al passeig del Born. Anys després, va traspassar el negoci a un empleat seu, Joan Uriach i Feliu, que així va començar els, actualment, coneguts laboratoris Uriach.
L’edifici situat dalt del Serrat de les Forques va ser dissenyat per Rafael Puig i Puig a partir del 1890 i es va acabar de construir el 1895. Una curiositat (referida a la casa dels Vilaclara i no a la Glorieta) que he llegit és que es tracta d’una casa sense porta a la façana i per tal d’accedir-hi cal fer-ho a partir de la porta (petita en relació amb la importància del conjunt) de la paret mitgera que unia la torre amb la casa antiga original i diuen que, això, va ser per exprés desig del propietari que considerava que tots els descendents havien de recordar el passat humil de la família.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=13150077