(Berguedà) Ruta el 15/12/2013; 18,5 km; +560 -760; 5,5 hores. Excursió organitzada pel Centre Excursionista de Sitges amb el següent itinerari: Coll de la Creu, Peguera, Variant GR.107-1, coll d’Aubi, Bonner, Molí d’en Güell, riu Aigua de Valls, Molí de Feners, L’Espà. Tipus de sortida: travessa lineal; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: El 27 de gener de 1213 Pere I va anar a Tolosa de Llenguadoc, on els comtes occitans li van retre homenatge. Era fill d’Alfons el Cast, que va ser comte de Barcelona i sobirà de Catalunya i el primer (dels sobirans catalans) en ser rei d’Aragó. El 12 de setembre de 1213, lluitant contra el rei de França, en la croada contra els càtars, va perdre la vida a la batalla de Muret. Aquell any era rei de Lleó Alfonso IX; de Castella, Alfonso VIII; i de Navarra Sancho VII.
Comencem a caminar un cop passat Fumanya (a prop de Fígols Vell), al coll de la Creu (1650m). D’aquí seguim a sud fins a trobar els senyals del GR. El GR.107 és el que es coneix com dels Bons Homes i va des de Queralt (a Berga) fins al castell de Montsegur (actualment Ariège, França, i antigament un dels comtats –el de Foix- vinculats a la Casa Comtal de Barcelona, que nodria els sobirans de Catalunya). Els Bons Homes eren cristians que promovien una religió pura i senzilla, basada en l’espiritualitat i en contra de l’autoritarisme, ostentació i corrupció de l’Església Catòlica del segle XIII.
Estem entre la serra d’Ensija i els Rasos de Peguera. El poble, Fígols, té un nom que probablement vingui del llatí “ficulos”, que és diminutiu de “ficos” i voldria dir “figueretes”, un nom toponímic abundant. Pel que fa a Fumanya, també conegut com “Fussimanya”, etimològicament prové, probablement, del nom propi germànic “Fulcimann”. Fumanya (1450m) al vessant meridional de les Roques de Fumanya, ja era molt conegut a l’edat mitjana. Actualment el despoblat compta amb l’església romànica de Sant Mateu.
Hem girat per la punta del Serrat de les Eres. A la dreta tenim el turó de Peguera i al sud, a la nostra esquerra, la Baga de Peguera. Aquí hi tenim la font de Cal Coix. De seguida arribem al poble de Peguera, on s’hi arriba per pista de terra, despoblat encara que sembla comptar amb una casa restaurada de manera senzilla. Estem a 1701m. Disposa de’un turó respectable que el protegeix de tramuntana, el Roc de Peguera. Sobre aquest turó s’hi va bastir una torre de control i defensa cap el 1050 i de la qual només en resten alguns vestigis mínims. El poble havia tingut la seva pròpia església dedicada a Sant Miquel de Peguera, actualment ensorrada.
A Peguera hem caminat 1,4 km des de l’inici, per pista planera. La família de castlans, amb el nom de Peguera ja apareix documentada el 1124 amb el seu titular Hug de Peguera. Els Peguera van veure millorar la seva posició social després de la conquesta de Tortosa on un descendent hi va participar. Van esdevenir una de les famílies de més prestigi del Principat. Se sap que Ramon de Peguera i de Gurb va ser besavi de Ramon de Peguera i Bell-lloc (mort el 1388) conseller de Pere III de Catalunya-Aragó. El nom de Peguera probablement deriva del llatí “picaria”, que prové de “pice”, que vol dir pega.
Hem anat pujant seguint el Barranc dels Graus i Els Planells. Estem a 1650m i a l’esquerra veiem el Torrent del Pla de la Closa, totalment glaçat.
Més amunt, la pista que seguim (que va a Peguera) coincideix amb una altra que ve per la dreta. Aquí el GR es divideix. En direcció nord puja cap a la Serra d’Ensija i en direcció oest segueix la variant GR.107-1. Amb les nevades de l’últim mes avui seguim la variant de l’esquerra. Teòricament, la primera etapa del GR.107 va des de Queralt fins a Gósol, però és molt llarga i és que les etapes es fan difícil de tallar. Per això va bé disposar d’un grup amb autocar que ens permeti fer etapes amb suport.
