(Anoia) Ruta el 19/03/2013; 7,3 km; +350 -350; 3 hores. Excursió organitzada per la Colla dels Dimarts amb el següent itinerari: Coll de Can Maçana (715m), coll de Guirló, refugi Vicenç Barbé, Pas de Príncep, coll de Port, connexió amb el GR al monestir, coll de Guirló i Can Maçana. Tipus de sortida: circular; Dificultat: fàcil (amb una curta grimpada).
 |
 |
ARA FA ANYS: El 1755 l'orde catòlica dels escolapis de Mataró, tal com explica Josep Fontana, castigaven amb "pena de pa i aigua" els religiosos que mantinguessin "conversación tirada en catalán", sempre en una estratègia d'eliminació de la llengua dels catalans. Però les capes populars de la societat catalana sempre s'han resistit als intents d'eliminació del seu idioma.
El punt d’inici d’aquesta excursió és al coll de Can Maçana, a 715 metres d’altitud. Aquí hi havia i encara hi resta, l’antiga masia de La Guàrdia, la qual va ser, durant els segles XVIII i XIX una possessió dels monjos de Montserrat. Forma part del terme municipal del Bruc i està a tocar de l’antiga carretera de Manresa al Bruc, a la cruïlla que es desvia cap al monestir de Santa Cecília. Donat que es tracta d’una posició estratègica, va ser fortificada el XIX, en el context de la Guerra del Francès (dita de la Independència, des de Castella). Lluny es veuen els cims nevats del Pirineu, en aquest dia clar d’avui.
També podem veure la zona, més occidental, de Les Agulles amb la Cadireta i la Foradada. Nosaltres farem una circular per la banda sud fins al refugi Vicenç Barbé i tornarem pel nord i per sota de la Cadireta.
El relleu de Montserrat, de forma tant evident i destacada, es comença a aïllar i formar-se al final de l’Era Terciària, fa 10 milions d’anys, és a dir dins del Miocè. La muntanya, durant els últims 4 milions d’anys ha estat sotmesa als rigors del clima Quaternari i, per tant, a l’efecte de les glaciacions que es van succeir al nord i al centre d’Europa i, per tant, també al nostre Pirineu. La gran erosió que es va produir per aquests canvis climatològics van disgregar les masses compactes de conglomerat, generant, als voltants de la muntanya, una corona de materials detrítics que formen els peus del massís i que es poden observar a Collbató i al Bruc.
Aquests conglomerats disgregats, parcialment, es van tornar a aglutinar amb un ciment argilós calcari, el qual ha provocat una confusió amb els propis conglomerats montserratins originals. Val a dir que Montserrat no és una muntanya, com tantes altres, de plegament, sinó un relleu. La seva silueta és el resultat del que es coneix com a erosió diferencial, motivat en aquest cas, per la gran duresa dels conglomerats que la formen, en contrast amb els materials més tous, de tipus argilós , que l’envolten. Una gran falla al costat sud oest (Bruc, Collbató i Esparreguera) va ajudar a la construcció del massís. Aquesta falla s’anomena precisament Falla d’Esparreguera.
Les roques de Montserrat són d’origen sedimentari. Van ser dipositades fa uns 65 milions d’anys, en el que es pot dir el Mar Central Català, que aleshores omplia la plana central del que és l’actual Catalunya.
Ens entretenim mirant tota la formació de les Agulles. Cada una té un nom i un mapa d’orientació, en aquest mirador, permet anar-les identificant. Estem a prop del turó de Sant Pau Vell, on hi ha més amunt encara les restes (molt poques pedres) del que havia estat el castell de La Guàrdia. Bàsicament només queda una part d’un mur de contenció del terreny, fet en “opus spicatum”. Es tracta d’una de les cinc fortificacions medievals que, en època medieval, protegien la muntanya. És l’única de les que en queda algun senyal. El castell també era conegut com a Bonifaci o Benifaci i està documentat des del 974, època en que pertanyia als vescomtes de Barcelona.
