(Anoia) Ruta el 26/01/2014; 18 km; +175 -555; 5 hores. Excursió organitzada per l’Associació d’Amics del Camí de Sant Jaume de Sabadell. És la 2a etapa del Camí de Sant Jaume de Galícia des de Monserrat, amb el següent itinerari: Can Maçana, Sant Pau de la Guàrdia, coll del Bruc, Castellolí, Igualada. Tipus de sortida: travessa lineal; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: El 1977 Josep Tarradellas va dir que “la Generalitat és el principi de l’existència nacional de Catalunya”. La Generalitat es va restablir el 29 de setembre de 1977. La Constitució espanyola no es va aprovar fins el 1978. Sovint hi ha persones que no recorden (o no volen recordar) que la Generalitat ja existia el 1359.
El punt de trobada és al coll de Can Maçana (740m), a l’extrem de ponent del massís de Montserrat. És encara molt de nit quan es fan les inscripcions del nombrós grup (84 pelegrins). Com vaig explicar a l’excursió (http://eoliumtrek.cat/index.php/catalunya/anoia/171-montserrat-les-agulles ) aquí hi ha el que queda de l’antiga masia de La Guàrdia, la qual va ser, durant els segles XVIII i XIX una possessió dels monjos de Montserrat. Donat que es tracta d’una posició estratègica, va ser fortificada el XIX, en el context de la Guerra del Francès (dita de la Independència, des de Castella).
El camí va a buscar el coll de les Torres (778m). A la dreta tenim el turó de Les Torres (842m) i a l’esquerra el turó del Castell de Ferran (791m). Abans i per sobre de Can Maçana, hi ha el turó de Sant Pau Vell, on hi ha encara les restes (molt poques pedres) del que havia estat el castell de La Guàrdia. Bàsicament només queda una part d’un mur de contenció del terreny, fet en “opus spicatum”. Es tracta d’una de les cinc fortificacions medievals que, en època medieval, protegien la muntanya. Esmentat el 974 amb el nom de castell de Bonifaci i el sobrenom Delaguàrdia, des d’abans del 999 fou propietat dels vescomtes de Barcelona, els descendents del quals es cognomenaren Guàrdia o Saguàrdia (1158), i d’ací la denominació de vescomtat Delaguàrdia. Amb els anys, la seva ermita va quedar enderrocada i es va traslladar el culte a Sant Pau de la Guàrdia, per on després passarem.
Si mirem enrere veiem el perfil de les agulles de Montserrat, on destaca la Cadireta i la Foradada, al seu costat. A l’excursió abans esmentada varem fer una circular per la banda sud de Les Agulles fins al refugi Vicenç Barbé i tornarem pel nord i per sota de la Cadireta.
Al davant nostre la claror permet començar a admirar la Conca d’Òdena. Es tracta del sector central i més característic de la comarca de l’Anoia, obert en el curs mitjà del riu d’aquest nom (comarca estricta d’Igualada). Constitueix una gran depressió de forma circular envoltada de marjals tabulars que es prolonguen per la Depressió Central Catalana.
Només uns 2km més endavant (una mitja hora) estem arribant a Sant Pau de la Guàrdia. Es tracta de la continuació de Sant Pau Vell, al contrafort de Montserrat per sobre de Can Maçana, que va quedar abandonada el segle XIV. Aquesta església, que ara veiem, va ser construïda el 1740 al costat de la masia del Forn del Vidre, on ja hi existia una antiga capella dedicada a sant Abundi. Des del segle XIX va tornar a ser parròquia rural. Al costat mateix hi ha el bar restaurant on podrem esmorzar una mica.
Des de Sant Pau, les vistes del Pirineu, aquest any ben nevat, són magnífiques. Poc després arribem al Coll del Bruc. Aquest coll es va fer famós, a Catalunya, durant la Guerra del Francès, nom que es dona a Catalunya a la guerra contra Napoleó que, a Espanya, es coneguda com a Guerra de la Independència (1808 a 1814). Una columna francesa, comandada pel general Schwatrz estava dirigida a destruir el polvorí de Manresa i imposar fortes contribucions a la ciutat, però en arribar al coll del Bruc va ser fortament hostilitzada pels somatens de Manresa i d’Igualada i la columna es va veure obligada a retrocedir. Va ser una victòria més moral que militar, però va tenir l’efecte d’aixecar tot el Principat de Catalunya. Una segona columna, deu dies després, va voler repetir el pas i també va ser derrotat. Aquestes són es dues batalles més conegudes que coneixen el nom de combat del Bruc.
