(Bages) Ruta el 24 d’agost de 2014; 13 km; +400 -400; 4 hores. Excursió organitzada per ACR de l’Ajuntament de L’Estany, amb el següent itinerari: L’Estany, pla de la Campana, Serrat dels Rocs, Cim de la Caritat, Pedró del Portarró, Mina i L’Estany. Tipus de sortida: circular; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: L’any 1133, mentre es feia la consagració del monestir de L’Estany, a Catalunya el sobirà era Ramon Berenguer IV; a Aragó, Alfonso el Batallador; a Lleó i Castella, Alfonso VII; i a Navarra, també ho era Alfonso el Batallador, ja que Aragó i Navarra estaven vinculats pel mateix monarca.
Abans de les vuit del matí estem al costat del famós monestir de L’Estany. L’Estany és un municipi del Bages, al l’extrem més nord-oriental de la comarca, ja a l’altiplà de la sub-comarca del Moianès que, té al se centre una vall encaixada entre les serres de Puigmartre i Gaig que històricament acumulaven les aigües de les pluges i s’hi mantenia un estany natural. D’aquí li ve el nom al poble, que ja és esmentat l’any 927 com “Stanio”.
La gent va arribant per fer les inscripcions i ens anem preparant per començar la caminada, en un dia tapat però sense pluja.
Hem començat a caminar i el primer terç de la caminada popular serà per pistes i per bosc; per tant amb un interès limitat. Cal recordar que l’origen del monestir de Santa Maria de L’Estany és del 1133. Per situar-nos cal recordar que el sobirà de Catalunya era el comte de Barcelona Ramon Berenguer IV. L’any 1137 es va produir el compromís matrimonial de la filla de Ramiro II d’Aragó, Petronila i d’aquell fet es va derivar que Ramon Berenguer passés a governar el regne d’Aragó amb el títol de “Príncep i dominant d’Aragó”. L’acord va servir perquè Alfonso VII de Lleó i Castella retornés les terres aragoneses que ja havia conquerit.
Després d’una hora i mitja arribem a prop del mas del Castell, tot i que no veiem ni el podem visitar. Els propietaris tenen decidit viure tancats. Aquí està preparat l’esmorzar.
Caldrà caminar unes altres dues hores per arribar, ara per un sender, fins al punt més alt: el Puig de la Caritat. És un cim de 1010m que està a sobre mateix del poble, culminat per un vèrtex geodèsic i una creu. He trobat un text molt interessant de Francesc Roma i Montse Parramon que van investigar tots els turons amb el nom “caritat” i conclouen que “A resultes de la nostra recerca, sembla clar que el nom d'aquests cims o plans derivaria, segurament, d'un ritual catòlic que es desenvolupava en diferents dates, però totes elles a la primavera, durant el transcurs del qual, es repartien caritats i es beneïa el terme. És el moment de sembrar, quan la collita és a punt de brotar i créixer i cal protegir-la: aquest era l'objectiu de la benedicció dels termes. El fet de congregar tota la comunitat en un indret i participar d'un mateix ritual, compartir el pa i altres vitualles, reafirmava els vincles socials. Només en alguns casos excepcionals es vincula la festa amb l'ajuda als desvalguts i pobres; més aviat sembla destacar-se la trobada entre veïns de la mateixa parròquia, que, un cop acabat l'acte religiós o en un recés d'aquest, dinaven aplegats en aquell lloc.”
La vista des de dalt és magnífica perquè permet fer-se l’idea del que era l’antic estany natural. Està situat al sud-est del poble i ocupat per camps de conreu. Ara es veu perfectament que entre el turó on està el poble i la Serreta, que veiem, a l’esquerra, es formava una barrera que impedia que l’aigua de les pluges tingués una sortida natural, i el subsòl argilós feia que l’aigua quedés embassada i per això s’anava filtrant molt poc terra avall fins que trobava els conductes sota terra que permetien que poc a poc anés desguassant cap a la Riera de l’Estany, que es dirigeix en direcció nord.