Arribem a La Plana. Hem caminat uns 5,5 km en 1h i 20 minuts. A la façana una placa diu “En aquesta casa va néixer el 2-4-1908 Ramon Vila Capdevila “Pasos Largos”, guerriller llibertari caigut en combat el 6-8-1963. Marxa homenatge als maquis 1998”. Aquesta masia, també coneguda com La Marota, ens permet connectar molta història. Aquest és el pas dels càtars que fugien dels assassinats organitzats, dels hugonots de la repressió i finalment dels refugiats de les guerres de França i d’Espanya. Sembla que als 12 anys, l’agost del 1920 un dia molt tapat va esclatar una tempesta i un llamp els hi va caure a sobre i va matar la seva mare, Dolors. El Ramón va resultar amb cremades a la cara, d’aquí ve que era conegut com el Maroto o bé també com a Caracremada. El nom de Pasos Largos, li va venir més tard. De fet es va exiliar a França el 39 on va quedar internat al camp de concentració de Saint Cyprien. Després el van traslladar al d’Argelès, però va escapar i junt amb altres llibertaris va organitzar primer la resistència contra els nazis, especialitzant-se en combats a camp obert i operacions de sabotatge. Acabada la guerra mundial va tornar a Catalunya per lluitar amb el maquis contra el franquisme, especialment pel Bages i pel Berguedà. La nit del 6 al 7 d’agost de 1963 va topar amb la guàrdia civil, va resultar ferit i va morir unes hores després. Hi ha informació detallada a la web: http://www.losdelmonte.com/2000/11/you-are-here-foros-comunidad-literaria.html
Arribem a Bonner. Estem a 1300m i hem caminat uns 11km, es a dir unes 3 hores llargues. Bonner està a dalt d’un penya-segat sobre el riu del mateix nom. Fa temps que la vida va marxar d’aquest llogaret, depenent del municipi de Gósol. Encara destaca el campanar d’espadanya de la seva església romànica dedicada a Santa Eulàlia, molt feta malbé, com part de les poques cases que envoltaven l’indret. Queda una masia dreta, encara que amb el sostre foradat, de l’any 1771 i de grans dimensions. El lloc també consta com a Monner, Butner i Bolner. Probablement, segons l’Alcover-Moll, prové del llatí “molinariu”, amb el significat de moliner. Seguim el GR, després de descansar una mica.
Tenim boniques vistes sobre les neus de Port del Comte. Segons explica la web del Camí dels Bons Homes, per aquesta ruta va passar Guilhem Belibasta, l’últim perfecte o sacerdot càtar conegut, que havia nascut el 1280 a Cubièra (Llenguadoc). Es va unir al catarisme quan de fet la Inquisició ja estava ocupada en eliminar qualsevol rastre d’aquell pensament, que havia revifat amb l’activitat dels germans Guilhem i Pere Authier, relacionats amb el vescomte català de Castellbó. Pere Authier va ser capturat el 1310, jutjat i cremat viu a Tolosa el 1311. Més informació sobre el camí es pot trobar a la web: http://www.camidelsbonshomes.com/
Després de 14km i quasi unes 5 hores, sempre seguint els senyals del GR, arribem al pont que passa el riu Aigua de Valls, on hi ha l’antic molí de’n Güell. Val a dir que el catarisme va ser un moviment religiós que pretenia tornar a la puresa que Jesús declarava als seus deixebles. S’hi barrejava també tota una discussió teològica que era propera al pensament dualista i agnòstic de l’època, la qual cosa va fer servir l’autoritat de Roma per declarar el moviment “herètic” un cop es va veure que durant els segles XII i XIII es va estendre entre les classes cultes i la noblesa d’Occitània. Cal entendre que en aquella època Occitània era el territori més culte de tota Europa i estava molt vinculada amb tota la cultura catalana a través del sistema de fidelitats vinculades amb els sobirans de Catalunya (els comtes de Barcelona).
El camí és una pista ampla des d’on veiem la cara oest del Pedraforca. De fet, la croada anticàtara va ser l’excusa del Papat per reconduir el sistema feudal on s’hi pogués integrar totalment. També va ser l’excusa per a l’expansió francesa cap el sud, en contra de l’incipient estat occità i català que aleshores estava en procés de formació. Cal afegir, potser, que Belibasta i el seu mentor, Felip d’Alairac, van ser empresonats a Carcassona l’any 1309, d’on van fugir cap a Catalunya i es van acabar establint a Sant Mateu del Maestrat, on es va congregar una petita comunitat occitana. Finalment, traït per Arnau Sicre, va tornar a Castellbó, on va ser empresonat i finalment cremat viu el 1321 a Vila-Roja de Termenès. Els darrers reductes càtars van desaparèixer de Catalunya a començaments del segle XIV, després de la mort de Belibasta.
Finalment arribem al poblet de l’Espà. Un poble depenent de Saldes, situat al vessant sud del massís del Pedraforca. Té una església romànica dedicada a Sant Andreu, construida cap el XII, amb estructures afegides i restauracions posteriors que no permeten veure els elements originals. El campanar, de planta quadrada, és del segle XIX. Aquest poble era el punt de partida del cable telefèric que permetia transportar, fins a Guardiola de Berguedà, el lignit que s’obtenia de les mines properes.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=5795952