Seguim endavant per les planes envoltades de conreu. Hem deixat enrere el Coll del Bruc, per on hi passa la carretera de Barcelona a Lleida (ara amb menys trànsit pel desdoblament que es va inaugurar el 1974). Aquesta carretera es va definir a principis del segle XIX per tal d’evitar les dificultats del Congost de Capellades que, per cert, provenia de la històrica via romana i també del camí ral posterior.
Pel camí anem coincidint amb la Carme, que porta el pelegrí més jove de tots. Un company em comenta que aquelles batalles són un exemple de l’esforç dels catalans lluitant per Espanya. Però la veritat és que això no és realment així. Una cosa és que els interessos puguin coincidir i una altra són les motivacions. La realitat és que els exèrcits francesos, passant per Catalunya, feien el mateix que havien fet els “tercios de Flandes” quan passaven per les terres catalanes en direcció a França: imposaven la seva presència als pobles i a les masies, requisaven animals, hortalisses, blat i bestiar, dormien a les cases i a vegades, les tropes mercenàries, abusaven de les dones. Així que per als catalans l’enemic era el qui ocupava les seves terres i cases, tant si els soldats eren de l’exèrcit d’Espanya com si ho eren del de França.
Hem arribat a Castellolí (400m). El poble està ben situat sobre els sediments de l’eocè resultants del procés d’aportació de la riera de Castellolí. Probablement els orígens de la vila es troben en el castell, del qual només en resten unes minses restes dalt del turó, que consta documentat el 959 formant la frontera del bisbat de Vic. L’origen etimològic es creu que pot provenir de nom propi Audelino o bé Odolino. Se sap que l’any 1003 va patir una forta escomesa dels sarraïns.
Passem pel davant, abans de sortir del poble, de l’església. Entre les ruïnes del castell, se sap que hi ha restes d’una primitiva capella del castell i també del que havia estat l’antiga parròquia de la població. Actualment, la parròquia, està a la sortida del poble (d’acord amb la nostra direcció). Es tracta d’una construcció del 1940 de tipus neoromànic i construïda amb maons, dedicada a Sant Vicenç de Castellolí.
I després de passar pel llarg tram de carretera i de naus industrials, moltes buides com a conseqüència de la crisi, arribem al centre d’Igualada (300m), a la plaça de l’ajuntament. La ciutat va ser un dels focus de creixement econòmic de Catalunya durant els segles XVIII i XIX, primer amb les nombroses adoberies de pell i després amb l’activitat en gènere de punt. Actualment, moltes d’aquelles indústries han desaparegut i la ciutat s’ha anat reinventat en altres activitats diverses.
A l’ajuntament, Marc Castells, l’alcalde, ha tingut l’amabilitat d’acollir-nos i donar-nos la benvinguda al saló de plens.
Finalment, després de dinar, anem a visitar l’alberg municipal. Està situat al carrer Prat de la Riba i disposa de 12 places en perfecte estat. Molt agradable. Alguns pelegrins que hi han passat, han escrit que hi ha estat molt bé. Algun altre la pega que hi ha trobat és que al ser un alberg on hi pot anar qualsevol persona, no hi havia dormit prou bé. El tema és que si hi ha persones que reserven per anar-hi a passar el dia però no són pelegrins, els seus horaris no coincideixen amb el que necessiten els qui caminen. Per tant pot ser recomanable, al planificar la Camí, trucar per reservar i preguntar com van les reserves. El problema del pelegrí sempre és el mateix: la convivència amb altres col·lectius d’interessos diferents, no sempre és fàcil, ja que el compliment d’horaris no sempre es respecta.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=6030399