L’església de Sant Pau Vell (830m) és de planta de creu i encara es distingeixen els seus braços. Estava coberta en volta de mig punt, que es pot endevinar tot i que està esfondrada. Com que el Centre Excursionista de Gràcies, cap els anys 70, hi va muntar una mica de refugi, la degradació es va frenar una mica, però actualment està força malmesa. L’antiga parròquia de Sant Pau de la Guàrdia, formava part del castell i va ser la primera del terme del Bruc. Se sap que el temple havia estat consagrat l’any 1084 i renovat diversos cops posteriorment.
Després hem baixat un altre cop per seguir el camí fins al coll de Guirló. Des d’on el camí a seguit en direcció sud-est fins al Serrat de la Portella, on ha tocat enfilar-se un mica per una bonica, però curta i fàcil canal, que ens ha permés pujar fins a sota de la Portella Gran.
Seguim endavant veient ja el refugi Vicenç Barbé. A la seva esquerra, des del nostre punt de vista, hi ha el conjunt magnífic d’agulles de l’Esquelt, la Bola de la Partió, la Màquina de Tren, el Setrill... Mentre camino vaig pensant en una interessant informació d’Albareda, que informa d’un tema social de finals del XIV. El 15 de desembre de 1396 va compareixer davant del del prior del monestir Joan de Prat, fill i hereu universal d’Ausbert de Prat, el qual, en vida, havia obtingut del monestir el castell de la Guàrdia. El fill anava a obtenir la investidura de mans del prior. Agenollat davant el P. Vicenç de Ribes, que tenia el llibre dels Evangelis obert damunt els genolls, prestà jurament de fidelitat, tocant amb les mans (diu l’escriptura) realment i palpablement els quatre sants Evangelis, i el ple homenatge de mans i boca segons els Usatges de Catalunya. Amb aquest homenatge, es reconegué vassall del dit prior i del monestir, i el prometé servar, guardar i servir com a bon vassall. Llavors el prior de Montserrat, senyor del castell de la Guàrdia, s’alçà, desembeinà una espasa i, nua, la lliurà a mans de Joan de Prat; per atorgar-li el feu del castell amb tots els drets.
El camí s’ha anat dirigint cap a l’est, tot passant pel torrent del Lloro i fins al Pas del Príncep (970m), entre la Bitlla i l’Agulla Superior del Príncep. Tot això es fa per sender que puja i baixa, però no té cap mena de dificultat. A partir del Pas del Príncep la ruta es dirigeix al nord i ens permet visitar la Font de l’Esllavissada, que queda amagada a l’esquerra darrera d’uns grans blocs trencats. Afortunadament en Jordi està atent i ens hi fa aturar per la visita corresponent.
Seguim en direcció nord fins al Coll de Port (976m), entre les agulles de Correcavalls i l’Enclusa. Tot el que tenim a l’esquerra són els Frares Encantats, dels quals només podem veure, a tocar, les seves parets verticals. Del coll de Port, surt, a l’esquerra, una ruta que transcorre per canals i vies complicades, amb l’ajut de corda i uns passos ferrats. Nosaltres no ho fem i seguim el camí a la dreta que, tot seguit, gira esquerra avall i va planejant (i baixant) pel vessant nord. Anem deixant les parets a l’esquerra de l’Enclusa, el Frare, el Bisbe, el Lloro, i més endavant el Serrat del Centenar, amb tot d’agulles enganxades les unes amb les altres.
Una estona després ja tornem a veure la Cadireta i la Foradada, ara des de l’est i des de més amunt que no pas ho vèiem des del mirador a Sant Pau Vell.
Només ens queda passar per sota de la cadireta, amb un gran extraplom força espectacular i anar-nos dirigint un altre cop fins al coll de Guirló i després a Can maçana.
NOTA AFEGIDA: Respecte de la tradició medieval que abans he explicat, el company Josep Camp m'ha fet arribar el següent comentari, força interesant:
Només vull complementar amb el meu comentari, l’escenografia del ritual de vassallatge que cites en el text. Concretament quan diu ”…el ple homenatge de mans i boca”. Això vol dir que, arribats en aquesta fase de la cerimònia, la litúrgia exigeix que els dos personatges (el senyor i el vassall) es posin dempeus. Acata seguit, el senyor pren les mans ajuntades del vassall i les posa entre els palmells de les seves i, en aquest precís moment, li fa un petó a la boca. Desprès vindrà l’imposició de l’espassa.........
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: