(Alt Camp) Ruta el 8/1/2014; 12 km; +400 -400; 4 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: La Figuera (Pot d’Armentera), castell de Selmella, castell de Saburella, Pont. Tipus de sortida: circular; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: El 25/11/1842 El Congrés del Paraguay van aprovar l’Acta de la Independència. Part del text deia “Desde que la República del Paraguay se separó, con sus esfuerzos, de la metrópoli española para siempre, también del mismo modo se separó de todo poder extranjero, queriendo des de entonces pertenecer a sí misma...” Els que ho van aprovar no eren els indis nadius sinó els espanyols i fills d’espanyols que havien acabat farts de l’espoli des de la metrópoli. Uns anys 10 anys abans, per Espanya els recursos es perdien en les guerres carlines de successió.
El punt de trobada és a Pont d’Armentera. Estem a l’interior de la comarca i fins al límit amb la Conca de Barberà, dins del territori muntanyós de la dreta del Gaià, el que venia a ser la “castella” catalana, ja que a l’any 1000 va formar la frontera sud del comtat de Barcelona, una línia que separava les terres del nord de la Hispania sarraïna. Etimològicament, d’acord amb l’Alcover-Moll, Armentera, prové del llatí “armentaria”, és a dir un lloc de bestiar o indret on pasturen els ramats. La vila (350m) encara manté els carrers estrets que dibuixen en que devia ser el clos emmurallat, al mig del qual hi ha l’església parroquial de Santa Magdalena, construïda el XVII sobre una més antiga que ja figura esmentada el 1302.
Sabem que el Pont d’Armentera va ser bastit amb les pedres de les ruïnes romanes d’on sembla que hi havia l’inici de l’aqüeducte romà que conduïa les aigües del Gaià fins a Tarragona i lògicament devia ser un lloc fortificat i vigilat, amb la seva corrsponent bassa (i resclosa) d’aigua.
Hem seguit la carretera des del Pont d’Armentera i poc més enllà hi ha un senyal, a l’esquerra, que indica “Selmella”: és la carretera local (estreta) TV-2141. Quatre km més endins s’arriba a Can Figueres (570m). Aquí la ruta comença en direcció oest i una mica més de mig km més endavant (després d’una cruïlla) gira cap al nord. Estem caminant per sobre dels 630 metres i tenim a la dreta l’inici de la serra de les Penyes de Selmella.
Anem recordant que el primer document que fa referència al Pont d’Armentera és del 980 i és precisament la carta de poblament de Cabra del Camp. Els investigadors pensen que una repoblació efectiva no es devia portar a terme fins ben entrat el segle XI i per això el Pont depenia del castell de Querol, que l’any 1112 el comte Ramon Berenguer III va cedir a Guerau Alemany de Cervelló, probablement dins del procés de consolidació poblacional.
Una mica més d’una hora després de l’ini (3,4 km) hi ha una cruïlla de camins. Aquí comencem a girar pel sud el penyal dalt del qual hi ha les restes del castell. A l’extrem nord-est del Pont hi ha l’antic nucli de Selmella, amb les restes del seu castell i l’església. Estem als vessants de la serra de Selmella. Al nord tenim els castells de Montclar, Pontils i Santa Perpetua de Gaià; i cap a l’est els de Querol, Pinyana i Ramonet. Tot el territori depenia, el 1229, dels Cervelló. Aquell any, en el testament atorgat abans de la conquesta de Mallorca, Ramon Alemany cedia tots el seu domini, habitants i drets, al monestir de Santes Creus, amb la finalitat de dotar de rendes l’Hospital de Sant Pere, fundat amb els recursos que ell mateix havia aportat. Ramon Alemany va morir a la conquesta de l’illa gran de les Balears.
S’arriba amb facilitat a l’esquerda entre roques que permet l’accés a la part superior del castell. Estem a 831 m d’altitud i per accedir al castell s’ha de passar per una estreta escletxa a la roca. El castell presenta diversos murs ben adossats a la roca. Les pedres de construcció són de carreus regulars, alguns formant part dels murs i altres amuntegats. Sabem que aquest castell va estar subjecte a una intervenció arqueològica l’any 2007 per part de Mònica López i Ramon Serra, fent alguns treballs de consolidació d’alguns punts especialment febles. Tot i amb això, a l’indret li cal el finançament per una feina molt més gran.
Per sota del castell es poden observar les restes de les masies que formaven el poblat original i també el que queda de l’església de Sant Llorenç (avui mig en runes), que havia estat sufragània de la de Querol.
Des de dalt, on ens aturem a esmorzar una mica, es fa evident que el castell era una posició considerable, ja que ocupava el tram de serra planer de dalt de l’espadat, tot i que ara per ara les runes més evidents són només las que ocupen l’extrem septentrional del lloc. No hem trobat informació de les causes de l’enderrocament del castell, encara que es possible aventurar que s’havia de produir com a conseqüència, com en altres casos, de les últimes guerres carlines (en que els canons van esbotzar els murs i les torres de defensa) o bé al final de la guerra amb Felip V (que va fer dinamitar molts dels castells catalans).