Anem baixant per un sender dret cap el poble. Al segle XVI se sap que ja hi havia canals i sèquies, però el problema no es va resoldre fins el 1737 i d’això ja en parlarem una mica més endavant.
Ja quasi hem arribat al poble i passem pel costat del que havia estat l’ermita de Sant Pere del Coll de la Crosa, al collet de Sant Pere. D’aquesta esglesiola de nau única se’n desconeix la data de construcció, en qualsevol cas, per les restes dels fonaments, té l’aspecte d’estil romànic i potser això podria relacionar-se amb el fet que l’any 1104 la família Postius havia adquirit aquest indret per donació rebuda de Guillem de Taradell. Sembla que no es conserva cap fotografia de l’època en que encara era sencera. Diuen que l’església es va anar enrunant fins a quedar aterrada molt abans que existís la fotografia. Se sap que el febrer de 1977 es va col·locar el pedró-estela que recorda aquesta ermita i que encara el podem veure al davant.
Aquesta ermita estava dedicada a Sant Pere Màrtir i probablement la propera masia de Puigmartre (“Puig màrtir?”) en pren el nom.
Deixem a l’esquerra una bassa, d’aigua fangosa de la pluja, que ve a ser un recordatori de les acumulacions d’aigua del territori.
Ens desviem cap a direcció est, on un indicador ens diu que hi ha la Mina. Primer arribem als pous de ventilació. Una mica més amunt hi ha l’accés de per entrar-hi. Actualment és un element de gran interès arquitectònic museïtzat. El 1735, un any després d’haver començar la construcció de la Mina, el mestre de cases Josep Pasqual va renunciar a continuar la obra i va ser rellevat pels mestres Josep Morató i Pere Calvet. El tram original té 390 metres de longitud i està format per parets i sostre de mig punt de pedra seca. La galeria arriba a una profunditat de sis metres i les seves dimensions interiors permetien el pas d’una persona per tal de fer el manteniment i neteja.
Anem cap el Pedró del Portarró, que ens indica la direcció per anar a visitar la Boca Nord. El Pedró és bàsicament un exvot manat erigir per part de Guillem de Rocafort l’any 1668 a la Mare de Déu de l’Estany. Just al davant hi havia un pont medieval que venia de Barcelona fins a Vic. Aquest noble hi va caure una nit tornant de la ciutat de Barcelona i en agraïment per haver resultat il·lès el va fer erigir. S’hi representa un calvari amb les tres Maries, la Mare de Déu, la dona de Cleofás i Maria Magdalena.
Una mica més vall podem visitar la Boca Nord de la Mina. Es pot observar com l’aigua encara surt d’aquesta magnifica boca de túnel cap a la riera. Aquesta boca passa pel que havia estat el pont medieval, conegut com Portarró. Se sap que havia estat construït abans del segle XVI i també servia per comunicar el monestir de l’Estany amb Vic i Barcelona. El segle XVI ja hi havia uns canals excavats amb la finalitat de deixar sortir l’aigua de l’estany, amb la finalitat d’evitar que sent aigües estancades fossin origen de insectes i malalties. L’any 1554 l’abat, Carles de Cardona, va encarregar al mestre d’obres Joan de Borda l’ampliació dels canals existents. Va ser a partir de 1734 que es va construir la Boca Nord de la Mina i l’arc del Portarró es va convertir en l’extrem inferior de la canalització.
Finalment acabem l’excursió amb aquesta fotografia del monestir triabsidial. El poble es va formar a ponent del monestir. És agradable passejar pel poble, amb les seves cases antigues, ben conservades, de pedra amb portals adovellats o de llinda plana, en bona part dels segles XVII i XVIII. Tant l’església com el claustre són monument històric nacional (1931) i representen l’atractiu principal de L’Estany. L’església va ser consagrada el 1133 i compta amb un magnífic cimbori sobre el qual se suporta el campanar que, per cert, es va esfondrar durant el terratrèmol de l’any 1448 i refet i transformat posteriorment. Hi ha tanta informació al respecte del monestir i de la seva història, que deixo al lector curiós la seva investigació.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=7622919