Hem baixat del castell cap a la cruïlla de l’inici de la pujada i seguim ara la pista en direcció nord pel que es conegut com Pla del Castell. La pista gira, una estona després, cap a l’est fins al Coll de les Agulles (780m) moment en que tombem en direcció sud. Portem caminats uns 6 km. En aquest tram trobem diversos pals indicadors de camins. Alguns dels quals són utilitzats pels senglars per gratar-se i espolsar-se els insectes. Els pals indicadors mostren aquest fet mitjançant un considerable desgast.
Quasi immediatament ja veiem el castell de Saburella. Seguim un curt tram (direcció S) de la pista que ens portaria a Can Figueres, però la deixem aviat, en forta baixada per una altra que gira sobtadament a l’est. Ens falta només 1,5 km per arribar al castell de Saburella. Aquest castell figura també esmentat com de “Savorella”.
També va pertànyer a la família dels Cervellò, encara que va ser bastit després de la conquesta. (Tot i que molts historiadors parlen de la “reconquesta”, em costa molt parlar de RE-conquesta, fent referència a uns territoris que de fet no havien format part de l’entitat que posteriorment es coneixeria com Catalunya; o com Castella, en el seu cas). Estem dalt d’un turó estret a 685 metres d’altitud i ens quedem al costat del que havia estat la porta d’accés observant el que són unes torres prou ben conservades, tenint en compte l’estat general dels castells al nostre país.
Els historiadors accepten la dificultat de datar aquesta construcció, donades les poques notícies històriques que se’n conserven. Probablement es devia bastir en el context dels conflictes que la família Cervelló va tenir amb el monestir de Santes Creus en relació amb el primer castell que hem visitat. Probablement devia venir a ser una mena de segona “vivenda” o alternativa en el cas que fossin els de Santes Creus que es quedessin amb el de Selmella.
Així com el castell de Selmella és pot considerar un castell roquer, aquest segon, tot i estar dalt d’un turó, ocupa un espai relativament aplanant que requeria la construcció de potents murs de defensa i està envoltat de terreny d’antic conreus i alguns alzinars. En el primer document que en fa referència (del 1229) s’esmenta la construcció de la primera capella dedicada a Sant Miquel. Tanmateix quedava clar que el castell havia de ser per el Guillem de Claramunt (cunyat de Ramon Alemany de Cervelló), la qual cosa no va poder ser ja que el cunyat va morir també en una de les batalles per la conquesta de Mallorca. Els Cervelló en van posseir el domini al menys fins el 1380 i més endavant ja que consta que el rei Pere III el Cerimoniós va demanar al batlle general la restitució, de diversos castells ocupats per la corona, als Cervelló, entre els quals hi consta aquest.
Sortim per una segona porta que devia disposar d’uns marcs de pedra treballada i que sembla evident que algunes malicioses mans han vingut a treure.
Ara seguirem sempre en direcció sud per pista per tal d’arribar un altre cop al punt d’inici.
Tornem a veure el castell de Salmella, tot baixant i tornant cap a Can Figuera. Segons Coromines, Selmella és un topònim d’arrel àrab que ja figurava esmentat, el 1012, com “Ceumela” o “Puig Saumella”.
Cercant informació he trobat que l’any 978 la incursió sarraïna d’Al-Mansur van afectar de manera molt sensible l’Alt Camp i van destruir els castells de cabra i de Selmella. Cal suposar que la ruta de l’exèrcit, per anar cap a Barcelona, va ser l’antiga via romana provinent de Saragossa, on s’hi devia afegir un fort contingent, així com des de Tarragona, a Alila, que s’interpreta com Lilla, on ja hi va haver una forta batalla. Tot i amb això cal suposar que la població va continuar vivint al territori, ja que pocs anys després, el 1011, consta un judici sobre el castell de Salmella, en que hi van signar els vicaris dels castells de Lilla i de l’Embut.
Una estona després tornem al Pont d’Armentera. El 7 d’octubre de 1838 hi va haver una acció de guerra a Pont d’Armentera, on va lluitar el guerriller “Llarg de Copons” que comandava una partida d’addictes a Carles de Borbó i que arribà a reunir prop d’un miler de voluntaris. Aquella primera guerra carlina va ser el conflicte civil que va esclatar a Espanya després de la mort de Ferran VII i a causa de la seva successió. Els absolutistes no acceptaven Isabel II, que havia estat declarada hereva per la “Pragmàtica Sanció de 1830”. Va ser quan Àlvarez de Mendizàbal va recórrer a la desamortització dels bens religiosos per tal d’obtenir recursos. Aquella rebel·lió va afectar especialment el País Basc, Navarra i Catalunya.
Per cert, es pot trobar una molt interessant treball sobre el territori a: http://cornudellablog.wordpress.com/2013/12/02/necropolis-y-husun-dos-aspectos-de-la-arqueolgia-de-tarragona-anterior-a-la-conquista-feudal-joan-menchon-i-bes/
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=5919240